Barcelona, capital d'Ibèria?

Segons vaig llegir una vegada, l'emperador del Sacre Imperi, Carles V, primer al regne de Castella, aconsellà al seu fill Felip, abans de morir a Yuste "triste, solo y lleno de malancolía", segons aquella Enciclopèdia que estudiàvem a primària, un sol llibre que portava de tot, des de gramàtica, càlcul, matemàtiques, història, geografia... fins religió i urbanitat. Deia doncs, que abans de morir i cedir la corona de Castella i les altres corones hispàniques al seu fill en Felip II, li va donar un bon consell: que si volia desenvolupar la seva política cara Europa o la mediterrània, establís la capitalitat  a Barcelona i que si es centrava cap a les colònies americanes, ho fes a Lisboa. Mal aconsellat per altra banda i seguint altres interessos, es va inventar Madrid, i la seva política com tots sabeu fou el tancament, la Contrareforma, la Inquisició i els vestits negres en la seva Cort. Els Àustries varen iniciar un dels períodes històrics més negres malgrat el "Siglo de Oro" literari. La seva nefasta política econòmica es sintetitza en aquell poema de Quevedo "Don dinero": ".../nace en las indias honrado/ donde el mundo le acompaña/ viene a morir en España/ y es en Génova enterrado/..." , realment un malbaratament total. El treball era un càstig per aquells hijosdalgo castellans, cosa ben diferent passava en la laboriosa Catalunya on el treball de la terra aniria perfilant el sistema dels masos i els gremis dels oficis creixien en la seva activitat.

Tot això em ve al cap quan aquests dies la premsa porta que la ciutat de Barcelona està passant per davant de la ciutat de Madrid en projecció econòmica i turística, potser és el moment que les companyies de valoració de mercats (Standard & Poor's, Moody's, Fitch, Dagong Global Credit Rating...) facin la seva feina comparant les marques Espanya/ Catalunya per separat. Què en sortiria? On seria millor invertir amb confiança?.

També constato que el Ministeri d'Exteriors ja ha iniciat la campanya del No/No a nivell internacional, la qual cosa és una bona notícia perquè indica que segurament el Referèndum podria portar-se a terme d'una manera o altre. Allò que veig és molta por, por a que es compleixi el consell de l'Emperador en Carles, i que la capital del regne es traslladi a Barcelona i esdevingui amb Lisboa, les capitals d'Ibèria.

MILLOR ANY 2014 !!

LA CONSTITUCIÓ

Eina imprescindible en democràcia (excepte sembla ser en el Regne Unit). El seu principi naix amb la consciència de la ciutadania en front del poder/autoritat tradicional. El poble marca les regles, es defineix sobirà i d'ell emana tota autoritat que esdevé representativa i el seu exercici haurà d'estar regit per les normes que marca un document anomenat Constitució amb el qual el poder popular es dota. És el canvi que representa històricament allò que s'anomena crisi de l'Antic Règim de finals del segle XVIII. L'elit del poder pot seguir essent l'aristocràcia (Monarquia) o la burgesia (República), però les regles han canviat.

Al Regne d'Espanya, el moviment constitucionalista va esdevenir i esdevé encara molt dificultós. El primer rei a qui se l'exigí jurar una primera Constitució va sempre defugir l'acte fins que van oferir-li'n una amb sobirania compartida a mitjans del segle XIX, tot i que la va jurar entrecreuant llurs dits índex i mitjà.

Poca democràcia hem conegut en territori hispànic: monarquies absolutes, períodes dictatorials, alguns assajos republicans, emmarquen el segle XX, mentre al nostre entorn es consolidaven processos democràtics.

Quan pensàvem que havien aconseguit un marc d'entesa entre els pobles ibèrics, en una Constitució on hi cabíem tots, nacions i regions, resulta que ara les forces econòmiques tradicionals de l'altiplà mostren sense cap tipus de pudor la seva restrictiva interpretació i fan valer la seva força.

Allà on nosaltres llegíem  que teníem un marc de drets i deures on allò que no estava prohibit estava permès i era l'àmbit de la llibertat i evolució, ells llegien que el marc significa allò que està permès i tot el demés està prohibit i fora de l'àmbit de la llibertat, interpretant que el marc ja és prou ampli.

Què és allò que no ens val, la Constitució o la seva interpretació?. Amb  una altra Constitució, no ens passaria el mateix?, no en farien, els nostres veïns, el mateix ús?. Posen el seu nas insistentment a casa nostra i no ens convenen. Sempre ens diuen com hem de fer les coses, on i com hem de posar els mobles i ens critiquen la manera de parlar.

Haurem de marxar cap un altre bloc d'habitatges el meu poble i jo, on pactarem les nostres regles de joc. No tenim cap problema de seguir fent negocis amb ells, comprant i venent, que tenen productes prou interessants, sense posar barreres, així com tampoc fer alguna visita turística  al seu bell territori. Això sí, cadascú a casa seva, que nosaltres no tenim cap interès en dir-los com han de fer les coses ni com han de parlar. Som respectuosos per natura com ningú.

