Desperta-ferro

 Era el crit de guerra de la temible infanteria catalana de la Corona d'Aragó que tantes victòries li proporcionà. A més d'un crit de guerra era també un espectacle ritual per causar terror a l'enemic. Perquè en tinguem una idea transcric un fragment de les Cròniques de Ramon Muntaner, en un enfrontament entre l'exèrcit del francès rei d'Anjou, Carles, a Catània quan volia conquerir el regne de Sicília. Diu així el bon cronista:

atalayar.com

"...E esdevenc que tres barons de França vengren en Sicília en ajuda del rei Carles ... e aquests tres barons amenaven ab si tres-cents cavallers de França, tots triats, que eren dels mellors de França, e meteren-los nom "los cavallers de la mort"..."

..."E com cascuna de les host se veeren, los almogávers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:  -Desperta, ferres! Desperta!-, e tots a colp van ferir dels ferres de les llances en les pedres, sí que el foc ne faïa cascun eixir, així que paria que tot lo mon fos llumenària  e majorment con el alba. E los francesos, qui veeren açò, meravellaren-se e demanaren que volia allò dir; e cavallers qui havia, qui ja s'eren atrobats ab almogàvers en Calàbria en fet d'armes, digueren-los que açò era costuma d'ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven los feres de les llances. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era un dels comtes de França:

- O Déus! -dix ell- , què serà açò?, ab diables nos som atrobats, que aquell qui ferre desperta, par que en cor haja de ferir. E creu que nós hajam trobat ço que anam cercant

E llavors senyà's e comanás a Déu, e, batalla arrengada, van-se ferir los uns e'ls altres."

I més endavant en Ramon Muntaner amb certa ironia acaba dient:

..."Que us diré? Que tots s'emportaren lo nom que havien aportat de França, que ells s'havien  mès nom "los cavallers de la mort", e tots moriren; que de tots tres-cents, ne encara dels altres qui ab ells eren, no n'escaparen mas solament cinc hòmens a cavall alforrats, qui eren de Catània, qui anaven ab ells per pilots, los quals fugiren"

Això ens mostra la fama de la força invencible que tenia en aquells moments l'exèrcit de la Corona d'Aragó, en la mediterrània, en temps de Jaume II el Just, que estava pactant la pau amb el rei de Castella, el Papa, el rei de França... en aquells temps de guerres contínues.

Ara tinc el dubte de si els balls dels Focs dels Diables són  imatge folklòrica en record dels almogàvers 

Autobiografia il·lustrada de Nalu. L'olfacte (II)

 És difícil per a un gos com jo, explicar el passat mitjançant imatges, quan la meva memòria es basa en olors. Olors que em retornen només tornant-les a sentir. Us parlaria de sentors, aromes, fetors, perfums, pestes, bravades, flaires, fragàncies, miasmes, essències, pestilències... i altres sensacions  que noto però m'hauré de limitar a allò que un pobre humà pot entendre. També us he de dir que el meu olfacte és capaç d'ensumar el sol, flairar la pluja, albirar la tempesta i altres coses que potser no capireu.

Us parlaré de la primera impressió olfactiva que sentí al notar la presència d'un company a casa de la humana, en Chulo, que m'ensenyà a pujar i baixar escales, a adaptar-me amb els humans i que una vida al seu costat pot ser agradable.

No puc callar una cosa que m'atabalà els primers dies de viure a Bellpuig, un perfum de mare que vaig notar pel carrer al trobar-me amb una gossa. Volia anar darrera d'ella, però la meva humana em tenia ben subjecte amb una corretja. Xisclava, plorava, em queixava, intentava utilitzar tots els meus recursos comunicatius mentre s'allunyava. Ella em volia consolar amb lladrucs mentre era empesa lluny de mi pel seu humà, que també la tenia lligada; mare ... mareta..., la meva mareta...

Per consolar-me tenia els meus peluixos. Els abraçava, mossegava, xumava, calmaven  l'enyor del meu estat d'ànim. Vaig necessitar un bon temps fins convèncer-me que iniciava una nova experiència vital, sense germans, sense mare, amb aquests humans que em tracten bé, accepten la meva companyia i em busquen per acaronar-me, em sacien la gana i la set, em treuen a caminar pel camp on puc fer les meves necessitats i tenir l'oportunitat de conèixer congèneres.

Penso que sóc prou espavilat per adaptar-me i gaudir de la nova situació, sortir al jardinet de casa, aprendre jocs com el de la pilota, córrer a buscar tronquets que em llancen els meus humans i que caço i rosego amb delit, fer excursions que em permeten ampliar les meves experiències olfactòries que semblen no tenir límits per la gran varietat sensorial. No puc adaptar-me però, a certs sorolls explosius que sento quan els caçadors humans usen els seus artefactes per caçar conills, tant divertit com és perseguir-los sense el seu enrenou, seguir-los cap els seus caus i ensumar els forats. El pitjor són els estrèpits que provoquen aquests jocs d'artifici que fan servir per algunes celebracions, Sant Joan, Festa Major, quan els sento busco ansiosament un forat on posar-me, però el soroll arriba a tot arreu. Algun dia m'agafarà un atac de cor de tant fort com batego.

