diumenge, 19 de desembre de 2010

Provincians, tanmateix

Ahir fou inaugurat el tram del TGV espanyol  de Madrid a València, amb desplegament informatiu ampli i participació de les més altes autoritats de l'Estat. Ara els madrilenys ja podran gaudir de les platges llevantines de manera còmoda; polítics i empresaris de l'altiplà castellà (meseta) i el Regne de València tindran via directa. L'Espanya interior resta comunicada.

Avui la frontera catalana i París estableix la seva comunicació ràpida, servida pels combois de SNCF, l'enllaç amb Europa comença el seu tímid camí. Cap desplegament informatiu especial, cap presència d'altes autoritats, només l'alcalde de Figueres, Santi Vila i els seus acompanyants, estaven en la inauguració de l'enllaç.

Loor! a la Catalunya europea, Ai! l'Espanya de sempre....

diumenge, 12 de desembre de 2010

Celebrant la Tradició

Per santa Llúcia s'encenen els llums de l'Advent, és temps de preparació del Nadal moment en que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesús de Natzaret, en substitució de la tradició pagana de celebració del solstici d'hivern. Moltes civilitzacions i imperis històrics han festejat aquest període de l'any de diverses maneres.

Aquesta festa, com altres festes tradicionals cristianes, està essent posada en discussió pel corrent laic que bufa en l'actualitat. Molts voldrien fer desaparèixer la base religiosa en funció de la modernitat o  d'una anti religiositat  implícita en el terme.

Perdre els orígens és perdre Identitat com diu una coneguda cançó d'en Raimon. No necessàriament cal ser religiós o seguidor d'una religió per a celebrar la Tradició. En el llibre que recentment he llegit d'en Raimon Panikkar, fa esment de tres conceptes amb els quals pot viure avui en dia un cristià: cristiandad, cristianisme, cristania.

Cristiandat: engloba un concepte històric, tot allò que la "civilització cristiana" ha anat desenvolupant al llarg de la Història, institucions, ordes, lleis, fets polítics, bèl·lics, etc.
Cristianisme: es refereix a la base estrictament religiosa, els seus conceptes, principis de fe, dogmes.
Cristiania: les formes personals de fe o actituds cíviques que hom pot desenvolupar en base als principis exposats per Jesús de Natzaret, sense necessitat d'acceptar totalment els fets de la cristiandat o l'ortodòxia del cristianisme.

Jo aposto per seguir les Tradicions que han anat definint la personalitat del nostre poble i comunitat, tot recolzant-me en el concepte de cristiania. No m'atrau ni tornar a la tradició pagana ni fer-ne un episodi d'interès comercial o econòmic. Em sento còmode amb la tradició tal com l'he coneguda i viscuda des de la meva infància i no hi vull pas renunciar.

Així que, passeu Bon Nadal amb la seva corresponent Epifania. És el meu desig per a tots aquells que em llegiu.

diumenge, 5 de desembre de 2010

1714

Durant el passat procés electoral, els diaris catalans es feien ressò que un membre del llinatge de Rafael de Casanova, en Baltasar Carles de Casanova es presentava als comicis del Parlament de Catalunya dins la llista de Ciutadans's en la demarcació de Lleida. Un contrast xocant amb la mitologia patriota catalana que presenta al conseller en cap del municipi de Barcelona de 1714 com un patriota independentista.

No fou aquella una guerra d'independència sinó una guerra de successió entre dues dinasties, la casa dels Habsburg i la de Borbó en un context internacional europeu on es jugava la primacia dels imperis de la època. Estem parlant del període històric de l'Antic Règim quan les aristocràcies nobiliàries, eclesiàstiques i militars protagonitzaven el poder social. El poble eren els súbdits i no es definien pel seu context d'identitat nacional.

El regne d'Espanya dels Habsburgs era un imperi empobrit, en decadència, amb un rei Carlos II inepte i que morí sense descendència al 1700. La fiscalitat de la època assentada en els furs, afavoria la Corona d'Aragó. Segons l'historiador J.H. Elliot "de les 80.000 lliures que ingressava el municipi de Barcelona i les 184.000 de la Diputació del General, el rei només n'apercebia 37.000"

El testament de Carlos II anomenava successor de la corona a Felip d'Anjou,  nét del rei francès Louis XIV , amb la prohibició explícita de fusió dels regnes d'Espanya i França en prevenció que això provoqués una reacció de les altres potències estrangeres per acúmul de poder dels Borbons (França era en aquell moment un regne fort i ben administrat).

