Autobiografia il·lustrada de Nalu. L'olfacte (II)

 És difícil per a un gos com jo, explicar el passat mitjançant imatges, quan la meva memòria es basa en olors. Olors que em retornen només tornant-les a sentir. Us parlaria de sentors, aromes, fetors, perfums, pestes, bravades, flaires, fragàncies, miasmes, essències, pestilències... i altres sensacions  que noto però m'hauré de limitar a allò que un pobre humà pot entendre. També us he de dir que el meu olfacte és capaç d'ensumar el sol, flairar la pluja, albirar la tempesta i altres coses que potser no capireu.

Us parlaré de la primera impressió olfactiva que sentí al notar la presència d'un company a casa de la humana, en Chulo, que m'ensenyà a pujar i baixar escales, a adaptar-me amb els humans i que una vida al seu costat pot ser agradable.

No puc callar una cosa que m'atabalà els primers dies de viure a Bellpuig, un perfum de mare que vaig notar pel carrer al trobar-me amb una gossa. Volia anar darrera d'ella, però la meva humana em tenia ben subjecte amb una corretja. Xisclava, plorava, em queixava, intentava utilitzar tots els meus recursos comunicatius mentre s'allunyava. Ella em volia consolar amb lladrucs mentre era empesa lluny de mi pel seu humà, que també la tenia lligada; mare ... mareta..., la meva mareta...

Per consolar-me tenia els meus peluixos. Els abraçava, mossegava, xumava, calmaven  l'enyor del meu estat d'ànim. Vaig necessitar un bon temps fins convèncer-me que iniciava una nova experiència vital, sense germans, sense mare, amb aquests humans que em tracten bé, accepten la meva companyia i em busquen per acaronar-me, em sacien la gana i la set, em treuen a caminar pel camp on puc fer les meves necessitats i tenir l'oportunitat de conèixer congèneres.

Penso que sóc prou espavilat per adaptar-me i gaudir de la nova situació, sortir al jardinet de casa, aprendre jocs com el de la pilota, córrer a buscar tronquets que em llancen els meus humans i que caço i rosego amb delit, fer excursions que em permeten ampliar les meves experiències olfactòries que semblen no tenir límits per la gran varietat sensorial. No puc adaptar-me però, a certs sorolls explosius que sento quan els caçadors humans usen els seus artefactes per caçar conills, tant divertit com és perseguir-los sense el seu enrenou, seguir-los cap els seus caus i ensumar els forats. El pitjor són els estrèpits que provoquen aquests jocs d'artifici que fan servir per algunes celebracions, Sant Joan, Festa Major, quan els sento busco ansiosament un forat on posar-me, però el soroll arriba a tot arreu. Algun dia m'agafarà un atac de cor de tant fort com batego.

No hi ha res millor que les sortides al camp, les excursions, nous llocs per ampliar el meu particular catàleg de sentors i fragàncies. Córrer i saltar sense lligams, imaginar-me persecucions, "jo, el gran caçador, el rei, ha arribat al forest..." fins que sento el meu nom : Nalu, aquí !, i tinc que despertar de les meves aventures perquè em criden i em volen al seu costat, tenen por que em perdi, però jo ja he anat deixant el meu rastre ci i lla on passo i retorno sense problemes. Sempre la tornada mereix una abraçada i sento un fort lligam amb la meva humana.

No ho volia dir, però em va saber greu quan ella es tenia que absentar dies sencers de la llar. Em van explicar que tenia que preparar el seu futur, estudiava MIR. No sé què és això, ni entenc el futur. Per mi el present ho és tot malgrat que tinc certa consciència del passat, però el futur?. Són ben estranys el humans. Aquest dies em quedava amb els altres. 

Algun cop li feia companyia i l'ajudava a estudiar, o això intentava, perquè veiés que compartia les seves inquietuds.

Cada vegada eren més llargues les seves absències, i cada vegada més, anava establint lligams amb els nous "amos" que em cuidaven com ella, fins que superades les proves acadèmiques, va anar a viure lluny. La vaig acompanyar al seu nou lloc, però estava moltes hores sol. Tenia uns horaris de treball horribles, vaig començar a enyorar-me i es va veure obligada a retornar-me a Bellpuig, amb aquells nous-vells amos.

No puc parar de seguir rastres arreu on vaig. Pels carrers m'atrauen les sentors de la cantonada de les cases, els fanals o pals elèctrics, on noto el pas d'altres cànids i no puc evitar deixar-hi la meva essència urinària. Jo també hi he passat per aquí!. M'agrada ensumar el cul dels congèneres, malgrat que alguns es regiren. Cal ser sincer que jo també ho faig. Un petit moment està bé, que dóna molta informació, però convé prevenir males interpretacions d'alguns que s'agafen massa confiances.

Pels camps i forest m'hi trobo com a casa. Allà m'alliberen de lligams, persegueixo tot allò que es mou, flairo les flors i plantes, enfilo el meu nas amunt on m'arriben bravades d'olors mesclades,
ferums de purines, fragàncies florals, pestes dels fums de cremar rostolls, la presència d'altres animals...  

... però també estic bé a casa on sempre hi trobo un bon lloc per ajaure'm. 

Passen els meus dies de manera prou generosa i d'aquesta manera vaig fent via. 

El meu aspecte físic canvia al ritme de la vida. Estic pendent de l'hora de sortir a donar els tombs; si l'humà es retarda, l'aviso insistentment fins que veig que em fa cas. Em vaig acostumant a seguir una rutina malgrat que jo faria altres coses més interessants, sobretot quan oloro que passa una gossa pel carrer de casa: m'adreço amb lladrucs perquè em deixin sortir però no em fan cas. Jo intento donar tot el meu afecte, tot i així, també tinc les meves necessitats.

Tu ja m'entens, oi?