El Cap d'Estació

No en fa pas tants d'anys que per donar sortida del tren d'una estació era imprescindible el vist i plau d'aquest funcionari que, proveït de barret i banderí vermell, a més d'un xiulet, ho autoritzava.

Dic això després d'haver llegit el trist accident causat per haver donat encalç un comboi aturat al'estació de Moncada i Reixac per un altre que justament hi entrava. Totes les informacions indiquen la manca de tecnologia per advertir al conductor circulant la presència del tren aturat, el qual només tenia la seva vista per adonar-se'n del fet.

Recordem amb afecte aquell funcionari que, després d'assegurar-se que l'estació propera estava lliure, donava sortida al comboi aturat, alhora que comunicava el fet al cap d'estació precedent. Procediment molt més lent, però possiblement segur si no fallaven les comunicacions telefòniques.

No podem més que denunciar el mal funcionament i manca de recursos de les línies que passen per Manresa: Lleida-Manresa- Barcelona; Vic- Manresa- Barcelona, massa vegades surten com protagonistes en les pàgines dels fets casuals. 

Vergonyós.

 

JURAMENTS I PROMESES

 Recentment ha saltat a la premsa que, diputats del parlament del Quebec, s'han negat a jurar fidelitat al nou rei del Regne Unit, en Charles III, amb la qual cosa no se'ls hi ha reconegut la condició de Diputat.

Venim d'un moment i també d'una sentència europea anomenada "doctrina Junqueres" que, davant la manca de jurament de fidelitat a la constitució d'un Estat membre, ha prevalgut el principi democràtic de representativitat pel vot popular, en el reconeixement de la legitimitat a l'escó d'eurodiputat.

Moltes són les situacions, en les Institucions públiques, en les que es requereix el ritual de Jurament/Promesa, per l'obtenció del càrrec públic, com a funcionari o representant polític, essent les formes ben diverses. Hom s'inventa fórmules verbals per esquivar, amb més o menys fortuna, el jurament directe que exigeix l'autoritat legal, la qual cosa ens porta a deduir que aquesta manera d'actuar està en crisi i/o agonia, però encara ben present arreu del món.

També l'escenari és divers, poden haver-hi texts legals (llibres de constitucions) o religiosos (crucifixos en països de tradició cristiana, bíblies o evangelis), i sempre davant la presència de les autoritats ja constituïdes, a les que s'expressa la fidelitat. Jurar o prometre depèn de la consciència religiosa del pretendent, ambdues maneres serveixen per obtenir al mateix fi.

Que aquest costum és ineficaç es demostra per les repetides destitucions del càrrec argumentant "manca de confiança", únicament possible, per pura lògica, si s'ha faltat al jurament o promesa, però ningú no ho diu això.  Quan la causa és per incapacitat manifesta de l'actuant, la fórmula és crisi de gabinet i/o remodelació de la institució.

Perquè doncs el manteniment ritual?. Només hi sé veure una explicació psicològica. Tot el ritual, cerimònia, declamació en veu alta, presència d'autoritats... implica una forta impressió anímica que porta a l'actuant, a una auto identificació amb el seu compromís, i a una auto-censura en cas d'incompliment, amb fortes càrregues de culpabilitat i l'estigma de traïció. Una imposició més per mostrar que la legitimació va de dalt a baix.

Ens manca encara sentit democràtic i ens sobra mitificació de l'autoritat, no sé si conscientment o inconscient. Són molts segles d'acceptació que l'autoritat és d'origen diví, i malgrat declaracions de sobirania popular en els texts legals, la realitat és la que és.

Esperem que algun dia, aquest costum que ens arriba des de la nit de la Història, sigui substituït totalment pel principi democràtic de cessió temporal a determinades persones, de la funció d'autoritat sobre la comunitat.

FOC I LLUM: SANT JOAN

 És la festa de la llum allò que defineix aquesta diada. El foc nou i el foc vell. La renaixença de l'astre solar. El retrocés de les tenebres. L'allunyament de la mort. La vida que esclata.

Diverses tradicions culturals al llarg de la vida de la humanitat, han donat la seva versió al moment del solstici d'estiu, oferint una interpretació màgica, o transcendental. El món celta ens ofereix construccions megalítiques jugant amb la posició solar. La civilització egípcia també en fa referència. La tradició cristiana/catòlica situa en Joan el Baptista el protagonisme de la festa, aquell que batejà a Jesús de Natzaret com a nova llum, hereu del terrible Iavhè de veu tronant, transformat en pacífic anyell de veu amorosa. No deixa de ser el passi de llum a la llum.      

