La metafísica del Gloria

Calmades les aigües, queda la visió del desastre, i l'apercebiment de la mala consciència. Aprendrem la lliçó?

Han estat tres dies amb les seves nits, com si Natura volgués fer dissabte del territori, escombrant i apilant deixalles acumulades en els rius des de fa anys, enviant-les a la mar, que tampoc les vol, i van a terra de ningú, les platges, que queden dessolades i cobertes de residus amb víctimes innocents, tonyines, altres peixos i alguns humans que no han pogut escapar-se de les fúries.

Si fóssim una altra generació, sensible al pensament metafísic, relacionaríem aquest fenomen amb altres fenomens globals com les guerres i les migracions humanes, la fam crònica en amplis territoris del nostre món, epidèmies per virus inesperats zoonòsics, que passen als humans de formes i maneres inesperades. Hi veuríem genets de l'Apocalipsi o les set plagues d'Egipte i que el temps s'està acabant per aquesta manera de viure i Natura s'enfada, es defensa, que els avisos són certs, però nosaltres com orgullosos faraons, no volem fer-ne cas i neguem les evidències.

Organitzem costoses reunions i congressos que beneficien més als organitzadors amb la seva parafernàlia mediàtica i publicitària, que no pas ajuden a l'obtenció de resultats per a la salut del planeta. Es compren i venen quotes de contaminació i fent-ne comerç pensen contribuir a evitar el desastre. Negoci...negoci...negoci.

Em sap greu per com deixarem el planeta a les futures generacions. Quan érem joves pensàvem que érem capaços de canviar-ho tot, que la generació anterior era un desastre, i ara el desastre som nosaltres.

El Judici al Major Trapero

ara.cat   google images

No el segueixo amb el mateix interès ni manera que el judici dels polítics. Els poc moments observats de la intervenció de Fiscalia m'evoquen els interrogatoris policials, quan van posant damunt la taula circumstàncies o aspectes concrets que no demostren res, com esquer a veure si el sospitós cau en la trampa i confessa. M'adono que hi ha un relat prefabricat i sense proves sòlides que vol fer-ser creïble per iteració.

La defensa del Major Trapero vol demostrar que l'acusat va mantenir, en tot moment, una postura professional i independent de la línia política, que seguia escrupolosament un model de policia democràtica amb metodologies diferents a les forces policials estatals. Els Mossos, un cos policial que vol estar  al servei de la comunitat alhora que defensant la legalitat, diferent al lema "todo por la pàtria", respectuós amb els drets civils ciutadans mentre es mantinguin dins els límits de la convivència, cosa que impedeix fer càrregues policials mentre hi hagi intermediació efectiva.

En el 20-S, Fiscalia manté el relat, ja vist anteriorment, que la població es revoltava contra una ordre judicial quan la realitat de la gent del carrer és que sortia a defensar les Institucions de la Generalitat i els polítics escollits democràticament, intuint una intromissió del poder central en una aplicació amagada de l'article 155, que encara no se sabia com es faria, però s'intuïa. Aquest relat es mantindrà atès que és l'acceptat en el judici de l'1-O.

Suposo que Fiscalia, d'alguna manera, vol demostrar que els Mossos d'Esquadra seria el cos armat de la Generalitat disposats a la defensa violenta de la Institució, similar al 6 d'octubre de 1934, i el seu responsable principal, el Major Trapero, justificant l'acusació de rebel·lió que encara manté. No serà així però marejarà la perdiu.

Tot quedarà amb una interpretació de desobediència sediciosa al poder Judicial, presó i inhabilitació, però per això caldrà seguir el programa funambulesc durant setmanes, per esperar mesos després la publicació d'una sentència ja escrita.

No penso presenciar les sessions d'aquesta obra teatral, només aniré seguint allò que diu la crítica.

Ens entossudim a jugar als escacs

L'Instagram de Puigdemont

Temps enllà férem un escac al rei en una situació complicada. La figura només tenia dues caselles per escapolir-se'n, l'una l'obligava a la repressió i l'altra al diàleg, va decidir i triar la primera. La nostra estratègia resultà pròpia d'un principiant, crèiem "jugada mestre" i esdevingué tràgica, doncs no vàrem preveure la resposta del veterà, un contraatac violent i escandalós.