Kant i el PP

Sobtadament m'adono que només portem dos anys de PP, que estem a mitat de la legislatura i em sento com un viatger del passat. El temps se'm mostra confús i elàstic, borrós. Em desplaço als meus anys d'adolescent quan feia preuniversitari i estudiava Kant, Em ressona allò de "el temps  és una forma a priori de la sensibilitat". El filòsof explicava com la percepció de tot allò que ens envolta no ho rebem en forma caòtica sinó ordenada en espai i temps. Sensacions ordenades i connectades entre abans i ara, no fet voluntàriament sinó subjectiva, intuïtiva, de manera que  Kant també les anomena intuïcions pures.

A què ve tot això?

Aquests dos anys de poder absolut del PP s'ha destacat per la persecució implacable de la llengua catalana i les seves manifestacions, la pèrdua dels drets i garanties laborals de treballadors i funcionaris, la penalització dels drets a la llibertat d'expressió, de manifestació, de reunió pública (tornarem allò de que cinc persones juntes són una manifestació?), sacralització de l'autoritat i els seus símbols en un moment que aquesta s'ha mostrat més corrupta econòmicament, inclosa l'autoritat Reial. Ni desfogar-se amb xiulades serà permès?

La meva sensibilitat a priori viatja als anys cinquanta. Tinc les mateixes sensacions temporals de cosa ja viscuda, de versos que em retornen ... "jo vinc d'un silenci...", "...la nit, és llarga la nit...". Potser estic somniant i m'ofega el desassossec del meu malson. Tinc ganes de despertar-me, veure el sol i gaudir de la seva escalfor... però la nit és llarga...

És una altra nit o la mateixa?. Em sembla que tinc la meva forma a priori de la sensibilitat una mica desajustada.

A Pere Navarro

Has tornat eufòric  de Madrid, pensant que has triomfat, però faries bé de repassar la història del  federalisme i  el socialisme a Espanya i Catalunya,  llurs relacions i l’experiència que abans que tu varen patir els polítics de casa nostra. Et faré cinc cèntims amb una petita mostra extreta de la historiografia:


Valentí Almirall

Defensor del federalisme. Compromès amb la Primera República Espanyola, es va decebre de l’actitud federalista dels seus companys espanyols al comprovar les seves tendències unionistes i la incomprensió de la realitat catalana. Impulsà en 1882 la formació del Centre Català que redactaria el Memorial de Greuges i reivindicà finalment per a Catalunya un règim autonòmic.

Manuel Serra i Moret

En 1917 va ser fundada la secció catalana del PSOE, i en la qual prengué part  activa i necessària per a fer  aprovar aquest principi fundacional:

“Reconocimiento de las nacionalidades ibéricas en la medida que demuestren aptitudes o capacidad para el gobierno propio, sin detrimento de la democracia y de las conquistas sociales”

Després de cinc anys de militant, es va conscienciar que aquest principi de respecte a les nacionalitats ibèriques, no era seguit en la pràctica pel partit atès la persistent actitud unionista i centralista del PSOE fundat a Madrid, i així en 1923 deixà la secció i va intervenir en la fundació de  la Unió Socialista de Catalunya.

Joan Comorera i Soler (1932) i el tema de l’Estatut de Catalunya:

Ha dit Largo Caballero: “No volem que s’atorgui res que pugui ésser una minva per a la unitat nacional... Hi haurà, en definitiva, Estatut, sense desmembracions”.

“Ha parlat l’espanyol o el socialista?, l’espanyol. Sols un espanyol del segle XIX, antisocialista pot parlar d’unitat nacional, i pot veure en l’Estatut una “desmembració”. Un socialista, no.

“Un socialista sap que el concepte de sobirania ha estat superat pel de coordinació internacional de principis i d’interessos.

“Un socialista sap que el concepte de pàtria no és ja el que podia tenir un príncep de sang, ni un príncep d’alcova, o els malaurats “herois” de Cavite.

“Un socialista sap que el concepte d’unitat no vol dir ja absorció, ni centralització, ni submissió a un centre més o menys artificial, de parasitisme més o menys accentuat.

“Un socialista sap que tots aquests conceptes, com tants d’altres que regulen i dirigeixen la vida dels homes i dels pobles, han sofert una revisió profunda justament sota la llum poderosa dels principis i del mètode socialistes.

“I, també, un socialista sap que únicament una mentalitat imperialista ha d’oposar la unitat de la pàtria al principi d’autodeterminació, de veure un perill de desmembració en una redistribució de serveis i de facultats dins un clos estatal.

“Què és, doncs, Largo Caballero?”

( Joan Comorera  “La setmana política” – “Patriota cent per cent”, Justícia Social, any II, 3a. època, núm. 45 (maig 1932)):

Veiem altres intervencions de parlamentaris catalans en defensa de la integritat de l'Estatut de Núria a les Corts constituents de la II República espanyola (1932), els seus arguments són perfectament vàlids aplicats a l’Estatut actual.

Humbert Torres

«Catalunya no demana res en el seu Estatut que no sigui estrictament just; demana moltíssim menys i s'acontenta plenament amb una mica menys del que va perdre contra la seva pròpia voluntat.»

