ESTAT PALESTÍ

 Aquests dies ha estat reconeguda Palestina com un nou estat. La majoria de països del món així ho han confirmat. Sembla que ho han fet per donar suport a la solució dels dos Estats i d'aquesta manera donar sortida a aquest conflicte centenari. Em pregunto si servirà d'alguna cosa a la pràctica, s'arriba tard o complicarà més la solució.

La declaració no va acompanyada de la definició d'aquest Estat ni del reconeixement dels seus límits territorials, segueix essent una utopia en el sentit que no contempla un lloc concret, un territori prefixat.

Fixem-nos que l'autoritat palestina actual no té cap estructura d'Estat, no té cap agència tributària, no té cap entitat financera, els pocs serveis socials que pugui tenir estan subvencionats des de l'estranger. El seu PIB està compost en el seu 30% per aquesta ajuda forana. No té moneda pròpia ni pot imprimir diner, les seves relacions bancàries només es fan mitjançant bancs d'Israel i aquests posen moltes dificultats per acceptar transferències bancàries dels palestins en aplicació de lleis antiterroristes. No controla l'ordre públic dintre el seu teòric territori. No té capacitat de desnonar les colònies que il·legalment va construint Israel en Cisjordània i altres zones de territori palestí.

Canviarà alguna cosa de tot això amb el reconeixement de l'ONU?

Tenim aquella sentència que el sociòleg Max Webber esposà a cavall entre el segle XIX i XX i que moviments de dretes i esquerres, Estats democràtics i dictadures hi estan d'acord, tanmateix Israel. Em refereixo al concepte que "només l'Estat té el monopoli legítim de l'ús de la violència dintre el seu territori per conservar el millor funcionament de la seva societat", i per exercir aquest dret cal estar preparat i capacitat.

En alguns moments de la història d'aquests darrers cent anys hi havia exèrcit palestí o moviment guerriller capaç d'enfrontament amb les forces d'Israel. Ara no el veiem pas. Només Hamàs ha gosat oposar-se violentament al colonitzador i no ha dubtat en usar tècniques terroristes, la qual cosa ha commocionat a la societat internacional i impedirà el reconeixement d'aquest moviment polític com a part implicada representativa del poble palestí en les negociacions futures si aquestes poden iniciar-se. Se suposa que aquesta força quedarà exclosa i només podrà acceptar-se als hereus d'Al-Fatah (legitimats per l'ús de la violència?). Podrà ara, l'Autoritat Palestina, rebre ajut bèl·lic d'Estats amics de manera legítima?.

Em surten moltes preguntes i totes elles compliquen més la solució pacífica del conflicte. Arriba tard i malament el reconeixement d'aquest nou Estat, d'un poble que no ha estat capaç d'assentar unes bases fundacionals en cent anys?. 

Només una aturada de les accions militars podria posar les condicions mínimes per iniciar una negociació i per això necessito posar-hi molta imaginació.

Llegenda de la campana d'Osca

wikipedia. La campana d'Osca

 Com cada dia, portava el meu pa i xocolata com esmorzar a l'escola. Molt pa i poca xocolata. Una porció esquinçada d'aquella tauleta de Chocolates Sultana embolicada amb paper de plata i que contenia un cromo amb imatges de la Història d'Espanya per fer-ne col·lecció. Recordo molt bé el que feia referència a la "campana de Huesca" en la categoria dels "repe".

Si heu estat alguna vegada a Osca, segurament haureu visitat i vist a la Casa de la Vila, el quadre pintat a mitjans del segle XIX, per José Casado del Ariscal . És propietat del Museo del Prado, cedit i conservat a l'Ajuntament d'Osca.

Diu la llegenda que obligat per la circumstància de la mort en batalla del seu germà Alfons I, Ramir heretà el regne d'Aragó. Era monjo per formació i poc afecte a les funcions de govern ni a batallar. Al moment del fet era bisbe de Barbastre. Les dispenses papals perquè Ramir pogués acceptar la corona i poder-se casar no es feren esperar. Malgrat tot això, un grup de nobles aragonesos partidaris d'un altre pretendent a la corona es revoltaren. No sabent Ramir com solucionar-ho, féu anar un emissari seu a preguntar-li al seu antic Abad. L'emissari el trobà a l'abadia cuidant el jardí. Després d'escoltar les raons, l'abad contestà així a l'emissari: digues-li a Ramir i explica-li el que estic fent. En aquell moment l'abad estava escapçant les roses d'un roser.

Quan Ramir escoltà l'emissari, entengué que havia d'escapçar als nobles rebels i se li acudí la idea de la campana. Va reunir la noblesa i els comunicà que estava confeccionant una campana molt gran, el so de la qual es sentiria per tot el regne. La construïa en una sala on es baixava per una petita porta. Convidà als nobles entrar un per un començant pels més rebels. Així que entraven, un soldat els hi anava tallant el cap. Quan Ramir creié convenient, aturà l'acció i deixà entrar a la resta de la noblesa els qual veieren com els caps dels ajusticiats formaven un cercle, com una campana. Alliçonats, s'acabà amb la rebel·lia.

Visitants del lloc dels fets

A la Casa de la Vila d'Osca, s'ensenya una estança en els soterranis de l'edifici, on diuen succeïren els fets descrits. La fotografia d'aquest lloc evoca molt bé l'escenari del quadre presentat. 

Sembla que el cert és que durant el seu curt regnat, Ramir II hagué d'afrontar varis episodis de rebel·lia de nobles aragonesos i navarresos no conformes amb la seva candidatura.  

Si escric aquest post no és únicament pel record d'infància, sinó perquè en la Wikipèdia he llegit que molts nobles de la família de Luna eren entre els rebels: Lope Ferrench de Luna, Ruy Ximenez de Luna, Fernando de Luna, Gómez de Luna, Pero I Martínez de Luna. De tots ells sembla que en les "cròniques", només el darrer consta com decapitat en la campana.

Històric o llegendari, és curiós la identificació de la nissaga dels Luna com rebels en la cort de Ramir II, el Monjo.

Menys mal que un comte Belònida fou acceptat per reconduir les regnes d'Aragó, portar la pau interna i alhora facilitar que Ramir acabés els seu dies en un monestir, seguint la seva vocació.

M'agradaria ésser jove amb l'experiència d'ara

 

Els germans rèiem quan l'àvia, en els seus moments de reflexió vital, expressava aquest sentit pensament. Li dèiem: Oh! series una jove-vella, no encaixaries amb els amics, et trobarien poc divertida.

Quan som joves pensem, instintivament, que una mica d'inconsciència en el resultat dels nostres actes, forma part del nostre ésser, que saber per experiència les possibles conseqüències, treu interès de viure-les. La incertesa del futur és estimulant i alhora temible però abordable per la il·lusió amb que ens hi enfrontem. 

Arribats a l'edat de l'àvia les coses canvien i som més comprensius amb ella, àdhuc potser hi estem d'acord.

L'experiència va lligada amb la memòria de les coses viscudes, amb les emocions sentides, èxit i fracassos es donen de bracet i s'alternen. No ho volem perdre tot això, ans la seva pèrdua ens angoixa. Perdre alguna important impressió passada ens evoca la possibilitat del temible Alzheimer, de no saber qui som i ens fa paüra. No hi ha res més horrible que anar perdent el passat malgrat que sabem que només vivim en present i que el futur només és fantasia o atzar i ningú el coneix però tothom en vol fer profecia, endevinar-lo, planificar-lo. Pot ser catastròfic o meravellós, imaginatiu o apocalíptic, sempre totalment incert.