Felip d'Anjou amb el nom de Felipe V, va iniciar el seu regnat amb mesures que no desafavorien a la Corona d'Aragó com fou el jurament dels furs de la Corona en les Corts de Saragossa en 1701, així com la concessió de port franc a Barcelona amb capacitat de poder comerciar amb les Índies, cosa que tenia prohibit durant tots els regnats dels Àustries.

No va ser fins 1705 que va esclatar l'oposició en diverses contrades de Castella, Aragó, Catalunya i València als Borbons a favor de la família dels Habsburg. Segurament es van sumar tan els interessos internacionals com la defensa dels privilegis dels furs que l'administració borbònica va començar a modificar. Sembla que els historiadors no tenen encara totes les claus internes que varen desencadenar la guerra de successió, però sí que va ser un conflicte internacional.

Sabem que la supressió dels furs de les diverses entitats que formaven la Corona d'Aragó va iniciar-se després de la caiguda d'Almansa en 1707. Barcelona no va caure fins 1714.

Rafael de Casanova no va fer res més que defensar la causa dels Habsburg en el conjunt del regne d'Espanya i els furs de l'aristocràcia  fins el darrer moment i no pas la independència del territori. No és doncs contradictori que un descendent seu defensi postures no independentistes.

Els conceptes col·lectius de País i Nació van directament lligats al de  "ciutadania" popularitzat per la Revolució Francesa, que a finals d'aquest segle XVIII atacaria les bases de l'Antic Règim i iniciaria l'època de les Repúbliques associades a un sentiment de pàtria i que el Romanticisme acabaria per donar-hi força i cohesió fins als temps actuals.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

El pensament dual

Una amable pacient amiga, coneixent els meus interessos, m'ha obsequiat amb el llibre "Invitació a la saviesa" del recent traspassat Raimon Panikkar. Com és propi de l'autor, el llibre va ple de reflexions espigolades de diverses tradicions intel·lectuals religioses i filosòfiques d'orient i occident. En un moment del llibre observa la importància del llenguatge en el desenvolupament ideològic i filosòfic, aspecte també important en la filosofia de Miguel de Unamuno. Fa notar que la majoria de les llengües usen únicament el singular i el plural i poques el dual, això és, l'expressió alhora del jo-i-tu, a excepció en el moment actual del sànscrit, l'àrab i grec que encara el conserven.
Us imagineu Descartes iniciant el seu mètode amb el dual en lloc del singular jo?. D'entrada ja no podria dir allò de "ego cogito, ergo sum" perquè hauria d'acceptar a priori l'existència del tu forçosament lligat al jo i alterar la perspectiva dels seus dubtes, canviar i complicar tota la doctrina de la percepció perquè, podria negar que el tu pot percebre realitats que el jo és incapaç?.
En el meu viatge dins aquest concepte, me'n adono que la psicoanàlisi freudiana treballa amb la dualitat per entendre la psique humana: l'indissoluble binomi conscient-inconscient formant part de l'ésser individual sense el qual el psiquiatra no sap com explicar certs trastorns psicopatològics. La psiquiatria moderna biològica defuig la polèmica i només veu neurotransmisors neuronals desequilibrats retornant al principi de la singularitat.
Les reflexions de Panikkar em fa venir al conscient antigues lectures on la dualitat se'm presenta evident. També tenim pensadors en la nostra tradició occidental  que usant el singular i el plural del llenguatge fan propostes del dual. Antonio Machado en el seu "Juan de Mairena" fa reflexions metafísiques amb els seus alumnes, entre elles la relació de l'ésser i el no res (el ser y la nada) i de l'existència de Déu. Defineix Déu com "el gran ojo que todo lo ve al verse a sí mismo"  definició evidentment dual al contrari de com defineix l'ego: "el ojo que ve y que nunca se ve a sí mismo". Seguint la tradició judeo-cristiana identifica la divinitat com l'ésser que és, l'essència pura, però en la seva heterodòxia, manifesta la impossiblitat de la creació: l'ésser no pot crear-se a sí mateix per tant la verdadera creació de la divinitat és la creació del no-res (la Nada), d'aquesta manera fa dir a Juan de Mairena aquests versos:

