dissabte, 22 de juny de 2019

Recordeu l'Agenda 21 ?

Fa uns dies s'han renovat tots els Ajuntaments del país. Les alarmes del canvi climàtic són cada vegada més freqüents i intenses. Penso que ha arribat el moment de recordar la sempre pendent Agenda 21. Fem-ne cinc cèntims.

Fou durant la Cimera de la Terra de la ONU celebrada a Rio de Janeiro de l'any 1992 que es plantejà que tots els països havien de actuar i proveir-se d'un programa de desenvolupament econòmic respectuós amb el Medi Ambient. Fou una crida global a tots els Estats seguint el principi que cap Nació pot arribar per sí sola als objectius. Un programa que servís de guia al desenvolupament solidari, sostenible, respectuós amb el Medi, equilibrat i integral. Prenia el nom d'Agenda 21.

Fins 1997, el Parlament de Catalunya no insta al Govern de la Generalitat a elaborar l'Agenda 21. Hem d'arribar al 2002 perquè el Govern decideixi iniciar la fase de consulta i participació, que s'organitzarà a nivell municipal, la qual cosa es fa d'acord al compromís dels països per desenvolupar agendes d'àmbit Local.

Al meu poble Bellpuig, es portà a terme durant el 2010 amb participació entusiasmada de la població que va mirar d'aprofitar el màxim possible aquesta oportunitat. Semblava que tot ho havia de resoldre l'Agenda, i que no es podia posar en marxa cap iniciativa sense ella.

S'organitzaren quatre tallers:
1.- Educació ambiental
2.- Patrimoni natural, cultural i activitats econòmiques
3.- Energia, mobilitat, atmosfera i soroll
4.- Aigua i residus.

De tot això se n'extragueren interessants conclusions i es formularen possibles iniciatives. Entre les estratègies aconsellades, una de les principals fou mantenir i facilitar la participació ciutadana en les estructures de govern municipal i en els medis de comunicació local a fi de no perdre el contacte directe amb la població.

Tot aquest esforç tenia com objectiu, servir de guia per la consolidació d'un Pla d'Acció Ambiental que esdevindria l'eina real per el canvi de paradigma i aconseguir un desenvolupament sostenible, saludable, solidari i progressiu que se sumaria a les altres iniciatives municipals del territori, coordinables des d'altres institucions.

Tot això ho estava pensant al conèixer les greus notícies de contaminació del nostre planeta, desaparició d'espècies, canvi climàtic, migració de contingents familiars fugint de fams, guerres, violències i desastres naturals provocats per la pròpia i desafortunada activitat humana. Ara entraran els nous consistoris i potser seria el moment de treure la pols a velles iniciatives abans de fer massa tard, d'oblidar-nos dels interessos mesquins, de l'ocupació de cadires per donar satisfacció al propi egoisme o del grup/lobby polític a que es pertany. Tenim capacitat i oportunitat però ens falta voluntat i consciència solidària.

El canvi d'orientació és imprescindible per començar a resoldre tantes mancances que patim atès que ja portem molts anys saltant-nos totes les alarmes. Sóc optimista innocentment o voluntària. Cal no perdre l'esperança en la humanitat com tampoc perdre el moment d'oportunitat com diuen els economistes. Recordem-ho: Agenda 21, Yes, we can.


dilluns, 27 de maig de 2019

Ortega y Gasset i l'Estatut del 32 (II)

Seguint la línia del post anterior (veure'n més ), començaré per destacar algunes frases discursives d'Ortega en la seva crítica a l'aprovació de l'Estatut d'autonomia per a Catalunya de l'any 1932.

baixat de Wikipedia
Concepte d'Autonomia

"Cesión de poderes, que quede claro que el Estado lo otorga y el Estado lo retrae y a él reviene. Si se reduce así el problema, podremos entendernos, pero no nos entenderemos si se plantea en términos de soberania"

"Catalunya es un pueblo que vive preocupado y como obseso por el problema de su soberania (...) por qualquier fecha que cortemos la historia de los catalanes encontramos a éstos, enzarzados sobre cuestiones de soberania" (...) "es un pueblo que es problema para sí mismo".

