dilluns, 12 de novembre de 2018

El Tenorio

(todocoleccion.net)
No fa pas tants anys, o així m'ho sembla, que una obra de teatre de capa i espases, omplia els espais escènics professionals i d'afeccionats en aquest país, pel mes de novembre. Actors de fama recitaven i entonaven els populars versos de Zorrilla, de la Posada del Laurel, de l'escena del sofà i no cal dir, del cementiri. 

Uns joves cavallers, fills de bones famílies rivalitzaven a veure qui tenia més èxit amorós amb el sexe contrari, sense importar la manera, que en la guerra i l'amor tot és permès. Un es deia Don Juan i l'altre Don Luís. I perquè ho recordo ara?. Per parlar de coses del passat?. Doncs, no.

Una cosa molt actual és la principal causa. Es tracta d'aquest serial de tarda "Com si fos ahir" , i un dels seus personatges: l'Andreu, aquest infermer que sembla que ha de tenir aventures amb totes les fèmines de la sèrie, però no és un donjuan, el burlador, sinó més aviat un enamoradís donluís. 

És notori que Don Luís a l'inrevés que Don Juan, s'enamora de totes les seves conquestes, com li passa a l'Andreu. Malgrat o potser per la inseguretat que presenta el personatge en la seva àrea emocional, s'enamora de molts dels personatges femenins que li passen pel davant, després del seu fracàs matrimonial. Contrasta la seva immaduresa emotiva amb la seguretat que mostra en l'àmbit professional, on és respectat i valorat per les seves capacitats. Potser així ho volen els guionistes que presenten una rècula de personatges tots ells amb un fet comú, de presentar assignatures pendents de la seva etapa adolescent (suposo que d'aquí ve el títol), un ahir que retorna tossudament per no haver solucionat els problemes de l'espai vital passat i que els hi condiciona no poder  viure l'ara i el demà d'una manera emocional confortable. L'Andreu no sabrà mai fer feliç una dona, els seus dubtes només portarà a relacions impossibles inclús traint amistats, però seguirà enamorant-se.

El Don Juan Tenorio és un burlador de donzelles, casades i vídues, però no un abusador. Usa l'atractiu del seu físic i la seva paraula enganyosa però poètica, per atraure la dona que cau enamorada als seus encants. Sap seduir. Encara que també usa l'engany i la suplantació d'identitats. Res a veure amb aquesta plaga d'abusadors que patim en aquest segle XXI, que han d'actuar en grup, que usen drogues per fer perdre la voluntat, atemoreixen a les seves burlades / abusades.

El mite de Don Juan ha omplert multitud de creacions literàries, obres de teatre, tesis filosòfiques, assajos intel·lectuals... que van des del seu repudi pel seu llibertinatge (el barroc Tirso de Molina), a certa simpatia juvenil (el romàntic José Zorrilla), fent tesis sobre la seva sexualitat (Gregorio Marañón), o creant òpera, (Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart).

Possiblement la més popular obra de teatre és la de Zorrilla, tal com ens ho va fer veure Antonio Machado:

"El Don JuanTenorio de Zorrilla es, hasta la fecha, el más desacreditado de todos los Don Juanes. Los doctos lo desprecian. El pueblo, en cambio, lo ha hecho suyo y lo defiende de los ataques de los doctos y de los pedantes. Lo defiende a su manera, yendo al teatro a verlo y admirarlo".

Podrem tornar a veure-la algun dia en teatres professionals o d'afeccionats?






dimecres, 31 d’octubre de 2018

Colpistes?

Ens hi estem acostumant?. Hem abandonat la pedagogia per inútil?. El relat del procés dins la Península en mans del nacionalisme espanyol ha triomfat?. Preguntes que ens fem quan contínuament des de la dreta, acusen que el govern de l'Estat negocia amb els "colpistes", sense sentir cap protesta formal de la resta dels grups polítics del Congrés.

Llegim en la Enciclopedia Espasa: golpe de estado: cambio violento del gobierno. És una definició acadèmica, lingüística i no pas penal o legal, però també conceptual i cultural.

