Hom sap que les cultures i les civilitzacions basen els seus orígens ens uns relats mítics per cercar sentit i transcendència a la seva pròpia existència. També hom sap que en el relat mític s'inclou des d'una creació poètica a llegendes, on s'hi barregen històries humanes i personatges divins o sobrenaturals, que provoquen l'efecte que el relator busca, explicar una realitat, intuir l'origen de les coses, defensar una idea, crear una opinió i també una identitat col·lectiva.
Molts d'aquest relats provenen de tradicions orals desenvolupades en el neolític de la Humanitat quan no existia l'escriptura i després, amb el seu desenvolupament, poder ser documentades en pedra o pergamí, possiblement ja en l'època del bronze o posterior. La majoria tracten de l'origen de l'univers i de la vida, generats per divinitats creadores, sense oblidar les nissagues entre divins i humans.Així_com_cell
"Així com cell..." D'aquesta manera comencen uns poemes d'Ausiàs March. En manllevo l'inici per manifestar que així com tants, arribo a un cert moment en la vida que necessito compartir tot allò que he anat acumulant en la meva biografia personal, i comentar les noves coses que vaig vivint, i compartir l'experiència d'altres...
dilluns, 27 de novembre del 2023
El Mite de LILIT
diumenge, 18 de juny del 2023
MEMÒRIA HISTÒRICA
D'un temps ençà ens arriben notícies de destrucció de monuments, obres escultòriques i altres elements urbanístics, datats en el període del franquisme, com si volguéssim esborrar aquesta realitat viscuda dramàticament per molts de nosaltres. Però no únicament d'aquest temps històric, sinó també d'altres, poc edificants des de l'actual punt de vista. Sóc dels que pensen que aquest temps passat cal que quedi ben viu en la consciència col·lectiva per tot el que suposà, per bé o per mal. El revisionisme permanent em recorda 1984 de George Orwell.
És cert que moltes vegades aquestes obres foren executades per a exaltació del passat Règim o per lloa del mateix cabdill o dels personatges representants d'una època o d'activitats poc ètiques de les quals la societat actual s'avergonyeix o s'ignora l'origen, com molts personatges que donen nom a carrers. Al meu parer, tots aquestes restes del passat s'haurien de contextualitzar, amb una informació objectiva i no pas eliminar-les de l'entorn. Així entenc la memòria històrica.
Alhora caldria revelar, posar en evidència allò que es va amagar en temps d'obscurantisme polític. La gent hauria de tenir a l'abast visual totes les evidències del passat en l'entorn de la comunitat i no haver d'anar a museus o exposicions per conèixer-lo, sinó tenir-lo a primera mà, en el propi ambient viu. Entendre i no oblidar el passat llunyà o recent, ens pot evitar de caure en els mateixos paranys que ens presenta la vida política.
dimarts, 4 d’abril del 2023
"LO CLOT DEL DIMONI"
El Mascançà segons Joan Yeguas |
Aquest territori que agafa bona part de l'actual comarca del Pla d'Urgell, part de l'Urgell i s'apropa a la Noguera, havia estat una zona hostil i dura per a la vida humana, terra seca de matolls, molt poc productiva ramadera i agricolament, allunyada dels rius Sió i Corb, tant és així que popularment rebia el malnom de "lo clot del dimoni". Alguns estanys hi eren presents com el trobat a la ciutat ilergeta (possiblement Atanagrum) del Molí de l'Espígol a Tornabous com també el de Ivars, que fou dessecat durant uns anys per ser origen d'epidèmies de paludisme.
Terra de poca densitat poblacional però també terra de pas. Per ací varen passar les tropes cartagineses en el seu camí cap a Roma, durant la segona guerra púnica ( 218 a.C ). Ens podem imaginar els elefants i tots aquells soldats travessant la zona? i també acampant?. Els estudis arqueològics han trobat moneda cartaginesa a Sant Pere d'Anglesola i al Coscollar de Bellpuig, unes monedes que es veuen bastant gastades per l'ús, cosa que pot fer pensar en uns intercanvis comercials.
dilluns, 12 de desembre del 2022
El Cap d'Estació
Dic això després d'haver llegit el trist accident causat per haver donat encalç un comboi aturat al'estació de Moncada i Reixac per un altre que justament hi entrava. Totes les informacions indiquen la manca de tecnologia per advertir al conductor circulant la presència del tren aturat, el qual només tenia la seva vista per adonar-se'n del fet.
Recordem amb afecte aquell funcionari que, després d'assegurar-se que l'estació propera estava lliure, donava sortida al comboi aturat, alhora que comunicava el fet al cap d'estació precedent. Procediment molt més lent, però possiblement segur si no fallaven les comunicacions telefòniques.
No podem més que denunciar el mal funcionament i manca de recursos de les línies que passen per Manresa: Lleida-Manresa- Barcelona; Vic- Manresa- Barcelona, massa vegades surten com protagonistes en les pàgines dels fets casuals.
Vergonyós.
dijous, 27 d’octubre del 2022
JURAMENTS I PROMESES
Recentment ha saltat a la premsa que, diputats del parlament del Quebec, s'han negat a jurar fidelitat al nou rei del Regne Unit, en Charles III, amb la qual cosa no se'ls hi ha reconegut la condició de Diputat.
Venim d'un moment i també d'una sentència europea anomenada "doctrina Junqueres" que, davant la manca de jurament de fidelitat a la constitució d'un Estat membre, ha prevalgut el principi democràtic de representativitat pel vot popular, en el reconeixement de la legitimitat a l'escó d'eurodiputat.