Allò que no entenc és la seva associació amb el soroll dels petards en la tradició catalana. Potser una manera d'espantar la foscor? Potser una influència del País Valencià i la seva sorollosa alegria?

Us deixo amb la cançó de Serrat i la tradició de les fogueres.

De veres han guanyat els Borbó?

elconfidencial.com

 Aquesta fotografia ha donat la volta al món. Per a molts és símbol de la fatxenderia de la nissaga Borbó sobre el poble hispànic, considerat súbdit i no ciutadà per aquesta Monarquia suposadament constitucional.

Altres la veuen com a exponent de la necessitat urgent de reforma de la Constitució del 1978.

Molts la veiem com la demostració del dèficit democràtic que arrossega aquest país des de fa segles, que no acaba d'emergir de la mentalitat del segle XVIII, de l'Antic Règim i que la seva petja encara trobem en la nostra vigent Constitució.

Malgrat que aquesta, en el seu article primer declara que la sobirania recau en el poble espanyol, dita declaració conviu amb l'articulat del Títol II sobre la Corona on fa del Rei irresponsable dels seus actes públics (i sembla que també privats), alhora que l'anomena comandant suprem de les Forces Armades, les quals tenen com missió garantir la sobirania d'Espanya.

En el títol VI sobre el poder judicial, es subratlla que la justícia de Jutges i Magistrats, és administrada en nom del Rei. Un argument més que blinda a S.M. de l'acció de la justícia. És impossible pensar una sentència emesa en nom propi, contraria als propis interessos. Seria de bojos.

De tot això es pot deduir que el Rei gaudeix d'una sobirania i dret propi, independent de la sobirania popular, a més de posseir una perillosa autoritat sobre les forces armades, que podria posar en marxa en qualsevol moment, si perillés la "sobirania" nacional o territorial. (no oblidem l'obscur procés del 23-F del 1981).

Remenant la calaixera de la Història, veiem la família Borbó molt contraria als processos democràtics del segle XIX. Aquest segle pont entre els principis de l'Antic Règim, els principis revolucionaris republicans i els principis de les monarquies constitucionals. Ferran VII, mai no va jurar les constitucions proposades pels moviments liberals espanyols, perquè assenyalaven com a única sobirania la emanada pel poble; com a mínim volia una sobirania compartida que mantingués forta l'autoritat reial. Totes les constitucions posteriors a la primera de Cádiz, hagueren de complir aquesta condició per a ser jurada pels successius Borbons. Considero i constato que la Constitució del 1978, també compleix aquesta condició.

Reformar la Constitució d'aquest país perquè la sobirania tingui, de manera efectiva, origen en la autoritat del poble, i sigui la base tots els poders de l'Estat, com en les modernes democràcies i monarquies constitucionals, on la família reial només és simbòlica i representativa, el poder judicial actuï en nom del poble i les forces armades obeeixin al poder executiu, em sembla poc probable i més difícil que trobar una persona justa en Sodoma i Gomorra.

Aguantarem?

 

L'acudit dels remers

batrederems.blogspot.com

 Llegint el treball que publica el diari Punt Avui sobre el fracàs del consens estratègic de l'independentisme, de cop se m'apareix el vell acudit dels remers. 

Aquest treball posa de manifest de manera resumida però entenedora, les trifulgues, tensions, reunions dels diversos grups polítics i organitzacions socials per tirar endavant propostes d'actuació política per assolir la independència territorial de Catalunya.

Entre desconfiances mútues, tensions de poder i lideratge, remodelacions burocràtiques de nivells de decisió, cada vegada apareixen nous organismes per per gestionar la situació o potser controlar i contrarestar el poder dels uns i els altres. Ens referim als continus/es: meses de negociació entre partits, Consells i reformes de Consells, representants coordinadors, comitès tècnics, contactes i reunions entre caps polítics d'alt nivell, acords signats i acords bloquejats..., l'organigrama es va complicant, essent cada vegada més inefectiu i cada vegada més allunyat de la població a la que vol servir. A més tenim enveges,...el tu no ets més que jo i no em manes, ... tu ets autonomista / jo sóc independentista...  El resultat de tot això és el bloqueig absolut i desconfiança dels grups que haurien de liderar el canvi.

No s'adonen que una independència només es pot aconseguir si hi ha un poble, una comunitat disposada vitalment a lluitar per ella?

