MEMÒRIA HISTÒRICA

 

D'un temps ençà ens arriben notícies de destrucció de monuments, obres escultòriques i altres elements urbanístics, datats en el període del franquisme, com si volguéssim esborrar aquesta realitat viscuda dramàticament per molts de nosaltres. Però no únicament d'aquest temps històric, sinó també d'altres, poc edificants des de l'actual punt de vista. Sóc dels que pensen que aquest temps passat cal que quedi ben viu en la consciència col·lectiva per tot el que suposà, per bé o per mal. El revisionisme permanent em recorda 1984 de George Orwell.

És cert que moltes vegades aquestes obres foren executades per a exaltació del passat Règim o per lloa del mateix cabdill o dels personatges representants d'una època o d'activitats poc ètiques de les quals la societat actual s'avergonyeix o s'ignora l'origen, com molts personatges que donen nom a carrers. Al meu parer, tots aquestes restes del passat s'haurien de contextualitzar, amb una informació objectiva i no pas eliminar-les de l'entorn. Així entenc la memòria històrica.

Alhora caldria revelar, posar en evidència allò que es va amagar en temps d'obscurantisme polític. La gent  hauria de tenir a l'abast visual totes les evidències del passat en l'entorn de la comunitat i no haver d'anar a museus o exposicions per conèixer-lo, sinó tenir-lo a primera mà, en el propi ambient viu. Entendre i no oblidar el passat llunyà o recent, ens pot evitar de caure en els mateixos paranys que ens presenta la vida política. 

"LO CLOT DEL DIMONI"

El Mascançà segons Joan Yeguas

Estrenem la primavera i hom està preocupat per la incertesa de les pluges. L'actual cicle de sequera immers en el canvi climàtic que patim, no afecta tots els territoris de la mateixa manera. N'hi ha on, des de sempre, la pluviositat ha estat escassa així com la poca ufanositat del paisatge i la migradesa  de paisanatge. Terres seques i poc productives com aquesta de l'antic Mascançà en la Catalunya Nova on visc. Ha estat l'esforç de l'home i les obres públiques el que ho ha canviat de soca-rel, però la geografia i les seves característiques es mantenen.

Aquest territori que agafa bona part de l'actual comarca del Pla d'Urgell, part de l'Urgell i s'apropa a la Noguera, havia estat una zona hostil i dura per a la vida humana, terra seca de matolls, molt poc productiva ramadera i agricolament, allunyada dels rius Sió i Corb, tant és així que popularment rebia el malnom de "lo clot del dimoni". Alguns estanys hi eren presents com el trobat a la ciutat ilergeta (possiblement Atanagrum) del Molí de l'Espígol a Tornabous com també el de Ivars, que fou dessecat durant uns anys per ser origen d'epidèmies de paludisme.

Terra de poca densitat poblacional però també terra de pas. Per ací varen passar les tropes cartagineses en el seu camí cap a Roma, durant la segona guerra púnica ( 218 a.C ). Ens podem imaginar els elefants i tots aquells soldats travessant la zona? i també acampant?. Els estudis arqueològics han trobat moneda cartaginesa a Sant Pere d'Anglesola i al Coscollar de Bellpuig, unes monedes que es veuen bastant gastades per l'ús, cosa que pot fer pensar en uns intercanvis comercials. 

En relació amb l'escassetat d'aigua, el territori de Bellpuig , va anar a buscar-la al riu Corb mitjançant una sèquia que sortia de Sant Martí per on transcorre el riu i que porta el nom de molinal perquè donava aigua als molins construïts al llarg del trajecte

Trobem tocant a Bellpuig, el Molí Vell, actualment remodelat per usar-lo com espai municipal d'interpretació del usos del aigua. Es conserva part de la seva estructura medieval, com torre de defensa i elements defensius de la porta d'entrada

L'interior està tot reformat a fi d'adequar-lo al nou ús turístic-informatiu.

A l'exterior un cartell informatiu, explica la seva estructura original, així com funcionava. En realitat estava construït com dos molins, un superior i l'altre inferior.

Més lluny, a més de un kilòmetre, i ja en l'actual camí de Sant Martí, antiga sèquia, trobem les restes del Molí Nou o molí del Senyor, que encara conserva la seva estructura base amb el canal de sortida de l'aigua en el sentit de Bellpuig.

També a prop, a uns cent metres direcció Sant Martí s'hi troba el Molí del Canonge, actualment una masia en ús. És la casa que es veu al fons de la fotografia, feta des de les restes del Molí Nou on pot apreciar-se l'actual camí esmentat, que segurament segueix el trajecte de l'antiga sèquia.

Si seguíssim el camí, aniríem trobant restes d'altres molins, ...molí del Tona, ... fins arribar al Molí de l'Horta que es troba entre les poblacions de Sant Martí i Maldà

La construcció del Canal d'Urgell ho va canviar tot, fent de regadiu bona part d'aquestes terres, transformant lo Clot del Dimoni amb el que ara és, El Pla d'Urgell i l'Urgell. La única cosa que no ha canviat són les condicions climàtiques

El Cap d'Estació

No en fa pas tants d'anys que per donar sortida del tren d'una estació era imprescindible el vist i plau d'aquest funcionari que, proveït de barret i banderí vermell, a més d'un xiulet, ho autoritzava.