En la declaració unilateral d'independència, no va haver-hi ni canvi de govern ni es va usar la violència. Fou una declaració per forçar una negociació amb un passiu executiu estatal, tesi defensada pels actors i que segurament serà exhibida en el seu proper judici. No fou possible i som on som. La resposta, com sabem, fou l'aplicació d'un constitucional 155 que sí va tenir els components de "cop d'estat": canvi de govern amb ús de la força, potser no violència però sí força a la cap i a la fi. Canvi de govern ocupat pel grup més minoritari de la cambra catalana, que s'aprofita de la seva preeminència estatal.

La manera d'interpretar l'aplicació d'aquest article 155, està actualment denunciat al TC sense cap resposta del mateix. Dubto que en cap moment s'estableixi postura o doctrina.

El relat que tenim del procés ací al Principat, és l'aplicació anunciada i oberta d'un programa de govern que va triomfar en unes eleccions completament democràtiques. Programa de divuit mesos per establir la legislació bàsica que preparés el canvi, amb garanties de mantenir l'Estat de Dret i la seguretat jurídica de Institucions i empreses, amb l'intent de passar de la Llei a la Llei, sense ús de cap tipus de violència i amb el convenciment del dret internacional de tots els pobles a decidir el seu destí amb l'autodeterminació.

La població de Catalunya pot ser allò que volgueu però no colpista com tampoc ho són els partits que la representen.

Com sortirem dels propers judicis, confortats o escaldats?


diumenge, 21 d’octubre de 2018

El mestre

Llegeixo al diari que es proposa la creació d'un únic cos de docents que assumeixi les tasques de primària i ESO. El conflicte entre mestres i llicenciats resta així servit.

No sé si serà útil per millorar el baix nivell de resultats de l'ensenyament al nostre petit país. Tinc la impressió que només vol resoldre i absorbir l'excés de mestres amb plaça fixa obtingudes en les darreres oposicions. El temps, com sempre, ho dirà.

"Així com cell" que té més vida viscuda que esperança biològica, busco en la calaixera records que em lliguin l'ahir amb l'avui,  i trobo aquest escrit que vaig redactar fa uns anys per a la revista local del meu poble, rememorant el mestre que em va acompanyar i guiar a mi i altres companys, des l'escola de primària pels camins d'aquell llarg batxillerat, ingrés, elemental i superior fins a les portes de la Universitat.

És important el sistema educatiu, però segueixo convençut que la qualitat del mestre com professional i persona és fonamental en la obtenció de resultats.

Fa uns mesos em vaig retrobar amb els antics companys d'aquells temps. Tots vàrem coincidir amb la important influència rebuda pel nostre "profe" en la nostra personalitat i desenvolupament, empès possiblement per tots els factors exposats reprodueixo en aquest post, l'escrit publicat en 2009.

 Heus-el ací:


EL MESTRE
(juny de 2009)

El jove tenia entre onze i dotze anys, les seves il·lusions eren acabar l’escolarització i iniciar-se en l’ofici del pare com tants xicots del seu barri. Eren temps poc permeables entre les diferents classes socials.

Heus ací que un bon dia, un nou mestre fou contractat per l’escola. Era un tipus diferent dels que havien passat per la classe, tenia la veu fosca de tant fumar i no se n'estava dins l’aula. Era prou normal aleshores. No havia passat ni mig curs quan aquest mestre, valorant la situació, va voler fer canvis: no podia ser que aquella generació d’alumnes al seu càrrec tingués un futur limitat, calia que la cultura i el progrés entrés en aquell centre escolar. Mogué direcció i pares d’alumnes fins crear un grup de batxillerat.

Ajuntà nois i noies per primera vegada en una aula. En aquell, com a tots els centres, la formació de les noies i els nois seguien vies distintes, sobretot en els cursos avançats. La igualtat d’oportunitats havia de ser igual per ambdós sexes.

Tenia el costum de fer lectures a darrera hora de la classe de la tarda, i d’aquesta manera els capítols del “Libro de la Selva” anaven passant davant l’expectació de la classe: no feia una lectura monòtona, gairebé teatralitzava els personatges, Sheerkan, Bageera, Ka, Baloo esdevenien imatges vívides en l’imaginari de l’alumne.

