diumenge, 16 de desembre de 2012

Un veritable problema d'educació a la Catalunya

Il·lumino aquest post amb una miniatura escannejada d'un llibre de text de l'Editorial Vicens Vives corresponent al 2n Curs d'ESO de "ciències socials, geografia i història". I perquè ho faig?, doncs us vull explicar un fet real ocorregut en un Institut de les nostres comarques.

Un professional del centre escolar seguint el programa de l'assignatura li tocava explicar l'Islam als alumnes.

Per tal afer, es preocupà de redactar i imprimir un dossier del tema per lliurar-lo als alumnes, amb les il·lustracions corresponents, les qual va extreure de llibres de textos aprovats oficialment d'editorials serioses. Un d'elles ha estat la miniatura exposada a l'inici. Fins aquí sembla tot molt normal.

Doncs vet-ho ací que un adolescent musulmà va arrabassar tots els exemplars que va poder dels seus companys de classe per cremar-los tot ofès per la representació de Mahoma en la miniatura. No ho va fer tot sol sinó que va convèncer altres companys magribins que l'ajudessin en l'acte.

Acte d'indisciplina?. Conflicte cultural?. Conflicte religiós?.Com manejar aquests assumptes?. No es pot explicar l'Islam en els nostres Instituts?. Tenint en compte que la miniatura és totalment respectuosa amb la imatge de Mahoma, doncs s'evita la seva figuració facial tal com marca la tradició islàmica, només hi sé veure una reacció integrista, extremista i forassenyada d'aquest jove musulmà, instruït, sembla ser, en una tradicional madrassa.

Aquest conflicte està actualment en vies de negociació. El professional, anímicament molt afectat, ha posat l'afer a consideració de la direcció del Centre que en aquests moments està fent les oportunes gestions.

Senyor Wert, aquests i altres semblants són els problemes que tenim en els centres educatius catalans. Res a veure amb la vostra dèria sobre la immersió lingüística. Desconeixeu totalment els problemes i angoixes dels nostres excel·lents ensenyants, la vostra reforma no ens serveix per a res, ja que no entreu en els veritables problemes d'educació de la nostra Catalunya actual, multiètnica, multicultural i multilingüística.

Si tinc ocasió i si m'arriba la informació, prometo publicar la resolució final d'aquest cas.


dijous, 6 de desembre de 2012

Estem parlant de QUALITAT o de què?

Crec que l'encerto si dic que la qualitat global del nostre ensenyament és molt deficient. Ho sabem per les comparatives amb el nostre entorn europeu. Ho sabem per l'apreciació directe de mestres i professorat a primària i a secundària. Hom busca sortides i solucions amb diagnòstics diversos i a vegades contraposats.

Ja fa temps que els estudis empresarials han desenvolupat una eina imprescindible: els Programes de Gestió de la Qualitat per a millorar el resultat dels processos productius, programes que també són aplicables a la gestió dels serveis públics. Aquest programes presenten una sistematització per a l'anàlisi, objectius i vies d'actuació per arribar-hi. No descobreixo res al dir que s'utilitza un llenguatge específic per definir les diverses etapes del sistema: Concepte i mesura de la qualitat, Missió, Visió, Identificació dels problemes, Priorització de les activitats, Criteris d'avaluació. Disseny de línies estratègiques....,Monitorització  Reavaluació i tornar a reiniciar el cercle de manera continuada i així establir una manera de treballar eficient.

Per això cal establir-ne un pressupost perquè el cost no és zero però sí rendible a curt-mitjà termini.

Innocentment pensàvem que una Llei que porta el nom de Qualitat establiria la promoció d'aquests programes en tots els centres educatius del país, i es capitalitzarien econòmicament de manera suficient atès que una bona formació dels joves ciutadans és la millor inversió per al futur del país.

Doncs no, vet-ho aquí, el senyor Wert ha dissenyat un projecte de Llei remodelant els continguts dels ensenyaments en la línia ideològica més dura i profunda per castellanitzar i re catolitzar el Regne d'Espanya, que en la seva particular anàlisi, sembla ser que és l'únic problema de qualitat que té el país.



Quí reeducarà al Ministre d'Educació? (oh, formós oxímoron !). Té remei aquest país?. Ara veurem quines són les CC.AA acòlits, els escolanets que donaran la rèplica en l'ofici del senyor Ministre contestant amén.

Per quan les veritables mesures per corregir el rumb de les nostres Escoles, Instituts, Universitats?. Per quan una escaient anàlisi de la situació que estem patint?. Per quan un pressupost suficient per assolir els objectius?.

dijous, 29 de novembre de 2012

L'endemà

No sé perquè del dia abans se'n diu de reflexió. Bé, sí que ho sé però no m'agrada. Jo en diria el dia de la calma,  atès que és el fenomen que precedeix a la tempesta en la mare Natura, i les eleccions polítiques són una bona tempesta.

Per a mi és esperançador que el gran partit de la dreta catalana hagi fet figa respecte les seves pròpies perspectives i la saviesa popular hagi fet visible la complexitat de la societat catalana tal com esmentava en un anterior post. El resultat és que la dreta no lidera el procés cap a la sobirania nacional i l'esquerra cal que es co-responsabilitzi en el procés i/o abandonar algunes postures incertes.

