dimarts, 22 de setembre del 2020

Concepte de Dret nacional.

És evident que sóc romàntic, enciclopèdic, montesquià, lliberal, socialista... ciutadà del segle XXI, que no creu en els principis de l'Antic Règim, però que porta en la motxilla la part del pes de la Història de la Humanitat que em correspon. Vull dir que em sento del tot Contemporani. Faig aquesta introducció com reacció a un article periodístic que es pregunta perquè l'Església catalana no ha fet cap gest per el reconeixement dels drets nacionals catalans, i em pregunto: què és un dret nacional?

En principi sembla que la consciència nacional és un fenomen col·lectiu d'identificació cultural amb una llengua, uns costums, unes normes o lleis, en un territori, amb un passat comunitari recognoscible i un futur probable en comú, diferent a altres comunitats de l'entorn,  que es reconeixen entre sí.

Un primer dret seria el reconeixement d'aquesta realitat i el respecte mutu. 

Si mirem la Història aquest dret col·lectiu seria molt recent, propi del segle XIX i el Romanticisme,  doncs apareix per necessitat, en la ruptura violenta contra l'Antic Règim. Les Monarquies anteriors a les revolucions, només entenien dels drets hereditaris de les famílies reals entronitzades en un territori anomenat regne, format pels resultats de guerres i casaments que afegien patrimoni al monarca. No importava que hi haguessin nacions diverses dins el marc proper o d'ultramar del regne. El poble només podia identificar-se amb el que significava el seu rei i l'elit ètnica que l'envoltava. En trencar-se l'autoritat real aparegué la necessitat de sentiment d'identificació amb una nació. De súbdit d'un rei es passà a ciutadà d'una nació. El moviment cultural romàntic amb la seva metafísica històrica, completà aquest procés.

Nasqueren amb dificultats Repúbliques i Monarquies constitucionals amb consciències nacionals coincidents  amb les majories del regne original, oblidant-se que les minories nacionals existien i que també havien adquirit consciència de llibertat, igualtat i fraternitat. Moltes, en el transcurs de guerres o cessions territorials, havien vist abolides lleis, costums inclús repressió de la llengua parlada que les identificaven i la nova situació no semblava aplicar-se a aquestes minories.

El segon dret potser seria la recuperació de les pròpies institucions abolides, que dónen personalitat a la nació, però adaptades a l'actualitat i amb competències no condicionades a gracioses cessions.

El tercer punt seria preguntar-se si aquesta restitució podria encaixar amb el dret de la autodeterminació dels pobles formulat per Wilson en el món occidental i Lenin en l'oriental i acceptat per l'actual ONU i poder desenvolupar estructures per esdevenir Estats. Els arguments no són definitius i haurien d'estar oberts a un debat entre lliures i iguals.


En quant al paper de l'Església Catòlica en el debat, el tinc per dubtós. Des que a partir del segle IV dC, el cristianisme anà conquerint el poder religiós de mans dels César, s'ha anat adaptant al poder polític dominant en cada situació històrica, adquirint també prou autoritat com per instituir Reis i Corones donant-lis l'oportuna legitimitat en front de competidors. La constància històrica de la jerarquia és formar part de les estructures de poder mundials.

Si a més, només el 17,4% de les declaracions de renda dels catalans marquen X per l'Església Catòlica en front del 45% a Castella-La Manxa, perquè els hauria d'ajudar en les seves esperances nacionals? (1)

Sempre trobarem esperits religiosos individuals a favor dels desvalguts o de les nacions sense Estat, i contra els abusos del poder, però no ho podem esperar de l'Església Catòlica Institucional de cada territori.

En resum, els drets nacionals serien aquells que dónen dret a esdevenir Estat entre els Estats, i això encara està sotmès a la voluntat dels Estats de les nacions dominants i als interessos de les economies globals.

(1) Afegit el 25 de setembre 2020.