divendres, 3 de juliol de 2020

Un botó de mostra: la Nissan

Ha esdevingut una tragèdia social i econòmica el tancament de l'estrangera empresa Nissan a Barcelona. Hem llegit moltes opinions, vist molts testimonis personals de famílies afectades, de petites-mitjanes empreses crescudes a l'entorn de l'activitat de la multinacional, declaracions de polítics i Governs volent resoldre allò que no es va plantejar al seu moment ... Fem-ne un petit recordatori (1):



1923: Ford instal·la una fàbrica d'automòbils a Barcelona (Poblenou)
1929: Canvia el nom a Ford Motor Ibérica
1954: Davant l'empenta de SEAT i RENAULT, Ford es ven l'empresa que es nacionalitza amb el nom de Motor Ibérica S.A.
1965: Massey-Ferguson compra el 36% de les accions de la companyia.
1979: Massey Ferguson ven la seva participació a Nissan Motor Company.
1982: Nissan amplia la seva participació fins el 53% de l'accionariat
1986: Nissan aconsegueix el 80% de les accions.
1987: Nissan es fa completament amb la part de les accions que encara tenia EBRO i ja és Nissan Motor Ibérica amb control absolut de la companyia.
2008: Nissan entra en la òrbita de RENAULT
2020: Nissan anuncia el tancament de la planta de producció a Barcelona.

Aquest historial ens mostra com la empresa ha anat comprant la propietat fins arribar a la totalitat, la participació del capital territorial, públic o privat,  ha anat perdent presència, i es ben sabut que les decisions es prenen segons el pes dels socis econòmics. Les entitats polítiques han anat facilitant la seva implantació però no la seva inserció al territori, resultant una clara colonització econòmica, que ha donat pa durant uns anys però ara dóna gana.

Potser pensem que la Europa colonitzadora no pot ser colonitzada?. És un altre tipus de colonització. Mentre que la clàssica significava dominar políticament i amb autoritat el territori, la moderna, la nascuda després de la primera Guerra Mundial, global, només està preocupada per l'obtenció del benefici econòmic i que les autoritats locals garanteixin unes bones comunicacions i suficient pau social que faciliti la comercialització del producte. Després seran els interessos del mercat global qui aconsellarà el manteniment de la indústria en el lloc triat o bé la seva desubicació.

En el meu personal pensar, crec que no s'hauria de permetre la instal·lació d'indústries estrangeres, globals, sense garantir-se una participació pública o privada en el capital d'aquesta empresa, i que a més, aporti valor afegit de recerca i desenvolupament al territori on s'ubiqui, respectant els drets laborals dels treballadors locals.

Després ja és massa tard per més voltes o negociacions a darrera hora de polítics i forces econòmiques. Els sindicats poc hi poden influir, la seva principal i tradicional estratègia, la vaga, és inútil en aquest cas, i el conflicte social és més problema de les autoritats locals que no pas de l'empresa. Heus ací un petit botó de mostra de la colonització econòmica que patim.

Tot molt trist.


(1) Vikipedia

dissabte, 6 de juny de 2020

Ostia el meu avi

No ens cansarem mai de la capacitat de sorprendre'ns que ens ofereixen els mitjans d'internet i aquesta eina que són els blogs.

Poden ser lloc de trobada inusitada, de desconeguts que es coneixen, retrobaments, comunicacions impossibles, debats espontanis, desmemòries revingudes, descoberta de paisatges i paisanatges, emocions no contingudes, sorpreses inesperades ... 



Recentment revisant estadístiques del meu blog, ensopego amb un comentari datat en novembre de 2019, d'un post publicat en 2018 ( el mestre). Diu simplement i succinta: "ostia el meu avi". És un comentari anònim que no em dóna oportunitat a cap diàleg ni compartir emocions però m'empeny a fer una petita recerca.

Com dic en el meu article, el meu mestre, de professió advocat, fou represaliat després de la guerra espanyola del 36 per haver estat oficial de l'exèrcit republicà. Després de tots aquests anys, el senyor google em permet ser més concís, i el seu fons documental em permet dir que:

- En 1938, el meu mestre, amb 31 anys, procedent de milícies i amb grau de capità, fou incorporat al cos de Ingenieros i destinat al batalló de Transmisiones del Ejército de Levante.
- En acabar la guerra patí un Consell de Guerra (1939-1941) amb resultats d'una condemna  de 12 anys i un dia i reclusió temporal. Posteriorment fou indultat (1941?).

Tindria ja 50 anys fets quan aquest mestre entrà en la meva vida d'adolescent i la va influir notòriament, així com la dels meus companys escolars. Val a dir que fou junt amb el pare i la mare, la persona que féu canviar el meu curs vital.