Rafael Campalans

«És que els catalans us volen imposar la seva llengua, us volen imposar el seu dret? No, perquè hi ha un sentit liberal que ens ho veta. Doncs, si nosaltres no ho volem fer, per què ho voleu fer vosaltres?»

Amadeu Hurtado

«No ha dit, Catalunya, quina era la seva voluntat? Doncs les Corts constituents l'únic que poden fer és aprovar-la i registrar-la, que al cap i a la fi ens donen el que és nostre. D'elles depèn que ens ho donin, i si no ens ho donen és que ens ho prenen.»

No et serveix la contínua experiència política dels nostres antecessors per entendre la política dels espanyols?.  Ells encara estan en la fase de l’estat colonial.

Et volen atraure, Pere, com les sirenes volien atraure al savi Ulisses, buscant  la destrucció de l’embarcació que pilotava per cruspir-se tota la tripulació. Ell tenia ben clar la finalitat del seu viatge i que de la salvació de la nau depenia el futur del seu estimat i petit regne. Va voler sentir el què deien les veus temptadores i se les va empescar de manera enginyosa per no ser-ne víctima. I així la seva fama ha esdevingut eterna i universal.

Tots els darrers segles XIX, XX i també aquest XXI, s’han definit per la crisi i desaparició dels imperis històrics i el naixement de les modernes nacions-estats. El dret a l’autodeterminació del pobles (Lenin, 1917 i Wilson, 1918) ha estat una constant en el dret internacional des de la fi de la primera guerra mundial. No cedeixis en el dret de decidir del nostre poble, no siguis causa de l’ensorrament de la nau socialista de signe català, us necessitem en la Catalunya sobirana.

JOAQUIM HORTA

Érem als anys setanta del segle XX quan et vàrem descobrir. El compromís de la teva poesia i la seva força social ens va remoure les entranyes. Nosaltres érem joves i tu ja tenies viscuts uns apassionats anys. La colla d'amics vivíem amb  inquietuds creatives i teníem un repte: animar una nit de trobada de joves. Els teus llibres de poemes de temàtica social fou un tresor sortosament trobats.

Aquella sèrie de L'home amb blues, L'home amb màquina, L'home amb esperança... ens inspirà profundament i realitzarem un muntatge de mim- recital- música amb el qual gaudirem en la seva creació i representació. Als joves espectadors sembla que els hi agradà força i fou un magnífic estímul per encetar un debat molt animat amb la temàtica exposada.

Gràcies Joaquim

Publico el poema amb el qual finalitzàvem el muntatge:

HOME AMB ESPERANÇA

 

Acabarem algun dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina

i les marionetes de foscos colors.

I ensenyarem als fills, parits sense dolor,

el com i el perquè de cada cosa,

i els baixarem al carrer sense temor

i jugaran a construir pobles.

I tocaran la terra

i la faran seva i de tots,

i escriuran, amb nous mots,

noves lleis, història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s'endurà tot l'or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.

Amb ella anirem a saludar els pobles,

a l'espatlla un sarró amb eines i amb llibres,

als ulls un esclat d'alegria,

i l'esperança en els homes i en els dies.

No t'oblidarem pas

 

El tercer món a casa nostra.

Aquest mes que hem passat, el Síndic de greuges ha dut a llum pública un informe sobre la desnutrició infantil detectada a la Catalunya actual, que relaciona amb la crisi econòmica i que afecta cada vegada a  més famílies, sobretot les sobrevingudes per immigració. Una part de l'informe ha estat realitzat amb els registres de diagnòstics de salut del sistema informàtic d'atenció primària.  Diu l'informe:

"Segons dades de juny de 2013 de la història clínica informatitzada de l’atenció primària de l’Institut Català de Salut, hi ha 751 infants menors de setze anys amb codis diagnòstics relacionats amb la pobresa i la desnutrició infantils, amb una edat mitjana de quatre anys (una quarta part són menors d’un any), majoritàriament de nacionalitat estrangera (56%)." 

Potser per això mateix, el senyor Boi Ruiz ha estat elegit per fer de portaveu del govern. Allò que m'ha molestat ha estat l'actitud del responsable del Departament de Salut, volent negar l'evidència a l'afirmar que els problemes detectats corresponen a infants amb malalties cròniques que els hi provoquen desnutrició, desvinculant així la qüestió amb la crisi econòmica. Evidentment aquest no és un problema que ha de solucionar el departament que dirigeix però sí cal que els responsables de distribució dels recursos, això és, els responsables de modificar el pressupost de la Generalitat, facin de manera perquè l'administració disposi de més recursos socials.

Els diagnòstics de salut codificats en el sistema informàtic de l'ICS, estan introduïts tant pels facultatius com pel personal d'infermeria i treballadors socials, d'aquí la possibilitat d'associar i relacionar problemes de salut amb problemes sòcio-econòmics. Segurament no hi ha un estudi estadístic prou ben dissenyat amb les dades suggerides en els registres sanitaris, com per demostrar, més enllà del dubte, la relació desnutrició/ crisi econòmica, i d'aquí la reacció de "pilotes fora" del govern de la Generalitat fent sortir veus dels serveis de Pediatria donant suport a les tesis governamentals. No, no és un tema d'atenció a la salut, és un tema de model econòmic.

