Ens entossudim a jugar als escacs

L'Instagram de Puigdemont

Temps enllà férem un escac al rei en una situació complicada. La figura només tenia dues caselles per escapolir-se'n, l'una l'obligava a la repressió i l'altra al diàleg, va decidir i triar la primera. La nostra estratègia resultà pròpia d'un principiant, crèiem "jugada mestre" i esdevingué tràgica, doncs no vàrem preveure la resposta del veterà, un contraatac violent i escandalós.

El contrincant amb pocs moviments però ben coordinats, aviat ens va fer perdre les figures que, per força quedaren fora del taulell. Sense elles ha estat necessari reorganitzar l'estratègia dels peons que, en xarxa i ben adossats componen una esplèndida barrera.

Procurem col·locar els peons en les caselles blanques per defugir l'implacable control en diagonal de l'alfil negre, atès que ja no tenen alfil blanc però conserven els infatigables cavalls que ens porten de corcoll amb els seus salts i corredisses.

La nova estratègia es basa en fer avançar la barrera de peons, pujant, amb la intenció de fer-ne coronar algun i aconseguir que alguna figura principal torni al taulell.

Donàvem per entès que jugàvem amb les noves regles dels escacs democràtics avalades per la Federació, i que l'àrbitre estava amatent a les jugades il·legals, però no érem conscients que s'usaven normes no derogades d'èpoques passades mentre la Federació mirava cap una altra banda. Potser creia que la partida es jugava fora del seu territori d'influència o era una competició privada que no l'afectava.

Encara que algú pensava en jugar al pòquer, ens entossudim a jugar als escacs malgrat no veure's cap final ni per escac i mat, taules o ofegament d'alguna de les parts. Aparentment la Federació comença a considerar que es juga en el seu territori. Ens espera una final apassionant com habitualment es diu.