El jove anava creixent i madurant, així com tot el grup d’alumnes de batxillerat. El professor no els va deixar sinó fins a les portes de la Universitat. Les lectures canviaven amb els anys. Dels darrers, el jove no deixa de recordar les lectures poètiques del “Cancionero gitano” d’en Lorca i la impressió que li feien els passatges més eròtics, en una època d’evident repressió sexual. Els animava a llegir autors heterodoxos: Unamuno, Rousseau, Machado... alguns amb obres al Index de llibres prohibits.

En matemàtiques era rigorós, no volia que l’alumne aprengués res de memòria. Des del primer concepte de número natural fins a les matemàtiques de conjunts, encoratjava a seguir la lògica i no donar cap pas endavant si apareixia algun dubte, calia deixar ben assolits els conceptes.

Als catorze anys quan el grup aconseguí el títol de batxiller elemental, els encoratjà i animà a deixar d’ésser infants, a canviar la lectura de tebeos per literatura, va organitzar una biblioteca a l’aula amb l’aportació de llibres dels propis alumnes. Els comunicà que a partir d’aleshores tenien dret a usar “don” en la correspondència i qualsevol imprès oficial, que havien assolit un primer graó en l’escala social i això els obligava també a uns certs deures. Aquella època els nois de catorze anys es vestien amb el seus primers pantalons llargs i les noies deixaven les “faldilletes”. Aquells que
no continuaven estudiant, iniciaven la seva vida laboral i també feien el salt al món adult. Era tot una altra època. Durant els llargs anys que els alumnes compartiren amb el mestre, varen anar sabent coses de la seva vida. S’assabentaren que la seva professió real era l’advocacia, però no la podia exercir per represàlia política: havia estat oficial de comunicacions de l’exèrcit de la República.

Va morir quan el grup de joves estava a la meitat de les seves carreres, mai no va poder veure’n cap de llicenciat. El seu nom: Camilo Roca Deulonder. Endevineu qui era el noi de la història?


dijous, 18 d’octubre de 2018

12 D'OCTUBRE. RES A CELEBRAR.

Ens costa veure les coses en perspectiva i/o situar-nos en el real moment històric. Hereus com som del Romanticisme, tenim una visió històrica condicionada pels principis d'aquest moviment que revisa de manera mítica el passat de la comunitat.

Cal per una banda entendre aquell home modern, que no sabia que ho era, aquells regnes peninsulars i també europeus, immersos en un continu conflicte bèl·lic, per acabar de colonitzar el territori proper, obsedits per les idees religioses de lluita contra els infidels però també contra el moviment protestant que dividia la cristiandat. A l'acompliment dels temps s'hi afegien les necessitats d'expansió comercial, propiciada per la millora de l'enginyeria naval i la conquesta dels mars, atiades per les necessitats econòmiques de l'empobriment permanent per tantes guerres.

En aquesta Península on justament s'havien unit les famílies dels seus dos principals regnes, el Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que ja dominaven el territori, excepte la costa lusitana i el regne de Navarra, i el tenien com patrimoni cadascú en la seva zona d'influència sobirana, no és gens difícil imaginar que la gosadia d'un expert mariner, d'obrir noves rutes comercials cap els mercats orientals seguint aventurats camins per occident, segons estudis geogràfics que ja donaven per cert l'esfericitat del planeta encara que no la seva dimensió, obtingués l'interès i l'acceptació per part del regne de Castella necessitat de millorar les rutes comercials, mentre que la Corona d'Aragó potser en tenia prou amb el seu domini de la Mediterrània en competència amb les Repúbliques itàliques.

El resultat el sabem. L'empresa finançada bàsicament per Castella, es trobà amb noves terres, i notícies d'imperis i civilitzacions desconegudes, que, després d'un primer viatge de prospecció comercial, i veient les seves possibilitats, la Corona de Castella s'implicà de cor i ànima en la seva colonització i conquesta per afegir nous territoris al regne, i ho féu de manera independent, acaparant l'exclusivitat del comerç amb els ports de Cádiz i Sevilla obviant al seu soci, la Corona d'Aragó.