No hi ha res millor que les sortides al camp, les excursions, nous llocs per ampliar el meu particular catàleg de sentors i fragàncies. Córrer i saltar sense lligams, imaginar-me persecucions, "jo, el gran caçador, el rei, ha arribat al forest..." fins que sento el meu nom : Nalu, aquí !, i tinc que despertar de les meves aventures perquè em criden i em volen al seu costat, tenen por que em perdi, però jo ja he anat deixant el meu rastre ci i lla on passo i retorno sense problemes. Sempre la tornada mereix una abraçada i sento un fort lligam amb la meva humana.

No ho volia dir, però em va saber greu quan ella es tenia que absentar dies sencers de la llar. Em van explicar que tenia que preparar el seu futur, estudiava MIR. No sé què és això, ni entenc el futur. Per mi el present ho és tot malgrat que tinc certa consciència del passat, però el futur?. Són ben estranys el humans. Aquest dies em quedava amb els altres. 

Algun cop li feia companyia i l'ajudava a estudiar, o això intentava, perquè veiés que compartia les seves inquietuds.

Cada vegada eren més llargues les seves absències, i cada vegada més, anava establint lligams amb els nous "amos" que em cuidaven com ella, fins que superades les proves acadèmiques, va anar a viure lluny. La vaig acompanyar al seu nou lloc, però estava moltes hores sol. Tenia uns horaris de treball horribles, vaig començar a enyorar-me i es va veure obligada a retornar-me a Bellpuig, amb aquells nous-vells amos.

No puc parar de seguir rastres arreu on vaig. Pels carrers m'atrauen les sentors de la cantonada de les cases, els fanals o pals elèctrics, on noto el pas d'altres cànids i no puc evitar deixar-hi la meva essència urinària. Jo també hi he passat per aquí!. M'agrada ensumar el cul dels congèneres, malgrat que alguns es regiren. Cal ser sincer que jo també ho faig. Un petit moment està bé, que dóna molta informació, però convé prevenir males interpretacions d'alguns que s'agafen massa confiances.

Pels camps i forest m'hi trobo com a casa. Allà m'alliberen de lligams, persegueixo tot allò que es mou, flairo les flors i plantes, enfilo el meu nas amunt on m'arriben bravades d'olors mesclades,
ferums de purines, fragàncies florals, pestes dels fums de cremar rostolls, la presència d'altres animals...  

... però també estic bé a casa on sempre hi trobo un bon lloc per ajaure'm. 

Passen els meus dies de manera prou generosa i d'aquesta manera vaig fent via. 

El meu aspecte físic canvia al ritme de la vida. Estic pendent de l'hora de sortir a donar els tombs; si l'humà es retarda, l'aviso insistentment fins que veig que em fa cas. Em vaig acostumant a seguir una rutina malgrat que jo faria altres coses més interessants, sobretot quan oloro que passa una gossa pel carrer de casa: m'adreço amb lladrucs perquè em deixin sortir però no em fan cas. Jo intento donar tot el meu afecte, tot i així, també tinc les meves necessitats.

Tu ja m'entens, oi?

Autobiografia il·lustrada de NALU. Capítol I

 M'han explicat que vaig nàixer en les illes Afortunades, específicament a Lanzarote, per això diuen que m'agrada tant el sol i tant poc la pluja. Això passà fa uns vuit anys. A la meva mare, segurament semblant a la de la fotografia, li arribà aquell mes de febrer, l'hora del part i junt a cinc germanets més em tingué en algun lloc amagat. Només sé, així m'ho han dit, que vaig ser trobat quan potser tenia quatre setmanes, dins d'una capsa amb els meus germanets.

Una humana em va acollir a casa seva però jo estava trist perquè em va separar dels meus divertits germanets i dins la capsa em sentia molt sol. Aviat però em va facilitar una caixa només per a mi i malgrat que jo volia sortir-ne era prou còmode com per poder quedar-me adormit el qualsevol postura.

Sempre m'ha agradat el contacte físic i avorreixo la solitud, per això no vull perdre ocasió d'estar-me  adormit damunt la meva humana. Em transmet seguretat i protecció, potser la destorbo en les seves tasques però m'és igual, s'hi està tan bé...

Tinc una vaga idea d'un viatge molt llarg i d'olor de mar, de viatge per carretera fins arribar a una casa amb altres humans que em reberen amb afecte. El lloc era diferent i em va costar adaptar-m'hi. De cop les regles van canviar, em volien controlar més els meus jocs. Menys mal que la meva humana estava allí per consolar-me.

