diumenge, 7 de març de 2021

Autobiografia il·lustrada de NALU. Capítol I

 M'han explicat que vaig nàixer en les illes Afortunades, específicament a Lanzarote, per això diuen que m'agrada tant el sol i tant poc la pluja. Això passà fa uns vuit anys. A la meva mare, segurament semblant a la de la fotografia, li arribà aquell mes de febrer, l'hora del part i junt a cinc germanets més em tingué en algun lloc amagat. Només sé, així m'ho han dit, que vaig ser trobat quan potser tenia quatre setmanes, dins d'una capsa amb els meus germanets.

Una humana em va acollir a casa seva però jo estava trist perquè em va separar dels meus divertits germanets i dins la capsa em sentia molt sol. Aviat però em va facilitar una caixa només per a mi i malgrat que jo volia sortir-ne era prou còmode com per poder quedar-me adormit el qualsevol postura.

Sempre m'ha agradat el contacte físic i avorreixo la solitud, per això no vull perdre ocasió d'estar-me  adormit damunt la meva humana. Em transmet seguretat i protecció, potser la destorbo en les seves tasques però m'és igual, s'hi està tan bé...

Tinc una vaga idea d'un viatge molt llarg i d'olor de mar, de viatge per carretera fins arribar a una casa amb altres humans que em reberen amb afecte. El lloc era diferent i em va costar adaptar-m'hi. De cop les regles van canviar, em volien controlar més els meus jocs. Menys mal que la meva humana estava allí per consolar-me.

Una nit em van tancar en una habitació per no destorbar. Estava trist, no podia dormir. Saltant d'un lloc a l'altre. Em vaig fer mal en una pota i anava coix. Durant uns dies em van donar alguna cosa entre el menjar, crec que en diuen pastilles, però jo estava igual i seguia de peu coixet. Així que em portaren a veure uns altres humans que em van adormir i quan em vaig despertar notava una pota lligada. No la podia veure per culpa d'una cosa al coll.


Com que feia bondat i no em treia l'embenat, aviat m'alliberaren  d'aquesta nosa del coll, i trapella com sóc, m'espavilava per caminar arreu on volia i poder jugar amb les meves coses. No podia moure la pota però en tenia tres més i la quarta que em donava suport per equilibrar-me.




Així em vaig passar el mes més trist en la meva curta experiència vital, sense sortir a passejar. Vaig aprendre a fer pipí i caca al jardinet de la casa.

Després d'aquest temps em tornaren a portar a veure aquells humans que m'adormiren anteriorment i ho varen tornar a fer. Al despertar ja no portava la pota embenada. De tot això m'ha quedat les poques ganes d'entrar en un cotxe. No vull que hi tornem a aquell lloc.

Passat l'enutjós parèntesi, ma vida seguí pels camins habituals, però d'això ja en parlaré més endavant.

3 comentaris:

  1. Oh, s'explica prou bé al Nalu! Esperarem la propera entrega autobiogràfica.

    ResponSuprimeix
  2. Des de ben cadell entremaliat com ell sol, un més de la familia! <3 Se t'estima, Nalu. <3

    ResponSuprimeix
  3. Feia dies que no llegia blogs. Molt bé el primer capítol. Estaré a l'aguait del segon!

    ResponSuprimeix