Moltes són les situacions, en les Institucions públiques, en les que es requereix el ritual de Jurament/Promesa, per l'obtenció del càrrec públic, com a funcionari o representant polític, essent les formes ben diverses. Hom s'inventa fórmules verbals per esquivar, amb més o menys fortuna, el jurament directe que exigeix l'autoritat legal, la qual cosa ens porta a deduir que aquesta manera d'actuar està en crisi i/o agonia, però encara ben present arreu del món.
També l'escenari és divers, poden haver-hi texts legals (llibres de constitucions) o religiosos (crucifixos en països de tradició cristiana, bíblies o evangelis), i sempre davant la presència de les autoritats ja constituïdes, a les que s'expressa la fidelitat. Jurar o prometre depèn de la consciència religiosa del pretendent, ambdues maneres serveixen per obtenir al mateix fi.
Que aquest costum és ineficaç es demostra per les repetides destitucions del càrrec argumentant "manca de confiança", únicament possible, per pura lògica, si s'ha faltat al jurament o promesa, però ningú no ho diu això. Quan la causa és per incapacitat manifesta de l'actuant, la fórmula és crisi de gabinet i/o remodelació de la institució.
Perquè doncs el manteniment ritual?. Només hi sé veure una explicació psicològica. Tot el ritual, cerimònia, declamació en veu alta, presència d'autoritats... implica una forta impressió anímica que porta a l'actuant, a una auto identificació amb el seu compromís, i a una auto-censura en cas d'incompliment, amb fortes càrregues de culpabilitat i l'estigma de traïció. Una imposició més per mostrar que la legitimació va de dalt a baix.
Ens manca encara sentit democràtic i ens sobra mitificació de l'autoritat, no sé si conscientment o inconscient. Són molts segles d'acceptació que l'autoritat és d'origen diví, i malgrat declaracions de sobirania popular en els texts legals, la realitat és la que és.
Esperem que algun dia, aquest costum que ens arriba des de la nit de la Història, sigui substituït totalment pel principi democràtic de cessió temporal a determinades persones, de la funció d'autoritat sobre la comunitat.
dissabte, 25 de juny del 2022
FOC I LLUM: SANT JOAN
És la festa de la llum allò que defineix aquesta diada. El foc nou i el foc vell. La renaixença de l'astre solar. El retrocés de les tenebres. L'allunyament de la mort. La vida que esclata.
Diverses tradicions culturals al llarg de la vida de la humanitat, han donat la seva versió al moment del solstici d'estiu, oferint una interpretació màgica, o transcendental. El món celta ens ofereix construccions megalítiques jugant amb la posició solar. La civilització egípcia també en fa referència. La tradició cristiana/catòlica situa en Joan el Baptista el protagonisme de la festa, aquell que batejà a Jesús de Natzaret com a nova llum, hereu del terrible Iavhè de veu tronant, transformat en pacífic anyell de veu amorosa. No deixa de ser el passi de llum a la llum.
Allò que no entenc és la seva associació amb el soroll dels petards en la tradició catalana. Potser una manera d'espantar la foscor? Potser una influència del País Valencià i la seva sorollosa alegria?
Us deixo amb la cançó de Serrat i la tradició de les fogueres.
dimecres, 25 de maig del 2022
De veres han guanyat els Borbó?
elconfidencial.com |
Altres la veuen com a exponent de la necessitat urgent de reforma de la Constitució del 1978.
Molts la veiem com la demostració del dèficit democràtic que arrossega aquest país des de fa segles, que no acaba d'emergir de la mentalitat del segle XVIII, de l'Antic Règim i que la seva petja encara trobem en la nostra vigent Constitució.
Malgrat que aquesta, en el seu article primer declara que la sobirania recau en el poble espanyol, dita declaració conviu amb l'articulat del Títol II sobre la Corona on fa del Rei irresponsable dels seus actes públics (i sembla que també privats), alhora que l'anomena comandant suprem de les Forces Armades, les quals tenen com missió garantir la sobirania d'Espanya.
En el títol VI sobre el poder judicial, es subratlla que la justícia de Jutges i Magistrats, és administrada en nom del Rei. Un argument més que blinda a S.M. de l'acció de la justícia. És impossible pensar una sentència emesa en nom propi, contraria als propis interessos. Seria de bojos.
De tot això es pot deduir que el Rei gaudeix d'una sobirania i dret propi, independent de la sobirania popular, a més de posseir una perillosa autoritat sobre les forces armades, que podria posar en marxa en qualsevol moment, si perillés la "sobirania" nacional o territorial. (no oblidem l'obscur procés del 23-F del 1981).
Remenant la calaixera de la Història, veiem la família Borbó molt contraria als processos democràtics del segle XIX. Aquest segle pont entre els principis de l'Antic Règim, els principis revolucionaris republicans i els principis de les monarquies constitucionals. Ferran VII, mai no va jurar les constitucions proposades pels moviments liberals espanyols, perquè assenyalaven com a única sobirania la emanada pel poble; com a mínim volia una sobirania compartida que mantingués forta l'autoritat reial. Totes les constitucions posteriors a la primera de Cádiz, hagueren de complir aquesta condició per a ser jurada pels successius Borbons. Considero i constato que la Constitució del 1978, també compleix aquesta condició.
Reformar la Constitució d'aquest país perquè la sobirania tingui, de manera efectiva, origen en la autoritat del poble, i sigui la base tots els poders de l'Estat, com en les modernes democràcies i monarquies constitucionals, on la família reial només és simbòlica i representativa, el poder judicial actuï en nom del poble i les forces armades obeeixin al poder executiu, em sembla poc probable i més difícil que trobar una persona justa en Sodoma i Gomorra.
Aguantarem?