No ens agrada sentir que a casa nostra tenim problemes tercer mundistes de fam i misèria no solucionables a curt termini quan ens creiem viure tots al primer món. Tan de bo agafem la consciència del tipus de sistema econòmic en el qual vivim i en el qual persistim vivint i sembla que no ens podem escapar, ni amb Estat propi.

NALU

Ahir dia 25 va fer 4 mesos que fou trobat per la meva filla al costat d'un contenidor de deixalles formant part d'una camada d'uns cinc cadells. Portats a la "protectora", no va resistir la mirada que aquella bola atzabeja de quatre setmanes de vida li dirigia amb súplica i agraïment. Ara el tenim a casa.

Nalu significa onada en l'idioma de les Hawai, això ho saben prou bé els practicants de surf, i com una onada ha entrat en les nostres vides inundant racons, alterant la calma domèstica i la rutina quotidiana.

Malgrat les seves entremaliadures pròpies de la seva curta edat, que ens treu de polleguera, es fa estimar. El més difícil d'ell és l'educació, intentant fer-ho amb premis i sense maltractes físics però amb renys prou forts quan convé perquè ho entengui. En aquesta edat tres passejades diàries com a mínim li són necessàries per complir amb les seves necessitats, sort tenim de l'esbarjo al salvatge jardí de casa on "l'herbe est brûlée".

Quan està cansat adopta les postures més inversemblants buscant la frescor i quan té ganes de jugar busca compartir les seves joguines i els seus jocs amb nosaltres els humans. En les poques setmanes que conviu amb nosaltres ja sap distingir què fa cadascú. Qui és més juganer, qui el treu a passejar, qui li ofereix menjar extra i així tria segons necessitats.

Arribat aquest punt em ve el dubte: qui educa qui?

Granada 2013 o Sant Sebastià 1930?

No sé si heu llegit les vint-i-quatre pàgines de la proposta "federal" del PSOE que vol ser full de ruta per una suposada reforma constitucional. Jo sí i em causa vergonya aliena veure com es vol fer passar per proposta federal uns retocs autonòmics.

Comença amb una lloança a l'organització de la Espanya autonòmica, com el millor sistema aconseguit fins ara, sense crítica a les mono provincials i acaba amb ferma voluntat de conservar-les totes. De totes maneres hi veu problemes a nivell dels repartiments competencials, dels diferents models de finançament, dificultats de col·laboració entre institucions estatals i autonòmiques, ineficàcia d'un Senat que teòricament hauria de ser càmera territorial... i altres crítiques generals.

En la seva proposta de reforma constitucional apareix la paraula federal però s'hi veu com entrada amb calçador per acontentar al PSC i sempre com un "utopia" llunyana sense un full de ruta real. En el document no apareix en paral·lel com seria lògic, cap proposta de reforma ideològica dels estatuts del PSOE en el sentit federal.

Recordo el Pacte de Sant Sebastià de 1930, quan en plena dictadura primoriverista, es reuniren en aquesta ciutat els partits republicans i els partits nacionalistes catalans, per acordar allò que farien quan canviessin les circumstàncies. Les forces catalanes només pogueren obtenir un Estatut d'Autonomia com solució al "problema català". En aquella reunió hi fou absent el PSOE, que únicament més tard s'hi va adherir. La història ja la coneixeu. Arribat al moment de la II República, Macià després de proclamar la República Catalana en una Espanya Federal, va tenir que fer marxa enrere: el pacte era per un Estatut d'autonomia i fins ací es podia arribar. Alcalá Zamora i Fernando de los Ríos ho tenien clar. La solució i/o concessió fou redescobrir la Generalitat com institució històrica a recuperar. Oblidem-nos doncs, d'una Espanya Federal.

El PSOE ha fet el mateix: poden parlar de aprofundiment de l'Espanya Autonòmica i adornar-la de parafernàlia lingüística federal, però aquest és el límit. L'únic partit actual a l'Estat que en els seus estatuts es defineix com federal és Izquierda Republicana Española, sí, el vell partit d'Azaña que una vegada, en temps d'Anguita, es va presentar en coalició dins Izquierda Unida i que ara no té cap influència en la vida política de les Espanyes.

Quan constato l'evolució de les institucions civils i dels partits nacionalistes catalans durant tots aquests anys, les seves discussions ideològiques, el seu afany de dinamitzar i desenvolupar la democràcia en el seu sentit propi, veig a anys llum l'evolució ideològica dels partits espanyolistes que encara mantenen la barrera de 1930: res més enllà d'uns estatuts d'autonomia descentralitzadors de l'Administració, i millor si cafè per tothom, que això de nacionalitats i regions és sols retòrica constitucional sense cap més sentit, ah! i el cafè millor si pot ser descafeïnat.

