divendres, 10 de març de 2017

La difícil acollida de refugiats

Ha arribat a les meves mans, per gentilesa de la meva filla, l'opera prima del periodista d'origen cubà Armando Lucas Correa. La novel·la anomenada "La niña alemana" està basada en el fet real de la tràgica aventura de nombroses famílies jueves que fugien de l'Alemanya del Tercer Reich buscant refugi fora d'Europa com a a reacció posterior a la jornada dels vidres trencats, moment explícit d'inici de la neteja ètnica semítica.


Famílies alemanyes d'origen jueu, de classe benestant a les que els hi fou requisats negocis, propietats, habitatges.... en l'onada de persecució política. Mostra la dificultat i l'explotació econòmica descarada per adquirir visats d'entrada a altres països, així com per adquirir passatge pel vaixell transatlàntic St. Louis que els portaria fins a l'Havana.

Arribats a l'Havana només unes poques famílies són autoritzades a desembarcar. La majoria restaren en el vaixell, el capità del qual va veure's obligat a iniciar un pelegrinatge buscant un port amic on depositar els refugiats. Cap port d'USA ni Canadà volen fer-ne acollida. Tornats a Europa, uns pocs trobaren refugi en Gran Bretanya, altres a França i Holanda. Iniciat el conflicte bèl·lic els refugiats al continent acabaren en camps de concentració, no així els refugiats al Regne Unit.

Aquestes dificultats econòmiques i polítiques em recorden les  condicions amb les que viuen els demandants actuals d'asil a la Unió Europea. Màfies que exploten els migrants i refugiats del nostre segle per suposadament facilitar-los l'arribada al lloc desitjat. Morts en el camí. Fronteres tancades. Camps de refugiats en condicions inhumanes. Mescla de moviments socials a favor i en contra del refugi...

No hem après res de la Història?, o preferim viure en el mite de les bones intencions, de la falsa Europa dels braços oberts, dels Drets Humans.

Provoquem terribles guerres i després no volem assumir responsabilitats: la culpa sempre és dels altres, és clar.

El llibre ens explica l'adaptació i dificultats d'una família jueva en la Cuba receptora fins als nostres dies.


dimarts, 14 de febrer de 2017

Aquest món és meu i és teu

La nombrosa família d'en Jan està recollint el seu campament, el temps està canviant i els ramats d'animals que els hi serveixen d'aliment van a buscar altres pastures i cal seguir-los. Han après que és millor això que estar-se en el lloc esperant la seva tornada. La terra és àmplia, és de tots i també de ningú.

Amb el temps la família d'en Jan ha après a cuidar els animals que els sostenen i a cultivar les plantes que mengen. Construeixen les seves cases amb materials més sòlids i no necessiten moure's tant. La terra és àmplia és de tots però comença a haver-hi coses d'algú.

La defensa de la propietat i la seguretat de les seves vides, impulsa a les famílies d'en Jan a construir muralles al voltant dels seus habitatges. N'hi ha que no en tenen prou amb allò que és seu i volen apoderar-se del que és aliè. La terra ja no és tan àmplia, és de tots però molts volen fer-se-la seva.

Infogram (imatges google)
Les famílies d'en Jan aprenen a guerrejar entre sí en defensa de la vida i els aliments. Usen les eines amb les que mataven animals, però aviat aprendran a idear eines per matar als seus versemblants i les anomenaran armes, així com estris protectors personals, escuts i armadures. La terra es fa petita, cada tros comença a tenir amo i aquest amo també exerceix el seu dret de propietat sobre les persones que venç, inventant l'esclavatge.

Les famílies vencedores comencen a intitular-se com a Caps, Cabdills, Senyors, Reis.... i organitzar grups de persones específiques per defensar-se de manera més eficaç que seran coneguts com guàrdies, soldats, exèrcit, els quals entrenarà de manera adient i capitanejats per una nova elit, la classe militar.

L'organització territorial serà sempre inestable. L'ambició i necessitats creixeran exponencialment. La guerra es fa present arreu de manera continuada amb curts espais temporals de pau i treva. Moltes famílies d'en Jan hauran de fugir dels territoris en guerra per buscar espais pacífics on treballar, alimentar-se, romandre junts i vius. De tot això en direm Història, moviments socials, moviments econòmics, moviments migratoris.