El contrincant amb pocs moviments però ben coordinats, aviat ens va fer perdre les figures que, per força quedaren fora del taulell. Sense elles ha estat necessari reorganitzar l'estratègia dels peons que, en xarxa i ben adossats componen una esplèndida barrera.

Procurem col·locar els peons en les caselles blanques per defugir l'implacable control en diagonal de l'alfil negre, atès que ja no tenen alfil blanc però conserven els infatigables cavalls que ens porten de corcoll amb els seus salts i corredisses.

La nova estratègia es basa en fer avançar la barrera de peons, pujant, amb la intenció de fer-ne coronar algun i aconseguir que alguna figura principal torni al taulell.

Donàvem per entès que jugàvem amb les noves regles dels escacs democràtics avalades per la Federació, i que l'àrbitre estava amatent a les jugades il·legals, però no érem conscients que s'usaven normes no derogades d'èpoques passades mentre la Federació mirava cap una altra banda. Potser creia que la partida es jugava fora del seu territori d'influència o era una competició privada que no l'afectava.

Encara que algú pensava en jugar al pòquer, ens entossudim a jugar als escacs malgrat no veure's cap final ni per escac i mat, taules o ofegament d'alguna de les parts. Aparentment la Federació comença a considerar que es juga en el seu territori. Ens espera una final apassionant com habitualment es diu.

En Pep ens ha deixat

Així m'ha arribat un sobtat mail del grup d'amics de la Sagrera, feia pocs dies que havia rebut la seva felicitació de Nadal. Tots érem un joves plens de vida i esperances que participàvem d'un projecte comú relacionat amb el binomi educació/ oci, l'Esplai, punt de trobada de les nostres inquietuds. Després tots vàrem volar fora d'aquest niu, cercant, encetant la pròpia vida independent amb llums i ombres com qualsevol.

www.expresdesantandreu.cat

Pep, eres una ànima engrescadora en aquell grup, sempre optimista, buscant solucions positives als problemes, convençudament religiós amb un cristianisme crític i social. Tampoc no exercies lideratge però les teves intervencions havien ajudat personalment a més d'un. Ben plantat, no resultaves indiferent a les noies de la teva edat, però  ho tenies molt clar, la teva vocació anava pel davant i no donaves peu a les seves esperances.

Foren uns anys que van marcar profundament el nostre grup d'amics que, malgrat els anys transcorreguts, sempre hem anat mantenint un cert contacte, cadascú evolucionant professional i familiarment a la nostra manera però. Espero Pep, que al llarg de la teva vida hagis acomplert les teves esperances i il·lusions, que el servei als altres no t'hagi decebut ans t'hagi donat satisfaccions i sentit transcendent

No podré estar al teu funeral. Segur que la comunitat a la que vas servir t'acompanyarà de manera emotiva junt amb els familiars i amics de joventut als quals no podré veure ni compartir la pena de la teva absència. Em costa trobar les paraules justes quan em trobo en aquestes situacions i no serà per manca d'experiència condicionada per la meva vida professional, on la presència de la mort és constant i esdevé un final natural que no té aturador, per això et dedico aquest post perquè d'alguna manera quedis en la memòria.

Contínuament l'art. 155 com amenaça.

D'aquesta manera no ho diu la Constitució del 1978. El TC no s'ha atrevit a sentenciar que la manera d'aplicar el 155 fos incorrecta i així s'ha consensuat l'equivalència d'aplicar l'article, amb la suspensió, substitució a la força d'un govern autònom legítimament elegit i nomenat, passant a mans  directes del govern central de l'Estat, la governabilitat autonòmica.  Perdoneu-me però això és la definició de "cop d'estat".

Aquests dies un grup polític al Congrés de Diputats, no para de reclamar aquesta acció al govern provisional de l'Estat, condicionant-li el seu suport a la investidura. Aquest grup també té a la punta de la seva llengua el mot colpista per definir al govern autònom català desplaçat pel 155. Sigmund Freud diria que està "projectant" el propi problema al seu "enemic", al que vol destruir, desplaçar i no confrontar democràticament projectes i ideologies. No nasqué per dialogar sinó per anorrear tot allò que sona a cultura catalana i ciutadania catalana, concepte que els treu de polleguera.