Escric això a l'any 13 del segle XXI

Bon Sant Joan

Matí calm aquest dia de Sant Joan. Els carrers de la vila es desperten silenciosos i frescals. Els falciots i orenetes amb el seu xiscle característic, es mostren actius en aquestes primeres hores cercant el primer àpat per la seva niada. Cap automòbil ha engegat el seu sorollós motor. Romanen dormits com quelonis en la seva closca metàl·lica possiblement perquè els seus conductors es retiraren tard esperant veure la primera llum de l'aurora després de la nit més curta de l'any.

Només el pas d'aquell veí que sempre surt a fer un vol en aquestes hores relaxades, pertorba agradablement el naixent dia d'estiu.

Ja hem purificat amb el foc els vells prejudicis, ja hem sacrificat els vells mobles i ha quedat neta la nostra ànima de les preocupacions i pertorbadors pensaments que hem llençat a la furiosa i afamada pira que tot ho consumeix i renova.

Bon Sant Joan Baptista, aquell que purificava amb aigua i no amb foc !

Pel maig, cada dia un raig.

Avui les meves cames han demanat acció, no paraven de neguitejar-me l'ànim exigint del cervell una prompta resposta i d'aquesta manera m'he posat en marxa i he eixit fora vila en direcció a Sant Martí. Primer he passat per l'estany prop del parc del convent que llu ben ple, es nota que enguany la primavera ha estat generosa amb l'aigua. Aquí la societat de pescadors (sí, al secà tenim pescadors, esportius evidentment) manté una colònia de peixos per gaudir de l'activitat que li és pròpia.






Més endavant  contemplo com els conreus mostren els primers brots de la darrera plantada de panís (transgènic, esclar, no en tinc cap dubte, encara que cap cartell no ho indica), cuidats i arrenglerats.

D'ací res no em costa arribar-me al Canal d'Urgell, travessar-lo en direcció a Sant Martí i endinsar-me pels secans esteparis de Belianes.



El planer camí em porta a les restes del Molí Nou del Senyor, que podria correspondre al molí que es menciona en el capbreu de Bellpuig l'any 1559, en relació als bens de la vila, on constaven dos molins propietat del Baró de Bellpuig.

 Es tracta d'un molí fariner mogut per la força de l'aigua. En aquest cas per les aigües provinents mitjançant una sèquia, del riu Corb, que passant per Sant Martí, vorejant Maldà i seguint cap a Belianes arribava a Bellpuig. El traçat d'aquest darrer trajecte queda actualment desdibuixat sobre el terreny.

En les fotografies es pot veure el mur residual de l'obrador on es feia la molta, la volta de cacau per on sortia l'aigua  i que es continua amb la sèquia molinal.

Diu Jaume Torres i Gros, estudiós local de Bellpuig: "La riuada del 23 de setembre de 1874, denominada rovinada de santa Tecla, va destruir molins i sèquies per on passà. Es tornaren a arreglar sota la vigilància dels sequiers del Corb de Bellpuig. Això no obstant les aigües disminuïen progressivament atès que les fonts del riu s'anaven eixugant. les conseqüències per al terme de Bellpuig foren que la partida de la Serra i la meitat de la partida de l'Horta quedaren al secà i els molins hagueren de plegar: el de la Sinoga, el del Tona, el del Canonge i el Nou de Bellpuig".

Seguint el recte i pla camí en mig d'aquesta estepa del secà a l'Urgell, lloc per la qual possiblement transcorria la sèquia  i a uns tres-cents metres de les anteriors restes, ens trobem amb la casa on estava situat  l'anteriorment esmentat molí del Canonge. Un cartell plantat davant la casa així ens ho informa.

Els plans de Preixana-Belianes s'obren davant meu, ambient estepari, d'aus en perill d'extinció, amb paisatge sembrat i trencat per algun arbre a l'horitzó que serveix de talaia per la cacera i refugi a dites aus.

               Arbres de secà (ametllers),

plantes medicinals. 

També hi ha racons recuperats a l'antic traçat del canal d'Urgell, amb intent de amabilització humana i plantades de lliris d'aigua que floreixen amb el bon temps.

Quan més animat estava, unes formacions bromoses al cel m'han aconsellat que havia de començar a donar per acabada la passejada i les cabòries. Vivim una primavera de canvis sobtats en la qual l'aigua se'ns mostra precipitadament amiga. Així que adéusiau planúries i cap a casa com els caragols.

No saben què fer

El dia abans gairebé tots els diaris de Catalunya i la resta de l'Estat, duien en portada o en Editorial, la notícia de l'esgarrifós i preocupant alt nivell mig d'atur assolit al nostre país. Davant la xifra esperàvem el ja tradicional fatídic divendres, dia de la setmana escollit pel "gobierno de la Nación" per engaltar-nos els seus "projectes" i "remeis" a la situació econòmica, que sembla que és oficialment la única cosa que els preocupa i el demés són cabòries.

