Ens hi estem acostumant?. Hem abandonat la pedagogia per inútil?. El relat del procés dins la Península en mans del nacionalisme espanyol ha triomfat?. Preguntes que ens fem quan contínuament des de la dreta, acusen que el govern de l'Estat negocia amb els "colpistes", sense sentir cap protesta formal de la resta dels grups polítics del Congrés.
Llegim en la Enciclopedia Espasa: golpe de estado: cambio violento del gobierno. És una definició acadèmica, lingüística i no pas penal o legal, però també conceptual i cultural.
En la declaració unilateral d'independència, no va haver-hi ni canvi de govern ni es va usar la violència. Fou una declaració per forçar una negociació amb un passiu executiu estatal, tesi defensada pels actors i que segurament serà exhibida en el seu proper judici. No fou possible i som on som. La resposta, com sabem, fou l'aplicació d'un constitucional 155 que sí va tenir els components de "cop d'estat": canvi de govern amb ús de la força, potser no violència però sí força a la cap i a la fi. Canvi de govern ocupat pel grup més minoritari de la cambra catalana, que s'aprofita de la seva preeminència estatal.
La manera d'interpretar l'aplicació d'aquest article 155, està actualment denunciat al TC sense cap resposta del mateix. Dubto que en cap moment s'estableixi postura o doctrina.
El relat que tenim del procés ací al Principat, és l'aplicació anunciada i oberta d'un programa de govern que va triomfar en unes eleccions completament democràtiques. Programa de divuit mesos per establir la legislació bàsica que preparés el canvi, amb garanties de mantenir l'Estat de Dret i la seguretat jurídica de Institucions i empreses, amb l'intent de passar de la Llei a la Llei, sense ús de cap tipus de violència i amb el convenciment del dret internacional de tots els pobles a decidir el seu destí amb l'autodeterminació.
La població de Catalunya pot ser allò que volgueu però no colpista com tampoc ho són els partits que la representen.
Com sortirem dels propers judicis, confortats o escaldats?
"Així com cell..." D'aquesta manera comencen uns poemes d'Ausiàs March. En manllevo l'inici per manifestar que així com tants, arribo a un cert moment en la vida que tinc necessitat de compartir part d'allò que s'acumula en la vida de cadascú, i comentar les noves coses que vaig vivint, alhora que compartir l'experiència d'altres...
dimecres, 31 d’octubre del 2018
diumenge, 21 d’octubre del 2018
El mestre
Llegeixo al diari que es proposa la creació d'un únic cos de docents que assumeixi les tasques de primària i ESO. El conflicte entre mestres i llicenciats resta així servit.
No sé si serà útil per millorar el baix nivell de resultats de l'ensenyament al nostre petit país. Tinc la impressió que només vol resoldre i absorbir l'excés de mestres amb plaça fixa obtingudes en les darreres oposicions. El temps, com sempre, ho dirà.
"Així com cell" que té més vida viscuda que esperança biològica, busco en la calaixera records que em lliguin l'ahir amb l'avui, i trobo aquest escrit que vaig redactar fa uns anys per a la revista local del meu poble, rememorant el mestre que em va acompanyar i guiar a mi i altres companys, des l'escola de primària pels camins d'aquell llarg batxillerat, ingrés, elemental i superior fins a les portes de la Universitat.
És important el sistema educatiu, però segueixo convençut que la qualitat del mestre com professional i persona és fonamental en la obtenció de resultats.
Fa uns mesos em vaig retrobar amb els antics companys d'aquells temps. Tots vàrem coincidir amb la important influència rebuda pel nostre "profe" en la nostra personalitat i desenvolupament, empès possiblement per tots els factors exposats reprodueixo en aquest post, l'escrit publicat en 2009.
Heus-el ací:
EL MESTRE
(juny de 2009)
El jove tenia entre onze i dotze anys, les seves il·lusions eren acabar l’escolarització i iniciar-se en l’ofici del pare com tants xicots del seu barri. Eren temps poc permeables entre les diferents classes socials.