Recordeu, no? l'acudit dels remers?:

Cada any es realitzava una cursa de remers entre entitats públiques i la entitat que ens representava mai no aconseguia arribar a un lloc privilegiat. Es reuniren els responsables de l'ens per analitzar la situació.  Conclusió: a més de l'entrenador de l'equip es necessitava un estratega de cursa, per tant a l'ant següent varen substituir u remer per un estratega, mantenint a l'entrenador. El fracàs fou major. Nova reunió de responsables que hi varen trobar a faltar un psicòleg a l'equip de remers, així que l'any següent, un remer fou substituït pel psicòleg, mantenint estrateg i entrenador.... i així cada vegada pitjor. L'organigrama es va anar complicant fins que només quedà un remer, que amb tota la lògica abandonà l'equip i la barca es va quedar a la línia de sortida.

Sense remers que tirin endavant la barca... ja podeu anar posant comitès, experts, estrategues...

MARIA

 

De sobte, una torre s'il·lumina i al capdamunt, un estel de dotze puntes resplendeix.  No és cap casualitat que sigui la torre dedicada a Maria, la primera en ser acabada, ella, com tota dona, és el pal de paller de la família. En aquests temps històrics occidentals, quan la feminitat, malgrat les dificultats patriarcals, s'està situant en el lloc social que li correspon, no ens sembla estrany aquest privilegi.

Recordem qui era aquella jove, gairebé adolescent, mare soltera als ulls contemporanis, promesa per a ser la futura esposa d'un home ja gran, Josep, que segons la tradició, volia deixar-la al veure el seu estat de gestació.  Només un somni que li revelà que el seu estat era voluntat de Jahvè, el decidí d'acceptar-la, segons l'evangelista Mateu. Aquest amb pocs versicles soluciona el tema de la gestació de Jesús, en canvi Lluc, recollint una tradició ja bastant elaborada en el seu temps, fa una descripció més treballada literàriament, amb detalls dels antecedents i relacions familiars de Maria, l'anunciació i visita a la seva cosina embarassada. En aquest evangeli es recull un cant que serà conegut com el Magníficat i que fou cantat en la nit de la inauguració de la torre de Maria del temple de la Sagrada Família.

En aquestes dates del començament de l'hivern, rememorem, festiu darrera festiu, el naixement del primogènit de Maria, que esdevindria amb el temps, el fonament d'una nova religió que faria donar un tomb radical a l'Imperi Romà i als seus territoris d'influència, inclús re-iniciant un nou compte del temps històric que es manté en bona part del món. 

No fou però fins el segle V d'aquest nou recompte, en el concili d'Èfes, que Maria entrà en el culte cristià com Mare-de-Déu. En aquell temps i en l'Anatòlia, era popularment anomenada Maria com a Mare de Déu, cosa que enfurismà Nestori, patriarca catòlic de Constantinoble que defensava com mare de Crist-home però no de Déu. Es dona el cas que aquest territori, creuament de cultures hitites, gregues, egípcies, semítiques i les seves variades religions, varen resoldre aquestes influències mitjançant l'anomenat sincretisme, que no és sinó la síntesi de les variades tradicions religioses imposades pels conqueridors.

Els cultes populars i els cultes oficials, sempre han anat paral·lels i complementaris. No podem oblidar la força dels cultes femenins i la seva necessitat en l'àmbit de la fecunditat. Per aquestes terres passaren importants cultes a dees-mares-verges: Arinna (hitita), Gea (grega), Isis (egípcia), Ishtar (babilònica), per tant, pensar que la figura de Maria passaria desapercebuda en aquesta plural societat cultural, en els nous temps del cristianisme, seria insensat. 

Podríem plantejar la tesi que popularment s'iniciés la necessitat d'un culte femení entre els cristians (o cristianes) d'aquesta terra, i que la l'organització d'un Concili, precisament a Èfes amb aquest tema, respongués a aquesta necessitat. Pels resultats podríem dir que triomfaren les tesis populars davant les oficials, amb disgust de Nestori. Possiblement així s'inicià el culte a Maria, culte que encara desenvoluparia futures concepcions i debats  teològics, inèdits en els primers cristians. Per donar suport a aquesta interpretació, només cal comparar les representacions figuratives de les deïtats paganes amb les marededéus cristianes.

Dea Solar Arinna (hitita)

    

Isis i Horus

Marededéu del Montserrat

No deuria ésser massa difícil que la població canviés el culte pagà pel marià i així retornar les ovelles descarrilades al corral. L'expansió del culte marià per tot el món cristià des d'aleshores, amb ses nombroses variants de llocs i invocacions, temples, ermites, monestirs... ha estat imparable.

