Permanentment l'Estat usa paraules com traspàs, cessió, delegació de competències per respondre a les demandes de la Generalitat de Catalunya que vol dotar-se de major capacitat de gestió en determinats serveis públics sense modificar ni Constitució ni Estatut, i es fa d'aquella manera que l'autonomia receptora, creu que se li incrementa la seva sobirania, i aquesta pot vendre als ciutadans que així és, més enllà de la realitat.
Com sempre el joc de la confusió, útil pel bàndol estatal com pel autonòmic. Els gats vells de la política somriuen per sota el nas mentre els mitjans de comunicació tenen tema per articles i reportatges i marejar la perdiu.
El govern espanyol mai no cedirà cap servei públic que pugui significar cap reconeixement de sobirania a Catalunya. Sigui la dreta, l'esquerra o el centre qui governa, tenen en compte la doctrina d'aquell filòsof metafísic de fama internacional, Ortega y Gasset, que definí Espanya com la obra històrica de Castella i que és nació per ser una unitat de destí en allò universal. Ja en la seva intervenció al Parlament espanyol, en la discussió de l'estatut d'autonomia de Catalunya del 1932, defensà que qualsevol cessió de competències s'hauria de fer sense cap reconeixement de sobirania, que a l'Estat sempre es reservés la retroacció de la competència, ara et dono això, ara ho recupero. No ens deixem enganyar per cap cant de sirena de partits monàrquics o d'alguns partits catalans.
Si us hi fixeu, la idea es manté en la Constitució del 78, inclús les competències exclusives reconegudes en l'actual estatut, tenen a nivell estatal una estructura de control: Alta inspecció en ensenyament, Ministeri de cultura, Ministeri de salut pública, Ministeri d'interior. I si tot això pugui fallar en algun moment, queda el famós article 155.
I si us hi seguiu fixant, el simple traspàs de competències de rodalies seguirà sota la direcció de Renfe i Adif, i que la encara futura empresa pública mixta de gestió, restarà subordinada a Renfe.
Acabaré dient que la doctrina d'Ortega no va néixer per generació espontània, sinó que recull l'esperit ancestral de Castella passat per l'obrador de la seva cuina i forn biogràfic. Ramon Muntaner en les seves cròniques diu del rei de Castella Alfons, gendre de Jaume I i cunyat de Pere el Gran, que el seu gran desig era esdevenir algun dia emperador d'Espanya, i segurament aquest sentiment mantingut, es transmeté a l'inconscient col·lectiu castellà.
Amb aquest antecedent, Ortega, que visqué en la seva adolescència la crisi d'identitat de la generació de 98, i la pregunta de què és Espanya, recollí aquest sentiment, i va desenvolupar en la seva maduresa la seva doctrina sobre la Nació espanyola, la va veure invertebrada i un dels seus factors incòmodes era el nacionalisme particular dels catalans, que al ser incombustible, irresoluble, s'hi havia de conviure, i va desenvolupar la seva doctrina de la "conllevància", tant repetida encara ara per polítics interessats.
I penso que així estem, castellans i catalans amb el nostre ADN històric i el país invertebrat, contínuament canviant pels moviments migratoris de sempre, en aquesta terra de trànsit mediterrani. No hem de defallir en la nostra identitat ni impacientar-nos si les noves generacions senten altres identitats. Si ells ens "conlleven" nosaltres resistirem. Només cal esperar que aquesta equació es mantingui i no ens deixem entabanar falsament.
Molt ben explicat, Joan, amb el teu referent històric que no recordava. M'ha agradat molt. Et felicito..!!
ResponEliminaUn bon apunt. Cal anar recordant d'on venim i reforçar l'ADN com ben dius.
ResponEliminaEn més d'una ocasió he pensat com de desesperançats havien de ser els anys quaranta i cinquanta per als catalans. Potser aquesta vegada, tot i les diferències, però en situació també greu, també ens en sortirem d'una o altra manera.
ResponEliminaEl teu encertat escrit hi ajuda.
Quant temps sense el teu comentari. Ara ja ens costa una mica més publicar algun post i m'he alegrat veure't per aquí, així com també que t'hagi agradat el meu. Potser no veurem la renaixença malgrat que l'esperança hi és.
Elimina