"Muchos catalanes quieren vivir con España, pero no osan manifestar su discrepancia, y los que discrepan son arrollados y esa política concreta les ha sido impuesta por una minoría"

"es absolutamente necesario que quede deslindado de este proyecto de Estatuto todo cuanto signifique, cuanto pueda parecer amenaza a la soberania unida" (...) por este camino iríamos derechos y rápida a la catastrofe nacional"

"Nos parece un error que se deslice el término ciudadanía catalana. La ciudadanía es el concepto jurídico que liga más inmediata y estrechamente al individuo con el Estado, como tal; es su pertenencia directa al Estado (...) es menester que amputemos en esa línea del proyecto de Estatuto esa extraña ciudadanía catalana"

Educació

"Pretende Cataluña crear ella su cultura (...). Lo que no sería posible es que para crear esa cultura catalana se usare de los medios que el Estado español ha puesto al servicio de la cultura española, la cual es el origen dinámico, histórico, justamente del Estado español, (...). Parece justo que convivan paralelamente las instituciones de enseñanza que el Estado allí tiene y las que cree, con su entusiasmo, la Generalidad".

Només llegint els fragments anteriors es descobreix el discurs nacional espanyolista en la seva més pura i original manera de pensar. Els seus arguments són defensats ara per la dreta i esquerra monàrquiques, amb altres paraules al segle XXI, però amb el mateix esperit. Ho podem veure en aquesta aspectes:

- La dificultat actual per acceptar que l'Estat espanyol sigui plurinacional en origen i evolució, i per tant, la possibilitat de compartir sobiranies, la qual cosa sembla que horroritza de només pensar-ho. Tanmateix que pugui haver-hi en el llenguatge alguna insinuació com la ciutadania catalana és rebutjada per qui s'autodefineix com constitucionalista: només existeix una, la ciutadania espanyola ( què diria Ortega de la salutació terradellenca de: ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí !?), li hagués agafat un cobriment de cor. La seva solució fou ben radical i traumàtica: l'amputació del terme.

- Sorprèn la insistència amb que es refereix que el poble de Catalunya és problemàtic internament, amb ambivalència de sentiments d'identitat espanyola-catalana i que això repercuteix històricament, i que segons allò que predomini apareixerà cíclicament el "problema catalán" el qual és impulsat i imposat per una minoria nacionalista. Ortega en cap moment es planteja la possibilitat que sigui al revés i s'estigui imposant allò espanyol en la comunitat catalana, si vols per força. També ara el discurs espanyolista insisteix en que el conflicte és intern entre catalans, no entre Catalunya i Espanya. Primer que es tractava d'una minoria que s'embolicava amb la bandera per cobrir la seva misèria política, després que una meitat de catalans estaven contra l'altre meitat, sense voler comptabilizar-los en realitat, que primer s'han d'entendre entre ells abans que amb les Institucions centrals.

Aquesta insistència cíclica dóna suport a la idea que Catalunya mereix ésser bombejada cada cent anys, com deia Peces Barba fa poc amb assentiment de la comunitat "intel·lectual" espanyola. Actitud equivalent al "a por ellos" de la Guàrdia Civil del segle XXI.

- L'hegemonia i lideratge de Castella en cultura i llengua per sobre de les altres cultures nacionals les quals són menyspreades i titllades de regionalismes i llenguatges dialèctics,  és la línia de pensament dominant, que no veu bé el procés integrador de la immersió lingüística com metodologia pedagògica que vol portar al domini per igual de les llengües catalana i castellana, amb insistència de ensenyament per llengües separades, com en el primer Estatut. La intromissió de la Llei d'Educació de l'Estat per imposar la espanyolització dels catalans mentre s'acusa d'adoctrinament a la Generalitat (projecció autodefensiva psicoanalítica ).

