dilluns, 27 de maig del 2019

Ortega y Gasset i l'Estatut del 32 (II)

Seguint la línia del post anterior (veure'n més ), començaré per destacar algunes frases discursives d'Ortega en la seva crítica a l'aprovació de l'Estatut d'autonomia per a Catalunya de l'any 1932.

baixat de Wikipedia
Concepte d'Autonomia

"Cesión de poderes, que quede claro que el Estado lo otorga y el Estado lo retrae y a él reviene. Si se reduce así el problema, podremos entendernos, pero no nos entenderemos si se plantea en términos de soberania"

"Catalunya es un pueblo que vive preocupado y como obseso por el problema de su soberania (...) por qualquier fecha que cortemos la historia de los catalanes encontramos a éstos, enzarzados sobre cuestiones de soberania" (...) "es un pueblo que es problema para sí mismo".

"Muchos catalanes quieren vivir con España, pero no osan manifestar su discrepancia, y los que discrepan son arrollados y esa política concreta les ha sido impuesta por una minoría"

"es absolutamente necesario que quede deslindado de este proyecto de Estatuto todo cuanto signifique, cuanto pueda parecer amenaza a la soberania unida" (...) por este camino iríamos derechos y rápida a la catastrofe nacional"

"Nos parece un error que se deslice el término ciudadanía catalana. La ciudadanía es el concepto jurídico que liga más inmediata y estrechamente al individuo con el Estado, como tal; es su pertenencia directa al Estado (...) es menester que amputemos en esa línea del proyecto de Estatuto esa extraña ciudadanía catalana"

Educació

"Pretende Cataluña crear ella su cultura (...). Lo que no sería posible es que para crear esa cultura catalana se usare de los medios que el Estado español ha puesto al servicio de la cultura española, la cual es el origen dinámico, histórico, justamente del Estado español, (...). Parece justo que convivan paralelamente las instituciones de enseñanza que el Estado allí tiene y las que cree, con su entusiasmo, la Generalidad".

Només llegint els fragments anteriors es descobreix el discurs nacional espanyolista en la seva més pura i original manera de pensar. Els seus arguments són defensats ara per la dreta i esquerra monàrquiques, amb altres paraules al segle XXI, però amb el mateix esperit. Ho podem veure en aquesta aspectes:

- La dificultat actual per acceptar que l'Estat espanyol sigui plurinacional en origen i evolució, i per tant, la possibilitat de compartir sobiranies, la qual cosa sembla que horroritza de només pensar-ho. Tanmateix que pugui haver-hi en el llenguatge alguna insinuació com la ciutadania catalana és rebutjada per qui s'autodefineix com constitucionalista: només existeix una, la ciutadania espanyola ( què diria Ortega de la salutació terradellenca de: ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí !?), li hagués agafat un cobriment de cor. La seva solució fou ben radical i traumàtica: l'amputació del terme.

- Sorprèn la insistència amb que es refereix que el poble de Catalunya és problemàtic internament, amb ambivalència de sentiments d'identitat espanyola-catalana i que això repercuteix històricament, i que segons allò que predomini apareixerà cíclicament el "problema catalán" el qual és impulsat i imposat per una minoria nacionalista. Ortega en cap moment es planteja la possibilitat que sigui al revés i s'estigui imposant allò espanyol en la comunitat catalana, si vols per força. També ara el discurs espanyolista insisteix en que el conflicte és intern entre catalans, no entre Catalunya i Espanya. Primer que es tractava d'una minoria que s'embolicava amb la bandera per cobrir la seva misèria política, després que una meitat de catalans estaven contra l'altre meitat, sense voler comptabilizar-los en realitat, que primer s'han d'entendre entre ells abans que amb les Institucions centrals.

Aquesta insistència cíclica dóna suport a la idea que Catalunya mereix ésser bombejada cada cent anys, com deia Peces Barba fa poc amb assentiment de la comunitat "intel·lectual" espanyola. Actitud equivalent al "a por ellos" de la Guàrdia Civil del segle XXI.

- L'hegemonia i lideratge de Castella en cultura i llengua per sobre de les altres cultures nacionals les quals són menyspreades i titllades de regionalismes i llenguatges dialèctics,  és la línia de pensament dominant, que no veu bé el procés integrador de la immersió lingüística com metodologia pedagògica que vol portar al domini per igual de les llengües catalana i castellana, amb insistència de ensenyament per llengües separades, com en el primer Estatut. La intromissió de la Llei d'Educació de l'Estat per imposar la espanyolització dels catalans mentre s'acusa d'adoctrinament a la Generalitat (projecció autodefensiva psicoanalítica ).

