dimarts, 21 de gener del 2020

El Judici al Major Trapero

ara.cat   google images
No el segueixo amb el mateix interès ni manera que el judici dels polítics. Els poc moments observats de la intervenció de Fiscalia m'evoquen els interrogatoris policials, quan van posant damunt la taula circumstàncies o aspectes concrets que no demostren res, com esquer a veure si el sospitós cau en la trampa i confessa. M'adono que hi ha un relat prefabricat i sense proves sòlides que vol fer-ser creïble per iteració.

La defensa del Major Trapero vol demostrar que l'acusat va mantenir, en tot moment, una postura professional i independent de la línia política, que seguia escrupolosament un model de policia democràtica amb metodologies diferents a les forces policials estatals. Els Mossos, un cos policial que vol estar  al servei de la comunitat alhora que defensant la legalitat, diferent al lema "todo por la pàtria", respectuós amb els drets civils ciutadans mentre es mantinguin dins els límits de la convivència, cosa que impedeix fer càrregues policials mentre hi hagi intermediació efectiva.

En el 20-S, Fiscalia manté el relat, ja vist anteriorment, que la població es revoltava contra una ordre judicial quan la realitat de la gent del carrer és que sortia a defensar les Institucions de la Generalitat i els polítics escollits democràticament, intuint una intromissió del poder central en una aplicació amagada de l'article 155, que encara no se sabia com es faria, però s'intuïa. Aquest relat es mantindrà atès que és l'acceptat en el judici de l'1-O.

Suposo que Fiscalia, d'alguna manera, vol demostrar que els Mossos d'Esquadra seria el cos armat de la Generalitat disposats a la defensa violenta de la Institució, similar al 6 d'octubre de 1934, i el seu responsable principal, el Major Trapero, justificant l'acusació de rebel·lió que encara manté. No serà així però marejarà la perdiu.

Tot quedarà amb una interpretació de desobediència sediciosa al poder Judicial, presó i inhabilitació, però per això caldrà seguir el programa funambulesc durant setmanes, per esperar mesos després la publicació d'una sentència ja escrita.

No penso presenciar les sessions d'aquesta obra teatral, només aniré seguint allò que diu la crítica.


dimarts, 14 de gener del 2020

Ens entossudim a jugar als escacs

L'Instagram de Puigdemont
Temps enllà férem un escac al rei en una situació complicada. La figura només tenia dues caselles per escapolir-se'n, l'una l'obligava a la repressió i l'altra al diàleg, va decidir i triar la primera. La nostra estratègia resultà pròpia d'un principiant, crèiem "jugada mestre" i esdevingué tràgica, doncs no vàrem preveure la resposta del veterà, un contraatac violent i escandalós.

El contrincant amb pocs moviments però ben coordinats, aviat ens va fer perdre les figures que, per força quedaren fora del taulell. Sense elles ha estat necessari reorganitzar l'estratègia dels peons que, en xarxa i ben adossats componen una esplèndida barrera.

Procurem col·locar els peons en les caselles blanques per defugir l'implacable control en diagonal de l'alfil negre, atès que ja no tenen alfil blanc però conserven els infatigables cavalls que ens porten de corcoll amb els seus salts i corredisses.

La nova estratègia es basa en fer avançar la barrera de peons, pujant, amb la intenció de fer-ne coronar algun i aconseguir que alguna figura principal torni al taulell.

Donàvem per entès que jugàvem amb les noves regles dels escacs democràtics avalades per la Federació, i que l'àrbitre estava amatent a les jugades il·legals, però no érem conscients que s'usaven normes no derogades d'èpoques passades mentre la Federació mirava cap una altra banda. Potser creia que la partida es jugava fora del seu territori d'influència o era una competició privada que no l'afectava.

Encara que algú pensava en jugar al pòquer, ens entossudim a jugar als escacs malgrat no veure's cap final ni per escac i mat, taules o ofegament d'alguna de les parts. Aparentment la Federació comença a considerar que es juga en el seu territori. Ens espera una final apassionant com habitualment es diu.



dilluns, 6 de gener del 2020

En Pep ens ha deixat

Així m'ha arribat un sobtat mail del grup d'amics de la Sagrera, feia pocs dies que havia rebut la seva felicitació de Nadal. Tots érem un joves plens de vida i esperances que participàvem d'un projecte comú relacionat amb el binomi educació/ oci, l'Esplai, punt de trobada de les nostres inquietuds. Després tots vàrem volar fora d'aquest niu, cercant, encetant la pròpia vida independent amb llums i ombres com qualsevol.

www.expresdesantandreu.cat

Pep, eres una ànima engrescadora en aquell grup, sempre optimista, buscant solucions positives als problemes, convençudament religiós amb un cristianisme crític i social. Tampoc no exercies lideratge però les teves intervencions havien ajudat personalment a més d'un. Ben plantat, no resultaves indiferent a les noies de la teva edat, però  ho tenies molt clar, la teva vocació anava pel davant i no donaves peu a les seves esperances.

Foren uns anys que van marcar profundament el nostre grup d'amics que, malgrat els anys transcorreguts, sempre hem anat mantenint un cert contacte, cadascú evolucionant professional i familiarment a la nostra manera però. Espero Pep, que al llarg de la teva vida hagis acomplert les teves esperances i il·lusions, que el servei als altres no t'hagi decebut ans t'hagi donat satisfaccions i sentit transcendent

No podré estar al teu funeral. Segur que la comunitat a la que vas servir t'acompanyarà de manera emotiva junt amb els familiars i amics de joventut als quals no podré veure ni compartir la pena de la teva absència. Em costa trobar les paraules justes quan em trobo en aquestes situacions i no serà per manca d'experiència condicionada per la meva vida professional, on la presència de la mort és constant i esdevé un final natural que no té aturador, per això et dedico aquest post perquè d'alguna manera quedis en la memòria.