dilluns, 18 de febrer del 2019

Allò de que NO volen parlar. Línia vermella.

Línies vermelles, cadires buides, persones que s'alcen de la taula de negociacions quan apareix el tema de l'autodeterminació dels pobles. No es pot parlar de tot. Ni tant sols a un nivell teòric / doctrinal?

Durant tots els anys de guerra freda, capitalisme i comunisme defensaven el dret a la autodeterminació dels pobles, cadascú per motius teòric-pràctics diferents de base ideològica o imperial. N'he parlat en un altre lloc (veure).  Els uns donaven suport o creaven "moviments d'alliberació nacional", altres estaven darrera moviments de descolonització dels territoris que encara mantenien les potències europees arreu el planeta, per substituir la metròpoli amb sistemes neocolonials. Cap de les dues línies feien fàstics a la violència, subversió, terrorisme o intervenció militar. Tot era justificat en aquella fredor, tot, menys l'enfrontament directe URSS-USA.

Els partits socialistes o social-demòcrates europeus conservaven aquest principi en la seva base doctrinal. En 1976 el PSOE i PSC encara el mantenien, però amb la transició es va perdre pel camí i encara no l'han trobat. Tant va quedar enterrat en el seu inconscient col·lectiu que possiblement només una intervenció psicoanalítica freudiana profunda ho posaria al descobert, però tant sols la insinuació de la presència de drets dels pobles (només accepten drets individuals), provoca una reacció primitiva de fugida que incapacita per a fer-hi front.

Tots sabem que el desenvolupament evolutiu democràtic està íntimament lligat als drets col·lectius i la seva acceptació. L'actual Constitució espanyola els oblida i només fa peu fort en la declaració dels drets humans individuals, creant així, una aparença d'Estat de Dret, per la qual cosa, deixa fora d'ella moviments democràtics populars com "el procés" i altres possibles de dret col·lectiu, criminalitzant-los. Patim una resistència intel·lectual invencible a reconèixer la sobirania de les nacions que conformen l'Estat, principal escull d'acceptació del dret a decidir i a l'autodeterminació.

No crec que la sentència de l'actual judici dels polítics catalans, ajudi a posar sobre la taula intel·lectual d'aquest país aquestes qüestions i reflexions.

Espanya segueix tant invertebrada com en el temps d'Ortega i Gasset, però sense la conllevància que aquest filòsof aconsellava.

dimecres, 13 de febrer del 2019

La Història no és un PC


Aquests primers dies del judici al govern català pels actes de la tardor de 2017, quan cada part exposa els preliminars dels seus relats, es veu de manera prou clara, que estem davant un antic i permanent plet històric entre la nació Catalana i la visió de la nació Castellana (espanyola en la versió central).

Ambdues parts justifiquen els seus drets. La part catalana evocant el dret històric i universal de tots els pobles al dret de decidir i l'autodeterminació i al dret a arribar-hi per tots els mitjans polítics no violents i la legitimitat de l'acció dels polítics per assolir aquest fi. La part estatal relatant el seu dret a mantenir l'estructura territorial heretada, usant tots els mitjans de defensa inclòs l'exercici de la seva força legítima i la denegació del dret d'un territori autònom d'un Estat a exercir l'autodeterminació.

El fet que aquests episodis es van repetint d'una manera reiterada al llarg dels darrers segles, amb l'exercici brutal de la força militar ajudada pel Poder Judicial en cada episodi, ens mostra clarament que estem davant un problema polític i no delictiu, malgrat que el final sempre s'acaba amb presó o execució de dirigents electes catalans que exerceixen la seva activitat seguint els vents de la Història.

Les parts justifiquen els seus relats amb antecedents, Lleis, sentències de tribunals europeus i estatals, valorant els fets reals de manera discordant per poder aplicar aquestes eines al seu relat, amb la finalitat de demostrar la pròpia raó en front l'adversari. La meva impressió és que tot està dit i fet atès que l'acusador és jutge i part, i que no resoldrà la qüestió plantejada.

M'agradaria que la Història fos com un PC, per fer un "reset" i tornar al punt d'origen crític per, amb una mentalitat del segle XXI, repensar i resoldre els greuges enquistats, així com poder tenir un programa "cleaner" per esborrar arxius tòxics i residus antics que alenteixen d'una manera feixuga el funcionament de les Institucions. En la seva carència, només un diàleg polític de tots els grups amb ganes d'ésser resolutius, podria resoldre els greuges històrics, però els interessos econòmics i de poder mantenen l'enfrontament entre els pobles hispànics. Tornarem a tenir un punt de rencontre històric per establir noves normes de convivència?

Moltes oportunitats perdudes. Moltes decisions errades. Sento en el meu interior aquella visió tràgica de la vida expressada en la dita clàssica de saviesa hel·lènica, que els déus embogeixen els homes per a induir-los a la seva perdició.