Entenem amb tot això com Ortega era admirat i els seus arguments eren usats, per Ramiro Ledesma i José Antonio Primo de Rivera, com fonaments a la seva ideologia política i com encara avui en dia és citat com liberal republicà espanyol de l'altra riba de l'Ebre.



divendres, 17 de maig de 2019

Ortega y Gasset i el nacionalisme català (1)

Fa un dies una editorial de Vicent Partal al diari Vilaweb, ens mostrava com les opinions emeses en 1932 per Ortega y Gasset (1883-1950), durant la discussió del Estatut de Catalunya, encara són vigents en l'Espanya de 2019. Rellegint el seu discurs no tenim altra remei que donar-li la raó.  En aquest post i següents espero fer-ne alguns comentaris per destacar-ne les coincidències.

Baixat de wikipedia
En primer lloc i com principal argument exposa que el "problema català" és irresoluble  per més Estatuts que s'ofereixin o pactin des l'Estat i que només es pot conllevar, com aquell que aguanta les impertinències perquè no hi ha més remei, perquè el nacionalisme català és particularista i el defineix com un sentimiento vivo que impulsa a vivir aparte de todos los pueblos o colectividades. Los pueblos de nacionalismo particular tienen la fatal predisposición de quedar fuera, reclusos y absortos dentro de sí mismos. i ho relata com si això fos una anomalia històrica, que no segueix la llei universal d'evolució dels pobles en la seva identificació nacional.

Segons ell la regla universal seria el deseo  de los pueblos de integrarse o fundirse en una gran unidad histórica, en la radical comunidad de destino, que es una gran nación, i posa com exemples França, Itàlia, Espanya... i explica el cas d'Espanya: de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado la España compacta, poseídos por el formidable afan de ser españoles. El nacionalismo particularista está claro que no puede ser, y que no tiene más remedio que sumirse en las grandes concentraciones nacionales. Sorprèn que entre els pobles de la Península s'oblidi de Portugal, aquest poble tampoc no ha estat posseït per l'afany de ser espanyol. Freud trobaria raons ideològiques i no racionals en aquest estrany oblit.

Ortega, des de la seva intel·lectualitat reconeguda s'inventa lleis històriques inexistents en la historiografia. La seva formació és filosòfica i específicament metafísica i potser vol descobrir la metafísica transcendental de la Història, fent de la Història de Catalunya una anomalia ( i Portugal?), l'excepció, que no puede ser. Renoi quin honor !

Aquestes reflexions les fa l'any 1932 quan encara no ha esclatat la dramàtica deriva autoritària amb que es convertirien aquests Estats nacionals que tant admira, inclosa Espanya, d'on hauria de fugir, i que portaria Europa a una de les seves pitjors i cruels etapes. Itàlia però ja estava sota el domini mussolinià i els principis feixistes. Només un mirar cap un altra cantó, podria explicar la ceguesa d'aquest intel·lectual que es considerava liberal.

Ortega va viure en la seva adolescència i essent estudiant, el desastre nacional de 1898, la pèrdua final de totes les colònies espanyoles i estic segur que això l'influí biogràfica i intel·lectualment, així com també, les lectures i reflexions de la generació del 98. Potser per això es limita al territori peninsular quan reflexiona sobre l'esperit nacional, oblidant tots els espanyols que habitaven en les colònies, que optaren per la independència i que no se sentiren posseïts pel "formidable afany d'ésser espanyols" malgrat mantenir l'idioma espanyol/castellà com propi.

Encara en el dia d'avui, dretes i esquerres espanyoles, consideren el nacionalisme espanyol (sentiment i idioma) com quelcom natural, no imposat sinó emanat de la Història i la resta de sentiments nacionals peninsulars com excloents, supremacistes, xenòfobs, doctrinaris i altres adjectius que no representen sinó una projecció psicoanalítica dels propis defectes sobre els altres.

També ressaltem la definició que fa de nació com unidad histórica de destino, coincident amb l'adoctrinament josé-antonià.

En un proper post parlaré del concepte que té d'Estatut, molt coincident amb les línies vermelles que percebem actualment.

  

dijous, 21 de març de 2019

La Guàrdia Civil

Expliquen alguns números de la Guàrdia Civil, que mai havien viscut ambient d'odi com els viscuts a Catalunya en setembre-octubre de 2017.

Permeteu-me publicar el Poema que Garcia Lorca els hi dedicà en 1924.


