Contínuament l'art. 155 com amenaça.

D'aquesta manera no ho diu la Constitució del 1978. El TC no s'ha atrevit a sentenciar que la manera d'aplicar el 155 fos incorrecta i així s'ha consensuat l'equivalència d'aplicar l'article, amb la suspensió, substitució a la força d'un govern autònom legítimament elegit i nomenat, passant a mans  directes del govern central de l'Estat, la governabilitat autonòmica.  Perdoneu-me però això és la definició de "cop d'estat".

Aquests dies un grup polític al Congrés de Diputats, no para de reclamar aquesta acció al govern provisional de l'Estat, condicionant-li el seu suport a la investidura. Aquest grup també té a la punta de la seva llengua el mot colpista per definir al govern autònom català desplaçat pel 155. Sigmund Freud diria que està "projectant" el propi problema al seu "enemic", al que vol destruir, desplaçar i no confrontar democràticament projectes i ideologies. No nasqué per dialogar sinó per anorrear tot allò que sona a cultura catalana i ciutadania catalana, concepte que els treu de polleguera.

La manera d'aplicar el 155 no ha permès el maneig del conflicte institucional i històric d'una manera adequada, ans el contrari, el desplaça sine die esperant no sé quines noves circumstàncies per afrontar-lo, o potser millor dit, per no afrontar-lo. Assumint que la Constitució és, en la pràctica, irreformable en els seus continguts substancials que no en els circumstancials, els governs centrals sempre argumenten: incoeu una reforma si voleu fer les coses de manera constitucional. Ai!, el peix que es menja la cua!. Tots lligats i ben lligats de peus i mans. La intel·lectualitat de tots els actuals polítics és ben pobre, no tenen pensament original i van repetint algunes anomenades idees que no són sinó eslògans sectaris i així van confrontant-se sense dialogar a veure qui té més capacitat d'influir en l'electorat, però en el fons només miren d'acontentar als veritables poders fàctics.

Poders fàctics, bàsicament econòmics, que volen mantenir la Generalitat dintre el règim general per així obtenir-ne millor benefici. La qüestió econòmica ve de lluny amb el decret de Nova Planta borbònica.

En l'Antic Règim austríac, en temps de Carlos II, la fiscalitat derivada de les Constitucions catalanes i hispàniques, permetia, segons diu l'historiador J.H.Elliot, que el municipi de Barcelona ingressés 80.000 lliures i la Diputació del General, 184.000, mentre que la monarquia només percebia 37.000 lliures. Així es pot entendre en part, la necessitat borbònica de suprimir les Constitucions catalanes que, a més de servir de càstig a l'oposició de la Generalitat al nou pretendent a la Corona espanyola, permetia equilibrar el crític i caòtic dèficit econòmic austriacista.

La intervenció econòmica i repressió política i cultural de Catalunya derivada de l'aplicació de l'article 155, no solucionarà cap problema. Si cal dialogar, pareu l'amenaça d'una vegada, sisplau.

À quoi m'en tenir?

Estic llegint aquests dies una novel·la d'Henry James titulada La princesa Casamassima i sobtadament em trobo amb un paràgraf que sembla fet com anell al dit, a la nostra situació al Principat.

librosdelcamino.com

L'acció transcorre a Londres en les darreries del segle XIX, quan els moviments socials, les seves inquietuds, la situació dels treballadors en una societat molt dividida en classes, en una Anglaterra dominada per l'aristocràcia malgrat l'ascendència de la burgesia, començaven a organitzar-se clandestinament en grups clarament de tendència socialista, se'ns apareix el personatge de la Princesa Casamassino, aristòcrata italiana que s'interessa per aquests moviments.

Busca informació perquè se sent impulsada a formar-ne part d'aquest corrent que busca la justícia social, però, és clar, aquells compromesos en la lluita no hi confien prou al mateix temps que l'aristòcrata cerca certes "garanties". Així trobem aquest text:

Diu la Princesa: "...de fet, què hi ha més absurd, si ho mirem bé, que una dona que té un títol, diamants, cotxe de cavalls, criats, una posició, com ells diuen, simpatitzi amb les lluites creixents de les classes baixes?. "Abandona tot això i et creurem", teniu dret a dir-me. Estic disposada a abandonar-ho tot en el moment en que això beneficiï la causa; us asseguro que no és gens difícil. No vull ensenyar, vull aprendre; i principalment vull saber à quoi m'en tenir . ¿Estem a vigílies de veure grans canvis o no?¿Tot això que està arreplegant forces clandestinament, en l'obscuritat, de nits, en petites cambres ocultes, fora de la vista dels governs i de la policia, i dels imbecils "homes d'estat" (Déu els perdoni!), tot això brollarà algun bon matí meravellós i encendrà el món?¿O està destinat a fer figa, en consumir-se en vanes conspiracions, en dissipar-se en heroismes estèrils i en moviments isolats i abortius?. Jo vull saber à quoi m'en tenir, repetí..."