El passat és memòria o no és res a nivell personal. Restes arquitectòniques, artístiques, escrits, tombes, imatges, escultures, fòssils, mostren un passat col·lectiu objectiva, verament existent i de significat permanentment canviant. En contraposició, la nostra memòria és subjectiva alhora selectiva i la guardem zelosament, així com les emocions acompanyants, i ens hi sentim íntimament identificats. Ens ha costat molt eliminar els aspectes negatius de la nostra ment, tot i que l'inconscient ens persegueix i vol aflorar contínuament.

Aquesta identificació ens permet ésser cadascú diferent de l'altre. Mateixos fets són viscuts de diferent manera, ens donen personalitat. 

La joventut, oh el gran mite. Buscada la font de la jovenesa per tants aventurers!. Quants s'han venut l'ànima per aconseguir-la?. Ens la imaginem lliure de malalties i amb energia permanent i alegre. El retrat de Dorian Gray és una mostra que ha apassionat i perseguit generacions de lectors malgrat el seu tràgic final. N'hi ha que s'embarquen en tractaments complexos i cirurgies estètiques complicades i de resultats incerts. L'enyorem com el Paradís perdut, tot era millor abans, ens tornem poc crítics d'aquest període de la nostra vida, volem tornar-hi, però com l'àvia, no en les mateixes condicions, sinó com una segona oportunitat per corregir errades. 

Les religions que prometen vida eterna, la presenten com una eterna jovenesa, no pas una eterna senectut. El poeta Virgili que fa viatjar l'heroi Enees al món dels morts, presenta les ànimes dels herois i dels justs morts anant directament a la glòria dels déus; els perversos, directament a l'infern i la resta de les ànimes passen per un procés d'eliminació de la memòria vital per poder reencarnar-les en noves vides humanes sense recordar vides anteriors. La teologia greco-romana no sembla massa allunyada de la indú, malgrat que per aquesta, la reencarnació és una mena de nova oportunitat. En el cristianisme aquesta idea es transforma en la resurrecció dels cossos i hom s'imagina cossos joves, sans i guapos.

I ara, essent on som, cal seguir vivint no "esperant a Godot" sinó com Odisseu viatjant, experimentant, per fer-nos cada jornada més savis i arribar en plenitud a la nostra Ítaca, sense presses.

No puc dir altra cosa que sí, àvia, tenies tota la raó. Volem esdevenir joves, amb la memòria i experiència actual i si pot ser ampliada, conservant la nostra identitat i personalitat.

Competències, delegació? increment de la sobirania?, no rucs, gestió de la misèria!

Permanentment l'Estat usa paraules com traspàs, cessió, delegació de competències per respondre a les demandes de la Generalitat de Catalunya que vol dotar-se de major capacitat de gestió en determinats serveis públics sense modificar ni Constitució ni Estatut, i es fa d'aquella manera que l'autonomia receptora, creu que se li incrementa la seva sobirania, i aquesta pot vendre als ciutadans que així és, més enllà de la realitat.

Com sempre el joc de la confusió, útil pel bàndol estatal com pel autonòmic. Els gats vells de la política somriuen per sota el nas mentre els mitjans de comunicació tenen tema per articles i reportatges i marejar la perdiu.

El govern espanyol mai no cedirà cap servei públic que pugui significar cap reconeixement de sobirania a Catalunya. Sigui la dreta, l'esquerra o el centre qui governa, tenen en compte la doctrina d'aquell filòsof  metafísic de fama internacional, Ortega y Gasset, que definí Espanya com la obra històrica de Castella i que és nació per ser una unitat de destí en allò universal. Ja en la seva intervenció al Parlament espanyol, en la discussió de l'estatut d'autonomia de Catalunya del 1932, defensà que qualsevol cessió de competències  s'hauria de fer sense cap reconeixement de sobirania, que l'Estat sempre es reservés la retroacció de la competència, ara et dono això, ara ho recupero. No ens deixem enganyar per cap cant de sirena de partits monàrquics o d'alguns partits catalans.

Si us hi fixeu, la idea es manté en la Constitució del 78, inclús les competències exclusives reconegudes en l'actual estatut, tenen a nivell estatal una estructura de control: Alta inspecció en ensenyament, Ministeri de cultura, Ministeri de salut pública, Ministeri d'interior. I si tot això pugui fallar en algun moment, queda el famós article 155.

I si us hi seguiu fixant, el simple traspàs de competències de rodalies seguirà sota la direcció de Renfe i Adif, i que la encara futura empresa pública mixta de gestió, restarà subordinada a Renfe. 

Acabaré dient que la doctrina d'Ortega no va néixer per generació espontània, sinó que recull l'esperit ancestral de Castella passat per l'obrador de la seva cuina i forn biogràfic. Ramon Muntaner en les seves cròniques  diu del rei de Castella Alfons, gendre de Jaume I i cunyat de Pere el Gran, que el seu gran desig era esdevenir algun dia emperador d'Espanya, i segurament aquest sentiment mantingut, es transmeté a l'inconscient col·lectiu castellà.

Amb aquest antecedent, Ortega, que visqué en la seva adolescència la crisi d'identitat de la generació de 98, i la pregunta de què és Espanya, recollí aquest sentiment, i va desenvolupar en la seva maduresa la seva doctrina sobre la Nació espanyola, la va veure invertebrada i un dels seus factors incòmodes era el nacionalisme particular dels catalans, que al ser incombustible, irresoluble, s'hi havia de conviure, i va desenvolupar la seva doctrina de la "conllevància", tant repetida encara ara per polítics interessats.

I penso que així estem, castellans i catalans amb el nostre ADN històric i el país invertebrat, contínuament canviant pels moviments migratoris de sempre, en aquesta terra de trànsit mediterrani. No hem de defallir en la nostra identitat ni impacientar-nos si les noves generacions senten altres identitats. Si ells ens "conlleven" nosaltres resistirem. Només cal esperar que aquesta equació es mantingui i no ens deixem entabanar falsament.

I ara toca l'ensenyament

 Aquest dimecres dia 12, s'ha estrenat a TV3 "Històries de l'escola" dels creadors de "històries de la primària"; s'hi endevina el mateix objectiu social-polític. El capítol d'estrena representa l'activitat d'un Institut d'ESO durant una setmana. 

Comença el dilluns amb un conflicte dins l'aula a causa d'un insult dirigit a una alumna a qui un grup la classifica de "puta", la qual cosa provoca un malestar emocional que dita alumna no pot elaborar, se sent incapaç i la seva actitud repercuteix en la dinàmica de la classe. Aquest fet obliga al docent a reaccionar i serà el motiu que farà de marc argumental del capítol.

Es mostra la manera com l'equip docent del Centre i els diversos professionals gestionen aquesta qüestió: trobades amb alumnes, xerrades individuals per conèixer què en pensen del fet, i la valoració social que en fan, si són conscients o no, del perjudici que comporta a la víctima... També es mostren converses entre els diversos professionals afectats pel tema.

De forma resumida podria dir que l'alumnat mostra variabilitat entre els qui ho valoren com un joc normal de relació entre ells, els que diuen no estar interessats perquè ells no hi participen, els que no li donen importància, els que difícilment responen o no ho fan en absolut amb cara de pòquer o potser amb un somriure per sota el nas. Cap autocrítica espontània si no son interpel·lats directament.

I el professorat manifestant la poca formació que tenen per afrontar aquests problemes, que si protocol amunt o protocol avall, que ells el que volen és impartir l'assignatura que els hi correspon i no poden, de la dificultat que tenen per introduir criteris de bon comportament social entre els alumnes, i que en l'argumentació educativa, han de passar de puntetes de dir segons què per no ferir criteris culturals que podrien interpretar-se com adoctrinament ideològic, perquè tot els pensaments són vàlids, que l'ambient d'indisciplina els supera i els hi provoca ansietat i també estat depressiu.