La virginitat de Maria difereix de la virginitat de les deeses paganes, en que aquestes no necessitaren de cap element masculí per esdevenir mares de nissagues divines. La tradició cristiana identifica Déu dintre el gènere masculí i així actua en les seves intervencions amb la humanitat i la seva intervenció en la gestació de Maria. El patriarcat és connatal amb la cultura semítica.

Una altra qualitat de Maria, original del cristianisme, seria la seva immaculada concepció, això és, la única dona nascuda sense el pecat original, aquell delicte que explica el mite del paradís perdut. Sembla que aquesta qualitat ja comença a manifestar-se entre la comunitat i se'n té constància al segle IX.  Sabem que els reis de la Corona d'Aragó sempre defensaren aquesta circumstància. Roma ho acceptà en 1476, i en féu Dogma en 1854, potser per justificar teològicament l'antecedent de l'aparició de Maria a La Salete (1846) i posterior de Lourdes (1858, on Bernardette declarà que Maria s'havia presentat com la Immaculada Concepció). Finalment Fàtima (1917) amb les seves connotacions polítiques. Tot un llarg procés secular polític-religiós.

Les representacions figuratives i pictòriques de Maria amb aquesta qualitat ja la independitzen del fill i apareix habitualment amb túnica blanca i mantó blau. És una altra dimensió.

Un fet social ens ha portat a fer una succinta reflexió sobre els mites que portem en la nostra motxilla, en aquest cas, el de Maria,  que donen sentit, o no, a la vida de cadascú, a la nostra biografia immersa en un moment històric de la humanitat. Com els antics anem fent sincretisme de totes les influències i tradicions culturals, sumant pros i contres, fent la nostra via, la nostra síntesi hegeliana que no acaba mai. Ara hem d'integrar els conceptes patriarcat/matriarcat en la nostra bossa ideològica.  

Desperta-ferro

 Era el crit de guerra de la temible infanteria catalana de la Corona d'Aragó que tantes victòries li proporcionà. A més d'un crit de guerra era també un espectacle ritual per causar terror a l'enemic. Perquè en tinguem una idea transcric un fragment de les Cròniques de Ramon Muntaner, en un enfrontament entre l'exèrcit del francès rei d'Anjou, Carles, a Catània quan volia conquerir el regne de Sicília. Diu així el bon cronista:

atalayar.com

"...E esdevenc que tres barons de França vengren en Sicília en ajuda del rei Carles ... e aquests tres barons amenaven ab si tres-cents cavallers de França, tots triats, que eren dels mellors de França, e meteren-los nom "los cavallers de la mort"..."

..."E com cascuna de les host se veeren, los almogávers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:  -Desperta, ferres! Desperta!-, e tots a colp van ferir dels ferres de les llances en les pedres, sí que el foc ne faïa cascun eixir, així que paria que tot lo mon fos llumenària  e majorment con el alba. E los francesos, qui veeren açò, meravellaren-se e demanaren que volia allò dir; e cavallers qui havia, qui ja s'eren atrobats ab almogàvers en Calàbria en fet d'armes, digueren-los que açò era costuma d'ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven los feres de les llances. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era un dels comtes de França:

- O Déus! -dix ell- , què serà açò?, ab diables nos som atrobats, que aquell qui ferre desperta, par que en cor haja de ferir. E creu que nós hajam trobat ço que anam cercant

E llavors senyà's e comanás a Déu, e, batalla arrengada, van-se ferir los uns e'ls altres."

I més endavant en Ramon Muntaner amb certa ironia acaba dient:

..."Que us diré? Que tots s'emportaren lo nom que havien aportat de França, que ells s'havien  mès nom "los cavallers de la mort", e tots moriren; que de tots tres-cents, ne encara dels altres qui ab ells eren, no n'escaparen mas solament cinc hòmens a cavall alforrats, qui eren de Catània, qui anaven ab ells per pilots, los quals fugiren"

Això ens mostra la fama de la força invencible que tenia en aquells moments l'exèrcit de la Corona d'Aragó, en la mediterrània, en temps de Jaume II el Just, que estava pactant la pau amb el rei de Castella, el Papa, el rei de França... en aquells temps de guerres contínues.

Ara tinc el dubte de si els balls dels Focs dels Diables són  imatge folklòrica en record dels almogàvers