Aquestes eleccions també han posat de manifest que cal obviar les opcions de partits personalistes que no tenen futur i donar suport als moviments cívic-polítics emergents. Em refereixo a la substitució del SI per la CUP. El primer partit va nàixer a iniciativa i a l'entorn d'unes personalitats que no encaixaven en les altres realitats polítiques del moment.  Va formar-se a l'entorn d'una sola idea: la independència, uns personalismes públics i amb actuacions polítiques circumstancials i oportunistes. El segon ha tingut un naixement col·lectiu amb ideologia més complexe, més clarament d'esquerres i amb una actuació política de denúncia sistemàtica de la corrupció municipal que ha donat els seus fruits i que s'espera continuï a nivell general. Aquest tipus de moviment té més futur de permanència en el món polític que les postures personals que poden enlluernar temporalment. (evidentment tot això és una percepció personal, esclar).

Ara s'inicien les negociacions per arribar a pactes que possibiliti la governabilitat del país. En línies generals sembla que hi ha dues qüestions bàsiques poc negociables: garantir els passos per a una consulta (tingui el nom que tingui) pel dret a decidir i acordar uns pressupostos garants de l'estat de benestar.

Al moment de publicar aquest post m'he assabentat que la Generalitat ha fet públic que ha adjudicat per concurs al grup d'empreses EULEN, la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala que dóna servei assistencial al les poblacions de L'Escala, Albons, Armentera, Bellcaire, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluixà, Viladomat i Vilamacolum. Aquesta és una empresa de Serveis, dedicada bàsic ament a la llimpiesa i manteniment de centres. Amb aquesta adjudicació sembla que aques grup empresarial s'inicia en la gestió de centres de salut. S'informa que en aquest concurs també hi participà sense èxit, la Fundació Salut Empordà, fundació sense afany de lucre i que gestiona l'Hospital de Figueres.

S'evidencia que el camí cap a la privatització dels serveis de salut públics s'està obrint pas, inclús en els temps d'inactivitat parlamentària. Ho percebeixo com un cop baix a l'estat de benestar, que pot influir en les converses de CiU amb alguns grups de l'oposició però potser d'alegria d'altres.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Els coprinus "bolets de fems"

Heus aquí una vegada, en un pati que té pretensions d'esdevenir jardí, apareixen uns bolets de manera espontània que tenen el barret en forma d'ou i escamós. Serà o no comestible això que m'ofereix la mare Natura?

I ja em veieu cercant en llibres que tinc per casa amb imatges de bolets, perquè sóc un bell ignorant en aquest tema i gens procliu a anar a la seva cacera per temor a enverinar-me, quin nom pot tenir aquest intrigant cos carnós.

De totes les imatges i tipus el que s'assembla més és el Bolet de tinta , coprí pelut o coprinus comatus. De carn blanquinosa i prima amb làmines que amb el temps s'enfosqueixen fins a desfer-se i convertir-se en líquid negre. Llegeixo que coprí ve de kópros (fems) i també s'anomena bolet de femer i creix en parcs i jardins i terres remogudes, voreres de camins i carreteres...

Diuen que és comestible quan és jove, abans no es torni negre. També llegeixo que es pot confondre amb el pixacà negre (Coprinus altramentarius), aquest sí tòxic. Diuen que es distingeix perquè el seu barret no té escames.

Com que sóc prudent i curiós, no el caço i deixo que evolucioni. Aquestes són les fotografies de la seva evolució:
El barret s'obre i la seva vorera s'ennegreix, veig que té escames, per tant m'inclino a pensar que es tracta del bolet de tinta.

Prop seu un altre petit bolet de característiques prou diferents també reclama el seu dret a viure. No tinc ni idea de quina "casa és", si algú ho sap que m'ho digui.








En el llibre que he consultat diu que aquest bolet de tinta es pot consumir fent-ne truites, que cal caçar-lo i cuinar-lo abans de les poques hores.

Què voleu que us digui: no em fa gens de gràcia.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

(Nota posterior gener de 2014: les fotografies ací exposades no són les autèntiques. Per un problema informàtic vaig eliminar accidentalment les originals. He reconstruït el post amb fotografies baixades de les imatges de Google)

dissabte, 10 de novembre de 2012

Un moment històric: fi de l'Antic Règim

"...Escocia fué una nación independiente...Cataluña era parte del Reino de Aragón y ha sido parte esencial de España desde su creación, hace más de cinco siglos..." (Federico Trillo)

Heus ací un matrícula d'honor si l'hagués de valorar el senyor ministre Wert. Sembla ser que uns països pertanyen a uns altres amb un dret de propietat molt especial que recorda l'època feudal, quan els territoris, persones, "pous, arbres i cases" eren patrimoni familiar de les cases reials o de la noblesa local. És l'Espanya actual un patrimoni reial de la casa de Borbó?

L'economista Xavier Sala va deixar dit que els "Estats/nacions actuals varen ser bastits amb dos materials: semen i sang", és una manera molt gràfica de descriure com varen esdevenir molts processos històrics que alguns creuen intocables i de ple dret. Interpretar la Història únicament com un procés de formació d'Estats basant-se en els drets de conquesta, és una visió molt simple i  pobre per entendre l'evolució de les comunitats humanes i pot ser pròpia de la visió d'un ex ministre de Defensa, prou fatxenda al seu moment.