Finalment, l'equip docent, diagnostica que tots els alumnes porten una motxilla emocional, (origen del qual confessen ignorar) i que podria estar en la base del conflicte, per la qual cosa opten per recomanar que els alumnes facin una redacció exposant com viuen el conflicte des del punt de vista de les seves emocions.

Exposat això, l'ambient del Centre que descriu el capítol, és certament asfixiant, un campi qui pugui, sense criteris educatius clars, que afecten el rendiment escolar i la salut mental d'alumnes i també dels professors, els quals senten no rebre el respecte que els hi és propi, ni reben el suport ni orientació de les autoritats acadèmiques en un entorn de canvi constant del model educatiu, excessivament burocratitzat i que esdevé tossudament no reeixit. 

Es veu clar que no hi ha disciplina ni esperit d'aprenentatge, que els estudiants no estudien com es pot comprovar per les successives proves de qualitat, que el docent no pot ensenyar la seva matèria com és el seu desig i vocació, com mostren les estadístiques de baixes per afectació de la salut mental i abandonament de la professió. 

Queden moltes preguntes a l'aire que potser s'aniran exposant en els següents capítols: qui mana en els Instituts?, com s'implementen les normes de convivència que són la base de la convivència en la comunitat?, qui serà capaç de posar el picarol al gat?, maduraran els joves, actualment enjogassats amb la incomunicació digital?, com s'arribarà a la conscienciació de la tragèdia?

Si les noves generacions evolucionen de la manera dita, el futur de la nostra comunitat serà molt trist i compromès. Potser molts seran temptats a votar moviments autoritaris que posin ordre al caos. No es veu a l'horitzó cap moviment democràtic amb idees clares per recuperar l'esperit emprenedor, positiu, compromès amb el progrés humà, només es veuen famílies o grups interessats en el propi enriquiment, obviant l'abús en l'explotació dels recursos naturals.

Han estat unes taules del joc d'escacs? (vuit d'agost de 2024)

 

Els observadors externs del taulell ens pensàvem que s'iniciava aquell joc del gat i el ratolí. Així ens ho feia pensar la disposició de les peces del joc. Iniciats els moviments, aviat el joc adquirí els colors del Wally i el seu motiu, on està Wally? Una mirada més atenta per escatir allò que havia passat i com ha quedat tot plegat, ens il·lumina que, possiblement, hem estat testimonis d'un imaginari joc d'escacs amb taules com a final, un final encara no ubicat en el temps.

El Campionat estava distribuït en diversos taulells i ara hem contemplat el corresponent a l'enfrontament de jugadors del mateix club. Això sempre esdevé problemàtic: ens hem de fer mal? ens hem de repartir els punts? que guanyi el millor? fem de manera que qui surti beneficiat sigui el club? Possiblement entre els organitzadors del Campionat n'hi hagi algú que vol endur-se el trofeu, peti qui peti, i no li importi la manera ni les conseqüències de les seves actuacions, no estalviant-se recursos ni evitar fer-se trampes al solitari. 

Quan s'acaba una partida, els jugadors acostumen a fer una anàlisi de la mateixa, què ha passat? com ha passat? moviments equivocats? moments àlgids que comprometen el resultats? es podia haver evitat? resultat final?

Les blanques ho tenien ben organitzat per capturar el rei negre, dominaven el taulell amb les peces ofensives estratègicament ben col·locades per la fi buscada, alhora que tenien ben defensat el seu rei en el seu enroc, al lloc adient de les caselles del seu camp.

Les negres van provar una jugada agosarada del seu rei, protegit per un mur de peons, en camp contrari, mentre alfils i cavalls es mantenien a l'expectativa esperant el moment oportú per intervenir. 

La munió de peces blanques impedien l'avançament de la jugada proposada, per la qual cosa el rei negre optà per un enroc forçat, amb conseqüència de sacrifici de peons però provocant un resultat de taules: ambdós reis aconseguien el seu propòsit, el blanc mantenia la seva autoritat damunt les caselles, i el negre evità que l'organitzador del Campionat exhibís cap trofeu, confiant que la competició no s'ha acabat, atès que hi ha altres taulells de confrontació i que de moment, els jugadors no se n'han aixecat

I, ben cert, la Competició no ha acabat.

El Mite de LILIT

 Hom sap que les cultures i les civilitzacions basen els seus orígens ens uns relats mítics per cercar sentit i transcendència a la seva pròpia existència. També hom sap que en el relat mític s'inclou des d'una creació poètica a llegendes, on s'hi barregen històries humanes i personatges divins o sobrenaturals, que provoquen l'efecte que el relator busca, explicar una realitat, intuir l'origen de les coses, defensar una idea, crear una opinió i també una identitat col·lectiva. 

Molts d'aquest relats provenen de tradicions orals desenvolupades en el neolític de la Humanitat quan no existia l'escriptura i després, amb el seu desenvolupament, poder ser documentades en pedra o pergamí, possiblement ja en l'època del bronze o posterior. La majoria tracten de l'origen de l'univers i de la vida, generats per divinitats creadores, sense oblidar les nissagues entre divins i humans.

La Bíblia documenta una d'aquestes tradicions que emmarca la cultura semítica i que nosaltres heretàrem per la via judaic-cristiana-romana. 

Llegim a l'inici del Gènesi que al sisè dia de la creació, Déu decidí crear la humanitat a la seva imatge i semblança, creant-los home i dona, en un mateix acte creatiu i al mateix temps, abans de descansar. En això volem fer peu fort.

Posteriorment quan es parla del paradís, ens presenten el primer home sol, sense parella, i quan es queixa, Déu l'adorm, li extreu una costella i amb ella crea la dona, en despertar-se diu allò tradicional de: "això sí que ja és os dels meu ossos i carn de la meva carn". És com dient, allò d'abans no ho era.

I què era allò d'abans?: la dona creada a l'uníson que el primer home? Trobem la resposta en una altra tradició semítica que identifica com a primera dona d'Adam a Lilit, la creada al mateix moment, i no pas Eva . Ella s'alliberà del primer home perquè la sotmetia a la seva autoritat i no la tractava de igual a igual, com igual fou la seva creació. Fugí esperitada del paradís patriarcal.

El moviment femení l'ha adoptada com a símbol de la lluita per la llibertat i igualtat amb el baró, mentre que Eva representa la submissió i el sexe secundari o auxiliar. Aquesta darrera idea prevaldrà històricament i condicionarà el model de dona que la nostra societat ha desenvolupat i que ara, després de mil·lennis, hi ha la voluntat de canviar i posar-hi remei.

Malgrat l'aparent oblit del tema, el patriarcat s'oposà des de sempre a Lilit, posicionant-la i relacionant-la, ja en temps babilònic, com una deïtat demoníaca,  amb activitat sexual depredadora nocturna aprofitant-se de l'home mentre dormia, satànicament alada amb símbols com les òlibes, animals de la nit. Sempre, la dona com foment del pecat i origen dels mals del món, que només pot ser aturada amb un control permanent del baró sobre ella, que la considera un ser inferior.