N'hi ha que encara mantenen la visió mítica i simbòlica romàntica del procés conqueridor creador del Imperi, i que no volen veure que, com molts imperis, tenen les mans brutes de sang, foc, i anorreament de poblacions resistents.

Aquells que no estem d'acord amb la visió romàntica, no tenim res a celebrar

dilluns, 17 de setembre de 2018

L'Estat de Dret

Érem a les darreries del segle XVIII, nous aires bufaven en aquells estats on els monarques regien amb sobirania absoluta. El tradicional origen de l'autoritat començava a posar-se en qüestió, una nova classe econòmica i social, la burgesia, emergia amb força i el paper de la ciutadania creixia en forma d'onada i demanava un nou ordre en la cosa pública. L'instrument: una llei fonamental, la Constitució, que assegurés els drets de la població en front del poder del monarca i també definís la manera de vertebrar el poder. Paral·lelament el pensament polític s'enriquia amb la Declaració Universal dels drets de l'Home.

No fou fàcil. Accions violentes de classe, revolucions, guerres entre estats... la crisi de l'Antic Règim... i el naixement d'una nova època històrica, que es diria Contemporània 

Llegim la definició de Constitució en l'Enciclopèdia catalanaLlei fonamental d’un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Com es veu les Constitucions tenen dues parts principals, la definició de com s'estructuren els tres poders de l'Estat amb independència llur i la declaració dels drets fonamentals de la ciutadania.

Aquesta nova idea ha costat molt d'arrelar en la monarquia borbònica espanyola. Bona part del segle XIX representà una lluita perquè aquell monarca Fernando VII jurés una Constitució. No acceptà la sobirania popular de cap de les maneres i va preferir que el "seu imperi" visqués entre guerres d'independència i perdés la major part de les colònies americanes. La família dels Borbons només acceptà una Constitució reformada on la sobirania es repartís entre el Rei i els representants del poble. Per altra banda, durant la major part del segle XX, aquest país patí llargs períodes autoritaris, sense Constitució, per la qual cosa la cultura constitucional encara és feble en el regne.

La prova de foc és l'actual procés democràtic que està vivint Catalunya. Malgrat voler anar "de la Llei a la Llei" com en el període de transició de la Dictadura a la Democràcia, i que en aquest cas s'ha fet amb presses i malament. 

Un concepte bàsic és el de la sobirania que uns la veuen com com un concepte global indivisible i altres el veuen parcel·lat en cada comunitat autònoma, sobretot les històriques que es defineixen com Nació i que advoquen al dret internacional, al dret sobirà de la població a decidir. 


La discussió teòric-intel·lectual xoca amb la praxis de l'Autoritat que s'identifica amb l'Estat de Dret definit com aquell Estat que té una "estructura formal" democràtica i que per això sols, els poders de l'Estat tenen el dret exclusiu d'ús de la força contra la ciutadania, si convé, en tota situació. Per a mi, és confondre l'Estat de Dret amb el Dret de l'Estat.

L'altre sentit de l'Estat de Dret, és aquell on predomina la defensa dels drets de les persones, definits en la pròpia Constitució, davant de la força de l'Autoritat, quan es produeixen tensions socials de caràcter polític. 

Estic convençut que en un Estat de Dret, cal cercar solucions pacífiques polítiques als conflictes polítics i que cal prevalgui els drets dels ciutadans davant el dret de l'Autoritat que s'hauria de dedicar a perseguir i reprimir el delicte i al delinqüent. L'ús predominant del Dret de l'Estat pot dur les democràcies a situacions autoritàries destructores de la pròpia democràcia.



Nota: tenia aquesta entrada al blog mig començada des de fa bastant temps per diverses causes i entre elles problemes mèdics amb les mans que em dificultaven el tecleig. L'he acabada una mica a cuita-corrents i potser el tema ja queda antiquat i mal desenvolupat.

divendres, 18 d’agost de 2017

El Pacte de Sant Sebastià (1930)



El disset d’agost de 1930 es va signar el famós Pacte de Sant Sebastià, ara fa 87 anys. Recordem breument aquest important fet històric.