L'esperit nacional, historiogràficament parlant, va entrar entre les comunitats humanes a partir del segle XVIII, i no  abans com expressa el senyor Trillo, amb les idees de la Il·lustració , de la sobirania popular, de l'origen de l'autoritat: els homes esdevenen ciutadans, responsables del propi futur i no súbdits d'una classe aristocràtica i amb aquest esperit van edificar llurs nacions. Com sap tot estudiant d'ESO, això va impel·lir  les primeres revolucions contemporànies, a les colònies americanes i al Regne de França.

Des d'aleshores, els moviments ciutadans no violents, mitjançant uns partits polítics han pactat mitjançant unes constitucions, la relació del poder, sigui monàrquic o republicà, amb els drets de la ciutadania. Al Regne d'Espanya aquest procés sempre ha resultat feixuc i complicat des dels primers anys del segle XIX, des de la "Pepa" fins ara mateix. La nissaga borbònica durant aquests dos darrers segles, ha estat molt rebeca a acceptar els pactes constitucionals, amb llargs períodes d'absolutisme.

Per això ara estem davant una fita històrica, els ciutadans de la Catalunya històrica, amb tota la seva actual complexitat sociològica, té clar que amb els Borbons i els seus acòlits no hi ha pacte que valgui. És el moment d'entrar d'una vegada per sempre, encara que amb retard, en l'edat Contemporània i abandonar definitivament l'Antic Règim.



diumenge, 28 d’octubre de 2012

És l'anunci d'un film porno?

(escanejat del diari Punt-Avui)

Ho sento, no me n'he pogut estar, l'acudit és massa fàcil
 (no sé si he col·locat bé el pronom feble. La mare sempre deia: quan més lluny millor).


dimarts, 9 d’octubre de 2012

Ens han tret el "Sancristo " gros al carrer


Sempre es deixa pel final aquell argument més potent, quan dos s’enfronten. Lluir tota la potència abans del combat, és una bona manera per no arribar a les mans. Ho hem vist en molts reportatges d’etologia i sobretot ho hem vist com ho fan els primats: aquell goril·la que surt de la jungla en una zona visible i fa exhibició de crits i força, fent aldarull, movent branques i arrencant-les dels arbres, i quan té l’enemic o rival ben atemorit se’n torna endinsant-se en el forest, vigilant-lo de reüll.

Primer va ser la indiferència, menyspreu i silenci, després algun esporàdic soroll de sabres, més endavant un paó real feia exhibició de superba qualificant de quimera el clam serè dels seus súbdits. Un xic més tard una veu hispana des del bromós nord volia veure moviment de tricornis. Els senyors del barret de copa i cadena de rellotge a la panxa, sempre dins la prudència que mereixen els diners, diuen i desdiuen i no s’acaben de definir per igual.

Quan ja semblava que tothom havia dit la seva, heus ací que surten els mitrats i treuen el Santcristo gros al carrer quan ja tots els arguments semblen esgotats, fent bona la frase dita però... ja fa temps que han perdut la seva veu profètica en aquest món laic, i ja no causen paüra.

En una altra època aquest poble de seny i de rauxa es posaria a tremolar. Ara el goril·la no ens espanta però tampoc no el menystenim, sabem del què és capaç. Allò que és nou en el moment actual és aquest esperit serè, confiat, pacífic, segur de sí mateix, que veu passar pel davant sense cap temença, tot aquest aparador d’arguments de destrucció col·lectiva com si fos una pel·lícula en blanc i negre que ja no dóna sorpreses. Aquest poble s’ha posat a caminar buscant el seu lloc entre les nacions, cercant de negociar directament amb els mercats globalitzats, sense tutors. S’ha tornat adult.

Ara ja en parlen les cancelleries europees, les emissores internacionals més importants, els diaris de més rellevància d’Europa i USA i també a la Xina, i no en fan fàstics, ans el contrari, en donen valor i ho consideren com l’afer internacional que n’és. Aquest nostre petit poble no vol fronteres sinó integració en el seu entorn, encaix, sense trencar mercats, ni relacions comercials. Vol ser una nació dinàmica important per l'Europa de la mediterrània occidental

Ho comences a tenir clar Espanya?.

diumenge, 30 de setembre de 2012

Tornaran a parlar les urnes. Parlarà el poble?

Una de les coses que sempre m'ha agradat del PNB és que no coincideix el candidat a la lehendakaritza amb el secretariat del partit. D'aquesta manera l'executiu té més mà lliure per adaptar-se a les necessitats del país i no seguir tant la ortodòxia del partit. A la Catalunya s'ha parlat molt de renovar la llei electoral per fer-la més democràtica i que reflecteixi la voluntat popular en lloc de reflectir els interessos del partit, però aquest darrers són el que han vençut finalment i ningú al Parlament ha forçat el canvi legislatiu.

Seguim tenint una democràcia segrestada per la partitocràcia. Les properes eleccions seran una tassa més del brou habitual. Algú pensa que les persones que formaran el proper Parlament, sobretot els parlamentaris més destacats, seran diferents dels que ja hi són?. Algú pensa que treballaran més pel país que no pas per aconseguir tenir el seu propi lloc de treball dins la política?. No s'ha donat sortida ni satisfacció a la veu de la indignació, que se sent apagada i feble dintre el clam tumultuós independentista que una part de la burgesia liberal ha fet seva per canviar les formes perquè res no canviï.