Tots coneixem per experiència personal o històrica, com es materialitzaren aquestes esperances durant el segle XX, moviments, guerres i revolucions i de quina manera hem entrat al segle XXI i amb quines crisi ens enfrontem, socials, econòmiques i polítiques.

Quants ciutadans de Catalunya no ens fem les mateixes preguntes i no demanem "garanties" per submergir-nos clarament en l'evolució del "procés"?. Responen els polítics?, Hi ha motius per l'esperança? Repetirem el fracàs del segle XX?.

Segurament trobarem algun camí que ens tregui de l'actual paràlisi global que impedeix que el principi democràtic es desenvolupi de manera progressiva. Ens tregui del domini dels lobby polítics i econòmics que estan matant les societats i el planeta. Potser tornarem a la clandestinitat i obscuritat de les nits, però trobarem el camí. Respondrem a la pregunta "à quoi m'en tenir?

Recordeu l'Agenda 21 ?

Fa uns dies s'han renovat tots els Ajuntaments del país. Les alarmes del canvi climàtic són cada vegada més freqüents i intenses. Penso que ha arribat el moment de recordar la sempre pendent Agenda 21. Fem-ne cinc cèntims.

Fou durant la Cimera de la Terra de la ONU celebrada a Rio de Janeiro de l'any 1992 que es plantejà que tots els països havien de actuar i proveir-se d'un programa de desenvolupament econòmic respectuós amb el Medi Ambient. Fou una crida global a tots els Estats seguint el principi que cap Nació pot arribar per sí sola als objectius. Un programa que servís de guia al desenvolupament solidari, sostenible, respectuós amb el Medi, equilibrat i integral. Prenia el nom d'Agenda 21.

Fins 1997, el Parlament de Catalunya no insta al Govern de la Generalitat a elaborar l'Agenda 21. Hem d'arribar al 2002 perquè el Govern decideixi iniciar la fase de consulta i participació, que s'organitzarà a nivell municipal, la qual cosa es fa d'acord al compromís dels països per desenvolupar agendes d'àmbit Local.

Al meu poble Bellpuig, es portà a terme durant el 2010 amb participació entusiasmada de la població que va mirar d'aprofitar el màxim possible aquesta oportunitat. Semblava que tot ho havia de resoldre l'Agenda, i que no es podia posar en marxa cap iniciativa sense ella.

S'organitzaren quatre tallers:
1.- Educació ambiental
2.- Patrimoni natural, cultural i activitats econòmiques
3.- Energia, mobilitat, atmosfera i soroll
4.- Aigua i residus.

De tot això se n'extragueren interessants conclusions i es formularen possibles iniciatives. Entre les estratègies aconsellades, una de les principals fou mantenir i facilitar la participació ciutadana en les estructures de govern municipal i en els medis de comunicació local a fi de no perdre el contacte directe amb la població.

Tot aquest esforç tenia com objectiu, servir de guia per la consolidació d'un Pla d'Acció Ambiental que esdevindria l'eina real per el canvi de paradigma i aconseguir un desenvolupament sostenible, saludable, solidari i progressiu que se sumaria a les altres iniciatives municipals del territori, coordinables des d'altres institucions.

Tot això ho estava pensant al conèixer les greus notícies de contaminació del nostre planeta, desaparició d'espècies, canvi climàtic, migració de contingents familiars fugint de fams, guerres, violències i desastres naturals provocats per la pròpia i desafortunada activitat humana. Ara entraran els nous consistoris i potser seria el moment de treure la pols a velles iniciatives abans de fer massa tard, d'oblidar-nos dels interessos mesquins, de l'ocupació de cadires per donar satisfacció al propi egoisme o del grup/lobby polític a que es pertany. Tenim capacitat i oportunitat però ens falta voluntat i consciència solidària.