Heus ací que un bon dia, un nou mestre fou contractat per l’escola. Era un tipus diferent dels que havien passat per la classe, tenia la veu fosca de tant fumar i no se n'estava dins l’aula. Era prou normal aleshores. No havia passat ni mig curs quan aquest mestre, valorant la situació, va voler fer canvis: no podia ser que aquella generació d’alumnes al seu càrrec tingués un futur limitat, calia que la cultura i el progrés entrés en aquell centre escolar. Mogué direcció i pares d’alumnes fins crear un grup de batxillerat.
Ajuntà nois i noies per primera vegada en una aula. En aquell, com a tots els centres, la formació de les noies i els nois seguien vies distintes, sobretot en els cursos avançats. La igualtat d’oportunitats havia de ser igual per ambdós sexes.
Tenia el costum de fer lectures a darrera hora de la classe de la tarda, i d’aquesta manera els capítols del “Libro de la Selva” anaven passant davant l’expectació de la classe: no feia una lectura monòtona, gairebé teatralitzava els personatges, Sheerkan, Bageera, Ka, Baloo esdevenien imatges vívides en l’imaginari de l’alumne.
El jove anava creixent i madurant, així com tot el grup d’alumnes de batxillerat. El professor no els va deixar sinó fins a les portes de la Universitat. Les lectures canviaven amb els anys. Dels darrers, el jove no deixa de recordar les lectures poètiques del “Cancionero gitano” d’en Lorca i la impressió que li feien els passatges més eròtics, en una època d’evident repressió sexual. Els animava a llegir autors heterodoxos: Unamuno, Rousseau, Machado... alguns amb obres al Index de llibres prohibits.
En matemàtiques era rigorós, no volia que l’alumne aprengués res de memòria. Des del primer concepte de número natural fins a les matemàtiques de conjunts, encoratjava a seguir la lògica i no donar cap pas endavant si apareixia algun dubte, calia deixar ben assolits els conceptes.
Als catorze anys quan el grup aconseguí el títol de batxiller elemental, els encoratjà i animà a deixar d’ésser infants, a canviar la lectura de tebeos per literatura, va organitzar una biblioteca a l’aula amb l’aportació de llibres dels propis alumnes. Els comunicà que a partir d’aleshores tenien dret a usar “don” en la correspondència i qualsevol imprès oficial, que havien assolit un primer graó en l’escala social i això els obligava també a uns certs deures. Aquella època els nois de catorze anys es vestien amb el seus primers pantalons llargs i les noies deixaven les “faldilletes”. Aquells que
no continuaven estudiant, iniciaven la seva vida laboral i també feien el salt al món adult. Era tot una altra època. Durant els llargs anys que els alumnes compartiren amb el mestre, varen anar sabent coses de la seva vida. S’assabentaren que la seva professió real era l’advocacia, però no la podia exercir per represàlia política: havia estat oficial de comunicacions de l’exèrcit de la República.
Va morir quan el grup de joves estava a la meitat de les seves carreres, mai no va poder veure’n cap de llicenciat. El seu nom: Camilo Roca Deulonder. Endevineu qui era el noi de la història?
No sé si serà útil per millorar el baix nivell de resultats de l'ensenyament al nostre petit país. Tinc la impressió que només vol resoldre i absorbir l'excés de mestres amb plaça fixa obtingudes en les darreres oposicions. El temps, com sempre, ho dirà.
"Així com cell" que té més vida viscuda que esperança biològica, busco en la calaixera records que em lliguin l'ahir amb l'avui, i trobo aquest escrit que vaig redactar fa uns anys per a la revista local del meu poble, rememorant el mestre que em va acompanyar i guiar a mi i altres companys, des l'escola de primària pels camins d'aquell llarg batxillerat, ingrés, elemental i superior fins a les portes de la Universitat.
És important el sistema educatiu, però segueixo convençut que la qualitat del mestre com professional i persona és fonamental en la obtenció de resultats.
Fa uns mesos em vaig retrobar amb els antics companys d'aquells temps. Tots vàrem coincidir amb la important influència rebuda pel nostre "profe" en la nostra personalitat i desenvolupament, empès possiblement per tots els factors exposats reprodueixo en aquest post, l'escrit publicat en 2009.
