dissabte, 20 d’abril del 2013

La indignació ja té veu cristiana.

Heus ací una aparentment "estranya parella". Però tenen una cosa en comú que és la seva set de justícia d'origen cristià. Ni Arcadi Oliveres ni Teresa Forcades poden amagar una influència marxista en llur pensament econòmic, com mostren algunes de les seves expressions i exposicions públiques que coincideixen amb l'anàlisi del capitalisme que fan Marx i Engels en el seu Manifest comunista. Rellegir-lo és constatar que la situació de globalització exposada en 1848, coincideix gairebé al mil·límetre amb la situació que estem vivint. El manifest de la parella ens recorda aquell procés engegat amb al Concili Vaticà II (alguns integristes cristians consideraven comunista el Papa Joan XXIII) d'aproximació i diàleg cristià-marxista. Ho recordeu?, el mur no s'havia ensorrat i del seu darrera emergien càntics de justícia social i de dret d'autodeterminació dels pobles, mentre que  en aquest cantó del mur el sistema capitalista es desenvolupava colonitzant políticament Àfrica, Amèrica del Sud i Orient Mitjà, cercant productes bàsics i fonts d'energia i mantenint dictadures si era necessari.

Personatges d'aquell diàleg: Karl Rahner, Jesús Aguirre, Louis Althusser, Jules Girardi, A.C. Comín, J.L. Aranguren, M Sacristan... i tants altres que enumerar-los seria difícil i cansat, són comparables al rol que veig fer ara a Arcadi Oliveres des de les seves profundes conviccions cristianes, del seu compromís permanent amb la Justícia i els moviments populars i després d'haver fet pedagogia a tort i a dret  sobre l'evolució global de l'economia especulativa de mercat (Capitalisme) com causa de la profunda crisi actual, empès pel seu compromís personal, ha donat un pas endavant al costat de Teresa Forcades, també testimoni que la Fe, la Justícia i el compromís social van de bracet. Són unes de les millors veus que la indignació hagi pogut trobar.

La seva crida prou diferent de la parella Marx/Engels, no proposa una elit d'avantguarda obrera ni dictadura proletària, sinó treball unitari, coordinació d'organitzacions polítiques i democràtiques de base que tinguin la visió comuna anti-capitalista i projecte d'autodeterminació. Malauradament  no és la primera vegada que es fa una crida a la unitat de l'esquerra. En aquest món hi ha massa personalisme que ha impedit fins ara qualsevol projecte unitari. En serà un altre més?


dijous, 4 d’abril del 2013

Escac+!. Quantes jugades ens portarà al mat?

Les partides dels grans Mestres són llargues, mai no se sap quan ni com acabaran. Estem acostumats a aquells exercicis de "...blanques juguen i guanyen en tres moviments....trobaràs la solució?...". Aquesta vegada la partida encara no és finalitzada i no podem fer aquest exercici però l'amenaça al rei blanc és molt seriosa.


Les negres tenen les seves peces ben col·locades i dominen les caselles vitals, o així ho sembla. La dama blanca ja fa unes quantes jugades endarrere que està neutralitzada en els seus moviments d'atac. En l'actual posició només pot fer la funció de defensa dels alfils, sobretot ara que la situació de la torre blanca sembla afavorir el joc de les negres.

El rei blanc ja enrocat, té pocs quadres per moure's quan rep aquesta jugada d'escac: rei! diuen les negres.
La resposta és complicada i mereix un estudi profund d'anàlisi de situació de les peces al taulell, vigilant les columnes d'atac directes però també les traïdores diagonals. No es descarten els moviments fora del taulell amb maniobres de distracció sobre l'àrbitre de la competició. L'entorn de les blanques denuncia alguna sospitosa jugada il·legal  de les negres i així guanyar temps atès que l'àrbitre ha de resoldre l'afer dedicant-li temps i medis abans d'autoritzar el següent moviment. L'àrbitre però és una persona experimentada, ja té 67 anys, honesta i segurament no voldrà perdre massa temps per a resoldre l'assumpte doncs la seva jubilació treu el nas en un horitzó no massa llunyà.

Anys endarrere una jugada agosarada va posar en perillós escac al rei blanc. Fou la jugada 23-F. Un cavall blanc ocupà una casella especialment conflictiva i l'atac esdevingué per contrapartida gairebé letal pel rei. Només el sacrifici de la pròpia peça que inicià l'atac resolgué la situació. Analistes de la jugada varen veure com la posició que ocupava la dama i alguns peons foren decisius per la solució, aspecte que en aquest moment no es produeix.

Potser ara, la presència d'aquell peó blanc que ocupa una casella avançada podria arribar a coronar i reforçar el taulell amb una nova peça ofensiva que el col·locaria darrera la fila de les negres i amb un contraatac aconseguir unes taules temporals.

No oblidem però la data d'aquesta important jugada: 3-A-2013, podria esdevenir la clau del final de la partida i de la competició.