Romance de la Guardia
Civil española

A Juan Guerrero, cónsul
general de la poesía

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas se conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche,
noche, que noche nochera.

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo se les antoja
una vitrina de espuelas.

La ciudad, libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entraron a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de moneda.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.

En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la guardia civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas;
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

¡Oh ciudad de los gitanos!
La guardia civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
Juego de luna y arena.


dilluns, 11 de març de 2019

....ismes

Justament ahir, en una cadena televisiva, sis dones de sis partits, es definien en el seu concepte de "feminisme". Justament ahir vaig poder comprovar la polisèmia de les paraules, cosa que dificulta els debats sobre els  ...ismes atès que hom parla de diferents coses. Ho veiem i notem entre amics, familiars, coneguts o saludats. Les discussions s'allarguen entre contradiccions i malentesos, prejudicis i coses no dites, "panellets i penellons", "galgos y podencos"...

Ahir, discutint-se si algú és més "feminista" veritable o aparent, perquè se sigui de dretes o d'esquerres, si els homes poden ser feministes o no....

En aquest post vull recordar un episodi, no menor, en la lluita per la igualtat social i política de l'home i la dona. Em refereixo a l'aprovació del dret al vot universal de la dona en la II República Espanyola, a l'any 1931.

Victoria Kent (wikipedia)
Clara Campoamor (wikipedia)














Dues dones soles en una Càmera de Diputats de 282 membres. Ambdúes es definien feministes. Clara Campoamor era membre del Partit Radical (Lerrouxista). Victòria Kent era membre del Partit Republicà Radical Socialista.

Estava en discussió si les dones podien votar lliurement i sense cap impediment com els homes. Segurament eren partidàries del vot però no d'igual manera.

- Clara Campoamor sembla que no tenia cap dubte sobre l'aprovació immediat d'aquest dret fonamental en la dona del seu temps, sense restriccions.

- Victòria Kent pensava que la dona del seu temps estava massa adoctrinada per l'Església Catòlica i els seus conceptes, massa sotmesa al marit conservador, s'afavoria al vot de la dreta i per tant no era al moment arribat per establir aquest dret.

Finalment Clara fou més convincent que Victòria i les Corts votaren a favor d'aquest dret fonamental per la dona. Foren 161 vots contra 121. El vot masculí, majoritari com hem expressat més amunt, reconegué en 1931 el dret universal de vot de l'home i la dona per igual.

La conclusió és que no per ser dona i d'esquerres s'és més "feminista", ni que els homes siguin insensibles a la igualtat entre gèneres.

Parlar exclusivament en termes de "ismes" només porta a la confusió si els interlocutors no defineixen prèviament el significat del concepte o doctrina. Ni ser de dretes o d'esquerra aporta res nou al debat dels drets fonamentals d'homes i dones. Ni capitalisme ni socialisme han afavorit històricament la dignitat femenina. La condició femenina i els seus problemes de violència de gènere en les societats del segle XXI, presenta potser molts més arrels culturals històrics, que no pas de model econòmic. Potser el debat hauria d'anar per aquí.

Vull recordar en aquest moment aquell rap de John Lennon que va compondre amb Yoko Ono, estant enllitats en aquell episodi de protesta contra la guerra, Give peace a chance , on en una de les seves estrofes critica la contínua discussions i enfrontaments entre "ismes"

Anem directament als problemes i les seves causes i evitem en el debat usar massa els "ismes" i acusar de "istes"  els contraris.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Allò de que NO volen parlar. Línia vermella.

Línies vermelles, cadires buides, persones que s'alcen de la taula de negociacions quan apareix el tema de l'autodeterminació dels pobles. No es pot parlar de tot. Ni tant sols a un nivell teòric / doctrinal?

Durant tots els anys de guerra freda, capitalisme i comunisme defensaven el dret a la autodeterminació dels pobles, cadascú per motius teòric-pràctics diferents de base ideològica o imperial. N'he parlat en un altre lloc (veure).  Els uns donaven suport o creaven "moviments d'alliberació nacional", altres estaven darrera moviments de descolonització dels territoris que encara mantenien les potències europees arreu el planeta, per substituir la metròpoli amb sistemes neocolonials. Cap de les dues línies feien fàstics a la violència, subversió, terrorisme o intervenció militar. Tot era justificat en aquella fredor, tot, menys l'enfrontament directe URSS-USA.