Amb tota la tranquil·litat se'ns comuniquen les dades tècniques de l'economia   i la constatació que les xifres de l'atur poden mantenir-se elevades fins 2016, i ho diuen amb aquella fredor de l'expert,(els números són fets a Brussel·les!, no us ho perdeu!), com dient "ho podem aguantar, el primer és reduir el deute". Cap impuls per frenar o reconduir el procés de la pèrdua de llocs de treball, cap recomanació, cap esperança pels desesperançats, cap expressió facial dels polítics que puguin encomanar un mínim d'empatia pels que pateixen: el somriure de la Sra. Soraya de Santamaría sempre té tendència a la desviació a l'esquerra adquirint un cert aspecte sardònic.

Amb la meva innocència jo pensava que els governs estaven per reconduir la salut de la nació (wealth: riquesa, salut), augmentar-la, repartir-la entre els més desfavorits, evitar fugues, atraure capitals, comerç i activitat econòmica en general, però no, sembla que només hi són per transmetre la veu del seu amo, no cal fer res "le monde va de lui mème" lema dels clàssics lliberals.

Aquest no fer res o no s'hi pot fer res, repetit fins atipar-se, cala massa endins del poble que roman callat mentre va rebent encara "la pulcra moneda que arriba a valer molt menys que res" (Salvador Espriu), dels ajuts socials cada vegada més minsos i retallats, mentre els banquers es retiren amb pensions milionàries.

No, no fan res, tampoc l'oposició. Qui diu que hi ha una altra alternativa tampoc no l'exposa, excepte l"estranya parella" del meu post anterior i llur idealista i revolucionari decàleg de propostes.

La indignació ja té veu cristiana.

Heus ací una aparentment "estranya parella". Però tenen una cosa en comú que és la seva set de justícia d'origen cristià. Ni Arcadi Oliveres ni Teresa Forcades poden amagar una influència marxista en llur pensament econòmic, com mostren algunes de les seves expressions i exposicions públiques que coincideixen amb l'anàlisi del capitalisme que fan Marx i Engels en el seu Manifest comunista. Rellegir-lo és constatar que la situació de globalització exposada en 1848, coincideix gairebé al mil·límetre amb la situació que estem vivint. El manifest de la parella ens recorda aquell procés engegat amb al Concili Vaticà II (alguns integristes cristians consideraven comunista el Papa Joan XXIII) d'aproximació i diàleg cristià-marxista. Ho recordeu?, el mur no s'havia ensorrat i del seu darrera emergien càntics de justícia social i de dret d'autodeterminació dels pobles, mentre que  en aquest cantó del mur el sistema capitalista es desenvolupava colonitzant políticament Àfrica, Amèrica del Sud i Orient Mitjà, cercant productes bàsics i fonts d'energia i mantenint dictadures si era necessari.

Personatges d'aquell diàleg: Karl Rahner, Jesús Aguirre, Louis Althusser, Jules Girardi, A.C. Comín, J.L. Aranguren, M Sacristan... i tants altres que enumerar-los seria difícil i cansat, són comparables al rol que veig fer ara a Arcadi Oliveres des de les seves profundes conviccions cristianes, del seu compromís permanent amb la Justícia i els moviments populars i després d'haver fet pedagogia a tort i a dret  sobre l'evolució global de l'economia especulativa de mercat (Capitalisme) com causa de la profunda crisi actual, empès pel seu compromís personal, ha donat un pas endavant al costat de Teresa Forcades, també testimoni que la Fe, la Justícia i el compromís social van de bracet. Són unes de les millors veus que la indignació hagi pogut trobar.

La seva crida prou diferent de la parella Marx/Engels, no proposa una elit d'avantguarda obrera ni dictadura proletària, sinó treball unitari, coordinació d'organitzacions polítiques i democràtiques de base que tinguin la visió comuna anti-capitalista i projecte d'autodeterminació. Malauradament  no és la primera vegada que es fa una crida a la unitat de l'esquerra. En aquest món hi ha massa personalisme que ha impedit fins ara qualsevol projecte unitari. En serà un altre més?

Escac+!. Quantes jugades ens portarà al mat?

Les partides dels grans Mestres són llargues, mai no se sap quan ni com acabaran. Estem acostumats a aquells exercicis de "...blanques juguen i guanyen en tres moviments....trobaràs la solució?...". Aquesta vegada la partida encara no és finalitzada i no podem fer aquest exercici però l'amenaça al rei blanc és molt seriosa.

Les negres tenen les seves peces ben col·locades i dominen les caselles vitals, o així ho sembla. La dama blanca ja fa unes quantes jugades endarrere que està neutralitzada en els seus moviments d'atac. En l'actual posició només pot fer la funció de defensa dels alfils, sobretot ara que la situació de la torre blanca sembla afavorir el joc de les negres.

El rei blanc ja enrocat, té pocs quadres per moure's quan rep aquesta jugada d'escac: rei! diuen les negres.
La resposta és complicada i mereix un estudi profund d'anàlisi de situació de les peces al taulell, vigilant les columnes d'atac directes però també les traïdores diagonals. No es descarten els moviments fora del taulell amb maniobres de distracció sobre l'àrbitre de la competició. L'entorn de les blanques denuncia alguna sospitosa jugada il·legal  de les negres i així guanyar temps atès que l'àrbitre ha de resoldre l'afer dedicant-li temps i medis abans d'autoritzar el següent moviment. L'àrbitre però és una persona experimentada, ja té 67 anys, honesta i segurament no voldrà perdre massa temps per a resoldre l'assumpte doncs la seva jubilació treu el nas en un horitzó no massa llunyà.