Dic això després d'haver llegit el trist accident causat per haver donat encalç un comboi aturat al'estació de Moncada i Reixac per un altre que justament hi entrava. Totes les informacions indiquen la manca de tecnologia per advertir al conductor circulant la presència del tren aturat, el qual només tenia la seva vista per adonar-se'n del fet.

Recordem amb afecte aquell funcionari que, després d'assegurar-se que l'estació propera estava lliure, donava sortida al comboi aturat, alhora que comunicava el fet al cap d'estació precedent. Procediment molt més lent, però possiblement segur si no fallaven les comunicacions telefòniques.

No podem més que denunciar el mal funcionament i manca de recursos de les línies que passen per Manresa: Lleida-Manresa- Barcelona; Vic- Manresa- Barcelona, massa vegades surten com protagonistes en les pàgines dels fets casuals. 

Vergonyós.

 

JURAMENTS I PROMESES

 Recentment ha saltat a la premsa que, diputats del parlament del Quebec, s'han negat a jurar fidelitat al nou rei del Regne Unit, en Charles III, amb la qual cosa no se'ls hi ha reconegut la condició de Diputat.

Venim d'un moment i també d'una sentència europea anomenada "doctrina Junqueres" que, davant la manca de jurament de fidelitat a la constitució d'un Estat membre, ha prevalgut el principi democràtic de representativitat pel vot popular, en el reconeixement de la legitimitat a l'escó d'eurodiputat.

Moltes són les situacions, en les Institucions públiques, en les que es requereix el ritual de Jurament/Promesa, per l'obtenció del càrrec públic, com a funcionari o representant polític, essent les formes ben diverses. Hom s'inventa fórmules verbals per esquivar, amb més o menys fortuna, el jurament directe que exigeix l'autoritat legal, la qual cosa ens porta a deduir que aquesta manera d'actuar està en crisi i/o agonia, però encara ben present arreu del món.

També l'escenari és divers, poden haver-hi texts legals (llibres de constitucions) o religiosos (crucifixos en països de tradició cristiana, bíblies o evangelis), i sempre davant la presència de les autoritats ja constituïdes, a les que s'expressa la fidelitat. Jurar o prometre depèn de la consciència religiosa del pretendent, ambdues maneres serveixen per obtenir al mateix fi.

Que aquest costum és ineficaç es demostra per les repetides destitucions del càrrec argumentant "manca de confiança", únicament possible, per pura lògica, si s'ha faltat al jurament o promesa, però ningú no ho diu això.  Quan la causa és per incapacitat manifesta de l'actuant, la fórmula és crisi de gabinet i/o remodelació de la institució.

Perquè doncs el manteniment ritual?. Només hi sé veure una explicació psicològica. Tot el ritual, cerimònia, declamació en veu alta, presència d'autoritats... implica una forta impressió anímica que porta a l'actuant, a una auto identificació amb el seu compromís, i a una auto-censura en cas d'incompliment, amb fortes càrregues de culpabilitat i l'estigma de traïció. Una imposició més per mostrar que la legitimació va de dalt a baix.

Ens manca encara sentit democràtic i ens sobra mitificació de l'autoritat, no sé si conscientment o inconscient. Són molts segles d'acceptació que l'autoritat és d'origen diví, i malgrat declaracions de sobirania popular en els texts legals, la realitat és la que és.

Esperem que algun dia, aquest costum que ens arriba des de la nit de la Història, sigui substituït totalment pel principi democràtic de cessió temporal a determinades persones, de la funció d'autoritat sobre la comunitat.

FOC I LLUM: SANT JOAN

 És la festa de la llum allò que defineix aquesta diada. El foc nou i el foc vell. La renaixença de l'astre solar. El retrocés de les tenebres. L'allunyament de la mort. La vida que esclata.

Diverses tradicions culturals al llarg de la vida de la humanitat, han donat la seva versió al moment del solstici d'estiu, oferint una interpretació màgica, o transcendental. El món celta ens ofereix construccions megalítiques jugant amb la posició solar. La civilització egípcia també en fa referència. La tradició cristiana/catòlica situa en Joan el Baptista el protagonisme de la festa, aquell que batejà a Jesús de Natzaret com a nova llum, hereu del terrible Iavhè de veu tronant, transformat en pacífic anyell de veu amorosa. No deixa de ser el passi de llum a la llum.      

Allò que no entenc és la seva associació amb el soroll dels petards en la tradició catalana. Potser una manera d'espantar la foscor? Potser una influència del País Valencià i la seva sorollosa alegria?

Us deixo amb la cançó de Serrat i la tradició de les fogueres.