Començarà a estendre's sentiments de solidaritat i hospitalitat per acollir ferits, malalts, famílies desnonades. I aquests sentiments s'organitzaran com institucions, religioses civils i també militars malgrat la incongruència, per rescatar presoners, auxiliar, integrar en les noves comunitats les famílies d'en Jan.
baixat wikirouge.net (imatges google)

Al segle XXI, les guerres mostren el seu rostre més cruel.  Les armes de destrucció són terribles. Al món tot té amo i els amos cada vegada són menys però més poderosos. Territoris de la Terra fa anys que no coneixen què és la pau. Gent forastera imposa formes de vida estranya. L'odi, la venjança, la tristesa profunda, la fam, la set, el fred, la malaltia, s'imposen en grans espais d'aquest món.

Més que mai moltes famílies d'en Jan es veuen obligades a deixar la terra on van nàixer, buscar acolliment i comprensió en llocs on sembla que pot haver-hi pau i treball. Aquests llocs tenien fama i es ventaven, fins ara, de ser llocs de refugi i asil dels perseguits. La realitat ha esdevingut una altra.

Cal mantenir l'olivera i el xiprer  davant casa.

 Us deixo amb aquesta cançó de Woody Guthrie per assentar l'ànim, baixada de youtube







dilluns, 30 de gener de 2017

L'ex jutge Vidal

Baixat de youTube
(Modifico aquest post en allò referent a les meves percepcions sobre salut mental. No he estat equilibrat, possiblement per efecte emocional inadequat)

Hom s'ha quedat de pedra amb les darreres notícies aparegudes referent a senyor Santi Vidal i Marsal, exjutge i ara exsenador, que fan referència als continguts d'unes conferències donades per ell en els darrers mesos respecte el procés que vol dur la Catalunya cap a un Estat sobirà.

Sorprèn que els promotors d'aquestes conferències hagin acceptat, sembla ser sense cap crítica, les suposades afirmacions sobre "accions secretes", "informacions privilegiades" que descobria el personatge al públic congregat, referents a l'activitat oculta de la Generalitat en el "procés", inclosa la idea d'una activitat il·legal de l'Agència Tributària catalana.

Repassem les controvertides afirmacions:

  • Que el govern de la Generalitat té totes les dades fiscals dels catalans, algunes obtingudes de manera no exactament legal.
  • Un govern estranger fora d'Europa, garanteix econòmicament la solvència de Catalunya l'endemà de trencar amb Espanya.
  • Aquest govern també ensinistra al cos dels Mossos d'Esquadra en temes d'intel·ligència.
  • Existeix una partida camuflada dins els pressupostos destinada a garantir el referèndum i les "estructures d'Estat".
  • Que la Generalitat disposa d'un llistat de jutges favorables al procés que garantiran la funció judicial el dia següent a la declaració d'independència.
Afirmacions dites davant de representants d' ANC i ERC, i sense cap reacció pública des d'aquestes entitats, abans que el diari El País en fes difusió.

Els oients s'ho creien?. Pensaven que estaven davant el coneixement d'unes informacions privilegiades?. Ho acceptaven?. Això a mí em preocupa i molt.

Si fos cert, estaríem:
  • davant un procés constituent dependent econòmicament d'una potència estrangera.
  • desmentint que Catalunya tindria solvència econòmica per esdevenir un Estat que podés garantir el procés constituent, les pensions dels ciutadans i tiraria per terra tots els arguments de millora econòmica amb la independència.
  • afirmant no tenir cap inconvenient en saltar-se la legalitat democràtica del procés.
  • acceptant l'opacitat del procés, l'existència d'una minoria treballant a l'ombra, clandestina i amb pactes inconfessables amb alguna potència fora de la U.E. amb capacitat econòmica i serveis d'intel·ligència importants, (Rússia? Israel? Xina?).  
  • donant peu a teories conspiradores que tant agraden a una part de la població. Un relat novel·lesc. 
  • davant una part del poble català que ho acceptaria sense protesta?
Essent tot això fals, estaríem certament davant un personatge psicològicament complex, amb una forta autoestima que el va portar a desenvolupar en solitari un projecte de Constitució. Si va dir tot el que va dir sense convicció, estaríem davant un manipulador perillós que es creu més important del que en realitat és?. Si al contrari, es creu les seves pròpies paraules, cal convenir que ell es veu enmig d'un grup secret, privilegiat, gairebé conspirador, una idea delirant o real?. Dir-ho com ho va dir esdevé perillós per la garantia democràtica del procés?. Penso que han fet bé d'obligar-lo a dimitir de la seva representació al Senat per la seva imprudència. Allò que no s'entén és el perquè del seu fitxatge per ERC. No se'l coneixia prou bé?. Allò del que no se'l pot qualificar és de bocamoll com han fet alguns medis de comunicació. Un bocamoll diu allò que no hauria de dir, però que en el fons diu la veritat, descobreix a deshora la veritat oculta i aquest no és el cas, o potser si?