Una nit em van tancar en una habitació per no destorbar. Estava trist, no podia dormir. Saltant d'un lloc a l'altre. Em vaig fer mal en una pota i anava coix. Durant uns dies em van donar alguna cosa entre el menjar, crec que en diuen pastilles, però jo estava igual i seguia de peu coixet. Així que em portaren a veure uns altres humans que em van adormir i quan em vaig despertar notava una pota lligada. No la podia veure per culpa d'una cosa al coll.

Com que feia bondat i no em treia l'embenat, aviat m'alliberaren  d'aquesta nosa del coll, i trapella com sóc, m'espavilava per caminar arreu on volia i poder jugar amb les meves coses. No podia moure la pota però en tenia tres més i la quarta que em donava suport per equilibrar-me.

Així em vaig passar el mes més trist en la meva curta experiència vital, sense sortir a passejar. Vaig aprendre a fer pipí i caca al jardinet de la casa.

Després d'aquest temps em tornaren a portar a veure aquells humans que m'adormiren anteriorment i ho varen tornar a fer. Al despertar ja no portava la pota embenada. De tot això m'ha quedat les poques ganes d'entrar en un cotxe. No vull que hi tornem a aquell lloc.

Passat l'enutjós parèntesi, ma vida seguí pels camins habituals, però d'això ja en parlaré més endavant.

Devoradors de llibres

 

Un acudit de Màrius Serra comparant la literatura, la cultura, com un producte essencial al igual que l'alimentació, en aquesta crisi epidèmica, i que publica el diari El Punt Avui, m'inspira el post present. 

No fa massa he estat rellegint a Miguel de Unamuno i el seu assaig "Cómo se hace una novela". És curiós com ens atrauen els llibres ja llegits en la nostra joventut si els comparem amb els nous llibres que, comprats en sèrie, omplen la nostra biblioteca. Em refereixo a aquestes col·leccions que durant un cert temps hem anat adquirint amb la idea de tenir una font lectora en el futur. No hi ha com anar comprant, un a un, aquells exemplars que ens interessen i que llegim amb avidesa, devorant-los, menjant-nos-els com en l'acudit d'en Màrius i com en la obra de Unamuno. És així com hem de relacionar-nos amb aquest aliment cultural. Cito literalment aquest autor:

"... un libro es cosa viva hay que comérselo, y el que se lo come, si a su vez es viviente, si está de veras vivo, revive con esa comida ..." "... lo revelador de comerse un libro los que sienten como el Verbo se hizo carne a la vez que se hizo letra y comemos, en pan de vida eterna, eucarísticamente, esa carne y esa letra ..." (*)

En aquesta curta citació es pot endevinar les preocupacions filosòfic-religioses de l'autor, fa servir llenguatge religiós per explicar la seva filosofia de la vida, la seva obsessió per la comunió entre l'autor literari i el lector per així superar la mort definitiva personal. 

Novel·la escrita durant el seu exili, primer a París i posteriorment a Hendaya,  des d'on veia la seva terra basca, i durant la dictadura primo-riverista.  El protagonista troba en un mercat del llibre la novel·la definitiva, aquella que mai podrà acabar de llegir, mai podrà arribar al darrer capítol perquè en les primeres pàgines ja troba la frase: "Cuando el lector llegue al fin de esta dolorosa historia se morirá conmigo" . Sí, aquest relat és la història, la "nivola" (**) de la vida de cadascú i l'últim capítol, que no permet anar ni més enllà ni més ací, és el darrer alè de la comunió eucarística entre autor-protagonista-lector, autor-protagonista-lector que ets tu mateix. 

Tot això ens evoca la importància de ser lector-devorador, de triar els llibres-autors no per col·leccions sinó per interès comunicatiu, la importància de fer-nos univers amb totes les cultures humanes, comunicar-nos eucarísticament com ens diu el mestre. Mitjançant el llibre arribem allà on no pot arribar la nostra nivola individual i entendre metafísicament allò de la comunió dels sants pròpia de la nostra tradició cultural-religiosa.

Sí, seguim devorant llibres, que és l'única manera de llegir, d'arribar a entendre la complexitat cultural de la Humanitat. Cal fomentar aquest costum que s'està perdent, sobretot entre els joves i no tan joves, amb tantes "pantalles" que ens porten a convertir-nos en les mónades incomunicades de Leibniz. Una bona alimentació lectora és tant bona com una bona nutrició física. Convé triar bé el producte.

(*) M. de Unamuno, Cómo se hace una novela . Ed. Alianza Editorial. Madrid 1976

(**) Paraula inventada per Unamuno i que apareix per primera vegada en la seva novel·la Niebla