Un acudit de Màrius Serra comparant la literatura, la cultura, com un producte essencial al igual que l'alimentació, en aquesta crisi epidèmica, i que publica el diari El Punt Avui, m'inspira el post present.
No fa massa he estat rellegint a Miguel de Unamuno i el seu assaig "Cómo se hace una novela". És curiós com ens atrauen els llibres ja llegits en la nostra joventut si els comparem amb els nous llibres que, comprats en sèrie, omplen la nostra biblioteca. Em refereixo a aquestes col·leccions que durant un cert temps hem anat adquirint amb la idea de tenir una font lectora en el futur. No hi ha com anar comprant, un a un, aquells exemplars que ens interessen i que llegim amb avidesa, devorant-los, menjant-nos-els com en l'acudit d'en Màrius i com en la obra de Unamuno. És així com hem de relacionar-nos amb aquest aliment cultural. Cito literalment aquest autor:
"... un libro es cosa viva hay que comérselo, y el que se lo come, si a su vez es viviente, si está de veras vivo, revive con esa comida ..." "... lo revelador de comerse un libro los que sienten como el Verbo se hizo carne a la vez que se hizo letra y comemos, en pan de vida eterna, eucarísticamente, esa carne y esa letra ..." (*)
En aquesta curta citació es pot endevinar les preocupacions filosòfic-religioses de l'autor, fa servir llenguatge religiós per explicar la seva filosofia de la vida, la seva obsessió per la comunió entre l'autor literari i el lector per així superar la mort definitiva personal.
Novel·la escrita durant el seu exili, primer a París i posteriorment a Hendaya, des d'on veia la seva terra basca, i durant la dictadura primo-riverista. El protagonista troba en un mercat del llibre la novel·la definitiva, aquella que mai podrà acabar de llegir, mai podrà arribar al darrer capítol perquè en les primeres pàgines ja troba la frase: "Cuando el lector llegue al fin de esta dolorosa historia se morirá conmigo" . Sí, aquest relat és la història, la "nivola" (**) de la vida de cadascú i l'últim capítol, que no permet anar ni més enllà ni més ací, és el darrer alè de la comunió eucarística entre autor-protagonista-lector, autor-protagonista-lector que ets tu mateix.
Tot això ens evoca la importància de ser lector-devorador, de triar els llibres-autors no per col·leccions sinó per interès comunicatiu, la importància de fer-nos univers amb totes les cultures humanes, comunicar-nos eucarísticament com ens diu el mestre. Mitjançant el llibre arribem allà on no pot arribar la nostra nivola individual i entendre metafísicament allò de la comunió dels sants pròpia de la nostra tradició cultural-religiosa.
Sí, seguim devorant llibres, que és l'única manera de llegir, d'arribar a entendre la complexitat cultural de la Humanitat. Cal fomentar aquest costum que s'està perdent, sobretot entre els joves i no tan joves, amb tantes "pantalles" que ens porten a convertir-nos en les mónades incomunicades de Leibniz. Una bona alimentació lectora és tant bona com una bona nutrició física. Convé triar bé el producte.
(*) M. de Unamuno, Cómo se hace una novela . Ed. Alianza Editorial. Madrid 1976
(**) Paraula inventada per Unamuno i que apareix per primera vegada en la seva novel·la Niebla
Un apunt fantàstic!
ResponElimina