Entenem amb tot això com Ortega era admirat i els seus arguments eren usats, per Ramiro Ledesma i José Antonio Primo de Rivera, com fonaments a la seva ideologia política i com encara avui en dia és citat com liberal republicà espanyol de l'altra riba de l'Ebre.



divendres, 17 de maig del 2019

Ortega y Gasset i el nacionalisme català (1)

Fa un dies una editorial de Vicent Partal al diari Vilaweb, ens mostrava com les opinions emeses en 1932 per Ortega y Gasset (1883-1950), durant la discussió del Estatut de Catalunya, encara són vigents en l'Espanya de 2019. Rellegint el seu discurs no tenim altra remei que donar-li la raó.  En aquest post i següents espero fer-ne alguns comentaris per destacar-ne les coincidències.

Baixat de wikipedia
En primer lloc i com principal argument exposa que el "problema català" és irresoluble  per més Estatuts que s'ofereixin o pactin des l'Estat i que només es pot conllevar, com aquell que aguanta les impertinències perquè no hi ha més remei, perquè el nacionalisme català és particularista i el defineix com un sentimiento vivo que impulsa a vivir aparte de todos los pueblos o colectividades. Los pueblos de nacionalismo particular tienen la fatal predisposición de quedar fuera, reclusos y absortos dentro de sí mismos. i ho relata com si això fos una anomalia històrica, que no segueix la llei universal d'evolució dels pobles en la seva identificació nacional.

Segons ell la regla universal seria el deseo  de los pueblos de integrarse o fundirse en una gran unidad histórica, en la radical comunidad de destino, que es una gran nación, i posa com exemples França, Itàlia, Espanya... i explica el cas d'Espanya: de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado la España compacta, poseídos por el formidable afan de ser españoles. El nacionalismo particularista está claro que no puede ser, y que no tiene más remedio que sumirse en las grandes concentraciones nacionales. Sorprèn que entre els pobles de la Península s'oblidi de Portugal, aquest poble tampoc no ha estat posseït per l'afany de ser espanyol. Freud trobaria raons ideològiques i no racionals en aquest estrany oblit.

Ortega, des de la seva intel·lectualitat reconeguda s'inventa lleis històriques inexistents en la historiografia. La seva formació és filosòfica i específicament metafísica i potser vol descobrir la metafísica transcendental de la Història, fent de la Història de Catalunya una anomalia ( i Portugal?), l'excepció, que no puede ser. Renoi quin honor !

Aquestes reflexions les fa l'any 1932 quan encara no ha esclatat la dramàtica deriva autoritària amb que es convertirien aquests Estats nacionals que tant admira, inclosa Espanya, d'on hauria de fugir, i que portaria Europa a una de les seves pitjors i cruels etapes. Itàlia però ja estava sota el domini mussolinià i els principis feixistes. Només un mirar cap un altra cantó, podria explicar la ceguesa d'aquest intel·lectual que es considerava liberal.

Ortega va viure en la seva adolescència i essent estudiant, el desastre nacional de 1898, la pèrdua final de totes les colònies espanyoles i estic segur que això l'influí biogràfica i intel·lectualment, així com també, les lectures i reflexions de la generació del 98. Potser per això es limita al territori peninsular quan reflexiona sobre l'esperit nacional, oblidant tots els espanyols que habitaven en les colònies, que optaren per la independència i que no se sentiren posseïts pel "formidable afany d'ésser espanyols" malgrat mantenir l'idioma espanyol/castellà com propi.

Encara en el dia d'avui, dretes i esquerres espanyoles, consideren el nacionalisme espanyol (sentiment i idioma) com quelcom natural, no imposat sinó emanat de la Història i la resta de sentiments nacionals peninsulars com excloents, supremacistes, xenòfobs, doctrinaris i altres adjectius que no representen sinó una projecció psicoanalítica dels propis defectes sobre els altres.

També ressaltem la definició que fa de nació com unidad histórica de destino, coincident amb l'adoctrinament josé-antonià.

En un proper post parlaré del concepte que té d'Estatut, molt coincident amb les línies vermelles que percebem actualment.