divendres, 8 de març de 2013

Una qüestió viva: on va l'actual Monarquia?

L'any que varem passar marcà una distància de dues centúries de la primera Constitució espanyola, la Pepa, document que volia ésser l'inici d'un país democràtic que rompria amb el llast de l'Antic Règim, però foren massa agosarats. Mira que dir que la sobirania descansava en el poble!, incloent-hi el poble colonial!. Això no va voler-ho acceptar aquell Borbó, desitjat pel poble, educat en els vells principis, i que no va parar fins que va poder restaurar l'Antic Règim ajudat dels cent mil fills de sant Lluís. Revoltes, pronunciaments militars...ai! quin segle XIX més convuls. Només s'arribà a cert compromís amb el jurament de la Constitució pel Rei, quan una reforma de la mateixa acceptà compartir i repartir la sobirania entre el poble i el monarca. Després guerres carlines: germà i filla del Borbó esbatussant-se per la successió al tron, mentre el poble-súbdit patia entre els uns i els altres. On era mentrestant, el ciutadà?

El concepte de ciutadania derivat de la Il·lustració  del set-cents i de les revolucions d'independència, costa d'obrir-se pas en aquest món en lluita d'interessos dinàstics, de gelosia de l'estament militar a perdre poder de decisió, i que un important analfabetisme de les classes populars facilitava que s'acceptés la importància de la tradició perquè les coses fossin com sempre havien estat per voluntat divina.

Tot i així, durant tot el segle XIX, els catalans, tan els conservadors com els liberals, mantenien l'esperança de canvi perquè el país es modernitzés econòmica, política i socialment. Un projecte federal vehiculat per una Primera República, de la qual aquest febrer passat hem commemorat els seus 140 anys, fou un exemple d'intent d'encaix de la realitat plurinacional de la península Ibèrica, però ni els "federalistes espanyols" foren capaços d'entendre-ho. Aquesta fou la gran decepció de Valentí Almirall.

Esdevinguda la restauració monàrquica, res no va impedir que es perdessin les darreres colònies (la intransigència borbònica donà com única opció la independència de les colònies, al començament del segle, després de sengles processos bèl·lics, i ara a finals del segle, la pèrdua total). Mentrestant la política catalana s'havia enriquit de raons i doctrina política: Pi i Margall, Valentí Almirall (Lo catalanisme), Prat de la Riba (La nacionalitat catalana), A. Rovira i Virgili (Nacionalisme i Federalisme). Davant la crisi dels dos partits monàrquics, lliberals i conservadors, els catalans anaven teixint les seves organitzacions polítiques de tipus nacionalista i també republicà, cap d'elles clamava per una solució independent per a la Catalunya i es mantenien bé regionalistes o bé federalistes republicans. El segle XX portà projectes de Mancomunitat i Autonomia com vehicles per la nació catalana, no resultant cap solució satisfactòria i sí excusa per a feixugues Dictadures que volien resoldre el "problema catalán".

L'etapa democràtica encetada amb una pactada i vigilada Constitució de 1978 ens porta a una sola Espanya (que lluny queden "las Españas" com li agradava dir a Isabel II) però amb nacionalitats i regions, un sol subjecte de sobirania (el poble espanyol en conjunt) i un Rei no subjecte a responsabilitat política (una mena de "sobirania reial"?)

El retrocés de l'esperit del pacte constitucional i la seva restringida interpretació per part dels dos grans partits estatals a més de la seva crisi de confiança, ens porta a una situació molt similar a la crisi del 98 (1898) i el procés de regeneració política:
a) pèrdua de confiança dels dos grans partits monàrquics: lliberal i conservador (ara PP i PSOE),
b) aparició de nous partits nacionalistes i republicans, (ara moviments ciutadans nacionals i nous partits d'esquerres)
c) crisi econòmica i increment del moviment obrer i l'organització de sindicats i partits obreristes, (ara crisi global del deute i moviments d'indignats)

Una crisi monàrquica que durà 30 anys, amb dictadura primo-riverista inclosa, i acabà el la II República.

Quant temps durarà la nostra crisi institucional? S'acceleraran els temps? Serà la independència la única sortida que ens donarà el Borbó? o ara sí una Monarquia / República Federal, si reaccionen les altres "espanyes"?. Tindrem pronunciaments militars? Què permetrà la Unió Europea?

Oh quins temps històrics més interessants estem vivint malgrat la crisi econòmica !

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada