dijous, 29 de novembre del 2012

L'endemà

No sé perquè del dia abans se'n diu de reflexió. Bé, sí que ho sé però no m'agrada. Jo en diria el dia de la calma,  atès que és el fenomen que precedeix a la tempesta en la mare Natura, i les eleccions polítiques són una bona tempesta.

Per a mi és esperançador que el gran partit de la dreta catalana hagi fet figa respecte les seves pròpies perspectives i la saviesa popular hagi fet visible la complexitat de la societat catalana tal com esmentava en un anterior post. El resultat és que la dreta no lidera el procés cap a la sobirania nacional i l'esquerra cal que es co-responsabilitzi en el procés i/o abandonar algunes postures incertes.

Aquestes eleccions també han posat de manifest que cal obviar les opcions de partits personalistes que no tenen futur i donar suport als moviments cívic-polítics emergents. Em refereixo a la substitució del SI per la CUP. El primer partit va nàixer a iniciativa i a l'entorn d'unes personalitats que no encaixaven en les altres realitats polítiques del moment.  Va formar-se a l'entorn d'una sola idea: la independència, uns personalismes públics i amb actuacions polítiques circumstancials i oportunistes. El segon ha tingut un naixement col·lectiu amb ideologia més complexe, més clarament d'esquerres i amb una actuació política de denúncia sistemàtica de la corrupció municipal que ha donat els seus fruits i que s'espera continuï a nivell general. Aquest tipus de moviment té més futur de permanència en el món polític que les postures personals que poden enlluernar temporalment. (evidentment tot això és una percepció personal, esclar).

Ara s'inicien les negociacions per arribar a pactes que possibiliti la governabilitat del país. En línies generals sembla que hi ha dues qüestions bàsiques poc negociables: garantir els passos per a una consulta (tingui el nom que tingui) pel dret a decidir i acordar uns pressupostos garants de l'estat de benestar.

Al moment de publicar aquest post m'he assabentat que la Generalitat ha fet públic que ha adjudicat per concurs al grup d'empreses EULEN, la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala que dóna servei assistencial al les poblacions de L'Escala, Albons, Armentera, Bellcaire, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluixà, Viladomat i Vilamacolum. Aquesta és una empresa de Serveis, dedicada bàsic ament a la llimpiesa i manteniment de centres. Amb aquesta adjudicació sembla que aques grup empresarial s'inicia en la gestió de centres de salut. S'informa que en aquest concurs també hi participà sense èxit, la Fundació Salut Empordà, fundació sense afany de lucre i que gestiona l'Hospital de Figueres.

S'evidencia que el camí cap a la privatització dels serveis de salut públics s'està obrint pas, inclús en els temps d'inactivitat parlamentària. Ho percebeixo com un cop baix a l'estat de benestar, que pot influir en les converses de CiU amb alguns grups de l'oposició però potser d'alegria d'altres.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Els coprinus "bolets de fems"

Heus aquí una vegada, en un pati que té pretensions d'esdevenir jardí, apareixen uns bolets de manera espontània que tenen el barret en forma d'ou i escamós. Serà o no comestible això que m'ofereix la mare Natura?

I ja em veieu cercant en llibres que tinc per casa amb imatges de bolets, perquè sóc un bell ignorant en aquest tema i gens procliu a anar a la seva cacera per temor a enverinar-me, quin nom pot tenir aquest intrigant cos carnós.

De totes les imatges i tipus el que s'assembla més és el Bolet de tinta , coprí pelut o coprinus comatus. De carn blanquinosa i prima amb làmines que amb el temps s'enfosqueixen fins a desfer-se i convertir-se en líquid negre. Llegeixo que coprí ve de kópros (fems) i també s'anomena bolet de femer i creix en parcs i jardins i terres remogudes, voreres de camins i carreteres...

Diuen que és comestible quan és jove, abans no es torni negre. També llegeixo que es pot confondre amb el pixacà negre (Coprinus altramentarius), aquest sí tòxic. Diuen que es distingeix perquè el seu barret no té escames.

Com que sóc prudent i curiós, no el caço i deixo que evolucioni. Aquestes són les fotografies de la seva evolució:
El barret s'obre i la seva vorera s'ennegreix, veig que té escames, per tant m'inclino a pensar que es tracta del bolet de tinta.

Prop seu un altre petit bolet de característiques prou diferents també reclama el seu dret a viure. No tinc ni idea de quina "casa és", si algú ho sap que m'ho digui.








En el llibre que he consultat diu que aquest bolet de tinta es pot consumir fent-ne truites, que cal caçar-lo i cuinar-lo abans de les poques hores.

Què voleu que us digui: no em fa gens de gràcia.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

(Nota posterior gener de 2014: les fotografies ací exposades no són les autèntiques. Per un problema informàtic vaig eliminar accidentalment les originals. He reconstruït el post amb fotografies baixades de les imatges de Google)

dissabte, 10 de novembre del 2012

Un moment històric: fi de l'Antic Règim

"...Escocia fué una nación independiente...Cataluña era parte del Reino de Aragón y ha sido parte esencial de España desde su creación, hace más de cinco siglos..." (Federico Trillo)

Heus ací un matrícula d'honor si l'hagués de valorar el senyor ministre Wert. Sembla ser que uns països pertanyen a uns altres amb un dret de propietat molt especial que recorda l'època feudal, quan els territoris, persones, "pous, arbres i cases" eren patrimoni familiar de les cases reials o de la noblesa local. És l'Espanya actual un patrimoni reial de la casa de Borbó?

L'economista Xavier Sala va deixar dit que els "Estats/nacions actuals varen ser bastits amb dos materials: semen i sang", és una manera molt gràfica de descriure com varen esdevenir molts processos històrics que alguns creuen intocables i de ple dret. Interpretar la Història únicament com un procés de formació d'Estats basant-se en els drets de conquesta, és una visió molt simple i  pobre per entendre l'evolució de les comunitats humanes i pot ser pròpia de la visió d'un ex ministre de Defensa, prou fatxenda al seu moment.

L'esperit nacional, historiogràficament parlant, va entrar entre les comunitats humanes a partir del segle XVIII, i no  abans com expressa el senyor Trillo, amb les idees de la Il·lustració , de la sobirania popular, de l'origen de l'autoritat: els homes esdevenen ciutadans, responsables del propi futur i no súbdits d'una classe aristocràtica i amb aquest esperit van edificar llurs nacions. Com sap tot estudiant d'ESO, això va impel·lir  les primeres revolucions contemporànies, a les colònies americanes i al Regne de França.

Des d'aleshores, els moviments ciutadans no violents, mitjançant uns partits polítics han pactat mitjançant unes constitucions, la relació del poder, sigui monàrquic o republicà, amb els drets de la ciutadania. Al Regne d'Espanya aquest procés sempre ha resultat feixuc i complicat des dels primers anys del segle XIX, des de la "Pepa" fins ara mateix. La nissaga borbònica durant aquests dos darrers segles, ha estat molt rebeca a acceptar els pactes constitucionals, amb llargs períodes d'absolutisme.

Per això ara estem davant una fita històrica, els ciutadans de la Catalunya històrica, amb tota la seva actual complexitat sociològica, té clar que amb els Borbons i els seus acòlits no hi ha pacte que valgui. És el moment d'entrar d'una vegada per sempre, encara que amb retard, en l'edat Contemporània i abandonar definitivament l'Antic Règim.