dimecres, 28 d’octubre del 2009

Esperit de contradicció


Això m'ho deia la mare i no puc deixar de reconèixer que és una constant en la meva biografia. Ho veig ara concretament en un parell de qüestions d'actualitat: la rehabilitació del president Companys que es va repetint en cada aniversari del seu afusellament i l'extensió dels "referèndums" locals per l'autodeterminació.

En la primera, sembla que tothom està d'acord en la intenció de rehabilitar la imatge pública i personal del darrer president de la Generalitat republicana patrocinant la nul·litat del seu judici dintre la dinàmica de la recuperació de la Memòria històrica. Precisament la manera com esdevingué la seva mort en un judici polític d'un tribunal militar feixista, al meu entendre, el dignificà de sobradament. És una impressió bastant generalitzada que això el reconcilià amb el seu poble després d'una vida política no exempta d'errors.

Recuperar la memòria no significa alterar la Història. Jo no vull un futur orwellià 1984 pel meu país, vull un estudi real del passat proper i de tots els passats. Cal ajudar als investigadors de la Història, a les Universitats, Fundacions i particulars amb subvencions econòmiques o ajuts diversos obrint-lis arxius de tota mena o fent estudis arqueològics, per la seva I+D, però sempre amb llibertat i sense directives polítiques. Les diverses opcions ens ajudaran a tenir-ne una visió més ajustada a la realitat i no condicionades per cap ideologia.

Respectar el passat tal com s'esdevingué amb tota la cruesa d'encerts i errors, saber que la interpretació de la història requereix múltiples punts de vista, pot ajudar-nos a no repetir situacions dramàtiques.

En la segona, després del cop d'efecte d'Arenys de Munt, sóc dels que creuen que la repetició arreu del país, no tindrà un efecte multiplicador sinó de dilució. Els "jo també" no tindran l'impacte de l'original i esdevindran anècdota local. Altres raons:
- Aquests "referèndums" no tenen cap efecte legal com és ben sabut i només hi participen els favorables al sí.
- Per la mateixa raó anterior tampoc no tenen significació estadística i no es poden extreure conclusions.
- Possiblement ni tan sols tindran repercussió mediàtica més enllà dels límits locals.
- Temo que pugui fer nàixer entre els joves cert sentiment xenofòbic contra l'immigrant, atès que s'hi barregen ànsies d'independència política però també reivindicacions de catalanisme.
- No canviarà la dinàmica multicultural i global de la nostra societat. La tasca d'acollida de les noves cultures, la simbiosi o síntesi històric-cultural no deixarà de ser una tasca feixuga per conservar un mínim d'identitat catalana.
Esperit de contradicció?. Sí, tanmateix.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

La independència del pensament (AGORA)


Ja he vist AGORA d'en Amenabar, la càrrega ideològica personal és força evident en el film. Per mí és excessiva la imatge de "dolents de la pel·lícula" que aplica als cristians i de la que no se salva ningú. La veig exagerada i massa caricaturesca en el seu context històric. Hom pot veure el treball fílmic de diverses maneres, jo hi veig la intenció de subratllar la importància de la llibertat i la independència del pensament per arribar a entendre la vida i el cosmos on vivim, inclús a costa de la pròpia existència, en una mort temuda però acceptada tràgicament.

La pel·lícula enfronta contínuament el pensament científic i el pensament religiós sigui pagà, cristià o jueu. L'acusació d'impietat és la culpa més greu que pot inferir-se a un humà d'aquell temps i potser no fa massa del nostre. En aquest aspecte no hem d'oblidar a Sòcrates que fou condemnat a mort per aquest mateix motiu, pervertir al jovent cap a la impietat als déus i obligat a ingerir la cicuta, verí mortal.

La història de la tràgica mort de Hipatia, una intel·lectual científica que investigava i impartia els seus coneixements en l'escola d'Alexandria, la qual gaudia de la major biblioteca del seu temps a finals del segle IV i principis del V de la nostra era, és la excusa perfecte per exposar com la intol·lerància religiosa es capaç de destruir (en aquest cas, cremar físicament) conquestes intel·lectuals de la humanitat i retrassar el seu coneixement, encara que no impedir-lo a la llarga. La fermesa en la independència i defensa del seu pensament, és el fil conductor de l'argument d'aquest treball cinematogràfic.

El moment històric marca tràgicament els esdeveniments. El domini dels cristians que agafen el poder de l'Imperi romà a finals del s.IV a partir de l'emperador Constantí, la seva lluita per imposar la religió i el seu pensament per damunt la resistència del món pagà i en competència amb l'altra religió monoteïsta, els hebreus, són el condicionant on es desenvolupa la història.

Davant l'actitud tràgica i grandiosa en que viuen els personatges (i la Humanitat) tot aquest afer, Amenabar ens compara tossudament amb la petitesa d'un formiguer en un univers infinit, amb imatges del cosmos i de la Terra vistos de molt lluny amb la intenció, des del meu punt de vista, de que hom es situï en una dimensió objectiva, còsmica, i perquè no, divina.

Són personatges tràgics, en el sentit grec del terme, la pròpia Hipatia i el seu esclau Davos que assumeixen la mort com única sortida al dolor a viure, com Pedro en Mar adentro, els altres personatges són dramàtics en el seu context històric. Aconsellable veure-la.


dissabte, 3 d’octubre del 2009

Hi ha tantes coses que no saps per on començar...

Tenim moments personals i col·lectius en que voldriem dir moltes coses però no sabem per on començar i ens sentim col·lapsats. Aquelles conviccions que ens ajudaven a viure esdevenen gairebé inútils. Comencem per no entendre allò que passa, a les noves generacions, els seus motius per viure o adaptar-se a una societat acceleradament canviant (és que ens fem vells?). O potser, al contrari, ho entenem massa, que el motor de la vida segueix funcionant en la mateixa direcció: l'egoïsme econòmic, la inconsciència en l'explotació dels recursos, la rivalitat entre estats per aconseguir-los enlloc de col·laborar en el seu ús. Uns polítics que no saben on van i només viuen i miren pel procés electoral del seus partits. Una total desorientació estructural ens els valors educatius i de la formació de les persones...
I sobretot la sensació de fracàs de les nostres idees juvenils, quan teníem que canviar el món (em consola que bona part de les noves generacions consciènciades pensen el mateix), i només constatem i ens fa l'efecte com deia l'economista Adam Smith: que "...le monde va de lui mème...", facis allò que facis, sembla que només hi ha una única direcció... o és que avui no tinc el dia.