Sóc el primer convençut que el nostre país necessita més estructures d'Estat que ens permeti una millor gestió de la pròpia riquesa, el nostre PIB, els nostres estalvis, més capacitat de decisió per construir les infraestructures necessàries, però sense fronteres, que no les necessitem, ni cara els altres pobles ibèrics ni els pobles europeus, però hem d'aprofundir en les nostres estructures democràtiques, que els representants del poble ho siguin realment, que se separés les responsabilitats de gestionar un partit de les responsabilitats polítiques de gestionar el país. M'agradaria que el meu poble i jo parléssim realment, poguéssim elegir directament els nostres representants en llistes obertes i poguéssim exigir-lis directament que acomplissin amb allò per la qual cosa els hem elegit.

Espero que la propera legislatura serveixi per aprofundir tots aquests temes i no dediqui totes les energies a consolidar únicament unes estructures formals d'independència. Segueixo sense fiar-me dels polítics.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Artur Mas: el Moisès català?: "Let my people go"


En vol ser?. Segurament no en serà, el veig massa adaptable a la situació i a la pressió popular. No sap dir NO  però tampoc un clar SÍ. No pronunciarà mai el mot independència perquè és conscient de tenir moltes dependències, si més no, representa una determinada classe social que no té una composició uniforme, de qui ha rebut el vot, a més de representar institucionalment tot el poble català.
No hi ha cap nació al món amb Estat o sense que no tingui dependències estructurals, econòmiques, culturals, logístiques, interessos personals de la classe dirigent... M'agradaria enumerar-ne alguna.

- No està demostrat que tots els ciutadans de la Catalunya somiïn amb la independència. Cal consultar a la comunitat. Un referèndum sembla que sigui la millor opció en aquests casos.
- La dependència econòmica respecte la U.E. és un fet i no està demostrat que la influència directa de la senyora Merckel i els seus comissaris pugui ser millor que la del senyor Rajoy.
- La Unió Europea no havia previst aquest afer i no té una legislació concreta per a dur a terme el procediment i no hi ha una clara acceptació internacional.
- Molts empresaris catalans miren amb cautela la declaració d'independència atesos els seus negocis arreu de la pell de brau.
- No està gens clar que el mercat global doni suport a la idea de divisió de l'estat espanyol. Cal valorar acuradament la seva reacció veient la seva importància. Catalunya sempre ha estat un tema internacional al llarg de la història i cal harmonitzar molts interessos.
- La ideologia lliberal que representa el senyor Mas no és la millor garantia per mantenir l'estat del benestar: ja ho hem vist amb les maniobres per privatitzar els serveis sanitaris i a quins interessos respon.
- Molts ciutadans de Catalunya tenen arrels emocionals i familiars amb altres regions i nacionalitats d'Espanya i crec que no optarien per un adéu.
- No som Txecoslovàquia i no podem esperar una reacció de vellut dels nostres veïns. El nacionalisme espanyol té molta càrrega èpica i mítica i molt poc donat al pacte.
- No tenim plantada encara la llavor d'una banca nacional.

Podem descobrir-ne moltes altres dependències i condicionants sense massa esforç, però per ara ja n'hi ha prou. No tots estem convençuts que aquest sigui el camí, però...

 Com el poble semític, un cop iniciat el camí ens quedarà un llarg trajecte pel desert, caldrà dotar-nos de noves lleis i nous capitans, lluitar dialècticament amb nous pobles, convèncer-los que som gent de pau i convivència, col·laboradors i fiables. I potser com Moisès, molts no arribarem a veure la situació promesa.




dijous, 13 de setembre de 2012

Els pous de l'Urgell

Sense el seu canal, l'Urgell era una terra tant aspre com sa germana la Segarra. Els seus habitants eren freturosos de la gasiva aigua i per assedegar-se, exploraven el subsòl. Qui en trobava construïa un pou o bé recollia l'aigua de la pluja mitjançant la taulada de casa seva, que acumulava en una cisterna de pedra.

Quan vaig comprar la casa on ara visc, la seva propietària va dir-me que al jardí hi havia un pou antic de la família, i que només estava tapat però no colgat. De paraula m'indicà el lloc aproximat on restava. La casa, construïda totalment nova, amb l'espai de l'antic jardí no edificat, està situada a l'antic carrer dels jueus de la vila tocant fora-mur. En aquest indret es dibuixaven els límits de la població. Encara ara del carrer de darrera casa, els autèntics habitants del poble en diuen "carrer foramur" encara que el nom oficial sigui "Ramón y Cajal". Segons m'informa el meu veí del davant, gairebé totes les cases antigues d'aquest carrer conserven pous. Convé dir que ell també en té un.


Enguany, una depressió apareguda en el terra del jardí, m'indicà que alguna cosa estranya estava passant i abans que no prenguéssim mal, vaig decidir que potser havia arribat l'hora de fer-ne la descoberta.