El canvi d'orientació és imprescindible per començar a resoldre tantes mancances que patim atès que ja portem molts anys saltant-nos totes les alarmes. Sóc optimista innocentment o voluntària. Cal no perdre l'esperança en la humanitat com tampoc perdre el moment d'oportunitat com diuen els economistes. Recordem-ho: Agenda 21, Yes, we can.

Ortega y Gasset i l'Estatut del 32 (II)

Seguint la línia del post anterior (veure'n més ), començaré per destacar algunes frases discursives d'Ortega en la seva crítica a l'aprovació de l'Estatut d'autonomia per a Catalunya de l'any 1932.

baixat de Wikipedia

Concepte d'Autonomia

"Cesión de poderes, que quede claro que el Estado lo otorga y el Estado lo retrae y a él reviene. Si se reduce así el problema, podremos entendernos, pero no nos entenderemos si se plantea en términos de soberania"

"Catalunya es un pueblo que vive preocupado y como obseso por el problema de su soberania (...) por qualquier fecha que cortemos la historia de los catalanes encontramos a éstos, enzarzados sobre cuestiones de soberania" (...) "es un pueblo que es problema para sí mismo".

"Muchos catalanes quieren vivir con España, pero no osan manifestar su discrepancia, y los que discrepan son arrollados y esa política concreta les ha sido impuesta por una minoría"

"es absolutamente necesario que quede deslindado de este proyecto de Estatuto todo cuanto signifique, cuanto pueda parecer amenaza a la soberania unida" (...) por este camino iríamos derechos y rápida a la catastrofe nacional"

"Nos parece un error que se deslice el término ciudadanía catalana. La ciudadanía es el concepto jurídico que liga más inmediata y estrechamente al individuo con el Estado, como tal; es su pertenencia directa al Estado (...) es menester que amputemos en esa línea del proyecto de Estatuto esa extraña ciudadanía catalana"

Educació

"Pretende Cataluña crear ella su cultura (...). Lo que no sería posible es que para crear esa cultura catalana se usare de los medios que el Estado español ha puesto al servicio de la cultura española, la cual es el origen dinámico, histórico, justamente del Estado español, (...). Parece justo que convivan paralelamente las instituciones de enseñanza que el Estado allí tiene y las que cree, con su entusiasmo, la Generalidad".

Només llegint els fragments anteriors es descobreix el discurs nacional espanyolista en la seva més pura i original manera de pensar. Els seus arguments són defensats ara per la dreta i esquerra monàrquiques, amb altres paraules al segle XXI, però amb el mateix esperit. Ho podem veure en aquesta aspectes:

- La dificultat actual per acceptar que l'Estat espanyol sigui plurinacional en origen i evolució, i per tant, la possibilitat de compartir sobiranies, la qual cosa sembla que horroritza de només pensar-ho. Tanmateix que pugui haver-hi en el llenguatge alguna insinuació com la ciutadania catalana és rebutjada per qui s'autodefineix com constitucionalista: només existeix una, la ciutadania espanyola ( què diria Ortega de la salutació terradellenca de: ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí !?), li hagués agafat un cobriment de cor. La seva solució fou ben radical i traumàtica: l'amputació del terme.

- Sorprèn la insistència amb que es refereix que el poble de Catalunya és problemàtic internament, amb ambivalència de sentiments d'identitat espanyola-catalana i que això repercuteix històricament, i que segons allò que predomini apareixerà cíclicament el "problema catalán" el qual és impulsat i imposat per una minoria nacionalista. Ortega en cap moment es planteja la possibilitat que sigui al revés i s'estigui imposant allò espanyol en la comunitat catalana, si vols per força. També ara el discurs espanyolista insisteix en que el conflicte és intern entre catalans, no entre Catalunya i Espanya. Primer que es tractava d'una minoria que s'embolicava amb la bandera per cobrir la seva misèria política, després que una meitat de catalans estaven contra l'altre meitat, sense voler comptabilizar-los en realitat, que primer s'han d'entendre entre ells abans que amb les Institucions centrals.

Aquesta insistència cíclica dóna suport a la idea que Catalunya mereix ésser bombejada cada cent anys, com deia Peces Barba fa poc amb assentiment de la comunitat "intel·lectual" espanyola. Actitud equivalent al "a por ellos" de la Guàrdia Civil del segle XXI.