Personatge difícil, complex i interessant del qual se'n diran de noves malgrat els nombrosos silencis d'alguns polítics actuals. El cert és que ha sacsejat el món polític català i ha donat peu a recordar els vells dimonis: república/ conspiració francmaçònica / contuberni internacional/ ...

Estarem atents al futur.





dijous, 22 de desembre de 2016

El dia més curt, la nit més llarga

Ahir solstici d'hivern, el dia més curt, la nit més llarga. Endarrera ha quedat la malencònica tardor, els colors ocres i verds i grocs i vermells, aquell sentiment de nostàlgia que et convida a fer llargues passejades, les tardes serenes, les remors presents, i quan el sol s'apropa a l'horitzó, la xiuladissa dels ocells en recerca del repòs nocturn dins les copes dels arbres.

Ara ja som a l'hivern. Ací a la plana d'Urgell la humida boira et penetra per tot quan surts al carrer. La roba ben cordada, el cap ben protegit, el coll ben embolicat, caminant depressa i encorbat. Dia rera dia, esperant albirar alguna clariana en el cel de plom.  Per la nit els llums del Nadal en els carrers, presenten una aurèola matisada, difusa, fantasmal, que et recorden les ganes de viure i les ganes de festa.

Bon Nadal

dissabte, 17 de desembre de 2016

Diàleg, jejejeje (epíleg)

El preàmbul del post anterior, em serveix per fer una apreciació molt resumida de la pobra evolució democràtica a Espanya des de la Il·lustració. Ha estat imprescindible per avaluar l'actual status de les relacions de Catalunya i el concepte Espanya.

La Nacionalitat, concepte present en la Constitució. La definició que trobem en la enciclopèdia ESPASA (la cito perquè no és sospitosa de pro catalanitat) diu "condición y carácter peculiar de los pueblos o individuos de una nación", ergo, si la comunitat autònoma de Catalunya és una nacionalitat, els seus individus formen part d'una nació, o no?. Com hem deixat dit, la LOAPA va impedir que aquest concepte trobés un desenvolupament clar dins el marc constitucional. Nació i sobirania són conceptes que van junts (inclús Pedro Sánchez ho va reconèixer quan ja no tenia cap autoritat dins el seu partit), però en l'Espanya oficial acceptar això causa erupció cutània. Bloqueig total de parlar-ne en un suposat diàleg.

La comunitat autònoma de Catalunya, conscient de la seva mala decisió durant la transició, i després de provar vàries millores en el model econòmic de finançament, ha intentat finalment sortir del règim econòmic comú, atesa la seva condició de nacionalitat, i pactar-ne un altre semblant al concert basc. Aquest fracàs i la imposició d'un Estatut no votat, ens ha portat a la situació actual de desafecció.

La desafecció ha conduït a un increment notable del desig d'independència entre la població d'aquest antic principat, la importància de la qual només un referèndum ben organitzat pot certificar atès que les enquestes no són fiables i les darreres eleccions plebiscitàries no han estat prou explícites.

L'enfrontament polític amb el govern central ha conduït a la criminalització i penalització de l'activitat política de les autoritats catalanes. Hem passat cinc anys terribles. Catalunya ha aprofitat aquest període per fer-se conèixer en l'àmbit internacional. La qüestió catalana ja ha entrat en moltes cancelleries europees i ha propiciat algunes opinions a favor però també en contra. Penso que el treball internacional és imprescindible per obtenir els objectius de JuntsxSí.

En l'actual legislatura, el govern del PP vol aparentar que està canviant d'actitud i ha enllestit una nova estratègia, la del "diàleg" i ha triat a la vicepresidència per fer el paper de "barca d'enllaç", d'una manera directa, però què és el que realment està fent?

En el post anterior he distingit dues etapes en la colonització dels territoris. Una etapa colonial clàssica amb governació directe i l'altre, la neo colonial que només s'interessa per la influència econòmica.