Ens trobem amb una Monarquia en crisi des de
fa molts anys, (gairebé ja va néixer en crisi), que està esgotant el seu darrer recurs per mantenir-se: la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que, d’acord amb el rei Alfonso XIII, materialitzà un pronunciament a Barcelona iniciant en 1923 un règim autoritari. Es presentà com una solució temporal al desordre present i no va despertar massa oposició ni en la Catalunya d’aquell temps ni en la resta d’Espanya, perquè, a part del control del desordre intern, una de les seves missions era acabar amb la impopular guerra del Marroc. La Lliga de Cambó, que recentment havia donat suport a la monarquia entrant en el seu govern, no s’hi oposà d’entrada, però un any després (1924), per l'evolució de règim, es veié obligada a deixar d’actuar en la legalitat i passà a la vida clandestina.

Al principi el general tenia una imatge pública de ser tolerant amb la qüestió catalana, però aviat s’esvaí el miratge i en el seu mandat es manifestà sense dubtes, perseguint la llengua i els símbols catalans, essent contrari a qualsevol acte regionalista i molt oposat a l’autonomisme que identificava amb separatisme.

Fets de la Dictadura respecte Catalunya:

- Nomenà com presidents de la Mancomunitat personatges de la seva confiança que minaren la entitat des de dins, fins que en 1925 Calvo Sotelo disposà la creació d’una Comissió encarregada de liquidar-la, per tornar al sistema provincial.
- El Governador Civil de Barcelona Milans del Bosch, en 1926 va destituir la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona pel seu suport a la llengua catalana, va clausurar l’Orfeó Català i va tancar el camp del Barça.
- Varen ser també clausurades totes les escoles de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
- Fou prohibit l’ensenyament del catecisme en català
.....

Fou de tal magnitud l’acció contra la cultura catalana, que un grup d’intel·lectuals castellans signaren en 1924 el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana. Entre ells, Menendez Pidal, Ortega y Gasset, Azorín, Madariaga, García Lorca, Azorín. García Lorca vindría a Catalunya per aquestes dates establint amistat amb Salvador Dalí.

Els partits polítics durant aquest període restaren en hivernació, però així que avançava la dictadura la seva activitat clandestina i d’agitació es posà en marxa buscant noves complicitats. Els partits d’esquerra catalana i republicans es reorganitzaren amb noves entitats i propostes d’unitat (Rovira i Virgili, Companys, Macià, M. Domingo...). Es veié la necessitat d’establir pactes amb partits espanyols que actuessin en la mateixa direcció.

Quan Espanya pactava com seria el nou règim després que en gener de 1930, el rei dimitís a Primo de Rivera que s’exilia a París on mor, i encarregués al general D. Berenguer la formació d’un nou govern, els partits a Catalunya estaven dividits i en plena reorganització i així varen arribar a l’agost de 1930 en el Pacte de Sant Sebastià. Hi eren els partits d’esquerra catalans: Estat Català, Acció Republicana de Catalunya, i Acció Catalana que donaren suport al comitè republicà espanyol presidit per Alcalá Zamora, amb la condició que aquest donés sortida al tema català en forma d’estatut d’autonomia o constitució autonòmica que s’expressaria amb referèndum i votat en sufragi universal pels catalans. Cal destacar que entre els partits republicans espanyols, no va acudir el PSOE. S’havia donat el cas d’haver col·laborat amb la Dictadura en la figura de Largo Caballero com Consejero de Estado. No obstant, més tard es va adherir al Pacte.

El nou govern encarregat de retornar a la normalitat d’una Monarquia Constitucional i Parlamentària, restablí ajuntaments i diputacions i decretà una amnistia. Plantejades unes primeres eleccions que serien municipals el 12 d’abril de 1931, es produí la gran sorpresa del triomf dels partits republicans a tot Espanya. En Catalunya ERC, que no feia massa s’havia fundat, va triomfar amb tota claredat, donant el poder a Macià.

El dia 14 d’abril, Francesc Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics. Aquesta proclama alarmà al govern provisional de la República Española, que envià a Catalunya Fernando de los Ríos, acompanyat de Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer per solucionar aquest incompliment del Pacte de Sant Sebastià. De les negociacions establertes s’arribà a l’acord de renunciar a la República Catalana a canvi del restabliment institucional de la històrica Generalitat amb un Estatut propi dintre la República.