- L'hegemonia i lideratge de Castella en cultura i llengua per sobre de les altres cultures nacionals les quals són menyspreades i titllades de regionalismes i llenguatges dialèctics,  és la línia de pensament dominant, que no veu bé el procés integrador de la immersió lingüística com metodologia pedagògica que vol portar al domini per igual de les llengües catalana i castellana, amb insistència de ensenyament per llengües separades, com en el primer Estatut. La intromissió de la Llei d'Educació de l'Estat per imposar la espanyolització dels catalans mentre s'acusa d'adoctrinament a la Generalitat (projecció autodefensiva psicoanalítica ).

Entenem amb tot això com Ortega era admirat i els seus arguments eren usats, per Ramiro Ledesma i José Antonio Primo de Rivera, com fonaments a la seva ideologia política i com encara avui en dia és citat com liberal republicà espanyol de l'altra riba de l'Ebre.

Ortega y Gasset i el nacionalisme català (1)

Fa un dies una editorial de Vicent Partal al diari Vilaweb, ens mostrava com les opinions emeses en 1932 per Ortega y Gasset (1883-1950), durant la discussió del Estatut de Catalunya, encara són vigents en l'Espanya de 2019. Rellegint el seu discurs no tenim altra remei que donar-li la raó.  En aquest post i següents espero fer-ne alguns comentaris per destacar-ne les coincidències.

Baixat de wikipedia

En primer lloc i com principal argument exposa que el "problema català" és irresoluble  per més Estatuts que s'ofereixin o pactin des l'Estat i que només es pot conllevar, com aquell que aguanta les impertinències perquè no hi ha més remei, perquè el nacionalisme català és particularista i el defineix com un sentimiento vivo que impulsa a vivir aparte de todos los pueblos o colectividades. Los pueblos de nacionalismo particular tienen la fatal predisposición de quedar fuera, reclusos y absortos dentro de sí mismos. i ho relata com si això fos una anomalia històrica, que no segueix la llei universal d'evolució dels pobles en la seva identificació nacional.

Segons ell la regla universal seria el deseo  de los pueblos de integrarse o fundirse en una gran unidad histórica, en la radical comunidad de destino, que es una gran nación, i posa com exemples França, Itàlia, Espanya... i explica el cas d'Espanya: de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado la España compacta, poseídos por el formidable afan de ser españoles. El nacionalismo particularista está claro que no puede ser, y que no tiene más remedio que sumirse en las grandes concentraciones nacionales. Sorprèn que entre els pobles de la Península s'oblidi de Portugal, aquest poble tampoc no ha estat posseït per l'afany de ser espanyol. Freud trobaria raons ideològiques i no racionals en aquest estrany oblit.

Ortega, des de la seva intel·lectualitat reconeguda s'inventa lleis històriques inexistents en la historiografia. La seva formació és filosòfica i específicament metafísica i potser vol descobrir la metafísica transcendental de la Història, fent de la Història de Catalunya una anomalia ( i Portugal?), l'excepció, que no puede ser. Renoi quin honor !

Aquestes reflexions les fa l'any 1932 quan encara no ha esclatat la dramàtica deriva autoritària amb que es convertirien aquests Estats nacionals que tant admira, inclosa Espanya, d'on hauria de fugir, i que portaria Europa a una de les seves pitjors i cruels etapes. Itàlia però ja estava sota el domini mussolinià i els principis feixistes. Només un mirar cap un altra cantó, podria explicar la ceguesa d'aquest intel·lectual que es considerava liberal.

Ortega va viure en la seva adolescència i essent estudiant, el desastre nacional de 1898, la pèrdua final de totes les colònies espanyoles i estic segur que això l'influí biogràfica i intel·lectualment, així com també, les lectures i reflexions de la generació del 98. Potser per això es limita al territori peninsular quan reflexiona sobre l'esperit nacional, oblidant tots els espanyols que habitaven en les colònies, que optaren per la independència i que no se sentiren posseïts pel "formidable afany d'ésser espanyols" malgrat mantenir l'idioma espanyol/castellà com propi.

Encara en el dia d'avui, dretes i esquerres espanyoles, consideren el nacionalisme espanyol (sentiment i idioma) com quelcom natural, no imposat sinó emanat de la Història i la resta de sentiments nacionals peninsulars com excloents, supremacistes, xenòfobs, doctrinaris i altres adjectius que no representen sinó una projecció psicoanalítica dels propis defectes sobre els altres.