Dijo Dios: Brote la Nada
Y alzó la mano derecha,
hasta ocultar su mirada.
Y quedó la Nada hecha

Perquè no arribar fins al final de la dualitat?. Seguint Plató, si coneixem la dualitat en aquest món, aquesta només pot ser reflex de  la dualitat suprema: la identificació i fusió de l'ésser i el no-res i d'aquesta manera m'atreveixo a fer la versió contrària als anteriors versos:


Dijo la Nada: Brote el Ser
Y bajó la mano derecha,
hasta descubrir su mirada.
Y quedó el Ser hecho.

La versió machadiana de l'ull diví és l'invers del mite de Jano, el rei de les dues cares que mira a orient i occident. l'Ésser davant la seva creació o el No-res davant la seva creació, és el mateix cara a cara.

Post escrit per a la reflexió metafísica. 
No vull acabar sense un darrer poema d'Antonio Machado:

Confiamos
en que no será verdad
nada de lo que pensamos.

Que us divertiu, jo seguiré llegint a Raimon Panikkar.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Oh estimat brau!

- Oh magnífica bestia, en la que els antics egipcis hi veieren la encarnació d'Apis i Min. Es déus et robaren la imatge. A tu et sacrificaven ofrenes. De tu esperaven favors divins. Tot això passava el l'altra punta de la Mediterrània fa milers d'anys, quan la terra on ara visc la poblaven pobles bàrbars.
- Oh formós animal, la teva fama travessà la mar. A Creta una reina s'enamorà de tu i de tu quedà en cinta. Va infantar el monstre Minotaure que fou reclòs en un enredat laberint perquè no espantés als humans. Tan terrible era la criatura, que anualment demanava joves víctimes humanes provinents de tot l'àmbit hel·lènic, amb les quals alimentar-se. Fou el valent Teseu fill d'Egeu rei d'Atenes, qui acabà amb l'antinatural engendrament, ajudat per Ariadna que li facilità el famós fil i una espasa màgica.
Però en la memòria col·lectiva dels humans quedà el fet i per la nostra inculta cultura s'organitzaren festes on tu esdevingueres la víctima del sacrifici, perquè representaves l'esperit de Minos el déu i eres el seu animal tòtem.
- Oh fabulosa criatura, el teu mite seguí conquerint la mediterrània, també aquí a Iberia et donarem culte. Menorca és curulla de restes arqueològiques que ho recorden. En aquesta illa es transmet una llegenda on es mostra la teva noble generositat: quan el món pagà finia i donava pas a una nova religiositat, tu vas voler-te retirar de la divina vida, no sense abans facilitar el camí a les noves creences. Tu vas indicar l'indret on podria trobar-se la imatge d'una marededéu i li vas regalar el teu nom: la Verge de Toro. No vas demanar res a canvi, potser ho dic malament, vas demanar que et deixessin viure en pau i no ho vares aconseguir, seguim essent bàrbars i et sacrifiquem a la plaça.
- Oh dissortada criatura, una iniciativa del meu poble va voler acabar amb el mil·lenari sofriment i sagnant costum. Monumentals cridòries a favor i en contra de la iniciativa es produïren. Gràcies a tu, la consciència individual entrà al Parlament i s'oblidaren per un moment les obediències degudes. A mitges en vas sortir indultada.
- Oh magnífica criatura, jo només el voldria veure al camp o a la devesa, pasturant tranquil·lament, jugant i perseguint les vaques, que sé és una activitat que t'agrada força, amb la teva testa ben alta i orgullosament coronada amb els afilats trofeus amb que la natura t'ha dotat, acompanyat de la teva nissaga de vedells. No et vull veure defensat la teva vida i el teu honor en el circ, rodejat de "civilitzats i cultes" humans disfressats amb vestits de lluentons, ni tampoc a la plaça pública embolat, lligat, espantat, defensant la teva dignitat, envoltat d'embogits i cafres representants de la meva espècie que et nafren, colpegen, empenten sense motiu, només per pura diversió.
- Oh estimat brau, perdona'ns no sabem el què ens fem, seguim essent éssers primitius. Però et dic que vindrà un dia, no massa llunyà, en que s'acompliran els teus i els meus somnis.