Anys endarrere una jugada agosarada va posar en perillós escac al rei blanc. Fou la jugada 23-F. Un cavall blanc ocupà una casella especialment conflictiva i l'atac esdevingué per contrapartida gairebé letal pel rei. Només el sacrifici de la pròpia peça que inicià l'atac resolgué la situació. Analistes de la jugada varen veure com la posició que ocupava la dama i alguns peons foren decisius per la solució, aspecte que en aquest moment no es produeix.

Potser ara, la presència d'aquell peó blanc que ocupa una casella avançada podria arribar a coronar i reforçar el taulell amb una nova peça ofensiva que el col·locaria darrera la fila de les negres i amb un contraatac aconseguir unes taules temporals.

No oblidem però la data d'aquesta important jugada: 3-A-2013, podria esdevenir la clau del final de la partida i de la competició.

Una qüestió viva: on va l'actual Monarquia?

L'any que varem passar marcà una distància de dues centúries de la primera Constitució espanyola, la Pepa, document que volia ésser l'inici d'un país democràtic que rompria amb el llast de l'Antic Règim, però foren massa agosarats. Mira que dir que la sobirania descansava en el poble!, incloent-hi el poble colonial!. Això no va voler-ho acceptar aquell Borbó, desitjat pel poble, educat en els vells principis, i que no va parar fins que va poder restaurar l'Antic Règim ajudat dels cent mil fills de sant Lluís. Revoltes, pronunciaments militars...ai! quin segle XIX més convuls. Només s'arribà a cert compromís amb el jurament de la Constitució pel Rei, quan una reforma de la mateixa acceptà compartir i repartir la sobirania entre el poble i el monarca. Després guerres carlines: germà i filla del Borbó esbatussant-se per la successió al tron, mentre el poble-súbdit patia entre els uns i els altres. On era mentrestant, el ciutadà?

El concepte de ciutadania derivat de la Il·lustració  del set-cents i de les revolucions d'independència, costa d'obrir-se pas en aquest món en lluita d'interessos dinàstics, de gelosia de l'estament militar a perdre poder de decisió, i que un important analfabetisme de les classes populars facilitava que s'acceptés la importància de la tradició perquè les coses fossin com sempre havien estat per voluntat divina.

Tot i així, durant tot el segle XIX, els catalans, tan els conservadors com els liberals, mantenien l'esperança de canvi perquè el país es modernitzés econòmica, política i socialment. Un projecte federal vehiculat per una Primera República, de la qual aquest febrer passat hem commemorat els seus 140 anys, fou un exemple d'intent d'encaix de la realitat plurinacional de la península Ibèrica, però ni els "federalistes espanyols" foren capaços d'entendre-ho. Aquesta fou la gran decepció de Valentí Almirall.

Esdevinguda la restauració monàrquica, res no va impedir que es perdessin les darreres colònies (la intransigència borbònica donà com única opció la independència de les colònies, al començament del segle, després de sengles processos bèl·lics, i ara a finals del segle, la pèrdua total). Mentrestant la política catalana s'havia enriquit de raons i doctrina política: Pi i Margall, Valentí Almirall (Lo catalanisme), Prat de la Riba (La nacionalitat catalana), A. Rovira i Virgili (Nacionalisme i Federalisme). Davant la crisi dels dos partits monàrquics, lliberals i conservadors, els catalans anaven teixint les seves organitzacions polítiques de tipus nacionalista i també republicà, cap d'elles clamava per una solució independent per a la Catalunya i es mantenien bé regionalistes o bé federalistes republicans. El segle XX portà projectes de Mancomunitat i Autonomia com vehicles per la nació catalana, no resultant cap solució satisfactòria i sí excusa per a feixugues Dictadures que volien resoldre el "problema catalán".

L'etapa democràtica encetada amb una pactada i vigilada Constitució de 1978 ens porta a una sola Espanya (que lluny queden "las Españas" com li agradava dir a Isabel II) però amb nacionalitats i regions, un sol subjecte de sobirania (el poble espanyol en conjunt) i un Rei no subjecte a responsabilitat política (una mena de "sobirania reial"?)

El retrocés de l'esperit del pacte constitucional i la seva restringida interpretació per part dels dos grans partits estatals a més de la seva crisi de confiança, ens porta a una situació molt similar a la crisi del 98 (1898) i el procés de regeneració política:
a) pèrdua de confiança dels dos grans partits monàrquics: lliberal i conservador (ara PP i PSOE),
b) aparició de nous partits nacionalistes i republicans, (ara moviments ciutadans nacionals i nous partits d'esquerres)
c) crisi econòmica i increment del moviment obrer i l'organització de sindicats i partits obreristes, (ara crisi global del deute i moviments d'indignats)

Una crisi monàrquica que durà 30 anys, amb dictadura primo-riverista inclosa, i acabà el la II República.