També ressaltem la definició que fa de nació com unidad histórica de destino, coincident amb l'adoctrinament josé-antonià.

En un proper post parlaré del concepte que té d'Estatut, molt coincident amb les línies vermelles que percebem actualment.

  

La Guàrdia Civil

Expliquen alguns números de la Guàrdia Civil, que mai havien viscut un ambient d'odi com els viscuts a Catalunya en setembre-octubre de 2017.

Permeteu-me publicar el Poema que Garcia Lorca els hi dedicà en 1924.

Romance de la Guardia

Civil española

A Juan Guerrero, cónsul

general de la poesía

Los caballos negros son.

Las herraduras son negras.

Sobre las capas relucen

manchas de tinta y de cera.

Tienen, por eso no lloran,

de plomo las calaveras.

Con el alma de charol

vienen por la carretera.

Jorobados y nocturnos,

por donde animan ordenan

silencios de goma oscura

y miedos de fina arena.

Pasan, si quieren pasar,

y ocultan en la cabeza

una vaga astronomía

de pistolas inconcretas.

¡Oh ciudad de los gitanos!

En las esquinas, banderas.

La luna y la calabaza

con las guindas se conserva.

¡Oh ciudad de los gitanos!

Ciudad de dolor y almizcle,

con las torres de canela.

Cuando llegaba la noche,

noche que noche nochera,

los gitanos en sus fraguas

forjaban soles y flechas.

Un caballo malherido

llamaba a todas las puertas.

Gallos de vidrio cantaban

por Jerez de la Frontera.

El viento, vuelve desnudo

la esquina de la sorpresa,

en la noche platinoche,

noche, que noche nochera.

La Virgen y San José

perdieron sus castañuelas,

y buscan a los gitanos

para ver si las encuentran.

La Virgen viene vestida

con un traje de alcaldesa,

de papel de chocolate

con los collares de almendras.

San José mueve los brazos

bajo una capa de seda.

Detrás va Pedro Domecq

con tres sultanes de Persia.

La media luna soñaba

un éxtasis de cigüeña.

Estandartes y faroles

invaden las azoteas.

Por los espejos sollozan

bailarinas sin caderas.

Agua y sombra, sombra y agua

por Jerez de la Frontera.

¡Oh ciudad de los gitanos!

En las esquinas, banderas.

Apaga tus verdes luces

que viene la benemérita

¡Oh ciudad de los gitanos!

¿Quién te vio y no te recuerda?

Dejadla lejos del mar,

sin peines para sus crenchas.

Avanzan de dos en fondo

a la ciudad de la fiesta.

Un rumor de siemprevivas

invade las cartucheras.

Avanzan de dos en fondo.

Doble nocturno de tela.

El cielo se les antoja

una vitrina de espuelas.

La ciudad, libre de miedo,

multiplicaba sus puertas.

Cuarenta guardias civiles

entraron a saco por ellas.

Los relojes se pararon,

y el coñac de las botellas

se disfrazó de noviembre

para no infundir sospechas.

Un vuelo de gritos largos

se levantó en las veletas.

Los sables cortan las brisas

que los cascos atropellan.

Por las calles de penumbra

huyen las gitanas viejas

con los caballos dormidos

y las orzas de moneda.

Por las calles empinadas

suben las capas siniestras,

dejando detrás fugaces

remolinos de tijeras.

En el portal de Belén

los gitanos se congregan.

San José, lleno de heridas,

amortaja a una doncella.

Tercos fusiles agudos

por toda la noche suenan.

La Virgen cura a los niños

con salivilla de estrella.

Pero la guardia civil

avanza sembrando hogueras,

donde joven y desnuda

la imaginación se quema.

Rosa la de los Camborios

gime sentada en su puerta

con sus dos pechos cortados

puestos en una bandeja.

Y otras muchachas corrían

perseguidas por sus trenzas;

en un aire donde estallan

rosas de pólvora negra.

Cuando todos los tejados

eran surcos en la tierra,

el alba meció sus hombros

en largo perfil de piedra.

¡Oh ciudad de los gitanos!

La guardia civil se aleja

por un túnel de silencio

mientras las llamas te cercan.

¡Oh ciudad de los gitanos!

¿Quién te vio y no te recuerda?

Que te busquen en mi frente.

Juego de luna y arena.