diumenge, 19 de setembre de 2010

La influència cristiana a Europa

Ha dit Benet XVI a la Gran Bretanya: "el cristianisme és marginat de la societat". Ja no recorda el Papa la paràbola dels dos fills?. Quí compleix la voluntat del pare?, el publicà que es passa la vida resant al temple o el servidor públic que intenta mantenir la societat del benestar garantint els ajuts o les pensions, restant a qui té més per donar a qui té menys?, procurant que a ningú no li falti atenció a la seva salut encara que no tingui recursos. Que rebi una instrucció mínima suficient per incorporar-se al món productiu....

Jo no tinc cap dubte que en l'evolució dels serveis socials en la societat occidental, el desenvolupament de la igualtat, llibertat i fraternitat, així com el sentit social de justícia, hi té molt a veure el pensament cristià sedimentat al llarg dels segles, això sí, fet laic o "aggiornat". No veig la evolució d'aquestes serveis ni idees, en la consciència col·lectiva de societats de base no cristiana.

L'enyorança del senyor Ratzinger la veig en el menor paper que l'Església de Roma va tenint en els afers polítics des del final de la Primera Guerra Mundial, quan definitivament acabà l'estructura de l'Antic Règim amb la desaparició de l'Imperi Austro-Húngar, potser la darrera relíquia del Sacre Imperi Romà instaurat per la mateixa Església amb Carlemany els anys 800 de la nostra era, per significar al monarca defensor de la ortodòxia religiosa en l'Europa sorgida de la crisi i caiguda de l'Imperi Romà.

No crec que en aquests moments l'església que representa, pugui donar massa lliçons d'ètica a la comunitat internacional des d'una perspectiva històrica i també actual. La humilitat i renúncia a les postures aristocràtiques que representa, la democratització de la institució, la igualtat de la dona en la jerarquia i altres consideracions, potser serien camins de reconciliació amb una societat de la qual se sent marginada.

dissabte, 4 de setembre de 2010

El negoci d'en Pere i les cabres

Llegeixo al diari AVUI i com gran notícia ecològica, la regeneració de l'aqüífer del Llobregat i en conseqüència la reducció de la salinitat de les aigües del delta del riu. L'efecte s'aconsegueix amb la injecció de 15.000 metres cúbics diaris d'aigua procedent de la depuradora del Prat, en uns pous del mateix aqüífer. El cost de tot això ha estat de 23 milions d'euros, en bona part procedents de Fons de Cohesió europeus. El perquè es produeix l'esgotament de l'aqüífer i salinització del delta, és l'ús del mateix per l'abastament urbà que es quantifica en 55 hectòmetres cúbics a l'any.

El reportatge no diu res del diferencial benefici- aprofitament - despesa de tot aquest procés ni si aquesta activitat és sostenible medi ambientalment. Des d'un esperit ecologista, explotar sistemàticament un recurs natural per després construir un sistema industrial per a reconstituir-lo em sembla d'entrada, contradictori i molt prop del negoci d'en Pere i les cabres, però no dubto que en tot això hi ha algun beneficiari. Quí és?. Algú pensa de bona fe, que es podrà sostenir a llarg termini quan es tanqui l'ajut dels Fons europeus? És aquesta la solució trobada a la salinització del delta provocada per l'explotació de les aigües?

La Història jutjarà, si Gea no és morta abans.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Tu també hi eres

Ataollah Taefy Kalilien, tu també hi eres amb els guardies civils morts a l'Afganistan. Pocs diaris en parlen de tu. Tenies la família a Saragossa i els mantenies amb el teu comerç de catifes. La crisi et va obligà a buscar-te un altre manera de garantir-lis la subsistència. La feina de traductor et va semblar una bona ocasió i així vas arribar a l'Afganistan. Et quedarà la creu al mèrit militar amb distintiu roig, com els guàrdies civils. Vaig conèixer el teu fill Naïm amic íntim de l'ex-xicot de la meva filla. Em sap greu que els medis de comunicació gairebé t'ignorin. Descansa en pau.

divendres, 13 d’agost de 2010

Baralles de galls


Aquest tema ha donat peu a formoses obres d'art. Aquí us presento aquest quadre del rus Mikhail Larionov del moviment Futurista, pintat al 1912, abans de la Revolució d'octubre. En podríem trobar-ne d'altres: el moviment, els colors, la tragèdia de la mort, la passió, i també la cobdícia del jugador, l'aposta pel més violent...