La obertura de despatx de la vicepresidència del govern central a Catalunya m'evoca el temps en que la metròpoli exercia el govern directe de la colònia. No puc deixar de pensar en l'article 155 de la Constitució: "si una Comunidad Autónoma no cumpliere sus obligaciones... el Gobierno...podrà adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones... el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas."

enciclopedia.cat
Algú pot pensar que no s'està aplicant aquest article en la manera típicament borbònica?. "conseguir el efecto sin que se note el cuidado". No penseu que la judicalització de l'activitat política dels dirigents catalans son "las medidas necesarias para obligar".? Volen eliminar / inhabilitar /empresonar totes les autoritats legítimament elegides?. No penseu que el despatx servirà per "dar las instrucciones...". quan la Comunitat Autònoma es quedi sense autoritats electes? No penseu que el diàleg és la tàctica de l'ase?.

Potser voldrien el nostre Parlament tal com es veu en la foto.

El diàleg obligat, segons algun ministre, és la pastanaga perquè el ruc tiri endavant mentre es colpeja  les seves anques (activitat fiscal) i així tiri endavant pel camí correcte.

I diàleg sobre què?, el llistat de greuges Mas / Puigdemont?. Ni això, de moment només ha parlat amb l'oposició no sobiranista.

Aquí ens interessa el diàleg Nacionalitat / sobirania i pactar en conseqüència,
però això és línia vermella des del 23F, malgrat siguin un conceptes plenament constitucionals.

Diàleg? jejeje. En la Història d'Espanya no apareix mai.

Seguim com aquell capità dels terços espanyols: "donde no llego con la mano, llego con la punta de mi espada".




dimarts, 13 de desembre de 2016

Diàleg, jejejeje (el plantejament)

acvglobal.com
M'agrada entrar-me en la Història i cercar en ella les constants o línies de comportament dels pobles i els seus sobirans que marquen el devenir al llarg del temps, descobrir-ne la seva personalitat com allò de la granota i l'escorpí que no poden evitar ser allò que són.

Situem-nos als principis del segle XIX i en el Regne d'Espanya, però també en l'entorn internacional. Les grans potències europees posseeixen grans territoris fora metròpoli anomenats Colònies les quals governen directament o mitjançant un govern local titella per extreure'n tots els productes, minerals, recursos naturals, etcètera per proveir les seves indústries i comerços en benefici de la metròpoli. També eren proveïdores mà d'obra barata.

Baixat de la Wikipèdia
Espanya mantenia importants colònies en Amèrica resultat de les seves conquestes. Aquests territoris mostraven intensa activitat política i bèl·lica des de molts anys endarrera amb aixecaments i rebel·lions sufocats per l'exèrcit. Des de finals del XVIII i inicis del XIX, amb l'exemple de la independència colonial nord americana respecte la Corona Britànica, aquests  moviments foren més intensos. Amb la iniciativa constitucional de 1812 on es definia la Nació espanyola com el conjunt dels espanyols dels dos hemisferis, els quals tenien la plena sobirania davant el poder reial, i la transformació d'aquests territoris en províncies pàtries, es volia resoldre els moviments independentistes. La diferència significativa en la representació territorial de les colònies esdevenia un greuge important respecte els peninsulars. Els delegats de les Colònies no hi estaven gens d'acord. La lletra de la Constitució no ajudava als reialistes americans (aquells que volien mantenir els vincles amb el Regne) a oferir arguments unionistes. En afegitó, el futur rei Fernando VII mai no va acceptar ser rei constitucional i renunciar a la seva sobirania personal. No va jurar-la mai, per tant la Constitució no fou aplicada, en conseqüència la independència colonial no va tardar en fer-se realitat. Els moviments dels generals José San Martín i Simón Bolívar aconseguiren successives Declaracions d'independència, després dels enfrontaments bèl·lics corresponents:

1816: Declaració d'independència d'Argentina
1818: Declaració d'independència de Xile
1821: Declaració d'independència de Perú i declaració definitiva de Mèxic.
1825: Declaració d'independència de Bolívia i Uruguay
...
1836: Espanya fa renúncia de tots els dominis continentals americans. Quedaven els dominis insulars de Cuba i Filipines que acabaria perdent en 1898.

El reconeixement de la sobirania en el poble una assignatura pendent en la mentalitat de la monarquia borbònica.

