I ara toca l'ensenyament

 Aquest dimecres dia 12, s'ha estrenat a TV3 "Històries de l'escola" dels creadors de "històries de la primària"; s'hi endevina el mateix objectiu social-polític. El capítol d'estrena representa l'activitat d'un Institut d'ESO durant una setmana. 

Comença el dilluns amb un conflicte dins l'aula a causa d'un insult dirigit a una alumna a qui un grup la classifica de "puta", la qual cosa provoca un malestar emocional que dita alumna no pot elaborar, se sent incapaç i la seva actitud repercuteix en la dinàmica de la classe. Aquest fet obliga al docent a reaccionar i serà el motiu que farà de marc argumental del capítol.

Es mostra la manera com l'equip docent del Centre i els diversos professionals gestionen aquesta qüestió: trobades amb alumnes, xerrades individuals per conèixer què en pensen del fet, i la valoració social que en fan, si són conscients o no, del perjudici que comporta a la víctima... També es mostren converses entre els diversos professionals afectats pel tema.

De forma resumida podria dir que l'alumnat mostra variabilitat entre els qui ho valoren com un joc normal de relació entre ells, els que diuen no estar interessats perquè ells no hi participen, els que no li donen importància, els que difícilment responen o no ho fan en absolut amb cara de pòquer o potser amb un somriure per sota el nas. Cap autocrítica espontània si no son interpel·lats directament.

I el professorat manifestant la poca formació que tenen per afrontar aquests problemes, que si protocol amunt o protocol avall, que ells el que volen és impartir l'assignatura que els hi correspon i no poden, de la dificultat que tenen per introduir criteris de bon comportament social entre els alumnes, i que en l'argumentació educativa, han de passar de puntetes de dir segons què per no ferir criteris culturals que podrien interpretar-se com adoctrinament ideològic, perquè tot els pensaments són vàlids, que l'ambient d'indisciplina els supera i els hi provoca ansietat i també estat depressiu.

Finalment, l'equip docent, diagnostica que tots els alumnes porten una motxilla emocional, (origen del qual confessen ignorar) i que podria estar en la base del conflicte, per la qual cosa opten per recomanar que els alumnes facin una redacció exposant com viuen el conflicte des del punt de vista de les seves emocions.

Exposat això, l'ambient del Centre que descriu el capítol, és certament asfixiant, un campi qui pugui, sense criteris educatius clars, que afecten el rendiment escolar i la salut mental d'alumnes i també dels professors, els quals senten no rebre el respecte que els hi és propi, ni reben el suport ni orientació de les autoritats acadèmiques en un entorn de canvi constant del model educatiu, excessivament burocratitzat i que esdevé tossudament no reeixit. 

Es veu clar que no hi ha disciplina ni esperit d'aprenentatge, que els estudiants no estudien com es pot comprovar per les successives proves de qualitat, que el docent no pot ensenyar la seva matèria com és el seu desig i vocació, com mostren les estadístiques de baixes per afectació de la salut mental i abandonament de la professió. 

Queden moltes preguntes a l'aire que potser s'aniran exposant en els següents capítols: qui mana en els Instituts?, com s'implementen les normes de convivència que són la base de la convivència en la comunitat?, qui serà capaç de posar el picarol al gat?, maduraran els joves, actualment enjogassats amb la incomunicació digital?, com s'arribarà a la conscienciació de la tragèdia?

Si les noves generacions evolucionen de la manera dita, el futur de la nostra comunitat serà molt trist i compromès. Potser molts seran temptats a votar moviments autoritaris que posin ordre al caos. No es veu a l'horitzó cap moviment democràtic amb idees clares per recuperar l'esperit emprenedor, positiu, compromès amb el progrés humà, només es veuen famílies o grups interessats en el propi enriquiment, obviant l'abús en l'explotació dels recursos naturals.