També hi ha baralles de galls en galliners petits i amb poques gallines. No acostumen a formar equip. El mascle dominant vol tenir la supremacia de la cort.

Aquests dies en el nostre dissortat i petit país, uns galls criden i criden, qui més alt que l'altre volent endur-se la disputada senyora independència, però les gallines diran que prou!!!, serà en una altra ocasió... abans que es matin entre ells i quedi el pati ple de plomes escampades.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Perquè tants parlamentaris?

Fa unes setmanes es repetí una votació al Parlament de Catalunya. Tractava sobre la legislació de la prohibició de la burca o altra vestimenta oriental que oculti el rostre del ciutadà. Gairebé la meitat dels assistents no va emetre el seu vot. Oficialment s'investigà una possible fallada del sistema informàtic que no va emetre una conclusió objectiva. El grup  oficialista acceptà aquest supòsit. L'oposició ho criticà.
Els que vàrem veure per TV la retransmissió de l'acte, segur que estem a favor de la interpretació dels partits de l'oposició: el portaveu del grup no havia aixecat el dit/s assenyalant la orientació del vot. Els senyors parlamentaris no sabien què votar!!. Així, el primer resultat que anava a favor de legislar sobre el tema de la prohibició d'aquesta vestimenta, canvià de signe en la segona votació forçada per la mesa del Parlament i amb l'abstenció lògica de tots els partits de l'oposició.
Mireu la fotografia publicada al diari AVUI: amb quatre parlamentaris en tindríem prou. La resta cap a casa!!!

dissabte, 26 de juny de 2010

Flor d'un dia


Avui pensava amb el temps que va passant inexorablement. En Kant deia que era "una forma priori de la sensibilitat". Vivim dintre el temps i no podem pensar sense el temps, que si les nostres  són vides llargues curtes, això és relatiu, potser el què convé és que siguin plenes i precioses, com aquestes flors de cactus que gairebé són vistes i no vistes. El seu esplendor dura poc, però no per això la planta deixa de florir. 

Aquest mes marca el cumpliment d'un any en que vaig iniciar-me el el món del blog, parlava de les fogueres de Sant Joan i com repercutiria  la normativa europea de comercialització del material pirotècnic en les nostres celebracions tradicionals. No sé si per la crisi o altra circumstància però he sentit menys sorolls de petards.


Unes altres plantes com els didacs als quals vaig dedicar una petita filmació també ara farà un any, desaparèixen totalment durant l'hivern. Sembla realment que s'hagin mort: s'assequen totalment i s'esborren del jardí. Amb la primavera renàixen i ens donen la seva olor en les fresques nits, quan s'obren les seves campanes de colors.

Carpe diem.

dijous, 10 de juny de 2010

La manipulació de les Institucions

Ens estem acostumant massa a que els grups polítics que perden una votació en les Institucions
representatives del país, facin un recurs al Tribunal Constitucional per aconseguir de manera indirecta i no pactada la imposició de la seva ideologia. Ja són excessius els exemples: el més notori entre nosaltres  l'Estatut de Catalunya, però també recentment, la reforma de la Llei de l'avortament, la Llei antitaurina, la Llei del referèndum per la independència.... ón és el joc polític?, on l'esperit de l'acceptació democràtica de la derrota?. Si tots els esforços de "parlamentar" i arribar a acords en matèries bàsiques són inútils i estan únicament en mans d'una dotzena de jutges prèviament condicionats, potser que ens ho fem mirar.

