divendres, 18 d’agost del 2017

El Pacte de Sant Sebastià (1930)



El disset d’agost de 1930 es va signar el famós Pacte de Sant Sebastià, ara fa 87 anys. Recordem breument aquest important fet històric.

Ens trobem amb una Monarquia en crisi des de
fa molts anys, (gairebé ja va néixer en crisi), que està esgotant el seu darrer recurs per mantenir-se: la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que, d’acord amb el rei Alfonso XIII, materialitzà un pronunciament a Barcelona iniciant en 1923 un règim autoritari. Es presentà com una solució temporal al desordre present i no va despertar massa oposició ni en la Catalunya d’aquell temps ni en la resta d’Espanya, perquè, a part del control del desordre intern, una de les seves missions era acabar amb la impopular guerra del Marroc. La Lliga de Cambó, que recentment havia donat suport a la monarquia entrant en el seu govern, no s’hi oposà d’entrada, però un any després (1924), per l'evolució de règim, es veié obligada a deixar d’actuar en la legalitat i passà a la vida clandestina.

Al principi el general tenia una imatge pública de ser tolerant amb la qüestió catalana, però aviat s’esvaí el miratge i en el seu mandat es manifestà sense dubtes, perseguint la llengua i els símbols catalans, essent contrari a qualsevol acte regionalista i molt oposat a l’autonomisme que identificava amb separatisme.

Fets de la Dictadura respecte Catalunya:

- Nomenà com presidents de la Mancomunitat personatges de la seva confiança que minaren la entitat des de dins, fins que en 1925 Calvo Sotelo disposà la creació d’una Comissió encarregada de liquidar-la, per tornar al sistema provincial.
- El Governador Civil de Barcelona Milans del Bosch, en 1926 va destituir la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona pel seu suport a la llengua catalana, va clausurar l’Orfeó Català i va tancar el camp del Barça.
- Varen ser també clausurades totes les escoles de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
- Fou prohibit l’ensenyament del catecisme en català
.....

Fou de tal magnitud l’acció contra la cultura catalana, que un grup d’intel·lectuals castellans signaren en 1924 el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana. Entre ells, Menendez Pidal, Ortega y Gasset, Azorín, Madariaga, García Lorca, Azorín. García Lorca vindría a Catalunya per aquestes dates establint amistat amb Salvador Dalí.

Els partits polítics durant aquest període restaren en hivernació, però així que avançava la dictadura la seva activitat clandestina i d’agitació es posà en marxa buscant noves complicitats. Els partits d’esquerra catalana i republicans es reorganitzaren amb noves entitats i propostes d’unitat (Rovira i Virgili, Companys, Macià, M. Domingo...). Es veié la necessitat d’establir pactes amb partits espanyols que actuessin en la mateixa direcció.

Quan Espanya pactava com seria el nou règim després que en gener de 1930, el rei dimitís a Primo de Rivera que s’exilia a París on mor, i encarregués al general D. Berenguer la formació d’un nou govern, els partits a Catalunya estaven dividits i en plena reorganització i així varen arribar a l’agost de 1930 en el Pacte de Sant Sebastià. Hi eren els partits d’esquerra catalans: Estat Català, Acció Republicana de Catalunya, i Acció Catalana que donaren suport al comitè republicà espanyol presidit per Alcalá Zamora, amb la condició que aquest donés sortida al tema català en forma d’estatut d’autonomia o constitució autonòmica que s’expressaria amb referèndum i votat en sufragi universal pels catalans. Cal destacar que entre els partits republicans espanyols, no va acudir el PSOE. S’havia donat el cas d’haver col·laborat amb la Dictadura en la figura de Largo Caballero com Consejero de Estado. No obstant, més tard es va adherir al Pacte.

El nou govern encarregat de retornar a la normalitat d’una Monarquia Constitucional i Parlamentària, restablí ajuntaments i diputacions i decretà una amnistia. Plantejades unes primeres eleccions que serien municipals el 12 d’abril de 1931, es produí la gran sorpresa del triomf dels partits republicans a tot Espanya. En Catalunya ERC, que no feia massa s’havia fundat, va triomfar amb tota claredat, donant el poder a Macià.