El segle XIX fou el segle de les revolucions mundials amb l'esperit democràtic derivat dels ideals enciclopèdics del segle anterior. Revolucions republicanes i restauracions monàrquiques s'alternaven en el món occidental, allò que anomenem Crisi de l'Antic Règim, fins que al segle XX a Europa i Amèrica s'estabilitzen, no sense terribles enfrontaments bèl·lics, els Estats democràtics.

En la península ibèrica aquesta crisi s'arrossega inclús en el segle XX. D'aquesta manera podríem interpretar la dictadura franquista com la re-instauració  de l'Antic Règim ateses les seves característiques: Un Cabdill absolut que "guarda" provisionalment el tron del Rei i garanteix el poder econòmic aristocràtic i de l'alta burgesia. Un reconeixement de l'Església Catòlica com a religió de l'Estat. El manteniment del Poder Militar. Absència de la sobirania popular i democràtica.

També en aquest segle, a nivell mundial, s'imposen guerres d'alliberament nacional i autodeterminació dels territoris colonials dels grans imperis, seguint la doctrina Wilson. Les colònies s'alliberen dels governs directes de la metròpoli, assumeixen l'autogovern però moltes vegades sense prou independència econòmica, apareixent el fenomen neo-colonial: el lligam econòmic.

Al segle XXI, Espanya ha entrat en el món de les Democràcies formals, amb una Constitució que no ha superat el cop d'estat del 23F del 1981, contra l'estat autonòmic de Nacionalitats i Regions (conceptes que quedaren sense desenvolupar) ja que es consolidà la uniformitat amb la llei socialista de la LOAPA, i un altre cop d'estat contra el segon Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català. La sentència d'un Tribunal Constitucional condicionat per un partit polític (PP), desnaturalitzà el contingut del mateix. El nou text no es posà a referèndum del poble català. La Constitució vigent diu que els estatuts autonòmics s'han de votar en referèndum  en la Comunitat per a ser vàlids legalment. Per això es pot considerar un cop d'estat la seva imposició.

(...continuarà)



dimarts, 5 d’abril de 2016

Memòria Històrica

Paraules fatídiques aquestes. Cada volta que les sento van associades a canvis de noms de carrer, eliminació d'escultures, símbols o personatges d'altres èpoques... oblit que no pas memòria. I em ve al cap George Orwell i el seu "1984", Winston Smith i el seu Ministeri de la Veritat on "la Guerra és la Pau, la Llibertat és l'Esclavatge, la Ignorància és la Força", essent la seva missió el canvi permanent de la Història en favor de la ideologia dels nous líders polítics.

Una cosa és recuperar els mots i llocs d'abans de la dictadura franquista i altra cosa és fer desaparèixer aquest període de les nostres vides, per més dolorós que hagi estat i precisament perquè no caigui en l'oblit. Fins on pot arribar la censura?

Posats a fer, pot esborrar-se tot allò que recordi la monarquia dels Borbons, o bé els Àustria segons els gustos; ensorrar el Museu Dalí de Figueres o cremar l'obra completa de Josep Pla; potser derruir les Catedrals per dir-ne de ben grosses. Cal assumir la Història en la seva totalitat, les coses bones i dolentes, victòries i derrotes, períodes democràtics i períodes autoritaris, progrés i retrocessos, llums i ombres. No siguem integristes talibans. Tenim l'experiència quan al segle passat, amb l'inici de la Guerra Civil, les forces populars volien fer desaparèixer tot allò que recordés l'Església Catòlica.

Amb imaginació tot pot transformar-se pedagògicament. Els "conflictius" noms dels carrers podrien conservar-se fent esment a l'època o any d'inclusió en el nomenclàtor, per escarni del personatge si així convé per memòria històrica. Monuments que incloguin explicació de la seva erecció o transformar-ne l'ús, amb l'exemple dels camps de concentració i extermini alemanys i un llarg etcètera, abans d'aplicar-hi l'escarpa i el martell.

Els temps dels bàrbars haurien de donar pas als temps civilitzats, on la memòria fos gresol d'experiència per evitar noves ensulsiades superant dialècticament tanta tesi i antítesi del passat i aconseguir una síntesi harmònica amb el futur que volem construir. De manera que la Pau no sigui només l'absència de Guerra, la Llibertat no comporti cap signe d'Esclavatge ni que la Força de la raó s'imposi per la Ignorància.