La manipulació política arriba fins i tot en les institucions acadèmiques. Ho havíem vist a València amb el tema de la llengua, ara l'esglai ens arriba des de la Real Academia Española amb l'intent de canviar les definicions acadèmiques  de "nacionalidad" per adaptar-la a la ideologia del Partit Popular i altres ultranacionalistes.
Tot plegat ens fa adonar de la dificultat de conviure en la multiculturalitat i l'acceptació del altre com subjecte de dret i respecte, que el país no és uniforme i que de la dialèctica dels contraris ha d'emergir una síntesi creadora.

Durant els trenta anys de pujolisme fèiem peu fort en la pedagogia de la comunitat càrpeto-betònica, però aquesta no sembla voler veure la realitat plural del país. En psiquiatria de la percepció anòmala de la realitat en diem trastorns psicòtics i no s'hi val la psicoteràpia, són més vàlids els electro-shocks. Potser farà falta que el Parlament català declari la Independència perquè esclati una epifania en la consciència de la "messeta" i vegin per fi la llum.
.

dissabte, 8 de maig de 2010

Caminant entre aus esteparies (2)


Des de Bellpuig vàrem dirigir-nos en automòbil fins els Eixaders de Belianes on començarem el nostre passeig a peu d'uns 5-6 Km. Anàvem proveïts de binocles, càmeres fotogràfiques i els nostres ocellaires portaven un teleobjectiu muntat en un trípode que varen carregar durant tot el trajecte. Gràcies a aquest enginy de la ciència vàrem poder observar  el detall de les aus detectades. Un altre element indispensable per fer les descobertes, és anar proveït d'un manual de butxaca amb imatges i descripció de les aus.
Ho sento, però en aquest post no hi trobareu fotografies directes de les aus; no tenia una càmera fotogràfica amb teleobjectiu prou potent. Us ofereixo la imatge d'un niu de cigonyes que han construït enguany dalt la xemeneia d'una antiga fàbrica a Bellpuig.

Així que començàrem a caminar, els nostres guies ens feren observar la presència dalt de la teulada d'una cabana una parella de Pardal carreu; el mascle, que a diferència del comú porta un "corbatí" negre al coll, al seu costat la femella de colors discrets. A poca distància més enllà va arribar volant un Cruixidell, de formes més massisses, bec curt i cònic, tot ell de color terrós i que presenta una taca terrosa envoltada d'una línia blanca, en forma d'ales de papallona a les galtes, i es va posar a la copa d'un arbre on, aturat, vam poder-lo visualitzar amb el teleobjectiu. Havent reiniciat la caminata els nostres guies ens van fer sentir la veu del què podria ser un Picot verd, ... invisible per altra banda ... hi hem de posar fe.

Tot caminant arribàrem a visualitzar una línia de pals de conducció elèctrica, tenien forma de Y i en el vèrtex inferior hi descansava un Xoriguer petit, aquest rapinyaire insectívor s'ens mostrava amb el seu típic dors de color castanya uniforme a diferència del xoriguer comú que el té pigallat; damunt del dors destacava el seu cap gris. La seva cua també és grisa amb una línia terminal negre. Seguirem caminat i a l'arribar prop d'un arbre varen sortir volant dues aus que ràpidament foren identificades com a Tudons, és el colom salvatge i que presenta una taca blanca en forma de mitja lluna al costat del coll. No tardàrem a veure, damunt d'un tronc sec un Xoriguer comú, una mica més gran que el petit, també rapinyaire de la família dels falcons, però aquest ja s'alimenta de petits mamífers, sargantanes i també insectes grans. De cap gris i dors marró pigallat de negre; té la punta de la cua de color negre.

També cal dir que durant tota la passejada anàvem veien vols de Gralles i Garses de la família dels còrvids, negres les primeres i blanc-i-negres les segones, molt comuns arreu aquestes terres i que no estan en perill d'extinció.

Ens aturàrem en una cruïlla de camins i els nostres guies detectaren la presència d'un Sisó en un marge llunyà. Impossible veure'l a simple vista, els binocles i el teleobjectiu van esdevenir elements imprescindibles per a la seva contemplació. Aprofitàrem aquesta estona per fer un mos.

Passà volant un ocell amb el seu "trirrup" i després "txirrrri", que el guia identifica com una Calàndria, ens explica que aquesta au és capaç d'imitar la veu d'altres aus (caderneres, passarells, abellarols, falciots...) amb molta facilitat.