Desvetllat del seu son centenari, el pou s'ha despertat i ens ha obert el seu únic ull que ens mostra la seva estructura de pedra original (el meu veí m'ha dit que aquests pous foren construïts abans de les obres del Canal d'Urgell, i un cop arribada l'aigua, foren oblidats com donants del desitjat líquid). Segles XVIII- XIX? 

Per donar-li una mica de dignitat, i sense modificar el seu interior original, li hem fet construir al damunt, també de pedra, un típic pou, amb la galleda, corda i corriola.




dilluns, 10 de setembre de 2012

El "mal d'ull"

Arreu en veies i te'n oferien, en forma de polsera, penjoll, arracades i altres maneres de joies. S'hi destacava de lluny, el seu color blau. Quan t'ho miraves de més aprop hi captaves la figura d'un ull. "Contra el mal d'ull" deien els venedors. Després el guia ens ho va explicar.

Sí, m'estic referint a un recent viatge a la moderna Turquia. No per ser moderna oblida els antics costums i tradicions. Notable terra aquesta d'Anatòlia, bressol de civilitzacions i intercanvis culturals, creadora de mites que han arrelat en tradicions religioses que ara no dominen en la seva societat.

Allò que crida l'atenció és l'ús que actualment fan d'aquest amulet en les seves cerimònies tradicionals. Sembla ser, segons narració del nostre guia, que aquest objecte és regalat al nen/a en l'acte d'imposició del seu nom per evitar així, que aprofitant l'ocasió, algú mal intencionat li provoqui "mal d'ull".

Perquè en aquest moment? Què és el mal d'ull?

Immediatament em va venir a la memòria el record de velles lectures de joventut. Sigmund Freud i la psicoanàlisi formaven part dels meus interessos lectors d'aquelles èpoques. Potser per ser un autor mal vist pel franquisme, potser per les seves tesis "anticulturals": "El malestar de la cultura", "La interpretación de los sueños", "Tothem y tabú", em feien una atracció especial.

En aquesta darrera obra, Freud explicava la importància que tenia el nom en les civilitzacions animistes: la identificació del nom amb l'ànima de les persones. Així, era costum en les persones usar un àlies o sobrenom per a ús habitual social ocultant el verdader, que guardaven exquisidament i que desvetllaven només en situacions molt especials. Creien en la possibilitat que algú, en determinades circumstàncies, si pronunciava el seu nom verdader, els hi podia robar i apropiar-se de l'ànima, exercint sobre ella qualsevol domini i provocant tots els mals possibles (mal d'ull i altres perjudicis o encanteris). L'ús d'amulets anul·laven aquests poders.

És ben significatiu doncs aquest costum en Anatòlia d'associar l'ús de l'amulet contra el mal d'ull amb la cerimònia d'imposició del nom de la persona.

Existeix també una tradició cristiana que relaciona la boca amb l'ànima. Així es diu que quan una persona esternuda, li surt l'ànima per la boca i el diable, que sempre està a punt, pot fer-se-la seva, per això cal pronunciar la paraula "Jesús", que com bon amulet, evita el fet. Ara seguim aquest costum social  sense saber-ne l'origen. Moltes religions i tradicions culturals porten dintre seu habituds de civilitzacions arcaiques, cosa que enriqueix el patrimoni de la humanitat i ens fa tenir arrels comunes.

Bon estiu.


diumenge, 15 de juliol de 2012

Jódete tú


ANDREA FABRA. RECORDAREM EL TEU NOM
"QUE SE JODAN?"
QUÍ?

- Aquells qui han perdut la feina?
- Aquells que ja han consumit tot el temps i les ajudes per atur?
- Aquells que han perdut casa seva per no poder pagar la hipoteca?
- Aquell petit i mitjà empresari que ha tancat el negoci perquè els seus proveïdors no el pagaven i no ha aconseguit el crèdit bancari corresponent?
- Aquell petit i mitjà empresari que ha tancat el negoci i ha deixat també els seus treballadors al carrer per manca de crèdit bancari?
- Aquell funcionari d'ensenyament o sanitat "retallat" en el seu mileurista salari?
- Aquell que vivia fent de substitut o d'interí en ensenyament o sanitat i que s'ha quedat sense contracte?
- Aquells que empesos per la necessitat i cridats per un suposat benestar, varen abandonar família i amics i ara malviuen al carrer o en albergs públics, sense oportunitats i essent injustament assenyalats  com causants del mal?
- El jubilat que veu congelada la pensió, que ha de pagar més pels seus medicaments, pels seus aliments, pel lloguer de la casa seva i per altres necessitats bàsiques?
- El poble en general que està pagant els plats trencats de l'economia especulativa, sense ésser-ne la causa?

BENAVENTURATS SIGUEM TOTS NOSALTRES,  PER ESTAR REBENT PERSECUCIÓ PER CAUSA DELS MERCATS ESPECULADORS. AMÉN.

dilluns, 25 de juny de 2012

Sóc Joan i és el meu patró el Baptista

Sóc Joan i és el meu patró el Baptista. Un dia com aquest decidí clamar en el desert de la xarxa. D'aquesta manera prengué com padrí Ausiàs March, que amb lo dit decidit em senyalà lo camí:

"Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desig complir,
 iré pel món vostre ergull recitant"

Quan hom arriba a aquell moment en que l'esperança de vida és menor que el temps viscut, sent l'enorme desig de projectar-se, de sincerar-se d'ésser qui un és, i, com diu el poeta "veu lo lloc on se pot restaurar" i aquest lloc se'm mostrà, una nit de Sant Joan, com una epifania: "the web", la xarxa, el modern desert on clamar.