El dia 14 d’abril, Francesc Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics. Aquesta proclama alarmà al govern provisional de la República Española, que envià a Catalunya Fernando de los Ríos, acompanyat de Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer per solucionar aquest incompliment del Pacte de Sant Sebastià. De les negociacions establertes s’arribà a l’acord de renunciar a la República Catalana a canvi del restabliment institucional de la històrica Generalitat amb un Estatut propi dintre la República.

Deia l’historiador Josep Termes en 1987:

«Ara es diu que el gest de Macià trencava els acords presos de proclamar tan sols la República, i que era deslleial. És una interpretació. Potser si no hagués proclamat la República Catalana escara estaríem esperant la Generalitat i l’Estatut»

Ara en 2017, només Catalunya ha obert el debat republicà. La monarquia borbònica restaurada per enèsima vegada en la península i malgrat les seves contradiccions i crítiques, no sembla despertar massa qüestionament entre la intel·lectualitat espanyola. Ja no queden republicans? O estem davant el «silenci dels corders»?

També aquest estiu podem rememorar els 100 anys de la Asamblea de Parlamentarios celebrada a Barcelona el 19 de juliol de 1917, dirigida per Cambó amb la finalitat de reformar la constitució per fer la Monarquia acceptable pels moviments d’esquerra. No va ser possible. Però això és un altre tema.




Bibliografia:

- Pierre Vilar, Josep Termes. Història de Catalunya. Ed. 62. Barcelona1987.
- Jové, José María. España Moderna y Contemporánea. Ed. Teide. Barcelona 1963

dilluns, 7 d’agost del 2017

Tomàquets verds fregits

Una de les poques bones coses que ens proposa la tv a l'estiu, és la possibilitat de revisar pel·lícules antigues clàssiques en temes d'actualitat. Al seu moment ja varen destacar pels seus plantejaments agosarats. Una reposició recent la trobem en la titulada "Tomàquets verds fregits" (at the Whistle Stop Cafe).

Excel·lent melodrama que en un primer cop d'ull ens faria pensar en el típic tòpic de l'Amèrica profunda, però va més enllà i el seu missatge és universal, que traslladat ara, al segle XXI, ens portaria directe al debat patriarcat/matriarcat.

En la crítica del seu temps, es posà peu fort en el tema de l'amistat. L'exemple que la relació d'amistat de les protagonistes (Idgie i Ruth), explicada per Ninny (l'anciana), fa que sigui possible que Evelyn, de mitjana edat,  prengui consciència, reaccioni i pugui sortir de l'avorriment i la baixa autoestima, que li provoca  l'estar lligada a un típic matrimoni conservador, on és la dona qui s'ha de mantenir "atractiva" pel seu obès marit el qual viu la situació sense qüestionar-se res. Ambientada en algun estat del sud i amb la seva dosi de discriminació racial, integrisme religiós i intransigència de gènere, vol ser un clam a favor del feminisme i contra la discriminació de gènere i racial.

Vista des del nostre segle, els personatges recobren altres interessants interpretacions. En vull fer alguns suggeriments.

· Idgie seria avui en dia una activa feminista amb un bagatge ideològic ferm, cosa que no té la protagonista que es troba sola i va descobrint, a cops de realitat, la situació de la dona en una societat decisivament patriarcal i que l'obliga a un cert ostracisme vital. D'un simbolisme de superació personal, passaria a ser un símbol de força col·lectiva.

· Ruth, víctima de maltracte de gènere, troba en l'amistat/ amor platònic d'Idgie, el refugi perfecte i protecció contra el seu furibund marit. Penso que avui en dia aquests personatges serien tractats i resolts cinematogràficament, dintre una relació afectiva lèsbica.

· Big George, el treballador de raça negre, i la seva esposa, posen l'imprescindible factor racial a la pel·lícula per completar el cercle, però també aquell punt de misteri antropològic que ens lliga amb l'origen africà de la Humanitat i els seus ritus ancestrals.

