Contínuament l'art. 155 com amenaça.

D'aquesta manera no ho diu la Constitució del 1978. El TC no s'ha atrevit a sentenciar que la manera d'aplicar el 155 fos incorrecta i així s'ha consensuat l'equivalència d'aplicar l'article, amb la suspensió, substitució a la força d'un govern autònom legítimament elegit i nomenat, passant a mans  directes del govern central de l'Estat, la governabilitat autonòmica.  Perdoneu-me però això és la definició de "cop d'estat".

Aquests dies un grup polític al Congrés de Diputats, no para de reclamar aquesta acció al govern provisional de l'Estat, condicionant-li el seu suport a la investidura. Aquest grup també té a la punta de la seva llengua el mot colpista per definir al govern autònom català desplaçat pel 155. Sigmund Freud diria que està "projectant" el propi problema al seu "enemic", al que vol destruir, desplaçar i no confrontar democràticament projectes i ideologies. No nasqué per dialogar sinó per anorrear tot allò que sona a cultura catalana i ciutadania catalana, concepte que els treu de polleguera.

La manera d'aplicar el 155 no ha permès el maneig del conflicte institucional i històric d'una manera adequada, ans el contrari, el desplaça sine die esperant no sé quines noves circumstàncies per afrontar-lo, o potser millor dit, per no afrontar-lo. Assumint que la Constitució és, en la pràctica, irreformable en els seus continguts substancials que no en els circumstancials, els governs centrals sempre argumenten: incoeu una reforma si voleu fer les coses de manera constitucional. Ai!, el peix que es menja la cua!. Tots lligats i ben lligats de peus i mans. La intel·lectualitat de tots els actuals polítics és ben pobre, no tenen pensament original i van repetint algunes anomenades idees que no són sinó eslògans sectaris i així van confrontant-se sense dialogar a veure qui té més capacitat d'influir en l'electorat, però en el fons només miren d'acontentar als veritables poders fàctics.

Poders fàctics, bàsicament econòmics, que volen mantenir la Generalitat dintre el règim general per així obtenir-ne millor benefici. La qüestió econòmica ve de lluny amb el decret de Nova Planta borbònica.

En l'Antic Règim austríac, en temps de Carlos II, la fiscalitat derivada de les Constitucions catalanes i hispàniques, permetia, segons diu l'historiador J.H.Elliot, que el municipi de Barcelona ingressés 80.000 lliures i la Diputació del General, 184.000, mentre que la monarquia només percebia 37.000 lliures. Així es pot entendre en part, la necessitat borbònica de suprimir les Constitucions catalanes que, a més de servir de càstig a l'oposició de la Generalitat al nou pretendent a la Corona espanyola, permetia equilibrar el crític i caòtic dèficit econòmic austriacista.

La intervenció econòmica i repressió política i cultural de Catalunya derivada de l'aplicació de l'article 155, no solucionarà cap problema. Si cal dialogar, pareu l'amenaça d'una vegada, sisplau.