I ací em teniu, oh pacients amics, aquells pocs que em llegiu les cabòries, per la qual cosa us estic agraït, les meves turmentades contradiccions, les meves agonies (lluites) contra el temps que s'esmuny i el món canviant  que no acabo d'entendre. Ràbia i esperança. Ràbia per com de malament hem gestionat el patrimoni de les passades generacions i com hem hipotecat el futur dels fills. Esperança que aquests entendran que no tota la culpa ha estat nostra, sinó que les coses han esdevingut inclús en contra dels nostres ideals i voluntats i sabran rectificar i refer allò que no sabérem.

BON ESCLAT DE SANT JOAN !!. CREMEM ELS MOBLES VELLS !!

dissabte, 26 de maig de 2012

No necessitem paraules


No necessitem paraules, només una enorme xiulada

Anonymous, el nom de la crisi

Quan a finals del segle XVIII es produí la primera Revolució important de la Història d'Occident, el poble identificà com l'enemic a l'aristocràcia, aquesta classe superba que es creia superior, de sang diferent a la resta de mortals i amb drets divins per sobre dels serfs, en conseqüència el poble s'escarní violentament sobre d'ells perquè els tenia ben identificats.

Quan a mitjans i finals del segle XIX, una nova classe potent econòmicament, la burgesia industrial, senyorejava i condicionava la vida dels treballadors, la classe obrera s'organitzà en Sindicats per negociar les condicions de treball i fundà Partits polítics que els representés als Parlaments a fi d'establir Lleis que garantissin els avenços en protecció i drets socials. Es plantava la llavor d'una societat que buscava el benestar del ciutadà. La lluita de classes fou el fin conductor. Es coneixia perquè i contra què es lluitava: els combatents estaven ben identificats.

Al segle XX aquest procés prengué condicions bèl·liques, terribles, milions de morts, refugiats de moltes nacionalitats i ètnies escampats arreu. Estats dictatorials d'esquerres o de dretes compartint espai en el territori europeu amb estats formalment democràtics. Quan l'infern s'apagà una guerra freda mantenia el clima de terror mitjançant l'amenaça atòmica i unes guerres localitzades en diversos llocs del planeta mesurant forces i reinvindicant influències dels dos  models econòmics dominants. Els enemics/adversaris es reconeixien mútuament.

En el nostre mitificat segle XXI, havent caigut murs al final dels vuitanta i deixant la "temible fera" (Mercat) completament lliure i desregulada, aquesta s'ha globalitzat, i ara sense cadenes ha engolit països, Estats, poblacions senceres. Tothom al seu servei. Fins que els servidors, esgotats, sorpresos perquè no reconeixien allò que s'amagava darrera la màscara, s'enfronten els uns contra els altres, s'entrecreuen acusacions, s'autoregulen les seves relacions laborals, s'inventen contractes cada vegada més penosos, s'augmenten els impostos llurs...

... mentre la fera, darrera la màscara, riu i riu i riu... especulant, embutxacant-se més recursos econòmics, sense cadenes, sense regulació... el món és tan ampli... hi ha tants paradisos fiscals...


No, Anonymous no és la màscara del indignat, és la màscara de la fera, anònima. Podem identificar l'especulació?.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Ploure sobre mullat

No ha tardat massa, ja tenim ací l'amnistia fiscal. Els pobrets que tenien un "capitalet" no declarat, evadit de la legalitat fiscal, ara podran netejar la seva consciència amb una petita punició del 10% , mentre que els petits interessos que ens donen els bancs paguen un impost del 18% i mentre que mensualment pago del meu sou en concepte d'IRPF el 25% de mateix, sense tenir en compte el 4,5%  que em descompten per Seguretat Social. Tot i que estic segur no aflorarà aquest capital, no en tenen pas cap de pressa.
Però no ha acabat ací tot plegat, per cobrir el deute, hem de contribuir amb 1€ per cada caixa de medicament que retirem de la farmàcia, amb això calculen que es recaptaran uns 180 milions d'euros, quan amb la supressió del impost de successions es varen perdonar uns 400 milions. És imprescindible aquest impost?. No sabem quan costarà l'organització administrativa de control d'aquest nou impost, si seran les oficines de farmàcia els agents fiscalitzadors i que hauran de donar comptes a l'Agència tributària, si s'hi avindran sense contraprestacions, en un moment d'atrassos del pagament de la prestació farmacèutica...

La timidesa amb la qual es combat el frau fiscal suposa un contrast massa brutal per a tots aquells a qui la crisi econòmica i financera ha agafat de ple, a l'atur i/o amb perspectives laborals dubtoses i de molt curt termini.

Tots ja comencem a entendre a qui beneficia aquest temps de vaques flaques, i qui té les butxaques ben plenes.