Deia l’historiador Josep Termes en 1987:

«Ara es diu que el gest de Macià trencava els acords presos de proclamar tan sols la República, i que era deslleial. És una interpretació. Potser si no hagués proclamat la República Catalana escara estaríem esperant la Generalitat i l’Estatut»

Ara en 2017, només Catalunya ha obert el debat republicà. La monarquia borbònica restaurada per enèsima vegada en la península i malgrat les seves contradiccions i crítiques, no sembla despertar massa qüestionament entre la intel·lectualitat espanyola. Ja no queden republicans? O estem davant el «silenci dels corders»?

També aquest estiu podem rememorar els 100 anys de la Asamblea de Parlamentarios celebrada a Barcelona el 19 de juliol de 1917, dirigida per Cambó amb la finalitat de reformar la constitució per fer la Monarquia acceptable pels moviments d’esquerra. No va ser possible. Però això és un altre tema.




Bibliografia:

- Pierre Vilar, Josep Termes. Història de Catalunya. Ed. 62. Barcelona1987.
- Jové, José María. España Moderna y Contemporánea. Ed. Teide. Barcelona 1963

dilluns, 7 d’agost de 2017

Tomàquets verds fregits

Una de les poques bones coses que ens proposa la tv a l'estiu, és la possibilitat de revisar pel·lícules antigues clàssiques en temes d'actualitat. Al seu moment ja varen destacar pels seus plantejaments agosarats. Una reposició recent la trobem en la titulada "Tomàquets verds fregits" (at the Whistle Stop Cafe).

Excel·lent melodrama que en un primer cop d'ull ens faria pensar en el típic tòpic de l'Amèrica profunda, però va més enllà i el seu missatge és universal, que traslladat ara, al segle XXI, ens portaria directe al debat patriarcat/matriarcat.

En la crítica del seu temps, es posà peu fort en el tema de l'amistat. L'exemple que la relació d'amistat de les protagonistes (Idgie i Ruth), explicada per Ninny (l'anciana), fa que sigui possible que Evelyn, de mitjana edat,  prengui consciència, reaccioni i pugui sortir de l'avorriment i la baixa autoestima, que li provoca  l'estar lligada a un típic matrimoni conservador, on és la dona qui s'ha de mantenir "atractiva" pel seu obès marit el qual viu la situació sense qüestionar-se res. Ambientada en algun estat del sud i amb la seva dosi de discriminació racial, integrisme religiós i intransigència de gènere, vol ser un clam a favor del feminisme i contra la discriminació de gènere i racial.

Vista des del nostre segle, els personatges recobren altres interessants interpretacions. En vull fer alguns suggeriments.

· Idgie seria avui en dia una activa feminista amb un bagatge ideològic ferm, cosa que no té la protagonista que es troba sola i va descobrint, a cops de realitat, la situació de la dona en una societat decisivament patriarcal i que l'obliga a un cert ostracisme vital. D'un simbolisme de superació personal, passaria a ser un símbol de força col·lectiva.

· Ruth, víctima de maltracte de gènere, troba en l'amistat/ amor platònic d'Idgie, el refugi perfecte i protecció contra el seu furibund marit. Penso que avui en dia aquests personatges serien tractats i resolts cinematogràficament, dintre una relació afectiva lèsbica.

· Big George, el treballador de raça negre, i la seva esposa, posen l'imprescindible factor racial a la pel·lícula per completar el cercle, però també aquell punt de misteri antropològic que ens lliga amb l'origen africà de la Humanitat i els seus ritus ancestrals.

He comentat alguna vegada en privat que el moviment matriarcal, a diferència del moviment feminista, presenta trets religiosos i els seus seguidors/res, criteris de neòfits. En aquest sentit no vull acabar aquest post sense destacar un fet que el guionista inclou, no sé si de manera inconscient (freudiana) o a propòsit: la mort violenta del marit de Ruth i el seu totèmic àgape posterior, que ens evoca la pre-història o proto- història de les religions. Ens anuncia el matriarcat?