La manera d'aplicar el 155 no ha permès el maneig del conflicte institucional i històric d'una manera adequada, ans el contrari, el desplaça sine die esperant no sé quines noves circumstàncies per afrontar-lo, o potser millor dit, per no afrontar-lo. Assumint que la Constitució és, en la pràctica, irreformable en els seus continguts substancials que no en els circumstancials, els governs centrals sempre argumenten: incoeu una reforma si voleu fer les coses de manera constitucional. Ai!, el peix que es menja la cua!. Tots lligats i ben lligats de peus i mans. La intel·lectualitat de tots els actuals polítics és ben pobre, no tenen pensament original i van repetint algunes anomenades idees que no són sinó eslògans sectaris i així van confrontant-se sense dialogar a veure qui té més capacitat d'influir en l'electorat, però en el fons només miren d'acontentar als veritables poders fàctics.

Poders fàctics, bàsicament econòmics, que volen mantenir la Generalitat dintre el règim general per així obtenir-ne millor benefici. La qüestió econòmica ve de lluny amb el decret de Nova Planta borbònica.

En l'Antic Règim austríac, en temps de Carlos II, la fiscalitat derivada de les Constitucions catalanes i hispàniques, permetia, segons diu l'historiador J.H.Elliot, que el municipi de Barcelona ingressés 80.000 lliures i la Diputació del General, 184.000, mentre que la monarquia només percebia 37.000 lliures. Així es pot entendre en part, la necessitat borbònica de suprimir les Constitucions catalanes que, a més de servir de càstig a l'oposició de la Generalitat al nou pretendent a la Corona espanyola, permetia equilibrar el crític i caòtic dèficit econòmic austriacista.

La intervenció econòmica i repressió política i cultural de Catalunya derivada de l'aplicació de l'article 155, no solucionarà cap problema. Si cal dialogar, pareu l'amenaça d'una vegada, sisplau.

À quoi m'en tenir?

Estic llegint aquests dies una novel·la d'Henry James titulada La princesa Casamassima i sobtadament em trobo amb un paràgraf que sembla fet com anell al dit, a la nostra situació al Principat.

librosdelcamino.com

L'acció transcorre a Londres en les darreries del segle XIX, quan els moviments socials, les seves inquietuds, la situació dels treballadors en una societat molt dividida en classes, en una Anglaterra dominada per l'aristocràcia malgrat l'ascendència de la burgesia, començaven a organitzar-se clandestinament en grups clarament de tendència socialista, se'ns apareix el personatge de la Princesa Casamassino, aristòcrata italiana que s'interessa per aquests moviments.

Busca informació perquè se sent impulsada a formar-ne part d'aquest corrent que busca la justícia social, però, és clar, aquells compromesos en la lluita no hi confien prou al mateix temps que l'aristòcrata cerca certes "garanties". Així trobem aquest text:

Diu la Princesa: "...de fet, què hi ha més absurd, si ho mirem bé, que una dona que té un títol, diamants, cotxe de cavalls, criats, una posició, com ells diuen, simpatitzi amb les lluites creixents de les classes baixes?. "Abandona tot això i et creurem", teniu dret a dir-me. Estic disposada a abandonar-ho tot en el moment en que això beneficiï la causa; us asseguro que no és gens difícil. No vull ensenyar, vull aprendre; i principalment vull saber à quoi m'en tenir . ¿Estem a vigílies de veure grans canvis o no?¿Tot això que està arreplegant forces clandestinament, en l'obscuritat, de nits, en petites cambres ocultes, fora de la vista dels governs i de la policia, i dels imbecils "homes d'estat" (Déu els perdoni!), tot això brollarà algun bon matí meravellós i encendrà el món?¿O està destinat a fer figa, en consumir-se en vanes conspiracions, en dissipar-se en heroismes estèrils i en moviments isolats i abortius?. Jo vull saber à quoi m'en tenir, repetí..."