Els partits socialistes o social-demòcrates europeus conservaven aquest principi en la seva base doctrinal. En 1976 el PSOE i PSC encara el mantenien, però amb la transició es va perdre pel camí i encara no l'han trobat. Tant va quedar enterrat en el seu inconscient col·lectiu que possiblement només una intervenció psicoanalítica freudiana profunda ho posaria al descobert, però tant sols la insinuació de la presència de drets dels pobles (només accepten drets individuals), provoca una reacció primitiva de fugida que incapacita per a fer-hi front.

Tots sabem que el desenvolupament evolutiu democràtic està íntimament lligat als drets col·lectius i la seva acceptació. L'actual Constitució espanyola els oblida i només fa peu fort en la declaració dels drets humans individuals, creant així, una aparença d'Estat de Dret, per la qual cosa, deixa fora d'ella moviments democràtics populars com "el procés" i altres possibles de dret col·lectiu, criminalitzant-los. Patim una resistència intel·lectual invencible a reconèixer la sobirania de les nacions que conformen l'Estat, principal escull d'acceptació del dret a decidir i a l'autodeterminació.

No crec que la sentència de l'actual judici dels polítics catalans, ajudi a posar sobre la taula intel·lectual d'aquest país aquestes qüestions i reflexions.

Espanya segueix tant invertebrada com en el temps d'Ortega i Gasset, però sense la conllevància que aquest filòsof aconsellava.

dimecres, 13 de febrer de 2019

La Història no és un PC


Aquests primers dies del judici al govern català pels actes de la tardor de 2017, quan cada part exposa els preliminars dels seus relats, es veu de manera prou clara, que estem davant un antic i permanent plet històric entre la nació Catalana i la visió de la nació Castellana (espanyola en la versió central).

Ambdues parts justifiquen els seus drets. La part catalana evocant el dret històric i universal de tots els pobles al dret de decidir i l'autodeterminació i al dret a arribar-hi per tots els mitjans polítics no violents i la legitimitat de l'acció dels polítics per assolir aquest fi. La part estatal relatant el seu dret a mantenir l'estructura territorial heretada, usant tots els mitjans de defensa inclòs l'exercici de la seva força legítima i la denegació del dret d'un territori autònom d'un Estat a exercir l'autodeterminació.

El fet que aquests episodis es van repetint d'una manera reiterada al llarg dels darrers segles, amb l'exercici brutal de la força militar ajudada pel Poder Judicial en cada episodi, ens mostra clarament que estem davant un problema polític i no delictiu, malgrat que el final sempre s'acaba amb presó o execució de dirigents electes catalans que exerceixen la seva activitat seguint els vents de la Història.

Les parts justifiquen els seus relats amb antecedents, Lleis, sentències de tribunals europeus i estatals, valorant els fets reals de manera discordant per poder aplicar aquestes eines al seu relat, amb la finalitat de demostrar la pròpia raó en front l'adversari. La meva impressió és que tot està dit i fet atès que l'acusador és jutge i part, i que no resoldrà la qüestió plantejada.

M'agradaria que la Història fos com un PC, per fer un "reset" i tornar al punt d'origen crític per, amb una mentalitat del segle XXI, repensar i resoldre els greuges enquistats, així com poder tenir un programa "cleaner" per esborrar arxius tòxics i residus antics que alenteixen d'una manera feixuga el funcionament de les Institucions. En la seva carència, només un diàleg polític de tots els grups amb ganes d'ésser resolutius, podria resoldre els greuges històrics, però els interessos econòmics i de poder mantenen l'enfrontament entre els pobles hispànics. Tornarem a tenir un punt de rencontre històric per establir noves normes de convivència?

Moltes oportunitats perdudes. Moltes decisions errades. Sento en el meu interior aquella visió tràgica de la vida expressada en la dita clàssica de saviesa hel·lènica, que els déus embogeixen els homes per a induir-los a la seva perdició.