Llegim en la primera carta de Pau de Tars als corintis: "vull que sapigueu que el cap de tot baró és Crist i el cap de la dona és el baró... que tota dona que prega o profetitza descobert el seu cap, deshonora el seu cap". Aquestes paraules són per respondre a la qüestió de si les dones poden anar sense vel a les reunions comunitàries, alhora també argumenta fent esment al mite bíblic de la creació femenina, "El baró no s'ha de cobrir el cap perquè és imatge i glòria de Déu, però la dona és glòria del baró... no fou creat el baró per a la dona sinó la dona per a el baró". Lús del vel, doncs, no és una qüestió d'identificació cultural, sinó d'anulació intel·lectual de la dona.

Això ha impregnat l'inconscient col·lectiu de la nostra civilització occidental (i també l'oriental), i per alguns explica la crònica violència de l'home sobre la dona, quan aquesta no es sotmet a la voluntat del baró. La tradició religiosa és un important factor de manteniment del conflicte, que cal corregir.

La tasca és enorme atès el pes històric, mil·lenari amb que aquesta ideologia impregna  l'inconscient de molts barons i potser també dones. Però ho tenim clar, i la Llei i el Codi Penal hi han d'ajudar a més de l'educació.

Vull acabar aquest post amb la primera estrofa d'un poema que la mare recitava quan arribaven a les seves oïdes notícies de maltractes entre parelles. La seva autora, una poetessa mexicana del segle XVII, que, sense vocació religiosa, s'internà voluntàriament en un convent en busca de protecció: Sor Juana Inés de la Cruz:

HOMBRES NECIOS QUE ACUSÁIS

Hombres necios que acusáis

a la mujer sin razón

sin ver que sois la ocasión

de lo mismo que culpáis

...

MEMÒRIA HISTÒRICA

 

D'un temps ençà ens arriben notícies de destrucció de monuments, obres escultòriques i altres elements urbanístics, datats en el període del franquisme, com si volguéssim esborrar aquesta realitat viscuda dramàticament per molts de nosaltres. Però no únicament d'aquest temps històric, sinó també d'altres, poc edificants des de l'actual punt de vista. Sóc dels que pensen que aquest temps passat cal que quedi ben viu en la consciència col·lectiva per tot el que suposà, per bé o per mal. El revisionisme permanent em recorda 1984 de George Orwell.

És cert que moltes vegades aquestes obres foren executades per a exaltació del passat Règim o per lloa del mateix cabdill o dels personatges representants d'una època o d'activitats poc ètiques de les quals la societat actual s'avergonyeix o s'ignora l'origen, com molts personatges que donen nom a carrers. Al meu parer, tots aquestes restes del passat s'haurien de contextualitzar, amb una informació objectiva i no pas eliminar-les de l'entorn. Així entenc la memòria històrica.

Alhora caldria revelar, posar en evidència allò que es va amagar en temps d'obscurantisme polític. La gent  hauria de tenir a l'abast visual totes les evidències del passat en l'entorn de la comunitat i no haver d'anar a museus o exposicions per conèixer-lo, sinó tenir-lo a primera mà, en el propi ambient viu. Entendre i no oblidar el passat llunyà o recent, ens pot evitar de caure en els mateixos paranys que ens presenta la vida política. 

"LO CLOT DEL DIMONI"

El Mascançà segons Joan Yeguas

Estrenem la primavera i hom està preocupat per la incertesa de les pluges. L'actual cicle de sequera immers en el canvi climàtic que patim, no afecta tots els territoris de la mateixa manera. N'hi ha on, des de sempre, la pluviositat ha estat escassa així com la poca ufanositat del paisatge i la migradesa  de paisanatge. Terres seques i poc productives com aquesta de l'antic Mascançà en la Catalunya Nova on visc. Ha estat l'esforç de l'home i les obres públiques el que ho ha canviat de soca-rel, però la geografia i les seves característiques es mantenen.

Aquest territori que agafa bona part de l'actual comarca del Pla d'Urgell, part de l'Urgell i s'apropa a la Noguera, havia estat una zona hostil i dura per a la vida humana, terra seca de matolls, molt poc productiva ramadera i agricolament, allunyada dels rius Sió i Corb, tant és així que popularment rebia el malnom de "lo clot del dimoni". Alguns estanys hi eren presents com el trobat a la ciutat ilergeta (possiblement Atanagrum) del Molí de l'Espígol a Tornabous com també el de Ivars, que fou dessecat durant uns anys per ser origen d'epidèmies de paludisme.

Terra de poca densitat poblacional però també terra de pas. Per ací varen passar les tropes cartagineses en el seu camí cap a Roma, durant la segona guerra púnica ( 218 a.C ). Ens podem imaginar els elefants i tots aquells soldats travessant la zona? i també acampant?. Els estudis arqueològics han trobat moneda cartaginesa a Sant Pere d'Anglesola i al Coscollar de Bellpuig, unes monedes que es veuen bastant gastades per l'ús, cosa que pot fer pensar en uns intercanvis comercials. 

En relació amb l'escassetat d'aigua, el territori de Bellpuig , va anar a buscar-la al riu Corb mitjançant una sèquia que sortia de Sant Martí per on transcorre el riu i que porta el nom de molinal perquè donava aigua als molins construïts al llarg del trajecte

Trobem tocant a Bellpuig, el Molí Vell, actualment remodelat per usar-lo com espai municipal d'interpretació del usos del aigua. Es conserva part de la seva estructura medieval, com torre de defensa i elements defensius de la porta d'entrada

L'interior està tot reformat a fi d'adequar-lo al nou ús turístic-informatiu.

A l'exterior un cartell informatiu, explica la seva estructura original, així com funcionava. En realitat estava construït com dos molins, un superior i l'altre inferior.

Més lluny, a més de un kilòmetre, i ja en l'actual camí de Sant Martí, antiga sèquia, trobem les restes del Molí Nou o molí del Senyor, que encara conserva la seva estructura base amb el canal de sortida de l'aigua en el sentit de Bellpuig.

També a prop, a uns cent metres direcció Sant Martí s'hi troba el Molí del Canonge, actualment una masia en ús. És la casa que es veu al fons de la fotografia, feta des de les restes del Molí Nou on pot apreciar-se l'actual camí esmentat, que segurament segueix el trajecte de l'antiga sèquia.

Si seguíssim el camí, aniríem trobant restes d'altres molins, ...molí del Tona, ... fins arribar al Molí de l'Horta que es troba entre les poblacions de Sant Martí i Maldà

La construcció del Canal d'Urgell ho va canviar tot, fent de regadiu bona part d'aquestes terres, transformant lo Clot del Dimoni amb el que ara és, El Pla d'Urgell i l'Urgell. La única cosa que no ha canviat són les condicions climàtiques

El Cap d'Estació

No en fa pas tants d'anys que per donar sortida del tren d'una estació era imprescindible el vist i plau d'aquest funcionari que, proveït de barret i banderí vermell, a més d'un xiulet, ho autoritzava.

Dic això després d'haver llegit el trist accident causat per haver donat encalç un comboi aturat al'estació de Moncada i Reixac per un altre que justament hi entrava. Totes les informacions indiquen la manca de tecnologia per advertir al conductor circulant la presència del tren aturat, el qual només tenia la seva vista per adonar-se'n del fet.

Recordem amb afecte aquell funcionari que, després d'assegurar-se que l'estació propera estava lliure, donava sortida al comboi aturat, alhora que comunicava el fet al cap d'estació precedent. Procediment molt més lent, però possiblement segur si no fallaven les comunicacions telefòniques.

No podem més que denunciar el mal funcionament i manca de recursos de les línies que passen per Manresa: Lleida-Manresa- Barcelona; Vic- Manresa- Barcelona, massa vegades surten com protagonistes en les pàgines dels fets casuals. 

Vergonyós.