He comentat alguna vegada en privat que el moviment matriarcal, a diferència del moviment feminista, presenta trets religiosos i els seus seguidors/res, criteris de neòfits. En aquest sentit no vull acabar aquest post sense destacar un fet que el guionista inclou, no sé si de manera inconscient (freudiana) o a propòsit: la mort violenta del marit de Ruth i el seu totèmic àgape posterior, que ens evoca la pre-història o proto- història de les religions. Ens anuncia el matriarcat?







dissabte, 29 d’abril del 2017

Apunts

L'anorac que avui torno a treure de l'armari per anar a passejar, com cada matí, el meu gos. La lluentor i blancor de rosada damunt les herbes i plantes quan entro al parc del Convent. La humitat a les botes en trepitjar-les. El cel serè després d'una nit serena i gebradora.

El nou niu que les cigonyes han construït enguany damunt el campanar conventual, amb la parella que sembla que fan guàrdia.

Més amunt les aigües del pantà planes, llises, que reflecteixen com un mirall els arbres de la riba. L'habitual bernat pescaire plantat com sempre arran de l'aigua i que s'envola quan ens apropem. Ens saludem.

Silenci trencat pel cant dels ocells que emergeix d'aquesta pollancreda que envolta les restes del Molí Vell on destaca el majestuós xop gros ( o grossa puix crec que és femella), que ja presenta un fullam prou desenvolupat després del son hivernal.

Apunts mentals que vaig recollint pensant en usar-los en un futur post. O potser, no i el dono per enllestit.

divendres, 14 d’abril del 2017

Saeta

sevilla.abc.es
Impactant imatge aquesta que ens evoca un temps que ja creiem superat. Tornem al nacional-catolicisme?: La Legió, aquella que té com a lema "viva la muerte", portant en braços un Crist mort en la creu, marcant el seu dramàtic i histriònic pas.

Una ministra de Defensa del govern, Sra. Mª Dolores de Cospedal, presidint la cerimònia ritual i amb la bandera d'Espanya a mig pal en senyal de dol.

Un poble enfervorit devotament amb tot aquest emotiu espectacle que ens retorna al passat recent, i potser no tant passat, que explica moltes coses.

Poc més podem afegir, Qualsevol comentari ensopegaria amb vells tòpics. Els fets parlen per sí mateixos.

Només vull recordar el poema de la Saeta d'Antonio Machado cantat magistralment pel jove Joan Manuel Serrat, i ressaltar allò que  diu el poeta:

"que no eres tú mi cantar,
que no puedo cantar ni quiero
a este Jesús del madero
sinó el que anduvo en la mar"





divendres, 10 de març del 2017

La difícil acollida de refugiats

Ha arribat a les meves mans, per gentilesa de la meva filla, l'opera prima del periodista d'origen cubà Armando Lucas Correa. La novel·la anomenada "La niña alemana" està basada en el fet real de la tràgica aventura de nombroses famílies jueves que fugien de l'Alemanya del Tercer Reich buscant refugi fora d'Europa com a a reacció posterior a la jornada dels vidres trencats, moment explícit d'inici de la neteja ètnica semítica.


Famílies alemanyes d'origen jueu, de classe benestant a les que els hi fou requisats negocis, propietats, habitatges.... en l'onada de persecució política. Mostra la dificultat i l'explotació econòmica descarada per adquirir visats d'entrada a altres països, així com per adquirir passatge pel vaixell transatlàntic St. Louis que els portaria fins a l'Havana.

Arribats a l'Havana només unes poques famílies són autoritzades a desembarcar. La majoria restaren en el vaixell, el capità del qual va veure's obligat a iniciar un pelegrinatge buscant un port amic on depositar els refugiats. Cap port d'USA ni Canadà volen fer-ne acollida. Tornats a Europa, uns pocs trobaren refugi en Gran Bretanya, altres a França i Holanda. Iniciat el conflicte bèl·lic els refugiats al continent acabaren en camps de concentració, no així els refugiats al Regne Unit.