Anàvem fent ruta quan sobtadament un nou Sisó s'alça volant i gaudirem seguint el seu baix i típic vol amb els binocles. Una plantada del teleobjectiu escudrinyant el lloc des d'on havia alçat el vol va permetre als nostres guies descubrir, un parell de marges enllà, la presència d'una parella de Sisó i Sisona, l'un prop de l'altra. Estaven tranquils. No vam poder veure en cap moment al mascle fent els seu famós ball de festeig.

Mentre feiem la contemplació, damunt dels nostres caps dues majestuoses Àguiles marsenques sobrevolavem amb el seu vol circular buscant alguna presa. Vèiem com aprofitavem els corrents d'aire per elevar-se. Aquestes aus s'alimenten de serps, provenen del nord d'Àfrica. Reben el seu nom perquè arriben a les nostres terres pels voltants del mes de març i se'n retornen cap els mesos d'agost- setembre.

Quan ja pensàvem en donar per acabada la ruta i retornar al punt de partença i mentre contemplàvem com un grup de gralles picotejavem uns conreus, heus ací que surt d'un marge proper una Guineu que es queda guaitant el grup de gralles. Estem atents als seus moviments, però de cop torna a endinsar-se i amagar-se entre els matolls del marge.

L'experiència de la caminata ha estat prou positiva. Si mirem amb ulls d'observador, amb calma, amb ganes de descoberta,  amb els estris adients, i sobretot, amb uns bons guíes com els que tinguérem, les nostres estepes ens poden donar excel·lents moments de gaudi. No entenc encara perquè els nostres municipis no aprofiten aquesta riquesa des del punt de vista turístic, oferint rutes organitzades. És molt possible que tota la moguda del canal Segarra-Garrigues, el tema de les ZEPA estimuli la imaginació i les iniciatives en aquest terreny. S'olora en l'ambient.
*

dimarts, 4 de maig de 2010

Caminant entre aus estepàries (1)


Diumenge dia 25 d'abril, un grup de persones interessades en les aus de les estepes lleidatanes ens vàrem trobar per anar a observar-les. Ens acompanyaven un parell d'experts ocellaires d' EGRELL Institució per a l'Estudi, Gestió i Recuperació dels Ecosistemes Lleidatans. La tarda del dia anterior vàrem ser instruïts en les característiques de les aus de secà, en una llarga sessió formativa molt interessat i aclaridora.

Les estepes lleidatanes formen un païsatge específic d'aquestes terres formades per planures. marges que separen els cultius, petits grups d'arbres atès que la manca de pluges impideix el desenvolupament de boscos; cabanes disperses, alguns masos ja deshabitats que serveixen de refugis de les aus on nien amb certa seguretat i algunes petites reserves d'aigua completen el panorama.

Aquestes circumstàncies fan que la vida sigui dura, la calor, quan avança el dia, condiciona el comportament d'aus i persones: l'activitat és més intensa a primeres hores quan la frescor de la nit encara es manté. El sol del migdia convida al descans i al refugi de la vida en les poques ombres dels arbres i matolls. L'activitat retorna a la posta del sol.

Les aus dels secans presenten unes característiques específiques. Si descartem les rapinyaires, han esdevingut més corredores que voladores i s'amaguen als marges i en mig dels conreus i és allí on les hem d'anar a cercar i observar: sisons, perdius, guatlles, xurres...els seus colors són bruns i grisos per millorar el camuflatge i passar desapercebudes, únicament en l'època d'aparellament, els mascles llueixen colors més cridaners per atraure les femelles.

Per descobrir les rapinyaires hem d'observar els pals del cablejat elèctric, les puntes de les copes dels arbres o petites elevacions del terreny des d'on poden observar les possibles preses.
És indispenssable anar proveït de binocles o teleobjectius per poder-les observar i també posseir la oida fina, doncs moltes les oïrem però no veurem.