La crisi que patim no és sols econòmica, és molt més profunda i estructural. Així com en la crisi de l'Imperi de Roma, els regnes germànics foren considerats aliats, inclús els darrers emperadors tenien aquest origen, així ara els grans capitals són considerats aliats dels Estats i se'ls condona el deute acceptant unes petites engrunes. En el futur seran Moody's, S&P o Fitch, qui avaluaran i triaran els caps dels executius dels Estats. S'acabarà la política tal com la coneixem. No tindran cap interès les negociacions entre Empresaris i Sindicats, i llurs organitzacions quedaran obsoletes. Ja ho estem veient. Les condicions laborals seran establertes pel "Mercat" mitjançant lleis imposades per obeients Caps de Governs.

Queda dit.

dissabte, 10 de març de 2012

La lluna...la pruna...

Recordeu?
Abans de les darreres eleccions, el PP feia peu fort continuadament, que allò que calia era treballar per la sortida de la greu crisi econòmica i deixar d'estar-ne de "collonades identitàries". Gairebé sense temps d'establir-se en el poder ben bé absolut, la Sra de Luna ens immergeix en la típica i obsoleta guerra de banderes. Tenim la nostra dita: qui té poca feina el gat pentina. Amb les poques competències que té la Sra delegada, allò que hauria de fer és passar la tisora i l'escombra amb els seus funcionaris que ja no tenen funció dins la Delegació del Govern Central, i deixar-se de les seves cabòries identitàries si vol seguir els consells del seu propi partit.


video


El drapeau que vol promocionar en les Cases de la Vila a la Catalunya, és el del Regne de l'Espanya borbònica de principis del segle XVIII que substituïa la del Regne de l'Espanya habsburg dels segles XVI-XVII, que es diferencien perquè aquesta segona tenia una franja alba i la primera té una franja "gualda", or, símbol de riquesa o potser "cobdícia?" del poder econòmic de la Corona d'Aragó.

El combat és entre una senyera mil·lenària d'origen imperial segons la llegenda, atorgada per l'emperador del Sacre Imperi a uns senyors feudals, llavors d'un futur poble, contra el disseny centenari de la branca esdevinguda hispànica, d'una nissaga aristocràtica provinent del Regne de França.

Potser haurem de tornar a donar feina a les bugaderies, cantant allò de "la lluna... la pruna..." en honor de la bel·ligerant senyora.

dissabte, 3 de març de 2012

Finançament

El diari PuntAvui publica una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), on destaca que el poble català està dividit gairebé per igual per tres opcions polítiques: un terç està còmode essent una comunitat autònoma, un altre terç se sentiria millor amb una Espanya Federal i l'atre terç es decanta clarament per la independència; però amb allò que hom hi està d'acord és en millorar el finançament permetent que Catalunya recapti els impostos per després gestionar-los.

La discussió sobre canvi de model polític sembla encara poc oportú vist el resultat de l'enquesta. Un referèndum en aquestes condicions a curt termini, no seria aclaridor ni exitós sobretot per a els defensors de la Independència. En canvi veig més proper la possible discussió-negociació del model de finançament.

Diversos models esperen damunt la taula pendents que els partits s'hi impliquin: un pacte fiscal estil basc (CiU, tot i que...), un model inspirat en el federalisme alemany (PSC), tancament de caixa (postura radical d'alguna empresa que ha fet objecció tributària sense sortida pràctica)

El tempus polític és viscut de manera diferent segons els partits implicats. Jo em decanto perquè l'inici de les discussions sobre el finançament s'ajorni el menys possible, sobretot ara que el Govern Central ha traspassat de manera exagerada al meu entendre, la responsabilitat de l'ajust econòmic a les Comunitats Autònomes.

dissabte, 18 de febrer de 2012

El binomi Nacionalisme/República

El leit-motive del meu post anterior davant l'impuls que agafa el nacionalisme a casa nostra, era mostrar la relació que històricament existeix entre la crisi de l'Antic Règim a les darreries del segle XVIII i l'explosió dels moviments nacionalistes que s'intensificaríen durant tot el segle XIX amb l'ajuda del Romanticisme. Alhora volia mostrar que en la península ibèrica, la ruptura amb la ideologia de l'Antic Règim no s'ha dut a terme totalment, històricament parlant, amb el corresponent concepte de nació global espanyola, possiblement perquè coexistien altres concepcions culturals-nacionals prou fortes (catalanes, basques, galaiques), i per tant la primera s'imposaria per la força de les armes i de la pressió ideològica, i no per evolució natural, sobre les altres.

També volia destacar que la superació del procés iniciat al segle XVIII es fa mitjançant la institució de les Repúbliques tot i que aquestes pateixen de les virtuts o vicis de les antigues monarquies: així les diferents Repúbliques franceses han mantingut el centralisme de l'administració borbònica i les repúbliques sorgides de la crisi del Sacre Imperi Germànic o de l'Imperi Austro-húngar (1914-18), ambdós d'administració Habsburg, han mantingut l'estil federal propi d'aquestes monarquies. La coexistència de Monarquies Constitucionals prou modernes, ens indica que la humanitat encara té molt camí a recórrer per superar els interessos aristocràtics de certes nissagues familiars.

En el meu anterior post insinuava que segurament sense una ruptura d'estil republicà, seria molt difícil que la nació catalana pugui trobar el seu camí en el camp internacional i esdevenir nació entre nacions. L'amic Xiruquero en el seu amable comentari diu que no veu cap diferència pràctica entre una República i una Monarquia Constitucional per poder esdevenir estat plurinacional. Puc estar-hi d'acord atès que no hi ha res impossible ni descartable històricament parlant i estariem davant una polèmica ideològica d'estil kantià sobre la raó pura i la raó pràctica.