De veres han guanyat els Borbó?

elconfidencial.com

 Aquesta fotografia ha donat la volta al món. Per a molts és símbol de la fatxenderia de la nissaga Borbó sobre el poble hispànic, considerat súbdit i no ciutadà per aquesta Monarquia suposadament constitucional.

Altres la veuen com a exponent de la necessitat urgent de reforma de la Constitució del 1978.

Molts la veiem com la demostració del dèficit democràtic que arrossega aquest país des de fa segles, que no acaba d'emergir de la mentalitat del segle XVIII, de l'Antic Règim i que la seva petja encara trobem en la nostra vigent Constitució.

Malgrat que aquesta, en el seu article primer declara que la sobirania recau en el poble espanyol, dita declaració conviu amb l'articulat del Títol II sobre la Corona on fa del Rei irresponsable dels seus actes públics (i sembla que també privats), alhora que l'anomena comandant suprem de les Forces Armades, les quals tenen com missió garantir la sobirania d'Espanya.

En el títol VI sobre el poder judicial, es subratlla que la justícia de Jutges i Magistrats, és administrada en nom del Rei. Un argument més que blinda a S.M. de l'acció de la justícia. És impossible pensar una sentència emesa en nom propi, contraria als propis interessos. Seria de bojos.

De tot això es pot deduir que el Rei gaudeix d'una sobirania i dret propi, independent de la sobirania popular, a més de posseir una perillosa autoritat sobre les forces armades, que podria posar en marxa en qualsevol moment, si perillés la "sobirania" nacional o territorial. (no oblidem l'obscur procés del 23-F del 1981).

Remenant la calaixera de la Història, veiem la família Borbó molt contraria als processos democràtics del segle XIX. Aquest segle pont entre els principis de l'Antic Règim, els principis revolucionaris republicans i els principis de les monarquies constitucionals. Ferran VII, mai no va jurar les constitucions proposades pels moviments liberals espanyols, perquè assenyalaven com a única sobirania la emanada pel poble; com a mínim volia una sobirania compartida que mantingués forta l'autoritat reial. Totes les constitucions posteriors a la primera de Cádiz, hagueren de complir aquesta condició per a ser jurada pels successius Borbons. Considero i constato que la Constitució del 1978, també compleix aquesta condició.

Reformar la Constitució d'aquest país perquè la sobirania tingui, de manera efectiva, origen en la autoritat del poble, i sigui la base tots els poders de l'Estat, com en les modernes democràcies i monarquies constitucionals, on la família reial només és simbòlica i representativa, el poder judicial actuï en nom del poble i les forces armades obeeixin al poder executiu, em sembla poc probable i més difícil que trobar una persona justa en Sodoma i Gomorra.

Aguantarem?

 

L'acudit dels remers

batrederems.blogspot.com

 Llegint el treball que publica el diari Punt Avui sobre el fracàs del consens estratègic de l'independentisme, de cop se m'apareix el vell acudit dels remers. 

Aquest treball posa de manifest de manera resumida però entenedora, les trifulgues, tensions, reunions dels diversos grups polítics i organitzacions socials per tirar endavant propostes d'actuació política per assolir la independència territorial de Catalunya.

Entre desconfiances mútues, tensions de poder i lideratge, remodelacions burocràtiques de nivells de decisió, cada vegada apareixen nous organismes per per gestionar la situació o potser controlar i contrarestar el poder dels uns i els altres. Ens referim als continus/es: meses de negociació entre partits, Consells i reformes de Consells, representants coordinadors, comitès tècnics, contactes i reunions entre caps polítics d'alt nivell, acords signats i acords bloquejats..., l'organigrama es va complicant, essent cada vegada més inefectiu i cada vegada més allunyat de la població a la que vol servir. A més tenim enveges,...el tu no ets més que jo i no em manes, ... tu ets autonomista / jo sóc independentista...  El resultat de tot això és el bloqueig absolut i desconfiança dels grups que haurien de liderar el canvi.

No s'adonen que una independència només es pot aconseguir si hi ha un poble, una comunitat disposada vitalment a lluitar per ella?

Recordeu, no? l'acudit dels remers?:

Cada any es realitzava una cursa de remers entre entitats públiques i la entitat que ens representava mai no aconseguia arribar a un lloc privilegiat. Es reuniren els responsables de l'ens per analitzar la situació.  Conclusió: a més de l'entrenador de l'equip es necessitava un estratega de cursa, per tant a l'ant següent varen substituir u remer per un estratega, mantenint a l'entrenador. El fracàs fou major. Nova reunió de responsables que hi varen trobar a faltar un psicòleg a l'equip de remers, així que l'any següent, un remer fou substituït pel psicòleg, mantenint estrateg i entrenador.... i així cada vegada pitjor. L'organigrama es va anar complicant fins que només quedà un remer, que amb tota la lògica abandonà l'equip i la barca es va quedar a la línia de sortida.

Sense remers que tirin endavant la barca... ja podeu anar posant comitès, experts, estrategues...