En el proper post explicaré l'experiència de la passejada que vàrem fer prop de Belianes.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Enyorat Montesquieu

Era a mitjans del segle XVIII, l'Antic Règim començava a donar mostres d'esgotament, el poder absolut dels monarques era un pes massa feixuc per una burgesia que anava donant mostres de poder, calia repensar la teoria del poder i així va nàixer l'activitat d'una sèrie d'intelectuals, entre ells Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu. En 1748 sortia a la llum "L'esperit de les lleis", una obra que defensa una societat on no s'acumuli el poder en un sol estament i d'aquesta manera defensa l'existència de tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial, els quals han de mantenir una independència entre ells. És el principi de la democràcia contemporània. Avui en dia qualsevol Estat que es digui democràtic ha de cumplir aquests principis.

Aquest dies ha estat notícia el Tribunal Constitucional espanyol i la seva incapacitat de definir la constitucionalitat de l'Estatut d'Autonomia català.

Teòricament els membres d'aquest Tribunal són nomenats de manera democràtica: quatre d'ells són elegits pel Senat, quatre més pel Congrés de Diputats, dos ho són pel Consell General del Poder Judicial i dos per l'executiu (Govern). Vistos els equilibris i composició de les dues Cambres, en realitat l'elecció dels membres depenen de dos partits polítics, el PSOE i el PP, els altres poc hi tenen de dir.

Fa anys que membres d'aquest Tribunal han exhaurit el seu mandat i no s'han posat en marxa les vies democràtiques per a la seva renovació, sembla que tot plegat és només voluntat política dels líders dels dos partits majoritaris. Quina tristesa !, quin espectacle a nivell europeu !, com pot estar homologat l'Estat espanyol entre les democràcies del nostre entorn ?, no es revolta el Senat ?, no es revolta el Congrés ?, ai! tots els polítics amb la seva disciplina de partit!, fins quan el poder Judicial restarà sotmès al poder polític ?

"Això, amic meu, tant sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins del vent "

dilluns, 29 de març de 2010

Ruta pel secà

La societat excursionista de Bellpuig (CIM Bellpuig), ha dissenyat una ruta per la zona se secà que conformen uns pobles de l'Urgell (Bellpuig, Preixana, Sant Martí de Maldà, Belianes i Maldà), en la zona d'influència del Riucorb, encara que la seva llera apareixi esborrada. La ruta s'ha senyalitzat perfectament perquè el caminant no s'hi perdi. També s'han senyalitzat zones d'interès com restes de construccions rurals o estructures vials; s'han netejat racons i llocs d'abocaments no controlats, en una feina de gran mèrit. La tasca no s'ha acabat i cal posar-hi hores.






És una bona ocasió per descobrir el que ens pot oferir el secà de Lleida, ara que es parla de les ZEPA a l'entorn del canal Srgarra-Garrigues. Aprofito per presentar unes fotografies d'allò que podem trobar-hi :





Com les restes del Molí Nou:







El Tres Ulls del Riucorb










Païsatges insòlits o la descoberta del vol d'un Sisó




diumenge, 14 de febrer de 2010

Parc Güell, A.L.


No , no és una nova empresa, quan dic A.L., vull dir accés limitat. Oh! quins canvis aquesta Barcelona!. Quan era xic el parc estava deixat de la mà de Déu. A la façana de l'entrada, a la paraula PARC li mancava la darrera lletra perquè segons el pare, al règim de Franco no li interessava que hi hagués una paraula catalana en un lloc públic.
Hi anàvem algunes tardes de diumenge i pujàvem a les Tres Creus des d'on podíem contemplar una vista panoràmica. Pel camí, des de l'accés per Sant Josep de la Muntanya, el pare ens mostrava les cavitats tapiades en la roca, refugis de la Guerra Civil. Pocs éren els visitants. Només persones i famílies com nosaltres perquè era lluny de la ciutat i ens hi atansàvem a peu.
A la plaça damunt de la sala de les columnes s'hi podien llogar bicicletes a tant l'hora. Com xalavem! i això que només pujavem a les de tres rodes perquè no n'haviem après d'anar en dues.
Voltàvem per tot el recinte, ens el coneixiem bé. De més grans hi podiem anar sempre que volíem.
Ja fa més de trenta anys que no visc a la capital i em sap greu veure aquests canvis. Caram! ara per poder-hi anar s'ha d'aconseguir una entrada... i amb anticipació!