Heus-el ací:
EL MESTRE
(juny de 2009)
El jove tenia entre onze i dotze anys, les seves il·lusions eren acabar l’escolarització i iniciar-se en l’ofici del pare com tants xicots del seu barri. Eren temps poc permeables entre les diferents classes socials.
Heus ací que un bon dia, un nou mestre fou contractat per l’escola. Era un tipus diferent dels que havien passat per la classe, tenia la veu fosca de tant fumar i no se n'estava dins l’aula. Era prou normal aleshores. No havia passat ni mig curs quan aquest mestre, valorant la situació, va voler fer canvis: no podia ser que aquella generació d’alumnes al seu càrrec tingués un futur limitat, calia que la cultura i el progrés entrés en aquell centre escolar. Mogué direcció i pares d’alumnes fins crear un grup de batxillerat.
Ajuntà nois i noies per primera vegada en una aula. En aquell, com a tots els centres, la formació de les noies i els nois seguien vies distintes, sobretot en els cursos avançats. La igualtat d’oportunitats havia de ser igual per ambdós sexes.
Tenia el costum de fer lectures a darrera hora de la classe de la tarda, i d’aquesta manera els capítols del “Libro de la Selva” anaven passant davant l’expectació de la classe: no feia una lectura monòtona, gairebé teatralitzava els personatges, Sheerkan, Bageera, Ka, Baloo esdevenien imatges vívides en l’imaginari de l’alumne.
El jove anava creixent i madurant, així com tot el grup d’alumnes de batxillerat. El professor no els va deixar sinó fins a les portes de la Universitat. Les lectures canviaven amb els anys. Dels darrers, el jove no deixa de recordar les lectures poètiques del “Cancionero gitano” d’en Lorca i la impressió que li feien els passatges més eròtics, en una època d’evident repressió sexual. Els animava a llegir autors heterodoxos: Unamuno, Rousseau, Machado... alguns amb obres al Index de llibres prohibits.
En matemàtiques era rigorós, no volia que l’alumne aprengués res de memòria. Des del primer concepte de número natural fins a les matemàtiques de conjunts, encoratjava a seguir la lògica i no donar cap pas endavant si apareixia algun dubte, calia deixar ben assolits els conceptes.
Als catorze anys quan el grup aconseguí el títol de batxiller elemental, els encoratjà i animà a deixar d’ésser infants, a canviar la lectura de tebeos per literatura, va organitzar una biblioteca a l’aula amb l’aportació de llibres dels propis alumnes. Els comunicà que a partir d’aleshores tenien dret a usar “don” en la correspondència i qualsevol imprès oficial, que havien assolit un primer graó en l’escala social i això els obligava també a uns certs deures. Aquella època els nois de catorze anys es vestien amb el seus primers pantalons llargs i les noies deixaven les “faldilletes”. Aquells que
no continuaven estudiant, iniciaven la seva vida laboral i també feien el salt al món adult. Era tot una altra època. Durant els llargs anys que els alumnes compartiren amb el mestre, varen anar sabent coses de la seva vida. S’assabentaren que la seva professió real era l’advocacia, però no la podia exercir per represàlia política: havia estat oficial de comunicacions de l’exèrcit de la República.
Va morir quan el grup de joves estava a la meitat de les seves carreres, mai no va poder veure’n cap de llicenciat. El seu nom: Camilo Roca Deulonder. Endevineu qui era el noi de la història?
dijous, 18 d’octubre del 2018
12 D'OCTUBRE. RES A CELEBRAR.
Ens costa veure les coses en perspectiva i/o situar-nos en el real moment històric. Hereus com som del Romanticisme, tenim una visió històrica condicionada pels principis d'aquest moviment que revisa de manera mítica el passat de la comunitat.