Quant temps durarà la nostra crisi institucional? S'acceleraran els temps? Serà la independència la única sortida que ens donarà el Borbó? o ara sí una Monarquia / República Federal, si reaccionen les altres "espanyes"?. Tindrem pronunciaments militars? Què permetrà la Unió Europea?

Oh quins temps històrics més interessants estem vivint malgrat la crisi econòmica !

Indesinenter

Sense aturar-se, pas a pas, tossudament. Així cal veure la declaració de sobirania del poble català per part del nostre Parlament. Sabem que s'estan seguint els camins aconsellats pels experts per assolir un dia l'Estat propi de manera legítima, pacífica  i respectuosa amb els processos universals acceptats per la comunitat internacional perquè a una nació li sigui reconeguda la seva personalitat i independència.

Fou primer el clam popular, després el mandat que ha encarregat el poble, mitjançant unes eleccions, als seus representants polítics de la majoria de tendències perquè iniciïn el procés legal i pacífic. Després de la declaració de sobirania que reconeix el dret a decidir del poble, independentment de la seva ideologia, religió, gènere o classe social..., cal dotar-se de les eines legals per a una lliure consulta a la població i així escatir d'una vegada i de manera objectiva el volum de la voluntat d'assolir un Estat propi. Aquest procés el veureu millor explicat en aquest article publicat en Vilaweb

En el punt actual del procés, trobo personalment, que la declaració té excessiu matís partitocràtic  perquè cada partit hi vol deixar la seva petja. Al meu entendre hauria de ser una declaració breu, com en la Constitució Espanyola, acomboiada pels principis universals doctrinals que tenen les nacionalitats a que llurs pobles siguin sobirans, aplicats a Catalunya.

Sí cal seguir el procés que serà llarg, però amb peu ferm i sense aturar-se perquè per fi el nostre poble ja sigui "l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor" (S. Espriu)

Us deixo amb l'Indesinenter de Raimon/Espriu

Venim de molt lluny, massa lluny

Sovint cauen en les nostres mans constatacions d'allò que ja sabíem i que serveix per refrescar la memòria històrica. Sempre pensant en 1714 i els Borbons, però la cosa ve de més lluny. Els Àustria tampoc varen quedar curts amb les seves actituds vers les nacionalitats de les Espanyes.


Gran memorial del conde-duque de Olivares a Felipe IV.
“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey
de España; quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de
Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con
consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y
las leyes de Castilla [...].
Tres son, Señor, los caminos que a Vuestra Majestad le puede ofrecer la ocasión y la
atención en esta parte, y aunque muy diferentes, podría la disposición de Vuestra
Majestad juntarlos y que sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.
El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, sería
que Vuestra Majestad favoreciese los de aquellos reinos introduciéndolos en Castilla,
casándolos en ella y los de acá allá. [...] por la admisión a los oficios y dignidades de
Castilla se olvidasen de los corazones de manera que aquellos privilegios [...].
El segundo sería si hallándose Vuestra Majestad con alguna gruesa armada y gente
desocupada introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándole la
mano a aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se
desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las
armas y al poder.
El tercer camino, aunque no con medio tan justificadero pero el más eficaz, sería que,
hallándose Vuestra Majestad con esta fuerza que dije, fuera en persona como a visitar
aquel reino donde hubiere de hacer el efecto y hacer que se ocasione algún tumulto
popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y
prevención en adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la
conformidad de las de Castilla, y de esta misma manera irlo ejecutando en los otros
reinos.”

Memoriales y cartas del conde-duque de Olivares (1624).

Aquest fragment que transcriu parcialment un document signat pel Conde-Duque d'Olivares i dirigit al rei Felip IV, ens mostra el continu afany dels reis de Castella d'unificar tot el territori sota la seva sobirania, la reial, i per això necessitaven unificar les regles de joc, i les regles de joc castellanes eren les millors pel seu propòsit per ser més centralitzadores i menys democràtiques.

Acceptar les diferents lleis, furs o institucions de les nacionalitats dins la corona, era acceptar una sobirania compartida (noble, eclesiàstica, militar) i independent en cada territori, que competia amb el poder del Rei.

Arribats en temps democràtics i constitucionals, quan la sobirania passa de la Institució reial al poble sobirà, ( o de la Dictadura a la partitocràcia), aquest país enyora la centralitat absoluta i incapaç de pensar i retornar la sobirania a les nacionalitats que conformen el Regne, redacta una Constitució que blinda la sobirania i  només la reconeix al conjunt del poble espanyol donant legitimitat a la superioritat de la legislació estatal sobre la legislació autonòmica.

Tan els Reis de la Corona d'Aragó com els de la Corona de Castella, no han vist mai, històricament parlant, amb bons ulls, la institució de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya per ser font de sobirania del poble català en front del poder reial.

I encara hi som amb el tema, se'ns nega la sobirania com a poble per ésser consultats amb valor de Referèndum democràtic: és problema genètic o de debilitat política històrica?

Venim de molt lluny, massa lluny.