 

JURAMENTS I PROMESES

 Recentment ha saltat a la premsa que, diputats del parlament del Quebec, s'han negat a jurar fidelitat al nou rei del Regne Unit, en Charles III, amb la qual cosa no se'ls hi ha reconegut la condició de Diputat.

Venim d'un moment i també d'una sentència europea anomenada "doctrina Junqueres" que, davant la manca de jurament de fidelitat a la constitució d'un Estat membre, ha prevalgut el principi democràtic de representativitat pel vot popular, en el reconeixement de la legitimitat a l'escó d'eurodiputat.

Moltes són les situacions, en les Institucions públiques, en les que es requereix el ritual de Jurament/Promesa, per l'obtenció del càrrec públic, com a funcionari o representant polític, essent les formes ben diverses. Hom s'inventa fórmules verbals per esquivar, amb més o menys fortuna, el jurament directe que exigeix l'autoritat legal, la qual cosa ens porta a deduir que aquesta manera d'actuar està en crisi i/o agonia, però encara ben present arreu del món.

També l'escenari és divers, poden haver-hi texts legals (llibres de constitucions) o religiosos (crucifixos en països de tradició cristiana, bíblies o evangelis), i sempre davant la presència de les autoritats ja constituïdes, a les que s'expressa la fidelitat. Jurar o prometre depèn de la consciència religiosa del pretendent, ambdues maneres serveixen per obtenir al mateix fi.

Que aquest costum és ineficaç es demostra per les repetides destitucions del càrrec argumentant "manca de confiança", únicament possible, per pura lògica, si s'ha faltat al jurament o promesa, però ningú no ho diu això.  Quan la causa és per incapacitat manifesta de l'actuant, la fórmula és crisi de gabinet i/o remodelació de la institució.

Perquè doncs el manteniment ritual?. Només hi sé veure una explicació psicològica. Tot el ritual, cerimònia, declamació en veu alta, presència d'autoritats... implica una forta impressió anímica que porta a l'actuant, a una auto identificació amb el seu compromís, i a una auto-censura en cas d'incompliment, amb fortes càrregues de culpabilitat i l'estigma de traïció. Una imposició més per mostrar que la legitimació va de dalt a baix.

Ens manca encara sentit democràtic i ens sobra mitificació de l'autoritat, no sé si conscientment o inconscient. Són molts segles d'acceptació que l'autoritat és d'origen diví, i malgrat declaracions de sobirania popular en els texts legals, la realitat és la que és.

Esperem que algun dia, aquest costum que ens arriba des de la nit de la Història, sigui substituït totalment pel principi democràtic de cessió temporal a determinades persones, de la funció d'autoritat sobre la comunitat.

FOC I LLUM: SANT JOAN

 És la festa de la llum allò que defineix aquesta diada. El foc nou i el foc vell. La renaixença de l'astre solar. El retrocés de les tenebres. L'allunyament de la mort. La vida que esclata.

Diverses tradicions culturals al llarg de la vida de la humanitat, han donat la seva versió al moment del solstici d'estiu, oferint una interpretació màgica, o transcendental. El món celta ens ofereix construccions megalítiques jugant amb la posició solar. La civilització egípcia també en fa referència. La tradició cristiana/catòlica situa en Joan el Baptista el protagonisme de la festa, aquell que batejà a Jesús de Natzaret com a nova llum, hereu del terrible Iavhè de veu tronant, transformat en pacífic anyell de veu amorosa. No deixa de ser el passi de llum a la llum.      

Allò que no entenc és la seva associació amb el soroll dels petards en la tradició catalana. Potser una manera d'espantar la foscor? Potser una influència del País Valencià i la seva sorollosa alegria?

Us deixo amb la cançó de Serrat i la tradició de les fogueres.

De veres han guanyat els Borbó?

elconfidencial.com

 Aquesta fotografia ha donat la volta al món. Per a molts és símbol de la fatxenderia de la nissaga Borbó sobre el poble hispànic, considerat súbdit i no ciutadà per aquesta Monarquia suposadament constitucional.

Altres la veuen com a exponent de la necessitat urgent de reforma de la Constitució del 1978.

Molts la veiem com la demostració del dèficit democràtic que arrossega aquest país des de fa segles, que no acaba d'emergir de la mentalitat del segle XVIII, de l'Antic Règim i que la seva petja encara trobem en la nostra vigent Constitució.

Malgrat que aquesta, en el seu article primer declara que la sobirania recau en el poble espanyol, dita declaració conviu amb l'articulat del Títol II sobre la Corona on fa del Rei irresponsable dels seus actes públics (i sembla que també privats), alhora que l'anomena comandant suprem de les Forces Armades, les quals tenen com missió garantir la sobirania d'Espanya.

En el títol VI sobre el poder judicial, es subratlla que la justícia de Jutges i Magistrats, és administrada en nom del Rei. Un argument més que blinda a S.M. de l'acció de la justícia. És impossible pensar una sentència emesa en nom propi, contraria als propis interessos. Seria de bojos.

De tot això es pot deduir que el Rei gaudeix d'una sobirania i dret propi, independent de la sobirania popular, a més de posseir una perillosa autoritat sobre les forces armades, que podria posar en marxa en qualsevol moment, si perillés la "sobirania" nacional o territorial. (no oblidem l'obscur procés del 23-F del 1981).

Remenant la calaixera de la Història, veiem la família Borbó molt contraria als processos democràtics del segle XIX. Aquest segle pont entre els principis de l'Antic Règim, els principis revolucionaris republicans i els principis de les monarquies constitucionals. Ferran VII, mai no va jurar les constitucions proposades pels moviments liberals espanyols, perquè assenyalaven com a única sobirania la emanada pel poble; com a mínim volia una sobirania compartida que mantingués forta l'autoritat reial. Totes les constitucions posteriors a la primera de Cádiz, hagueren de complir aquesta condició per a ser jurada pels successius Borbons. Considero i constato que la Constitució del 1978, també compleix aquesta condició.

Reformar la Constitució d'aquest país perquè la sobirania tingui, de manera efectiva, origen en la autoritat del poble, i sigui la base tots els poders de l'Estat, com en les modernes democràcies i monarquies constitucionals, on la família reial només és simbòlica i representativa, el poder judicial actuï en nom del poble i les forces armades obeeixin al poder executiu, em sembla poc probable i més difícil que trobar una persona justa en Sodoma i Gomorra.

Aguantarem?

 

L'acudit dels remers

batrederems.blogspot.com

 Llegint el treball que publica el diari Punt Avui sobre el fracàs del consens estratègic de l'independentisme, de cop se m'apareix el vell acudit dels remers. 

Aquest treball posa de manifest de manera resumida però entenedora, les trifulgues, tensions, reunions dels diversos grups polítics i organitzacions socials per tirar endavant propostes d'actuació política per assolir la independència territorial de Catalunya.

Entre desconfiances mútues, tensions de poder i lideratge, remodelacions burocràtiques de nivells de decisió, cada vegada apareixen nous organismes per per gestionar la situació o potser controlar i contrarestar el poder dels uns i els altres. Ens referim als continus/es: meses de negociació entre partits, Consells i reformes de Consells, representants coordinadors, comitès tècnics, contactes i reunions entre caps polítics d'alt nivell, acords signats i acords bloquejats..., l'organigrama es va complicant, essent cada vegada més inefectiu i cada vegada més allunyat de la població a la que vol servir. A més tenim enveges,...el tu no ets més que jo i no em manes, ... tu ets autonomista / jo sóc independentista...  El resultat de tot això és el bloqueig absolut i desconfiança dels grups que haurien de liderar el canvi.

