Hom sap que les cultures i les civilitzacions basen els seus orígens ens uns relats mítics per cercar sentit i transcendència a la seva pròpia existència. També hom sap que en el relat mític s'inclou des d'una creació poètica a llegendes, on s'hi barregen històries humanes i personatges divins o sobrenaturals, que provoquen l'efecte que el relator busca, explicar una realitat, intuir l'origen de les coses, defensar una idea, crear una opinió i també una identitat col·lectiva.
La Bíblia documenta una d'aquestes tradicions que emmarca la cultura semítica i que nosaltres heretàrem per la via judaic-cristiana-romana.
Llegim a l'inici del Gènesi que al sisè dia de la creació, Déu decidí crear la humanitat a la seva imatge i semblança, creant-los home i dona, en un mateix acte creatiu i al mateix temps, abans de descansar. En això volem fer peu fort.
Posteriorment quan es parla del paradís, ens presenten el primer home sol, sense parella, i quan es queixa, Déu l'adorm, li extreu una costella i amb ella crea la dona, en despertar-se diu allò tradicional de: "això sí que ja és os dels meu ossos i carn de la meva carn". És com dient, allò d'abans no ho era.
I què era allò d'abans?: la dona creada a l'uníson que el primer home? Trobem la resposta en una altra tradició semítica que identifica com a primera dona d'Adam a Lilit, la creada al mateix moment, i no pas Eva . Ella s'alliberà del primer home perquè la sotmetia a la seva autoritat i no la tractava de igual a igual, com igual fou la seva creació. Fugí esperitada del paradís patriarcal.
El moviment femení l'ha adoptada com a símbol de la lluita per la llibertat i igualtat amb el baró, mentre que Eva representa la submissió i el sexe secundari o auxiliar. Aquesta darrera idea prevaldrà històricament i condicionarà el model de dona que la nostra societat ha desenvolupat i que ara, després de mil·lennis, hi ha la voluntat de canviar i posar-hi remei.
Malgrat l'aparent oblit del tema, el patriarcat s'oposà des de sempre a Lilit, posicionant-la i relacionant-la, ja en temps babilònic, com una deïtat demoníaca, amb activitat sexual depredadora nocturna aprofitant-se de l'home mentre dormia, satànicament alada amb símbols com les òlibes, animals de la nit. Sempre, la dona com foment del pecat i origen dels mals del món, que només pot ser aturada amb un control permanent del baró sobre ella, que la considera un ser inferior.
Llegim en la primera carta de Pau de Tars als corintis: "vull que sapigueu que el cap de tot baró és Crist i el cap de la dona és el baró... que tota dona que prega o profetitza descobert el seu cap, deshonora el seu cap". Aquestes paraules són per respondre a la qüestió de si les dones poden anar sense vel a les reunions comunitàries, alhora també argumenta fent esment al mite bíblic de la creació femenina, "El baró no s'ha de cobrir el cap perquè és imatge i glòria de Déu, però la dona és glòria del baró... no fou creat el baró per a la dona sinó la dona per a el baró". Lús del vel, doncs, no és una qüestió d'identificació cultural, sinó d'anulació intel·lectual de la dona.
Això ha impregnat l'inconscient col·lectiu de la nostra civilització occidental (i també l'oriental), i per alguns explica la crònica violència de l'home sobre la dona, quan aquesta no es sotmet a la voluntat del baró. La tradició religiosa és un important factor de manteniment del conflicte, que cal corregir.
La tasca és enorme atès el pes històric, mil·lenari amb que aquesta ideologia impregna l'inconscient de molts barons i potser també dones. Però ho tenim clar, i la Llei i el Codi Penal hi han d'ajudar a més de l'educació.
Vull acabar aquest post amb la primera estrofa d'un poema que la mare recitava quan arribaven a les seves oïdes notícies de maltractes entre parelles. La seva autora, una poetessa mexicana del segle XVII, que, sense vocació religiosa, s'internà voluntàriament en un convent en busca de protecció: Sor Juana Inés de la Cruz:
HOMBRES NECIOS QUE ACUSÁIS
Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis
...
