El disset d’agost de 1930 es va signar el famós Pacte de Sant Sebastià, ara fa 87 anys. Recordem breument aquest important fet històric.
Ens
trobem amb una Monarquia en crisi des de
fa molts anys, (gairebé ja va néixer en crisi), que està esgotant el seu darrer recurs per mantenir-se: la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que, d’acord amb el rei Alfonso XIII, materialitzà un pronunciament a Barcelona iniciant en 1923 un règim autoritari. Es presentà com una solució temporal al desordre present i no va despertar massa oposició ni en la Catalunya d’aquell temps ni en la resta d’Espanya, perquè, a part del control del desordre intern, una de les seves missions era acabar amb la impopular guerra del Marroc. La Lliga de Cambó, que recentment havia donat suport a la monarquia entrant en el seu govern, no s’hi oposà d’entrada, però un any després (1924), per l'evolució de règim, es veié obligada a deixar d’actuar en la legalitat i passà a la vida clandestina.
fa molts anys, (gairebé ja va néixer en crisi), que està esgotant el seu darrer recurs per mantenir-se: la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que, d’acord amb el rei Alfonso XIII, materialitzà un pronunciament a Barcelona iniciant en 1923 un règim autoritari. Es presentà com una solució temporal al desordre present i no va despertar massa oposició ni en la Catalunya d’aquell temps ni en la resta d’Espanya, perquè, a part del control del desordre intern, una de les seves missions era acabar amb la impopular guerra del Marroc. La Lliga de Cambó, que recentment havia donat suport a la monarquia entrant en el seu govern, no s’hi oposà d’entrada, però un any després (1924), per l'evolució de règim, es veié obligada a deixar d’actuar en la legalitat i passà a la vida clandestina.
Al principi el
general tenia una imatge pública de ser tolerant amb la qüestió
catalana, però aviat s’esvaí el miratge i en el seu mandat es
manifestà sense dubtes, perseguint la llengua i els símbols
catalans, essent contrari a qualsevol acte regionalista i molt oposat
a l’autonomisme que identificava amb separatisme.
Fets
de la Dictadura respecte Catalunya:
-
Nomenà com presidents de la Mancomunitat personatges de la seva
confiança que minaren la entitat des de dins, fins que en 1925 Calvo
Sotelo disposà la creació d’una Comissió encarregada de
liquidar-la, per tornar al sistema provincial.
-
El Governador Civil de Barcelona Milans del Bosch, en 1926 va
destituir la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona
pel seu suport a la llengua catalana, va clausurar l’Orfeó Català
i va tancar el camp del Barça.
-
Varen ser també clausurades totes les escoles de l’Associació
Protectora de l’Ensenyança Catalana.
-
Fou prohibit l’ensenyament del catecisme en català
.....
Fou
de tal magnitud l’acció contra la cultura catalana, que un grup
d’intel·lectuals castellans signaren en 1924 el Manifiesto de
los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana.
Entre ells, Menendez Pidal, Ortega y Gasset, Azorín, Madariaga,
García Lorca, Azorín. García Lorca vindría a Catalunya per
aquestes dates establint amistat amb Salvador Dalí.
Els
partits polítics durant aquest període restaren en hivernació,
però així que avançava la dictadura la seva activitat clandestina
i d’agitació es posà en marxa buscant noves complicitats. Els
partits d’esquerra catalana i republicans es reorganitzaren amb
noves entitats i propostes d’unitat (Rovira i Virgili, Companys,
Macià, M. Domingo...). Es veié la necessitat d’establir pactes
amb partits espanyols que actuessin en la mateixa direcció.
Quan
Espanya pactava com seria el nou règim després que en gener de
1930, el rei dimitís a Primo de Rivera que s’exilia a París on
mor, i encarregués al general D. Berenguer la formació d’un nou
govern, els partits a Catalunya estaven dividits i en plena reorganització
i així varen arribar a l’agost de 1930 en el Pacte de Sant
Sebastià. Hi eren els partits d’esquerra catalans: Estat
Català, Acció Republicana de Catalunya, i Acció Catalana que
donaren suport al comitè republicà espanyol presidit per Alcalá
Zamora, amb la condició que aquest donés sortida al tema català en
forma d’estatut d’autonomia o constitució autonòmica que
s’expressaria amb referèndum i votat en sufragi universal pels
catalans. Cal destacar que entre els partits republicans espanyols,
no va acudir el PSOE. S’havia donat el cas d’haver col·laborat
amb la Dictadura en la figura de Largo Caballero com Consejero de
Estado. No obstant, més
tard es va adherir al Pacte.
El
nou govern encarregat de retornar a la normalitat d’una Monarquia
Constitucional i Parlamentària, restablí ajuntaments i diputacions
i decretà una amnistia. Plantejades unes primeres eleccions que
serien municipals el 12 d’abril de 1931, es produí la gran
sorpresa del triomf dels partits republicans a tot Espanya. En
Catalunya ERC, que no feia massa s’havia fundat, va triomfar amb
tota claredat, donant el poder a Macià.
El
dia 14 d’abril, Francesc Macià proclamava la República Catalana,
com a Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics.
Aquesta proclama alarmà al govern provisional de la República
Española, que envià a Catalunya Fernando de los Ríos, acompanyat
de Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer per solucionar aquest
incompliment del Pacte de Sant Sebastià. De les negociacions
establertes s’arribà a l’acord de renunciar a la República
Catalana a canvi del restabliment institucional de la històrica
Generalitat amb un Estatut propi dintre la República.
Deia
l’historiador Josep Termes en 1987:
«Ara
es diu que el gest de Macià trencava els acords presos de proclamar
tan sols la República, i que era deslleial. És una interpretació.
Potser si no hagués proclamat la República Catalana escara estaríem
esperant la Generalitat i l’Estatut»
Ara
en 2017, només Catalunya ha obert el debat republicà. La monarquia
borbònica restaurada per enèsima vegada en la península i malgrat
les seves contradiccions i crítiques, no sembla despertar massa
qüestionament entre la intel·lectualitat espanyola. Ja no queden
republicans? O estem davant el «silenci dels corders»?
També
aquest estiu podem rememorar els 100 anys de la Asamblea de
Parlamentarios celebrada a
Barcelona el 19 de juliol de
1917, dirigida per Cambó amb
la finalitat de reformar la constitució per fer la Monarquia
acceptable pels moviments d’esquerra. No va ser possible. Però
això és un altre tema.
Bibliografia:
-
Pierre Vilar, Josep Termes. Història de Catalunya.
Ed. 62. Barcelona1987.
-
Jové, José María. España
Moderna y Contemporánea. Ed.
Teide. Barcelona 1963