dijous, 21 de març del 2019

La Guàrdia Civil


Expliquen alguns números de la Guàrdia Civil, que mai havien viscut un ambient d'odi com els viscuts a Catalunya en setembre-octubre de 2017.

Permeteu-me publicar el Poema que Garcia Lorca els hi dedicà en 1924.





Romance de la Guardia
Civil española

A Juan Guerrero, cónsul
general de la poesía

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas se conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche,
noche, que noche nochera.

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo se les antoja
una vitrina de espuelas.

La ciudad, libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entraron a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de moneda.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.

En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la guardia civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas;
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

¡Oh ciudad de los gitanos!
La guardia civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
Juego de luna y arena.


dilluns, 11 de març del 2019

....ismes

Justament ahir, en una cadena televisiva, sis dones de sis partits, es definien en el seu concepte de "feminisme". Justament ahir vaig poder comprovar la polisèmia de les paraules, cosa que dificulta els debats sobre els  ...ismes atès que hom parla de diferents coses. Ho veiem i notem entre amics, familiars, coneguts o saludats. Les discussions s'allarguen entre contradiccions i malentesos, prejudicis i coses no dites, "panellets i penellons", "galgos y podencos"...

Ahir, discutint-se si algú és més "feminista" veritable o aparent, perquè se sigui de dretes o d'esquerres, si els homes poden ser feministes o no....

En aquest post vull recordar un episodi, no menor, en la lluita per la igualtat social i política de l'home i la dona. Em refereixo a l'aprovació del dret al vot universal de la dona en la II República Espanyola, a l'any 1931.

Victoria Kent (wikipedia)
Clara Campoamor (wikipedia)














Dues dones soles en una Càmera de Diputats de 282 membres. Ambdúes es definien feministes. Clara Campoamor era membre del Partit Radical (Lerrouxista). Victòria Kent era membre del Partit Republicà Radical Socialista.

Estava en discussió si les dones podien votar lliurement i sense cap impediment com els homes. Segurament eren partidàries del vot però no d'igual manera.

- Clara Campoamor sembla que no tenia cap dubte sobre l'aprovació immediat d'aquest dret fonamental en la dona del seu temps, sense restriccions.

- Victòria Kent pensava que la dona del seu temps estava massa adoctrinada per l'Església Catòlica i els seus conceptes, massa sotmesa al marit conservador, s'afavoria al vot de la dreta i per tant no era al moment arribat per establir aquest dret.

Finalment Clara fou més convincent que Victòria i les Corts votaren a favor d'aquest dret fonamental per la dona. Foren 161 vots contra 121. El vot masculí, majoritari com hem expressat més amunt, reconegué en 1931 el dret universal de vot de l'home i la dona per igual.

La conclusió és que no per ser dona i d'esquerres s'és més "feminista", ni que els homes siguin insensibles a la igualtat entre gèneres.

Parlar exclusivament en termes de "ismes" només porta a la confusió si els interlocutors no defineixen prèviament el significat del concepte o doctrina. Ni ser de dretes o d'esquerra aporta res nou al debat dels drets fonamentals d'homes i dones. Ni capitalisme ni socialisme han afavorit històricament la dignitat femenina. La condició femenina i els seus problemes de violència de gènere en les societats del segle XXI, presenta potser molts més arrels culturals històrics, que no pas de model econòmic. Potser el debat hauria d'anar per aquí.

Vull recordar en aquest moment aquell rap de John Lennon que va compondre amb Yoko Ono, estant enllitats en aquell episodi de protesta contra la guerra, Give peace a chance , on en una de les seves estrofes critica la contínua discussions i enfrontaments entre "ismes"

Anem directament als problemes i les seves causes i evitem en el debat usar massa els "ismes" i acusar de "istes"  els contraris.