Tots coneixem per experiència personal o històrica, com es materialitzaren aquestes esperances durant el segle XX, moviments, guerres i revolucions i de quina manera hem entrat al segle XXI i amb quines crisi ens enfrontem, socials, econòmiques i polítiques.

Quants ciutadans de Catalunya no ens fem les mateixes preguntes i no demanem "garanties" per submergir-nos clarament en l'evolució del "procés"?. Responen els polítics?, Hi ha motius per l'esperança? Repetirem el fracàs del segle XX?.

Segurament trobarem algun camí que ens tregui de l'actual paràlisi global que impedeix que el principi democràtic es desenvolupi de manera progressiva. Ens tregui del domini dels lobby polítics i econòmics que estan matant les societats i el planeta. Potser tornarem a la clandestinitat i obscuritat de les nits, però trobarem el camí. Respondrem a la pregunta "à quoi m'en tenir?

Recordeu l'Agenda 21 ?

Fa uns dies s'han renovat tots els Ajuntaments del país. Les alarmes del canvi climàtic són cada vegada més freqüents i intenses. Penso que ha arribat el moment de recordar la sempre pendent Agenda 21. Fem-ne cinc cèntims.

Fou durant la Cimera de la Terra de la ONU celebrada a Rio de Janeiro de l'any 1992 que es plantejà que tots els països havien de actuar i proveir-se d'un programa de desenvolupament econòmic respectuós amb el Medi Ambient. Fou una crida global a tots els Estats seguint el principi que cap Nació pot arribar per sí sola als objectius. Un programa que servís de guia al desenvolupament solidari, sostenible, respectuós amb el Medi, equilibrat i integral. Prenia el nom d'Agenda 21.

Fins 1997, el Parlament de Catalunya no insta al Govern de la Generalitat a elaborar l'Agenda 21. Hem d'arribar al 2002 perquè el Govern decideixi iniciar la fase de consulta i participació, que s'organitzarà a nivell municipal, la qual cosa es fa d'acord al compromís dels països per desenvolupar agendes d'àmbit Local.

Al meu poble Bellpuig, es portà a terme durant el 2010 amb participació entusiasmada de la població que va mirar d'aprofitar el màxim possible aquesta oportunitat. Semblava que tot ho havia de resoldre l'Agenda, i que no es podia posar en marxa cap iniciativa sense ella.

S'organitzaren quatre tallers:
1.- Educació ambiental
2.- Patrimoni natural, cultural i activitats econòmiques
3.- Energia, mobilitat, atmosfera i soroll
4.- Aigua i residus.

De tot això se n'extragueren interessants conclusions i es formularen possibles iniciatives. Entre les estratègies aconsellades, una de les principals fou mantenir i facilitar la participació ciutadana en les estructures de govern municipal i en els medis de comunicació local a fi de no perdre el contacte directe amb la població.

Tot aquest esforç tenia com objectiu, servir de guia per la consolidació d'un Pla d'Acció Ambiental que esdevindria l'eina real per el canvi de paradigma i aconseguir un desenvolupament sostenible, saludable, solidari i progressiu que se sumaria a les altres iniciatives municipals del territori, coordinables des d'altres institucions.

Tot això ho estava pensant al conèixer les greus notícies de contaminació del nostre planeta, desaparició d'espècies, canvi climàtic, migració de contingents familiars fugint de fams, guerres, violències i desastres naturals provocats per la pròpia i desafortunada activitat humana. Ara entraran els nous consistoris i potser seria el moment de treure la pols a velles iniciatives abans de fer massa tard, d'oblidar-nos dels interessos mesquins, de l'ocupació de cadires per donar satisfacció al propi egoisme o del grup/lobby polític a que es pertany. Tenim capacitat i oportunitat però ens falta voluntat i consciència solidària.

El canvi d'orientació és imprescindible per començar a resoldre tantes mancances que patim atès que ja portem molts anys saltant-nos totes les alarmes. Sóc optimista innocentment o voluntària. Cal no perdre l'esperança en la humanitat com tampoc perdre el moment d'oportunitat com diuen els economistes. Recordem-ho: Agenda 21, Yes, we can.