Recentment ha saltat a la premsa que, diputats del parlament del Quebec, s'han negat a jurar fidelitat al nou rei del Regne Unit, en Charles III, amb la qual cosa no se'ls hi ha reconegut la condició de Diputat.
Venim d'un moment i també d'una sentència europea anomenada "doctrina Junqueres" que, davant la manca de jurament de fidelitat a la constitució d'un Estat membre, ha prevalgut el principi democràtic de representativitat pel vot popular, en el reconeixement de la legitimitat a l'escó d'eurodiputat.
Moltes són les situacions, en les Institucions públiques, en les que es requereix el ritual de Jurament/Promesa, per l'obtenció del càrrec públic, com a funcionari o representant polític, essent les formes ben diverses. Hom s'inventa fórmules verbals per esquivar, amb més o menys fortuna, el jurament directe que exigeix l'autoritat legal, la qual cosa ens porta a deduir que aquesta manera d'actuar està en crisi i/o agonia, però encara ben present arreu del món.
També l'escenari és divers, poden haver-hi texts legals (llibres de constitucions) o religiosos (crucifixos en països de tradició cristiana, bíblies o evangelis), i sempre davant la presència de les autoritats ja constituïdes, a les que s'expressa la fidelitat. Jurar o prometre depèn de la consciència religiosa del pretendent, ambdues maneres serveixen per obtenir al mateix fi.
Que aquest costum és ineficaç es demostra per les repetides destitucions del càrrec argumentant "manca de confiança", únicament possible, per pura lògica, si s'ha faltat al jurament o promesa, però ningú no ho diu això. Quan la causa és per incapacitat manifesta de l'actuant, la fórmula és crisi de gabinet i/o remodelació de la institució.
Perquè doncs el manteniment ritual?. Només hi sé veure una explicació psicològica. Tot el ritual, cerimònia, declamació en veu alta, presència d'autoritats... implica una forta impressió anímica que porta a l'actuant, a una auto identificació amb el seu compromís, i a una auto-censura en cas d'incompliment, amb fortes càrregues de culpabilitat i l'estigma de traïció. Una imposició més per mostrar que la legitimació va de dalt a baix.
Ens manca encara sentit democràtic i ens sobra mitificació de l'autoritat, no sé si conscientment o inconscient. Són molts segles d'acceptació que l'autoritat és d'origen diví, i malgrat declaracions de sobirania popular en els texts legals, la realitat és la que és.
Esperem que algun dia, aquest costum que ens arriba des de la nit de la Història, sigui substituït totalment pel principi democràtic de cessió temporal a determinades persones, de la funció d'autoritat sobre la comunitat.
Addendum : Avui 3/XI/2022, la JEC (junta electoral central) ha negat la condició d'eurodiputats a Carles Puigdemont, Toni Comín, Oriol Junqueras, Clara Ponsantí i Jordi Solé, per no haver jurat la Constitució espanyola, obviant les sentències europees del TJUE i del TGUE
ResponElimina