No sé, comentarista anònim, si tornaràs a entrar en aquest blog i si llegiràs aquest post, només et diré una cosa, que tens tota la raó, el teu avi fou l'òstia.


dimecres, 3 de juny de 2020

No s'ho han cregut mai

Suposo que endevinareu que em refereixo a la decisió d'Adolfo Suárez de construir un Estat de les Autonomies, que la millor solució del país sigui el repartiment del poder de decisió a nivell territorial, que el territori hispànic es divideixi entre regions i nacionalitats històriques, totes amb categoria autonòmica i així tots contents i solucionat el problema basc i català.

No, no s'ho han cregut mai.

Així que poden, centralitzen les decisions perquè es malfien de la capacitat de les Autonomies. Potser sí que hi ha Autonomies que només es consideren a sí mateixes i funcionen com administració perifèrica i ni tant sols volen assumir responsabilitats. Ja els hi va bé. Les perjudicades són les de sempre, les històriques, aquelles que foren l'excusa per reformar el territori. I la manera: la declaració de l'estat d'Alarma quan al país apareix un problema general, doncs són incapaços i no confien en un treball coordinat, i així poder revocar i centralitzar les competències.

Això de les competències segueix i va d'acord amb un pensament polític-filosòfic que sintetitzà molt bé, gairebé fa un segle, Ortega y Gasset en el seu discurs sobre l'Estatut d'Autonomia català de la segona República. L'exposo per qui no el tingui present:

"... i conste que autonomía significa en la terminología jurídicopolítica, la cesión de poderes; en principio no importa cuáles ni cuántos, con tal que quede sentado de la manera más clara e inequívoca que ninguno de estos poderes es espontáneo, nacido de sí mismo, que es en suma, soberano, sino que el Estado lo otorga, y el Estado lo retrae y a él reviene..."

No, no s'ho han cregut mai que la sobirania emana del poble.

Malgrat que en la Constitució de 1978 hi consten nacionalitats, aquest concepte no ha estat mai desenvolupat ni aclarit què vol dir ni a quins territoris es pot aplicar i si això significa que en el regne hispànic hi conviuen diverses nacions i si als seus pobles se'ls hi pot aplicar el dret de sobirania. No hem vist debat ideològic, només defenses de postures incomunicades, com les mònades de Leibniz i la por a obrir la caixa de Pandora.

No, no s'ho han cregut mai això de les nacionalitats.

El PSOE es definia, en la seva fundació, com un partit federal. Durant la primera República Espanyola ja van xocar a nivell ideològic i pràctic amb els federalistes catalans (Rovira i Virgili, Valentí Almirall) que mai van trobar en el partit suport en les seves idees. Recentment un socialista català, federalista, de nom Pasqual Maragall, intentà una reforma de l'Estatut d'Autonomia, amb prudents retocs federals. Un "compañero" de partit, Alfonso Guerra, el ribotà de manera ferotge i amb sorna, esborrant aquests retocs. Un tal Rubalcaba va impulsar una Declaració a Granada (2013), simulant una proposta federal.

No, el PSOE no ha cregut mai en una Espanya federal.

Actualment el Gobierno de la Nación i el Govern de la Generalitat diuen que formen governs de coalició amb objectius comuns i coordinats, però cada un dels partits que participen en aquesta experiència, quan s'expliquen públicament, expressen les seves postures individuals defugint aparentment de la lleialtat deguda.

No, no s'han cregut mai els governs de coalició.

dilluns, 13 d’abril de 2020

Pasqua passada per aigua.

I segueix plovent. Dia gris, carrers molls i buits, sense el tràfec propi del dia, sense les mones amunt i avall i les presses de darrera hora enllestint  la sortida anual per menjar el dolç pastís. La Primavera també està trista malgrat que ja tenim les orenetes omplint els nius que tenim sota teulada de casa. No volen massa quan plou ni xisclen alegrement.

Aquest microscòpic conglomerat de nucleoproteïnes porta mala bava. A més d'aprofitar-se de les nostres cèl·lules per reproduir-se, provoca greu resposta dels nostres pulmons posant en perill l'organisme que l'acull. És un hoste desagraït amb el que és millor no tenir-hi tractes.

Quedem-nos a casa i no fem massa cas d'aquell Sr. Sánchez que per acontentar l'Ibex-35 ens vol tornar al treball sense les proteccions adients. Hi havia una dita en temps anteriors: trabaje, pero seguro. Doncs això hauríem de fer. I ahí lo dejo, com diu aquell.

Bona Pasqua a tothom.



dimarts, 4 de febrer de 2020

La metafísica del Gloria

Calmades les aigües, queda la visió del desastre, i l'apercebiment de la mala consciència. Aprendrem la lliçó?

Han estat tres dies amb les seves nits, com si Natura volgués fer dissabte del territori, escombrant i apilant deixalles acumulades en els rius des de fa anys, enviant-les a la mar, que tampoc les vol, i van a terra de ningú, les platges, que queden dessolades i cobertes de residus amb víctimes innocents, tonyines, altres peixos i alguns humans que no han pogut escapar-se de les fúries.

