dissabte, 18 de febrer del 2012

El binomi Nacionalisme/República

El leit-motive del meu post anterior davant l'impuls que agafa el nacionalisme a casa nostra, era mostrar la relació que històricament existeix entre la crisi de l'Antic Règim a les darreries del segle XVIII i l'explosió dels moviments nacionalistes que s'intensificaríen durant tot el segle XIX amb l'ajuda del Romanticisme. Alhora volia mostrar que en la península ibèrica, la ruptura amb la ideologia de l'Antic Règim no s'ha dut a terme totalment, històricament parlant, amb el corresponent concepte de nació global espanyola, possiblement perquè coexistien altres concepcions culturals-nacionals prou fortes (catalanes, basques, galaiques), i per tant la primera s'imposaria per la força de les armes i de la pressió ideològica, i no per evolució natural, sobre les altres.

També volia destacar que la superació del procés iniciat al segle XVIII es fa mitjançant la institució de les Repúbliques tot i que aquestes pateixen de les virtuts o vicis de les antigues monarquies: així les diferents Repúbliques franceses han mantingut el centralisme de l'administració borbònica i les repúbliques sorgides de la crisi del Sacre Imperi Germànic o de l'Imperi Austro-húngar (1914-18), ambdós d'administració Habsburg, han mantingut l'estil federal propi d'aquestes monarquies. La coexistència de Monarquies Constitucionals prou modernes, ens indica que la humanitat encara té molt camí a recórrer per superar els interessos aristocràtics de certes nissagues familiars.

En el meu anterior post insinuava que segurament sense una ruptura d'estil republicà, seria molt difícil que la nació catalana pugui trobar el seu camí en el camp internacional i esdevenir nació entre nacions. L'amic Xiruquero en el seu amable comentari diu que no veu cap diferència pràctica entre una República i una Monarquia Constitucional per poder esdevenir estat plurinacional. Puc estar-hi d'acord atès que no hi ha res impossible ni descartable històricament parlant i estariem davant una polèmica ideològica d'estil kantià sobre la raó pura i la raó pràctica.

El recent i magnífic reportatge de TV3 sobre Monarquia i República, obre els camins, fins ara tabú, de diàleg sobre aquest tema en el nostre país.

Sempre hem de confiar que tots els camins ens portin a Roma.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Alors le citoyen !! (avui anniversari de la primera República Espanyola)

Baixada de Google
Anniversari 1a República espanyola
Escoltem amb certa freqüència de boca del castellà parlant que la Nació catalana no ha existit mai. Sorpresivament la boca del català parlant no diu mai que, pel mateix motiu, la Nació espanyola tampoc no ha existit mai.

Des del punt de vista polític els moviments nacionalistes són de recent aparició històrica. Naix amb la crisi de l'Antic Règim i la Revolució francesa, moment en el qual els historiadors consideren que s'inicia la història Contemporània. Fins aleshores el mot nació feia esment a col·lectius ètnics i culturals. Políticament existien els regnes i el imperis regits per tres poders fonamentals: l'aristocràcia nobiliària, la militar i l'eclesial. Les persones eren súbdits d'aquest tres poders.

Confesso el llenguatge telegràfic del paràgraf anterior atès que només volia pautar unes coordenades històriques i no entretenir-m'hi massa. Els fets esmentats suposaren un canvi en la identificació de les persones amb el seu poble, passaren de ser súbdits d'un regne a ciutadans d'una nació (citoyen): desapareixia el Regne de França i surgia la Nació francesa (La France), que es dotava d'un règim republicà canviant els tres poders fonamentals pels tres poders democràtics: l'executiu, el legislatiu i el judicial, separats i independents. L'evolució posterior no fou camí de roses: revoltes, període imperial napoleònic, reinstauració monàrquica i segones, terceres... fins a cinquena Repúbliques franceses, però el canvi cap a la Nació ja estava fet.

En la nostra península ibèrica aquests  canvis i evolucions no s'han produït, continuem essent súbdits d'un Regne i no s'han produït processos d'identificació nacional, no s'ha desenvolupat una generalització d'una nacionalitat espanyola, sensu estricto, des del punt de vista del rigor històric.

Quan els pobles que viuen en la península s'han independitzat del poder reial i han volgut organitzar-se en república, la primera cosa que s'han trobat és amb la varietat nacional. El sentiment èpic-ètnic espanyol no era (ni és ara)  general en tot el territori. Difícil fundar una Nació. La primera República del 1873, va intentar establir una constitució Federal per satisfer aquesta realitat plurinacional. No va haver-hi entesa i abans d'un any, la restauració monàrquica borbònica posava fí a un somni. La segona República del 1934, intentà solventar el tema plurinacional oferint estatuts d'autonomia a les nacionalitats històriques mentre s'acceptés una difusa nacionalitat espanyola, mai prou ben definida.

La situació actual és ben coneguda. En l'actual Regne d'Espanya s'obliga a una nacionalitat espanyola (mai definida ni sentida per tots els súbdits) i a una "regionalització" de les altres consciències nacionals. El conflicte no resolt segueix essent servit.

Alors le citoyen !!. El president Terradelles ens evocava: ciutadans de Catalunya !!!

Podrem ser realment ciutadans sense una tercera República?

dissabte, 4 de febrer del 2012

Votar sense saber allò que es vota

Com a "gol" contra l'Estat centralista s'ha valorat una darrera votació al Parlament europeu quan una disposició de bones pràctiques de gestió del diner públic incloïa que "el federalisme fiscal implica més eficiència econòmica" (El Punt Avui, divendres 3/02/12). Es considera i s'interpreta com una badada dels parlamentaris del PP i PSOE a l'Europa.
Disciplina de vot
(dibuix propi)
Més enllà de si és una badada, o simplement que en el context internacional s'adopten actituds diferents que en el context estatal, en disposicions que no obliguen en res als Estats, i en canvi queda "democràtic", la cosa que em porta a escriure aquest post, és la reflexió sobre la disciplina de vot dels parlamentaris.

No és la primera vegada ni serà la darrera, que la votació manada pel portaveu del grup és contrària a la ideologia de dit grup. A vegades per pactes contra natura i altres per desconcerts puntuals en el moment de la votació. Em dona la impressió , i crec que encertada, que molts parlamentaris ni es llegeixen ni estan al cas d'allò que voten, només segueixen la disciplina de vot.

Si és així, les preguntes que em faig són: perquè tants parlamentaris?, no passaríem amb menys?

Ací a l'Espanya, els parlamentaris no representen al territori encara que hagin estat elegits pel territori, representen al Partit i treballen pel Partit en el territori i en els òrgans polítics.

En aquests moments de crisi econòmica, reclamo una ERE dirigida a tots els òrgans de representació política, local, territorial, regional, estatal i comunitari (U.E), fent bo el lema de Mas-Colell: "fer més amb menys", i els diners estalviats  aplicar-los a les entitats públiques de crèdit per finançar tantes iniciatives empresarials que ho estan esperant per sortir de la crisi.