Pel maig, cada dia un raig.

Avui les meves cames han demanat acció, no paraven de neguitejar-me l'ànim exigint del cervell una prompta resposta i d'aquesta manera m'he posat en marxa i he eixit fora vila en direcció a Sant Martí. Primer he passat per l'estany prop del parc del convent que llu ben ple, es nota que enguany la primavera ha estat generosa amb l'aigua. Aquí la societat de pescadors (sí, al secà tenim pescadors, esportius evidentment) manté una colònia de peixos per gaudir de l'activitat que li és pròpia.






Més endavant  contemplo com els conreus mostren els primers brots de la darrera plantada de panís (transgènic, esclar, no en tinc cap dubte, encara que cap cartell no ho indica), cuidats i arrenglerats.

D'ací res no em costa arribar-me al Canal d'Urgell, travessar-lo en direcció a Sant Martí i endinsar-me pels secans esteparis de Belianes.



El planer camí em porta a les restes del Molí Nou del Senyor, que podria correspondre al molí que es menciona en el capbreu de Bellpuig l'any 1559, en relació als bens de la vila, on constaven dos molins propietat del Baró de Bellpuig.

 Es tracta d'un molí fariner mogut per la força de l'aigua. En aquest cas per les aigües provinents mitjançant una sèquia, del riu Corb, que passant per Sant Martí, vorejant Maldà i seguint cap a Belianes arribava a Bellpuig. El traçat d'aquest darrer trajecte queda actualment desdibuixat sobre el terreny.

En les fotografies es pot veure el mur residual de l'obrador on es feia la molta, la volta de cacau per on sortia l'aigua  i que es continua amb la sèquia molinal.

Diu Jaume Torres i Gros, estudiós local de Bellpuig: "La riuada del 23 de setembre de 1874, denominada rovinada de santa Tecla, va destruir molins i sèquies per on passà. Es tornaren a arreglar sota la vigilància dels sequiers del Corb de Bellpuig. Això no obstant les aigües disminuïen progressivament atès que les fonts del riu s'anaven eixugant. les conseqüències per al terme de Bellpuig foren que la partida de la Serra i la meitat de la partida de l'Horta quedaren al secà i els molins hagueren de plegar: el de la Sinoga, el del Tona, el del Canonge i el Nou de Bellpuig".

Seguint el recte i pla camí en mig d'aquesta estepa del secà a l'Urgell, lloc per la qual possiblement transcorria la sèquia  i a uns tres-cents metres de les anteriors restes, ens trobem amb la casa on estava situat  l'anteriorment esmentat molí del Canonge. Un cartell plantat davant la casa així ens ho informa.

Els plans de Preixana-Belianes s'obren davant meu, ambient estepari, d'aus en perill d'extinció, amb paisatge sembrat i trencat per algun arbre a l'horitzó que serveix de talaia per la cacera i refugi a dites aus.

               Arbres de secà (ametllers),

plantes medicinals. 

També hi ha racons recuperats a l'antic traçat del canal d'Urgell, amb intent de amabilització humana i plantades de lliris d'aigua que floreixen amb el bon temps.

Quan més animat estava, unes formacions bromoses al cel m'han aconsellat que havia de començar a donar per acabada la passejada i les cabòries. Vivim una primavera de canvis sobtats en la qual l'aigua se'ns mostra precipitadament amiga. Així que adéusiau planúries i cap a casa com els caragols.

No saben què fer

El dia abans gairebé tots els diaris de Catalunya i la resta de l'Estat, duien en portada o en Editorial, la notícia de l'esgarrifós i preocupant alt nivell mig d'atur assolit al nostre país. Davant la xifra esperàvem el ja tradicional fatídic divendres, dia de la setmana escollit pel "gobierno de la Nación" per engaltar-nos els seus "projectes" i "remeis" a la situació econòmica, que sembla que és oficialment la única cosa que els preocupa i el demés són cabòries.

Amb tota la tranquil·litat se'ns comuniquen les dades tècniques de l'economia   i la constatació que les xifres de l'atur poden mantenir-se elevades fins 2016, i ho diuen amb aquella fredor de l'expert,(els números són fets a Brussel·les!, no us ho perdeu!), com dient "ho podem aguantar, el primer és reduir el deute". Cap impuls per frenar o reconduir el procés de la pèrdua de llocs de treball, cap recomanació, cap esperança pels desesperançats, cap expressió facial dels polítics que puguin encomanar un mínim d'empatia pels que pateixen: el somriure de la Sra. Soraya de Santamaría sempre té tendència a la desviació a l'esquerra adquirint un cert aspecte sardònic.

Amb la meva innocència jo pensava que els governs estaven per reconduir la salut de la nació (wealth: riquesa, salut), augmentar-la, repartir-la entre els més desfavorits, evitar fugues, atraure capitals, comerç i activitat econòmica en general, però no, sembla que només hi són per transmetre la veu del seu amo, no cal fer res "le monde va de lui mème" lema dels clàssics lliberals.

Aquest no fer res o no s'hi pot fer res, repetit fins atipar-se, cala massa endins del poble que roman callat mentre va rebent encara "la pulcra moneda que arriba a valer molt menys que res" (Salvador Espriu), dels ajuts socials cada vegada més minsos i retallats, mentre els banquers es retiren amb pensions milionàries.

No, no fan res, tampoc l'oposició. Qui diu que hi ha una altra alternativa tampoc no l'exposa, excepte l"estranya parella" del meu post anterior i llur idealista i revolucionari decàleg de propostes.