Dies en que la freda rosada de l'herba em mullava les botes de bon matí. El meu company, a peu nu, no es queixava. La humitat de la baixa boira refredava la cara i cobria de petites gotes les ulleres. Millor no dur-les. Ara recordo aquell temps de tardor quan els arbres del parc començaven a perdre les seves fulles. No sé perquè un bon dia es varen posar tots d'acord i semblava un concurs de qui les perdia amb més rapidesa. Una pluja constant de fullaraca va deixar pràcticament nusos els arbres en uns pocs minuts i el terra cobert d'una catifa marronosa. Curiosa la Natura!.
Les obligades i matinals passejades amb el meu pelut amic permeten la contemplació del pas del temps i els seus periòdics canvis. No entenc a les persones que surten connectades contínuament als seus smart-mòbils, amb els ulls a les petites pantalles i no s'adonen com el mateix lloc va canviant de colors i llum, dia a dia, amb variacions gairebé imperceptibles com aquests rastres que en Nalu segueix amb el seu olfacte ran de terra. Aquesta propietat ens duu a sorpreses com la d'aquell dia que, sortint a la carretera i vorejant un camí, ell s'aturà sobtadament amb la mirada fixa i la postura de màxima atenció. Vaig voler endevinar el motiu i atalaiar el punt on tenia clavada la seva mirada. Res d'estrany veia fins que als pocs segons, la fosca silueta d'un senglar treia el nas entre els matolls a mig centenar de metres de distància. Ens miràrem mútuament encuriosits, sense cap temença, i immediatament la salvatge criatura es retirà cul recules dins les mates d'on havia sortit.
Arribats temps d'hivern, les ombres dels arbres es feien cada vegada més allargades. Per l'est el sol treia el nas i no gosava alçar-se massa alt. Els seus raigs tangencials poc escalfaven però s'agraïen perquè Nalu seguint el seu bioritme, reclamava el seu passeig de bon matí, sempre content i desitjós. Només la pluja el feia recular estant a la porta de casa. Sempre caminant alegre. Quan lliure de la corretja enllesteix el seu trot, una coixesa delata l'accident que va patir al sis mesos d'edat. Em recorda Platero, el ruquet de Moguer, company del poeta, quan es clavà una pua al peu.
Avançats en l'estació freda, unes aus negres que no havia vist per aquestes terres volaven en el cel del llac del Convent. Primer creia que eren ànecs però el seu bec era punxegut. En la distància se'm feia difícil distingir-ho bé. Baixaven, nedaven a l'estany i s'endinsaven en les aigües buscant peixos. Fins a mitja dotzena vaig arribar a comptar una vegada. Dies més tard uns pescadors em tragueren del dubte: les forasteres aus eren cormorans que en aquesta època s'acosten a les nostres contrades, per això havien instal·lat uns "espanta-ocells" en mig de les aigües doncs pel seu voraç apetit, s'enduien gran quantitat de peixos que obligava a repoblar l'estany amb major freqüència. Val a dir que l'eficàcia d'aquests enginys resultà prou minso.
L'arribada de la primavera es nota amb contundència. Brillants brots verds treuen els seu colors entre la fullaraca negra caiguda a la tardor. Han protegit les plantes de les fredors dels mesos anteriors, com hivernacle natural mentre que a dalt les branques dels arbres botons nous germinen per fer renàixer el fullam perdut. Tot recupera el sentit, sempre a favor de la vida.