El recent i magnífic reportatge de TV3 sobre Monarquia i República, obre els camins, fins ara tabú, de diàleg sobre aquest tema en el nostre país.

Sempre hem de confiar que tots els camins ens portin a Roma.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Alors le citoyen !! (avui anniversari de la primera República Espanyola)

Baixada de Google
Anniversari 1a República espanyola
Escoltem amb certa freqüència de boca del castellà parlant que la Nació catalana no ha existit mai. Sorpresivament la boca del català parlant no diu mai que, pel mateix motiu, la Nació espanyola tampoc no ha existit mai.

Des del punt de vista polític els moviments nacionalistes són de recent aparició històrica. Naix amb la crisi de l'Antic Règim i la Revolució francesa, moment en el qual els historiadors consideren que s'inicia la història Contemporània. Fins aleshores el mot nació feia esment a col·lectius ètnics i culturals. Políticament existien els regnes i el imperis regits per tres poders fonamentals: l'aristocràcia nobiliària, la militar i l'eclesial. Les persones eren súbdits d'aquest tres poders.

Confesso el llenguatge telegràfic del paràgraf anterior atès que només volia pautar unes coordenades històriques i no entretenir-m'hi massa. Els fets esmentats suposaren un canvi en la identificació de les persones amb el seu poble, passaren de ser súbdits d'un regne a ciutadans d'una nació (citoyen): desapareixia el Regne de França i surgia la Nació francesa (La France), que es dotava d'un règim republicà canviant els tres poders fonamentals pels tres poders democràtics: l'executiu, el legislatiu i el judicial, separats i independents. L'evolució posterior no fou camí de roses: revoltes, període imperial napoleònic, reinstauració monàrquica i segones, terceres... fins a cinquena Repúbliques franceses, però el canvi cap a la Nació ja estava fet.

En la nostra península ibèrica aquests  canvis i evolucions no s'han produït, continuem essent súbdits d'un Regne i no s'han produït processos d'identificació nacional, no s'ha desenvolupat una generalització d'una nacionalitat espanyola, sensu estricto, des del punt de vista del rigor històric.

Quan els pobles que viuen en la península s'han independitzat del poder reial i han volgut organitzar-se en república, la primera cosa que s'han trobat és amb la varietat nacional. El sentiment èpic-ètnic espanyol no era (ni és ara)  general en tot el territori. Difícil fundar una Nació. La primera República del 1873, va intentar establir una constitució Federal per satisfer aquesta realitat plurinacional. No va haver-hi entesa i abans d'un any, la restauració monàrquica borbònica posava fí a un somni. La segona República del 1934, intentà solventar el tema plurinacional oferint estatuts d'autonomia a les nacionalitats històriques mentre s'acceptés una difusa nacionalitat espanyola, mai prou ben definida.

La situació actual és ben coneguda. En l'actual Regne d'Espanya s'obliga a una nacionalitat espanyola (mai definida ni sentida per tots els súbdits) i a una "regionalització" de les altres consciències nacionals. El conflicte no resolt segueix essent servit.

Alors le citoyen !!. El president Terradelles ens evocava: ciutadans de Catalunya !!!

Podrem ser realment ciutadans sense una tercera República?

dissabte, 4 de febrer de 2012

Votar sense saber allò que es vota

Com a "gol" contra l'Estat centralista s'ha valorat una darrera votació al Parlament europeu quan una disposició de bones pràctiques de gestió del diner públic incloïa que "el federalisme fiscal implica més eficiència econòmica" (El Punt Avui, divendres 3/02/12). Es considera i s'interpreta com una badada dels parlamentaris del PP i PSOE a l'Europa.
Disciplina de vot
(dibuix propi)
Més enllà de si és una badada, o simplement que en el context internacional s'adopten actituds diferents que en el context estatal, en disposicions que no obliguen en res als Estats, i en canvi queda "democràtic", la cosa que em porta a escriure aquest post, és la reflexió sobre la disciplina de vot dels parlamentaris.

No és la primera vegada ni serà la darrera, que la votació manada pel portaveu del grup és contrària a la ideologia de dit grup. A vegades per pactes contra natura i altres per desconcerts puntuals en el moment de la votació. Em dona la impressió , i crec que encertada, que molts parlamentaris ni es llegeixen ni estan al cas d'allò que voten, només segueixen la disciplina de vot.

Si és així, les preguntes que em faig són: perquè tants parlamentaris?, no passaríem amb menys?

Ací a l'Espanya, els parlamentaris no representen al territori encara que hagin estat elegits pel territori, representen al Partit i treballen pel Partit en el territori i en els òrgans polítics.

En aquests moments de crisi econòmica, reclamo una ERE dirigida a tots els òrgans de representació política, local, territorial, regional, estatal i comunitari (U.E), fent bo el lema de Mas-Colell: "fer més amb menys", i els diners estalviats  aplicar-los a les entitats públiques de crèdit per finançar tantes iniciatives empresarials que ho estan esperant per sortir de la crisi.