No s'adonen que una independència només es pot aconseguir si hi ha un poble, una comunitat disposada vitalment a lluitar per ella?

Recordeu, no? l'acudit dels remers?:

Cada any es realitzava una cursa de remers entre entitats públiques i la entitat que ens representava mai no aconseguia arribar a un lloc privilegiat. Es reuniren els responsables de l'ens per analitzar la situació.  Conclusió: a més de l'entrenador de l'equip es necessitava un estratega de cursa, per tant a l'ant següent varen substituir u remer per un estratega, mantenint a l'entrenador. El fracàs fou major. Nova reunió de responsables que hi varen trobar a faltar un psicòleg a l'equip de remers, així que l'any següent, un remer fou substituït pel psicòleg, mantenint estrateg i entrenador.... i així cada vegada pitjor. L'organigrama es va anar complicant fins que només quedà un remer, que amb tota la lògica abandonà l'equip i la barca es va quedar a la línia de sortida.

Sense remers que tirin endavant la barca... ja podeu anar posant comitès, experts, estrategues...

MARIA

 

De sobte, una torre s'il·lumina i al capdamunt, un estel de dotze puntes resplendeix.  No és cap casualitat que sigui la torre dedicada a Maria, la primera en ser acabada, ella, com tota dona, és el pal de paller de la família. En aquests temps històrics occidentals, quan la feminitat, malgrat les dificultats patriarcals, s'està situant en el lloc social que li correspon, no ens sembla estrany aquest privilegi.

Recordem qui era aquella jove, gairebé adolescent, mare soltera als ulls contemporanis, promesa per a ser la futura esposa d'un home ja gran, Josep, que segons la tradició, volia deixar-la al veure el seu estat de gestació.  Només un somni que li revelà que el seu estat era voluntat de Jahvè, el decidí d'acceptar-la, segons l'evangelista Mateu. Aquest amb pocs versicles soluciona el tema de la gestació de Jesús, en canvi Lluc, recollint una tradició ja bastant elaborada en el seu temps, fa una descripció més treballada literàriament, amb detalls dels antecedents i relacions familiars de Maria, l'anunciació i visita a la seva cosina embarassada. En aquest evangeli es recull un cant que serà conegut com el Magníficat i que fou cantat en la nit de la inauguració de la torre de Maria del temple de la Sagrada Família.

En aquestes dates del començament de l'hivern, rememorem, festiu darrera festiu, el naixement del primogènit de Maria, que esdevindria amb el temps, el fonament d'una nova religió que faria donar un tomb radical a l'Imperi Romà i als seus territoris d'influència, inclús re-iniciant un nou compte del temps històric que es manté en bona part del món. 

No fou però fins el segle V d'aquest nou recompte, en el concili d'Èfes, que Maria entrà en el culte cristià com Mare-de-Déu. En aquell temps i en l'Anatòlia, era popularment anomenada Maria com a Mare de Déu, cosa que enfurismà Nestori, patriarca catòlic de Constantinoble que defensava com mare de Crist-home però no de Déu. Es dona el cas que aquest territori, creuament de cultures hitites, gregues, egípcies, semítiques i les seves variades religions, varen resoldre aquestes influències mitjançant l'anomenat sincretisme, que no és sinó la síntesi de les variades tradicions religioses imposades pels conqueridors.

Els cultes populars i els cultes oficials, sempre han anat paral·lels i complementaris. No podem oblidar la força dels cultes femenins i la seva necessitat en l'àmbit de la fecunditat. Per aquestes terres passaren importants cultes a dees-mares-verges: Arinna (hitita), Gea (grega), Isis (egípcia), Ishtar (babilònica), per tant, pensar que la figura de Maria passaria desapercebuda en aquesta plural societat cultural, en els nous temps del cristianisme, seria insensat. 

Podríem plantejar la tesi que popularment s'iniciés la necessitat d'un culte femení entre els cristians (o cristianes) d'aquesta terra, i que la l'organització d'un Concili, precisament a Èfes amb aquest tema, respongués a aquesta necessitat. Pels resultats podríem dir que triomfaren les tesis populars davant les oficials, amb disgust de Nestori. Possiblement així s'inicià el culte a Maria, culte que encara desenvoluparia futures concepcions i debats  teològics, inèdits en els primers cristians. Per donar suport a aquesta interpretació, només cal comparar les representacions figuratives de les deïtats paganes amb les marededéus cristianes.

Dea Solar Arinna (hitita)

    

Isis i Horus

Marededéu del Montserrat

No deuria ésser massa difícil que la població canviés el culte pagà pel marià i així retornar les ovelles descarrilades al corral. L'expansió del culte marià per tot el món cristià des d'aleshores, amb ses nombroses variants de llocs i invocacions, temples, ermites, monestirs... ha estat imparable.

La virginitat de Maria difereix de la virginitat de les deeses paganes, en que aquestes no necessitaren de cap element masculí per esdevenir mares de nissagues divines. La tradició cristiana identifica Déu dintre el gènere masculí i així actua en les seves intervencions amb la humanitat i la seva intervenció en la gestació de Maria. El patriarcat és connatal amb la cultura semítica.

Una altra qualitat de Maria, original del cristianisme, seria la seva immaculada concepció, això és, la única dona nascuda sense el pecat original, aquell delicte que explica el mite del paradís perdut. Sembla que aquesta qualitat ja comença a manifestar-se entre la comunitat i se'n té constància al segle IX.  Sabem que els reis de la Corona d'Aragó sempre defensaren aquesta circumstància. Roma ho acceptà en 1476, i en féu Dogma en 1854, potser per justificar teològicament l'antecedent de l'aparició de Maria a La Salete (1846) i posterior de Lourdes (1858, on Bernardette declarà que Maria s'havia presentat com la Immaculada Concepció). Finalment Fàtima (1917) amb les seves connotacions polítiques. Tot un llarg procés secular polític-religiós.

Les representacions figuratives i pictòriques de Maria amb aquesta qualitat ja la independitzen del fill i apareix habitualment amb túnica blanca i mantó blau. És una altra dimensió.

Un fet social ens ha portat a fer una succinta reflexió sobre els mites que portem en la nostra motxilla, en aquest cas, el de Maria,  que donen sentit, o no, a la vida de cadascú, a la nostra biografia immersa en un moment històric de la humanitat. Com els antics anem fent sincretisme de totes les influències i tradicions culturals, sumant pros i contres, fent la nostra via, la nostra síntesi hegeliana que no acaba mai. Ara hem d'integrar els conceptes patriarcat/matriarcat en la nostra bossa ideològica.  

Desperta-ferro

 Era el crit de guerra de la temible infanteria catalana de la Corona d'Aragó que tantes victòries li proporcionà. A més d'un crit de guerra era també un espectacle ritual per causar terror a l'enemic. Perquè en tinguem una idea transcric un fragment de les Cròniques de Ramon Muntaner, en un enfrontament entre l'exèrcit del francès rei d'Anjou, Carles, a Catània quan volia conquerir el regne de Sicília. Diu així el bon cronista:

atalayar.com

"...E esdevenc que tres barons de França vengren en Sicília en ajuda del rei Carles ... e aquests tres barons amenaven ab si tres-cents cavallers de França, tots triats, que eren dels mellors de França, e meteren-los nom "los cavallers de la mort"..."