Aquestes dificultats econòmiques i polítiques em recorden les  condicions amb les que viuen els demandants actuals d'asil a la Unió Europea. Màfies que exploten els migrants i refugiats del nostre segle per suposadament facilitar-los l'arribada al lloc desitjat. Morts en el camí. Fronteres tancades. Camps de refugiats en condicions inhumanes. Mescla de moviments socials a favor i en contra del refugi...

No hem après res de la Història?, o preferim viure en el mite de les bones intencions, de la falsa Europa dels braços oberts, dels Drets Humans.

Provoquem terribles guerres i després no volem assumir responsabilitats: la culpa sempre és dels altres, és clar.

El llibre ens explica l'adaptació i dificultats d'una família jueva en la Cuba receptora fins als nostres dies.


dimarts, 14 de febrer del 2017

Aquest món és meu i és teu

La nombrosa família d'en Jan està recollint el seu campament, el temps està canviant i els ramats d'animals que els hi serveixen d'aliment van a buscar altres pastures i cal seguir-los. Han après que és millor això que estar-se en el lloc esperant la seva tornada. La terra és àmplia, és de tots i també de ningú.

Amb el temps la família d'en Jan ha après a cuidar els animals que els sostenen i a cultivar les plantes que mengen. Construeixen les seves cases amb materials més sòlids i no necessiten moure's tant. La terra és àmplia és de tots però comença a haver-hi coses d'algú.

La defensa de la propietat i la seguretat de les seves vides, impulsa a les famílies d'en Jan a construir muralles al voltant dels seus habitatges. N'hi ha que no en tenen prou amb allò que és seu i volen apoderar-se del que és aliè. La terra ja no és tan àmplia, és de tots però molts volen fer-se-la seva.

Infogram (imatges google)
Les famílies d'en Jan aprenen a guerrejar entre sí en defensa de la vida i els aliments. Usen les eines amb les que mataven animals, però aviat aprendran a idear eines per matar als seus versemblants i les anomenaran armes, així com estris protectors personals, escuts i armadures. La terra es fa petita, cada tros comença a tenir amo i aquest amo també exerceix el seu dret de propietat sobre les persones que venç, inventant l'esclavatge.

Les famílies vencedores comencen a intitular-se com a Caps, Cabdills, Senyors, Reis.... i organitzar grups de persones específiques per defensar-se de manera més eficaç que seran coneguts com guàrdies, soldats, exèrcit, els quals entrenarà de manera adient i capitanejats per una nova elit, la classe militar.

L'organització territorial serà sempre inestable. L'ambició i necessitats creixeran exponencialment. La guerra es fa present arreu de manera continuada amb curts espais temporals de pau i treva. Moltes famílies d'en Jan hauran de fugir dels territoris en guerra per buscar espais pacífics on treballar, alimentar-se, romandre junts i vius. De tot això en direm Història, moviments socials, moviments econòmics, moviments migratoris.

Començarà a estendre's sentiments de solidaritat i hospitalitat per acollir ferits, malalts, famílies desnonades. I aquests sentiments s'organitzaran com institucions, religioses civils i també militars malgrat la incongruència, per rescatar presoners, auxiliar, integrar en les noves comunitats les famílies d'en Jan.
baixat wikirouge.net (imatges google)

Al segle XXI, les guerres mostren el seu rostre més cruel.  Les armes de destrucció són terribles. Al món tot té amo i els amos cada vegada són menys però més poderosos. Territoris de la Terra fa anys que no coneixen què és la pau. Gent forastera imposa formes de vida estranya. L'odi, la venjança, la tristesa profunda, la fam, la set, el fred, la malaltia, s'imposen en grans espais d'aquest món.

Més que mai moltes famílies d'en Jan es veuen obligades a deixar la terra on van nàixer, buscar acolliment i comprensió en llocs on sembla que pot haver-hi pau i treball. Aquests llocs tenien fama i es ventaven, fins ara, de ser llocs de refugi i asil dels perseguits. La realitat ha esdevingut una altra.

Cal mantenir l'olivera i el xiprer  davant casa.