Si fóssim una altra generació, sensible al pensament metafísic, relacionaríem aquest fenomen amb altres fenomens globals com les guerres i les migracions humanes, la fam crònica en amplis territoris del nostre món, epidèmies per virus inesperats zoonòsics, que passen als humans de formes i maneres inesperades. Hi veuríem genets de l'Apocalipsi o les set plagues d'Egipte i que el temps s'està acabant per aquesta manera de viure i Natura s'enfada, es defensa, que els avisos són certs, però nosaltres com orgullosos faraons, no volem fer-ne cas i neguem les evidències.

Organitzem costoses reunions i congressos que beneficien més als organitzadors amb la seva parafernàlia mediàtica i publicitària, que no pas ajuden a l'obtenció de resultats per a la salut del planeta. Es compren i venen quotes de contaminació i fent-ne comerç pensen contribuir a evitar el desastre. Negoci...negoci...negoci.

Em sap greu per com deixarem el planeta a les futures generacions. Quan érem joves pensàvem que érem capaços de canviar-ho tot, que la generació anterior era un desastre, i ara el desastre som nosaltres.






dimarts, 21 de gener de 2020

El Judici al Major Trapero

ara.cat   google images
No el segueixo amb el mateix interès ni manera que el judici dels polítics. Els poc moments observats de la intervenció de Fiscalia m'evoquen els interrogatoris policials, quan van posant damunt la taula circumstàncies o aspectes concrets que no demostren res, com esquer a veure si el sospitós cau en la trampa i confessa. M'adono que hi ha un relat prefabricat i sense proves sòlides que vol fer-ser creïble per iteració.

La defensa del Major Trapero vol demostrar que l'acusat va mantenir, en tot moment, una postura professional i independent de la línia política, que seguia escrupolosament un model de policia democràtica amb metodologies diferents a les forces policials estatals. Els Mossos, un cos policial que vol estar  al servei de la comunitat alhora que defensant la legalitat, diferent al lema "todo por la pàtria", respectuós amb els drets civils ciutadans mentre es mantinguin dins els límits de la convivència, cosa que impedeix fer càrregues policials mentre hi hagi intermediació efectiva.

En el 20-S, Fiscalia manté el relat, ja vist anteriorment, que la població es revoltava contra una ordre judicial quan la realitat de la gent del carrer és que sortia a defensar les Institucions de la Generalitat i els polítics escollits democràticament, intuint una intromissió del poder central en una aplicació amagada de l'article 155, que encara no se sabia com es faria, però s'intuïa. Aquest relat es mantindrà atès que és l'acceptat en el judici de l'1-O.

Suposo que Fiscalia, d'alguna manera, vol demostrar que els Mossos d'Esquadra seria el cos armat de la Generalitat disposats a la defensa violenta de la Institució, similar al 6 d'octubre de 1934, i el seu responsable principal, el Major Trapero, justificant l'acusació de rebel·lió que encara manté. No serà així però marejarà la perdiu.

Tot quedarà amb una interpretació de desobediència sediciosa al poder Judicial, presó i inhabilitació, però per això caldrà seguir el programa funambulesc durant setmanes, per esperar mesos després la publicació d'una sentència ja escrita.

No penso presenciar les sessions d'aquesta obra teatral, només aniré seguint allò que diu la crítica.


dimarts, 14 de gener de 2020

Ens entossudim a jugar als escacs

L'Instagram de Puigdemont
Temps enllà férem un escac al rei en una situació complicada. La figura només tenia dues caselles per escapolir-se'n, l'una l'obligava a la repressió i l'altra al diàleg, va decidir i triar la primera. La nostra estratègia resultà pròpia d'un principiant, crèiem "jugada mestre" i esdevingué tràgica, doncs no vàrem preveure la resposta del veterà, un contraatac violent i escandalós.

El contrincant amb pocs moviments però ben coordinats, aviat ens va fer perdre les figures que, per força quedaren fora del taulell. Sense elles ha estat necessari reorganitzar l'estratègia dels peons que, en xarxa i ben adossats componen una esplèndida barrera.

Procurem col·locar els peons en les caselles blanques per defugir l'implacable control en diagonal de l'alfil negre, atès que ja no tenen alfil blanc però conserven els infatigables cavalls que ens porten de corcoll amb els seus salts i corredisses.

La nova estratègia es basa en fer avançar la barrera de peons, pujant, amb la intenció de fer-ne coronar algun i aconseguir que alguna figura principal torni al taulell.

Donàvem per entès que jugàvem amb les noves regles dels escacs democràtics avalades per la Federació, i que l'àrbitre estava amatent a les jugades il·legals, però no érem conscients que s'usaven normes no derogades d'èpoques passades mentre la Federació mirava cap una altra banda. Potser creia que la partida es jugava fora del seu territori d'influència o era una competició privada que no l'afectava.

Encara que algú pensava en jugar al pòquer, ens entossudim a jugar als escacs malgrat no veure's cap final ni per escac i mat, taules o ofegament d'alguna de les parts. Aparentment la Federació comença a considerar que es juga en el seu territori. Ens espera una final apassionant com habitualment es diu.