..."E com cascuna de les host se veeren, los almogávers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:  -Desperta, ferres! Desperta!-, e tots a colp van ferir dels ferres de les llances en les pedres, sí que el foc ne faïa cascun eixir, així que paria que tot lo mon fos llumenària  e majorment con el alba. E los francesos, qui veeren açò, meravellaren-se e demanaren que volia allò dir; e cavallers qui havia, qui ja s'eren atrobats ab almogàvers en Calàbria en fet d'armes, digueren-los que açò era costuma d'ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven los feres de les llances. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era un dels comtes de França:

- O Déus! -dix ell- , què serà açò?, ab diables nos som atrobats, que aquell qui ferre desperta, par que en cor haja de ferir. E creu que nós hajam trobat ço que anam cercant

E llavors senyà's e comanás a Déu, e, batalla arrengada, van-se ferir los uns e'ls altres."

I més endavant en Ramon Muntaner amb certa ironia acaba dient:

..."Que us diré? Que tots s'emportaren lo nom que havien aportat de França, que ells s'havien  mès nom "los cavallers de la mort", e tots moriren; que de tots tres-cents, ne encara dels altres qui ab ells eren, no n'escaparen mas solament cinc hòmens a cavall alforrats, qui eren de Catània, qui anaven ab ells per pilots, los quals fugiren"

Això ens mostra la fama de la força invencible que tenia en aquells moments l'exèrcit de la Corona d'Aragó, en la mediterrània, en temps de Jaume II el Just, que estava pactant la pau amb el rei de Castella, el Papa, el rei de França... en aquells temps de guerres contínues.

Ara tinc el dubte de si els balls dels Focs dels Diables són  imatge folklòrica en record dels almogàvers 

Autobiografia il·lustrada de Nalu. L'olfacte (II)

 És difícil per a un gos com jo, explicar el passat mitjançant imatges, quan la meva memòria es basa en olors. Olors que em retornen només tornant-les a sentir. Us parlaria de sentors, aromes, fetors, perfums, pestes, bravades, flaires, fragàncies, miasmes, essències, pestilències... i altres sensacions  que noto però m'hauré de limitar a allò que un pobre humà pot entendre. També us he de dir que el meu olfacte és capaç d'ensumar el sol, flairar la pluja, albirar la tempesta i altres coses que potser no capireu.

Us parlaré de la primera impressió olfactiva que sentí al notar la presència d'un company a casa de la humana, en Chulo, que m'ensenyà a pujar i baixar escales, a adaptar-me amb els humans i que una vida al seu costat pot ser agradable.

No puc callar una cosa que m'atabalà els primers dies de viure a Bellpuig, un perfum de mare que vaig notar pel carrer al trobar-me amb una gossa. Volia anar darrera d'ella, però la meva humana em tenia ben subjecte amb una corretja. Xisclava, plorava, em queixava, intentava utilitzar tots els meus recursos comunicatius mentre s'allunyava. Ella em volia consolar amb lladrucs mentre era empesa lluny de mi pel seu humà, que també la tenia lligada; mare ... mareta..., la meva mareta...

Per consolar-me tenia els meus peluixos. Els abraçava, mossegava, xumava, calmaven  l'enyor del meu estat d'ànim. Vaig necessitar un bon temps fins convèncer-me que iniciava una nova experiència vital, sense germans, sense mare, amb aquests humans que em tracten bé, accepten la meva companyia i em busquen per acaronar-me, em sacien la gana i la set, em treuen a caminar pel camp on puc fer les meves necessitats i tenir l'oportunitat de conèixer congèneres.

Penso que sóc prou espavilat per adaptar-me i gaudir de la nova situació, sortir al jardinet de casa, aprendre jocs com el de la pilota, córrer a buscar tronquets que em llancen els meus humans i que caço i rosego amb delit, fer excursions que em permeten ampliar les meves experiències olfactòries que semblen no tenir límits per la gran varietat sensorial. No puc adaptar-me però, a certs sorolls explosius que sento quan els caçadors humans usen els seus artefactes per caçar conills, tant divertit com és perseguir-los sense el seu enrenou, seguir-los cap els seus caus i ensumar els forats. El pitjor són els estrèpits que provoquen aquests jocs d'artifici que fan servir per algunes celebracions, Sant Joan, Festa Major, quan els sento busco ansiosament un forat on posar-me, però el soroll arriba a tot arreu. Algun dia m'agafarà un atac de cor de tant fort com batego.

No hi ha res millor que les sortides al camp, les excursions, nous llocs per ampliar el meu particular catàleg de sentors i fragàncies. Córrer i saltar sense lligams, imaginar-me persecucions, "jo, el gran caçador, el rei, ha arribat al forest..." fins que sento el meu nom : Nalu, aquí !, i tinc que despertar de les meves aventures perquè em criden i em volen al seu costat, tenen por que em perdi, però jo ja he anat deixant el meu rastre ci i lla on passo i retorno sense problemes. Sempre la tornada mereix una abraçada i sento un fort lligam amb la meva humana.

No ho volia dir, però em va saber greu quan ella es tenia que absentar dies sencers de la llar. Em van explicar que tenia que preparar el seu futur, estudiava MIR. No sé què és això, ni entenc el futur. Per mi el present ho és tot malgrat que tinc certa consciència del passat, però el futur?. Són ben estranys el humans. Aquest dies em quedava amb els altres. 

Algun cop li feia companyia i l'ajudava a estudiar, o això intentava, perquè veiés que compartia les seves inquietuds.

Cada vegada eren més llargues les seves absències, i cada vegada més, anava establint lligams amb els nous "amos" que em cuidaven com ella, fins que superades les proves acadèmiques, va anar a viure lluny. La vaig acompanyar al seu nou lloc, però estava moltes hores sol. Tenia uns horaris de treball horribles, vaig començar a enyorar-me i es va veure obligada a retornar-me a Bellpuig, amb aquells nous-vells amos.

No puc parar de seguir rastres arreu on vaig. Pels carrers m'atrauen les sentors de la cantonada de les cases, els fanals o pals elèctrics, on noto el pas d'altres cànids i no puc evitar deixar-hi la meva essència urinària. Jo també hi he passat per aquí!. M'agrada ensumar el cul dels congèneres, malgrat que alguns es regiren. Cal ser sincer que jo també ho faig. Un petit moment està bé, que dóna molta informació, però convé prevenir males interpretacions d'alguns que s'agafen massa confiances.

Pels camps i forest m'hi trobo com a casa. Allà m'alliberen de lligams, persegueixo tot allò que es mou, flairo les flors i plantes, enfilo el meu nas amunt on m'arriben bravades d'olors mesclades,
ferums de purines, fragàncies florals, pestes dels fums de cremar rostolls, la presència d'altres animals...  

... però també estic bé a casa on sempre hi trobo un bon lloc per ajaure'm. 

Passen els meus dies de manera prou generosa i d'aquesta manera vaig fent via. 

El meu aspecte físic canvia al ritme de la vida. Estic pendent de l'hora de sortir a donar els tombs; si l'humà es retarda, l'aviso insistentment fins que veig que em fa cas. Em vaig acostumant a seguir una rutina malgrat que jo faria altres coses més interessants, sobretot quan oloro que passa una gossa pel carrer de casa: m'adreço amb lladrucs perquè em deixin sortir però no em fan cas. Jo intento donar tot el meu afecte, tot i així, també tinc les meves necessitats.

Tu ja m'entens, oi?

Autobiografia il·lustrada de NALU. Capítol I

 M'han explicat que vaig nàixer en les illes Afortunades, específicament a Lanzarote, per això diuen que m'agrada tant el sol i tant poc la pluja. Això passà fa uns vuit anys. A la meva mare, segurament semblant a la de la fotografia, li arribà aquell mes de febrer, l'hora del part i junt a cinc germanets més em tingué en algun lloc amagat. Només sé, així m'ho han dit, que vaig ser trobat quan potser tenia quatre setmanes, dins d'una capsa amb els meus germanets.