 Us deixo amb aquesta cançó de Woody Guthrie per assentar l'ànim, baixada de youtube







dilluns, 30 de gener del 2017

L'ex jutge Vidal

Baixat de youTube
(Modifico aquest post en allò referent a les meves percepcions sobre salut mental. No he estat equilibrat, possiblement per efecte emocional inadequat)

Hom s'ha quedat de pedra amb les darreres notícies aparegudes referent a senyor Santi Vidal i Marsal, exjutge i ara exsenador, que fan referència als continguts d'unes conferències donades per ell en els darrers mesos respecte el procés que vol dur la Catalunya cap a un Estat sobirà.

Sorprèn que els promotors d'aquestes conferències hagin acceptat, sembla ser sense cap crítica, les suposades afirmacions sobre "accions secretes", "informacions privilegiades" que descobria el personatge al públic congregat, referents a l'activitat oculta de la Generalitat en el "procés", inclosa la idea d'una activitat il·legal de l'Agència Tributària catalana.

Repassem les controvertides afirmacions:

  • Que el govern de la Generalitat té totes les dades fiscals dels catalans, algunes obtingudes de manera no exactament legal.
  • Un govern estranger fora d'Europa, garanteix econòmicament la solvència de Catalunya l'endemà de trencar amb Espanya.
  • Aquest govern també ensinistra al cos dels Mossos d'Esquadra en temes d'intel·ligència.
  • Existeix una partida camuflada dins els pressupostos destinada a garantir el referèndum i les "estructures d'Estat".
  • Que la Generalitat disposa d'un llistat de jutges favorables al procés que garantiran la funció judicial el dia següent a la declaració d'independència.
Afirmacions dites davant de representants d' ANC i ERC, i sense cap reacció pública des d'aquestes entitats, abans que el diari El País en fes difusió.

Els oients s'ho creien?. Pensaven que estaven davant el coneixement d'unes informacions privilegiades?. Ho acceptaven?. Això a mí em preocupa i molt.

Si fos cert, estaríem:
  • davant un procés constituent dependent econòmicament d'una potència estrangera.
  • desmentint que Catalunya tindria solvència econòmica per esdevenir un Estat que podés garantir el procés constituent, les pensions dels ciutadans i tiraria per terra tots els arguments de millora econòmica amb la independència.
  • afirmant no tenir cap inconvenient en saltar-se la legalitat democràtica del procés.
  • acceptant l'opacitat del procés, l'existència d'una minoria treballant a l'ombra, clandestina i amb pactes inconfessables amb alguna potència fora de la U.E. amb capacitat econòmica i serveis d'intel·ligència importants, (Rússia? Israel? Xina?).  
  • donant peu a teories conspiradores que tant agraden a una part de la població. Un relat novel·lesc. 
  • davant una part del poble català que ho acceptaria sense protesta?
Essent tot això fals, estaríem certament davant un personatge psicològicament complex, amb una forta autoestima que el va portar a desenvolupar en solitari un projecte de Constitució. Si va dir tot el que va dir sense convicció, estaríem davant un manipulador perillós que es creu més important del que en realitat és?. Si al contrari, es creu les seves pròpies paraules, cal convenir que ell es veu enmig d'un grup secret, privilegiat, gairebé conspirador, una idea delirant o real?. Dir-ho com ho va dir esdevé perillós per la garantia democràtica del procés?. Penso que han fet bé d'obligar-lo a dimitir de la seva representació al Senat per la seva imprudència. Allò que no s'entén és el perquè del seu fitxatge per ERC. No se'l coneixia prou bé?. Allò del que no se'l pot qualificar és de bocamoll com han fet alguns medis de comunicació. Un bocamoll diu allò que no hauria de dir, però que en el fons diu la veritat, descobreix a deshora la veritat oculta i aquest no és el cas, o potser si?

Personatge difícil, complex i interessant del qual se'n diran de noves malgrat els nombrosos silencis d'alguns polítics actuals. El cert és que ha sacsejat el món polític català i ha donat peu a recordar els vells dimonis: república/ conspiració francmaçònica / contuberni internacional/ ...

Estarem atents al futur.