Cal per una banda entendre aquell home modern, que no sabia que ho era, aquells regnes peninsulars i també europeus, immersos en un continu conflicte bèl·lic, per acabar de colonitzar el territori proper, obsedits per les idees religioses de lluita contra els infidels però també contra el moviment protestant que dividia la cristiandat. A l'acompliment dels temps s'hi afegien les necessitats d'expansió comercial, propiciada per la millora de l'enginyeria naval i la conquesta dels mars, atiades per les necessitats econòmiques de l'empobriment permanent per tantes guerres.
En aquesta Península on justament s'havien unit les famílies dels seus dos principals regnes, el Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que ja dominaven el territori, excepte la costa lusitana i el regne de Navarra, i el tenien com patrimoni cadascú en la seva zona d'influència sobirana, no és gens difícil imaginar que la gosadia d'un expert mariner, d'obrir noves rutes comercials cap els mercats orientals seguint aventurats camins per occident, segons estudis geogràfics que ja donaven per cert l'esfericitat del planeta encara que no la seva dimensió, obtingués l'interès i l'acceptació per part del regne de Castella necessitat de millorar les rutes comercials, mentre que la Corona d'Aragó potser en tenia prou amb el seu domini de la Mediterrània en competència amb les Repúbliques itàliques.
El resultat el sabem. L'empresa finançada bàsicament per Castella, es trobà amb noves terres, i notícies d'imperis i civilitzacions desconegudes, que, després d'un primer viatge de prospecció comercial, i veient les seves possibilitats, la Corona de Castella s'implicà de cor i ànima en la seva colonització i conquesta per afegir nous territoris al regne, i ho féu de manera independent, acaparant l'exclusivitat del comerç amb els ports de Cádiz i Sevilla obviant al seu soci, la Corona d'Aragó.
N'hi ha que encara mantenen la visió mítica i simbòlica romàntica del procés conqueridor creador del Imperi, i que no volen veure que, com molts imperis, tenen les mans brutes de sang, foc, i anorreament de poblacions resistents.
Aquells que no estem d'acord amb la visió romàntica, no tenim res a celebrar
Cal per una banda entendre aquell home modern, que no sabia que ho era, aquells regnes peninsulars i també europeus, immersos en un continu conflicte bèl·lic, per acabar de colonitzar el territori proper, obsedits per les idees religioses de lluita contra els infidels però també contra el moviment protestant que dividia la cristiandat. A l'acompliment dels temps s'hi afegien les necessitats d'expansió comercial, propiciada per la millora de l'enginyeria naval i la conquesta dels mars, atiades per les necessitats econòmiques de l'empobriment permanent per tantes guerres.
En aquesta Península on justament s'havien unit les famílies dels seus dos principals regnes, el Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que ja dominaven el territori, excepte la costa lusitana i el regne de Navarra, i el tenien com patrimoni cadascú en la seva zona d'influència sobirana, no és gens difícil imaginar que la gosadia d'un expert mariner, d'obrir noves rutes comercials cap els mercats orientals seguint aventurats camins per occident, segons estudis geogràfics que ja donaven per cert l'esfericitat del planeta encara que no la seva dimensió, obtingués l'interès i l'acceptació per part del regne de Castella necessitat de millorar les rutes comercials, mentre que la Corona d'Aragó potser en tenia prou amb el seu domini de la Mediterrània en competència amb les Repúbliques itàliques.
El resultat el sabem. L'empresa finançada bàsicament per Castella, es trobà amb noves terres, i notícies d'imperis i civilitzacions desconegudes, que, després d'un primer viatge de prospecció comercial, i veient les seves possibilitats, la Corona de Castella s'implicà de cor i ànima en la seva colonització i conquesta per afegir nous territoris al regne, i ho féu de manera independent, acaparant l'exclusivitat del comerç amb els ports de Cádiz i Sevilla obviant al seu soci, la Corona d'Aragó.
N'hi ha que encara mantenen la visió mítica i simbòlica romàntica del procés conqueridor creador del Imperi, i que no volen veure que, com molts imperis, tenen les mans brutes de sang, foc, i anorreament de poblacions resistents.
Aquells que no estem d'acord amb la visió romàntica, no tenim res a celebrar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)