Una humana em va acollir a casa seva però jo estava trist perquè em va separar dels meus divertits germanets i dins la capsa em sentia molt sol. Aviat però em va facilitar una caixa només per a mi i malgrat que jo volia sortir-ne era prou còmode com per poder quedar-me adormit el qualsevol postura.

Sempre m'ha agradat el contacte físic i avorreixo la solitud, per això no vull perdre ocasió d'estar-me  adormit damunt la meva humana. Em transmet seguretat i protecció, potser la destorbo en les seves tasques però m'és igual, s'hi està tan bé...

Tinc una vaga idea d'un viatge molt llarg i d'olor de mar, de viatge per carretera fins arribar a una casa amb altres humans que em reberen amb afecte. El lloc era diferent i em va costar adaptar-m'hi. De cop les regles van canviar, em volien controlar més els meus jocs. Menys mal que la meva humana estava allí per consolar-me.

Una nit em van tancar en una habitació per no destorbar. Estava trist, no podia dormir. Saltant d'un lloc a l'altre. Em vaig fer mal en una pota i anava coix. Durant uns dies em van donar alguna cosa entre el menjar, crec que en diuen pastilles, però jo estava igual i seguia de peu coixet. Així que em portaren a veure uns altres humans que em van adormir i quan em vaig despertar notava una pota lligada. No la podia veure per culpa d'una cosa al coll.

Com que feia bondat i no em treia l'embenat, aviat m'alliberaren  d'aquesta nosa del coll, i trapella com sóc, m'espavilava per caminar arreu on volia i poder jugar amb les meves coses. No podia moure la pota però en tenia tres més i la quarta que em donava suport per equilibrar-me.

Així em vaig passar el mes més trist en la meva curta experiència vital, sense sortir a passejar. Vaig aprendre a fer pipí i caca al jardinet de la casa.

Després d'aquest temps em tornaren a portar a veure aquells humans que m'adormiren anteriorment i ho varen tornar a fer. Al despertar ja no portava la pota embenada. De tot això m'ha quedat les poques ganes d'entrar en un cotxe. No vull que hi tornem a aquell lloc.

Passat l'enutjós parèntesi, ma vida seguí pels camins habituals, però d'això ja en parlaré més endavant.

Devoradors de llibres

 

Un acudit de Màrius Serra comparant la literatura, la cultura, com un producte essencial al igual que l'alimentació, en aquesta crisi epidèmica, i que publica el diari El Punt Avui, m'inspira el post present. 

No fa massa he estat rellegint a Miguel de Unamuno i el seu assaig "Cómo se hace una novela". És curiós com ens atrauen els llibres ja llegits en la nostra joventut si els comparem amb els nous llibres que, comprats en sèrie, omplen la nostra biblioteca. Em refereixo a aquestes col·leccions que durant un cert temps hem anat adquirint amb la idea de tenir una font lectora en el futur. No hi ha com anar comprant, un a un, aquells exemplars que ens interessen i que llegim amb avidesa, devorant-los, menjant-nos-els com en l'acudit d'en Màrius i com en la obra de Unamuno. És així com hem de relacionar-nos amb aquest aliment cultural. Cito literalment aquest autor:

"... un libro es cosa viva hay que comérselo, y el que se lo come, si a su vez es viviente, si está de veras vivo, revive con esa comida ..." "... lo revelador de comerse un libro los que sienten como el Verbo se hizo carne a la vez que se hizo letra y comemos, en pan de vida eterna, eucarísticamente, esa carne y esa letra ..." (*)

En aquesta curta citació es pot endevinar les preocupacions filosòfic-religioses de l'autor, fa servir llenguatge religiós per explicar la seva filosofia de la vida, la seva obsessió per la comunió entre l'autor literari i el lector per així superar la mort definitiva personal. 

Novel·la escrita durant el seu exili, primer a París i posteriorment a Hendaya,  des d'on veia la seva terra basca, i durant la dictadura primo-riverista.  El protagonista troba en un mercat del llibre la novel·la definitiva, aquella que mai podrà acabar de llegir, mai podrà arribar al darrer capítol perquè en les primeres pàgines ja troba la frase: "Cuando el lector llegue al fin de esta dolorosa historia se morirá conmigo" . Sí, aquest relat és la història, la "nivola" (**) de la vida de cadascú i l'últim capítol, que no permet anar ni més enllà ni més ací, és el darrer alè de la comunió eucarística entre autor-protagonista-lector, autor-protagonista-lector que ets tu mateix. 

Tot això ens evoca la importància de ser lector-devorador, de triar els llibres-autors no per col·leccions sinó per interès comunicatiu, la importància de fer-nos univers amb totes les cultures humanes, comunicar-nos eucarísticament com ens diu el mestre. Mitjançant el llibre arribem allà on no pot arribar la nostra nivola individual i entendre metafísicament allò de la comunió dels sants pròpia de la nostra tradició cultural-religiosa.

Sí, seguim devorant llibres, que és l'única manera de llegir, d'arribar a entendre la complexitat cultural de la Humanitat. Cal fomentar aquest costum que s'està perdent, sobretot entre els joves i no tan joves, amb tantes "pantalles" que ens porten a convertir-nos en les mónades incomunicades de Leibniz. Una bona alimentació lectora és tant bona com una bona nutrició física. Convé triar bé el producte.

(*) M. de Unamuno, Cómo se hace una novela . Ed. Alianza Editorial. Madrid 1976

(**) Paraula inventada per Unamuno i que apareix per primera vegada en la seva novel·la Niebla

Temps de tardor que encalcen l'hivern

 Arbres nus de fulles que deixen entreveure un cel gris de boira matinal . El sol cada vegada més mandrós s'alça poc de l'horitzó i no escalfa prou en aquest passeig compartit amb Nalu. Una xerrameca de gralles agrupades, s'envolen juntes anunciant la jornada en cerca del seu aliment, després, durant el dia, es dispersaran pels camps de gramínies on potser es trobaran amb garses i tudons competint per sobreviure. Natura no s'atura i s'adapta a l'estació. L'absència de les fulles també descobreix la presència de nius que romanen ocults quan el verd és ufanós.

Mentre els humans s'abandonen, la fauna s'aprofita, com aquesta rata que viu al reguer i veu l'ocasió de donar-se un requisit pujant al fruiter de l'hort temporalment abandonat, per consumir la saborosa fruita. Una veïna amb qui compartíem observació no s'estalvià de dir: i està ben lluenta!.

Procuro no fer-ne una rutina de les passejades, que totes i cadascuna tinguin sentit per sí mateixes i esdevinguin diferents, observant els detalls que el dia comporta, tossudament canviants:

Els ametllers, ja collits els seus secs fruits, que mantenen en el seu entorn restes de closques trencades i alguns sencers caiguts abans de la recollida. També els noguers presenten el mateix aspecte.

Alguna vegada trobem sorpreses en marges, entre fullaraca de soques d'arbre com aquests bolets de classificació impossible als meus pobres coneixements micològics.

Sort en tinc que Nalu necessiti sortir un parell de vegades i així poder gaudir de vesprades, que en aquests moments de l'estació, ens proveeixen de cels bromosos, que en el declivi de l'astre solar ens ofereixen un cel  acolorit, canviant de dia a dia.

Com aquest que hem captat des de l'estany del pantà del Convent de Sant Bartomeu a Bellpuig.

I ara, a esperar les properes festes de Nadal en aquest any estrany i confinat al nucli familiar bàsic.

BON NADAL