El Pacte de Sant Sebastià (1930)

El disset d’agost de 1930 es va signar el famós Pacte de Sant Sebastià, ara fa 87 anys. Recordem breument aquest important fet històric.

Ens trobem amb una Monarquia en crisi des de
fa molts anys, (gairebé ja va néixer en crisi), que està esgotant el seu darrer recurs per mantenir-se: la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que, d’acord amb el rei Alfonso XIII, materialitzà un pronunciament a Barcelona iniciant en 1923 un règim autoritari. Es presentà com una solució temporal al desordre present i no va despertar massa oposició ni en la Catalunya d’aquell temps ni en la resta d’Espanya, perquè, a part del control del desordre intern, una de les seves missions era acabar amb la impopular guerra del Marroc. La Lliga de Cambó, que recentment havia donat suport a la monarquia entrant en el seu govern, no s’hi oposà d’entrada, però un any després (1924), per l'evolució de règim, es veié obligada a deixar d’actuar en la legalitat i passà a la vida clandestina.

Al principi el general tenia una imatge pública de ser tolerant amb la qüestió catalana, però aviat s’esvaí el miratge i en el seu mandat es manifestà sense dubtes, perseguint la llengua i els símbols catalans, essent contrari a qualsevol acte regionalista i molt oposat a l’autonomisme que identificava amb separatisme.

Fets de la Dictadura respecte Catalunya:

- Nomenà com presidents de la Mancomunitat personatges de la seva confiança que minaren la entitat des de dins, fins que en 1925 Calvo Sotelo disposà la creació d’una Comissió encarregada de liquidar-la, per tornar al sistema provincial.

- El Governador Civil de Barcelona Milans del Bosch, en 1926 va destituir la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona pel seu suport a la llengua catalana, va clausurar l’Orfeó Català i va tancar el camp del Barça.

- Varen ser també clausurades totes les escoles de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

- Fou prohibit l’ensenyament del catecisme en català

.....

Fou de tal magnitud l’acció contra la cultura catalana, que un grup d’intel·lectuals castellans signaren en 1924 el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana. Entre ells, Menendez Pidal, Ortega y Gasset, Azorín, Madariaga, García Lorca, Azorín. García Lorca vindría a Catalunya per aquestes dates establint amistat amb Salvador Dalí.

Els partits polítics durant aquest període restaren en hivernació, però així que avançava la dictadura la seva activitat clandestina i d’agitació es posà en marxa buscant noves complicitats. Els partits d’esquerra catalana i republicans es reorganitzaren amb noves entitats i propostes d’unitat (Rovira i Virgili, Companys, Macià, M. Domingo...). Es veié la necessitat d’establir pactes amb partits espanyols que actuessin en la mateixa direcció.

Quan Espanya pactava com seria el nou règim després que en gener de 1930, el rei dimitís a Primo de Rivera que s’exilia a París on mor, i encarregués al general D. Berenguer la formació d’un nou govern, els partits a Catalunya estaven dividits i en plena reorganització i així varen arribar a l’agost de 1930 en el Pacte de Sant Sebastià. Hi eren els partits d’esquerra catalans: Estat Català, Acció Republicana de Catalunya, i Acció Catalana que donaren suport al comitè republicà espanyol presidit per Alcalá Zamora, amb la condició que aquest donés sortida al tema català en forma d’estatut d’autonomia o constitució autonòmica que s’expressaria amb referèndum i votat en sufragi universal pels catalans. Cal destacar que entre els partits republicans espanyols, no va acudir el PSOE. S’havia donat el cas d’haver col·laborat amb la Dictadura en la figura de Largo Caballero com Consejero de Estado. No obstant, més tard es va adherir al Pacte.

El nou govern encarregat de retornar a la normalitat d’una Monarquia Constitucional i Parlamentària, restablí ajuntaments i diputacions i decretà una amnistia. Plantejades unes primeres eleccions que serien municipals el 12 d’abril de 1931, es produí la gran sorpresa del triomf dels partits republicans a tot Espanya. En Catalunya ERC, que no feia massa s’havia fundat, va triomfar amb tota claredat, donant el poder a Macià.

El dia 14 d’abril, Francesc Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics. Aquesta proclama alarmà al govern provisional de la República Española, que envià a Catalunya Fernando de los Ríos, acompanyat de Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer per solucionar aquest incompliment del Pacte de Sant Sebastià. De les negociacions establertes s’arribà a l’acord de renunciar a la República Catalana a canvi del restabliment institucional de la històrica Generalitat amb un Estatut propi dintre la República.

Deia l’historiador Josep Termes en 1987:

«Ara es diu que el gest de Macià trencava els acords presos de proclamar tan sols la República, i que era deslleial. És una interpretació. Potser si no hagués proclamat la República Catalana escara estaríem esperant la Generalitat i l’Estatut»

Ara en 2017, només Catalunya ha obert el debat republicà. La monarquia borbònica restaurada per enèsima vegada en la península i malgrat les seves contradiccions i crítiques, no sembla despertar massa qüestionament entre la intel·lectualitat espanyola. Ja no queden republicans? O estem davant el «silenci dels corders»?

També aquest estiu podem rememorar els 100 anys de la Asamblea de Parlamentarios celebrada a Barcelona el 19 de juliol de 1917, dirigida per Cambó amb la finalitat de reformar la constitució per fer la Monarquia acceptable pels moviments d’esquerra. No va ser possible. Però això és un altre tema.

Bibliografia:

- Pierre Vilar, Josep Termes. Història de Catalunya. Ed. 62. Barcelona1987.

- Jové, José María. España Moderna y Contemporánea. Ed. Teide. Barcelona 1963