La indignació ja té veu cristiana.

Heus ací una aparentment "estranya parella". Però tenen una cosa en comú que és la seva set de justícia d'origen cristià. Ni Arcadi Oliveres ni Teresa Forcades poden amagar una influència marxista en llur pensament econòmic, com mostren algunes de les seves expressions i exposicions públiques que coincideixen amb l'anàlisi del capitalisme que fan Marx i Engels en el seu Manifest comunista. Rellegir-lo és constatar que la situació de globalització exposada en 1848, coincideix gairebé al mil·límetre amb la situació que estem vivint. El manifest de la parella ens recorda aquell procés engegat amb al Concili Vaticà II (alguns integristes cristians consideraven comunista el Papa Joan XXIII) d'aproximació i diàleg cristià-marxista. Ho recordeu?, el mur no s'havia ensorrat i del seu darrera emergien càntics de justícia social i de dret d'autodeterminació dels pobles, mentre que  en aquest cantó del mur el sistema capitalista es desenvolupava colonitzant políticament Àfrica, Amèrica del Sud i Orient Mitjà, cercant productes bàsics i fonts d'energia i mantenint dictadures si era necessari.

Personatges d'aquell diàleg: Karl Rahner, Jesús Aguirre, Louis Althusser, Jules Girardi, A.C. Comín, J.L. Aranguren, M Sacristan... i tants altres que enumerar-los seria difícil i cansat, són comparables al rol que veig fer ara a Arcadi Oliveres des de les seves profundes conviccions cristianes, del seu compromís permanent amb la Justícia i els moviments populars i després d'haver fet pedagogia a tort i a dret  sobre l'evolució global de l'economia especulativa de mercat (Capitalisme) com causa de la profunda crisi actual, empès pel seu compromís personal, ha donat un pas endavant al costat de Teresa Forcades, també testimoni que la Fe, la Justícia i el compromís social van de bracet. Són unes de les millors veus que la indignació hagi pogut trobar.

La seva crida prou diferent de la parella Marx/Engels, no proposa una elit d'avantguarda obrera ni dictadura proletària, sinó treball unitari, coordinació d'organitzacions polítiques i democràtiques de base que tinguin la visió comuna anti-capitalista i projecte d'autodeterminació. Malauradament  no és la primera vegada que es fa una crida a la unitat de l'esquerra. En aquest món hi ha massa personalisme que ha impedit fins ara qualsevol projecte unitari. En serà un altre més?

Escac+!. Quantes jugades ens portarà al mat?

Les partides dels grans Mestres són llargues, mai no se sap quan ni com acabaran. Estem acostumats a aquells exercicis de "...blanques juguen i guanyen en tres moviments....trobaràs la solució?...". Aquesta vegada la partida encara no és finalitzada i no podem fer aquest exercici però l'amenaça al rei blanc és molt seriosa.

Les negres tenen les seves peces ben col·locades i dominen les caselles vitals, o així ho sembla. La dama blanca ja fa unes quantes jugades endarrere que està neutralitzada en els seus moviments d'atac. En l'actual posició només pot fer la funció de defensa dels alfils, sobretot ara que la situació de la torre blanca sembla afavorir el joc de les negres.

El rei blanc ja enrocat, té pocs quadres per moure's quan rep aquesta jugada d'escac: rei! diuen les negres.
La resposta és complicada i mereix un estudi profund d'anàlisi de situació de les peces al taulell, vigilant les columnes d'atac directes però també les traïdores diagonals. No es descarten els moviments fora del taulell amb maniobres de distracció sobre l'àrbitre de la competició. L'entorn de les blanques denuncia alguna sospitosa jugada il·legal  de les negres i així guanyar temps atès que l'àrbitre ha de resoldre l'afer dedicant-li temps i medis abans d'autoritzar el següent moviment. L'àrbitre però és una persona experimentada, ja té 67 anys, honesta i segurament no voldrà perdre massa temps per a resoldre l'assumpte doncs la seva jubilació treu el nas en un horitzó no massa llunyà.

Anys endarrere una jugada agosarada va posar en perillós escac al rei blanc. Fou la jugada 23-F. Un cavall blanc ocupà una casella especialment conflictiva i l'atac esdevingué per contrapartida gairebé letal pel rei. Només el sacrifici de la pròpia peça que inicià l'atac resolgué la situació. Analistes de la jugada varen veure com la posició que ocupava la dama i alguns peons foren decisius per la solució, aspecte que en aquest moment no es produeix.

Potser ara, la presència d'aquell peó blanc que ocupa una casella avançada podria arribar a coronar i reforçar el taulell amb una nova peça ofensiva que el col·locaria darrera la fila de les negres i amb un contraatac aconseguir unes taules temporals.

No oblidem però la data d'aquesta important jugada: 3-A-2013, podria esdevenir la clau del final de la partida i de la competició.

Una qüestió viva: on va l'actual Monarquia?

L'any que varem passar marcà una distància de dues centúries de la primera Constitució espanyola, la Pepa, document que volia ésser l'inici d'un país democràtic que rompria amb el llast de l'Antic Règim, però foren massa agosarats. Mira que dir que la sobirania descansava en el poble!, incloent-hi el poble colonial!. Això no va voler-ho acceptar aquell Borbó, desitjat pel poble, educat en els vells principis, i que no va parar fins que va poder restaurar l'Antic Règim ajudat dels cent mil fills de sant Lluís. Revoltes, pronunciaments militars...ai! quin segle XIX més convuls. Només s'arribà a cert compromís amb el jurament de la Constitució pel Rei, quan una reforma de la mateixa acceptà compartir i repartir la sobirania entre el poble i el monarca. Després guerres carlines: germà i filla del Borbó esbatussant-se per la successió al tron, mentre el poble-súbdit patia entre els uns i els altres. On era mentrestant, el ciutadà?

El concepte de ciutadania derivat de la Il·lustració  del set-cents i de les revolucions d'independència, costa d'obrir-se pas en aquest món en lluita d'interessos dinàstics, de gelosia de l'estament militar a perdre poder de decisió, i que un important analfabetisme de les classes populars facilitava que s'acceptés la importància de la tradició perquè les coses fossin com sempre havien estat per voluntat divina.

Tot i així, durant tot el segle XIX, els catalans, tan els conservadors com els liberals, mantenien l'esperança de canvi perquè el país es modernitzés econòmica, política i socialment. Un projecte federal vehiculat per una Primera República, de la qual aquest febrer passat hem commemorat els seus 140 anys, fou un exemple d'intent d'encaix de la realitat plurinacional de la península Ibèrica, però ni els "federalistes espanyols" foren capaços d'entendre-ho. Aquesta fou la gran decepció de Valentí Almirall.

Esdevinguda la restauració monàrquica, res no va impedir que es perdessin les darreres colònies (la intransigència borbònica donà com única opció la independència de les colònies, al començament del segle, després de sengles processos bèl·lics, i ara a finals del segle, la pèrdua total). Mentrestant la política catalana s'havia enriquit de raons i doctrina política: Pi i Margall, Valentí Almirall (Lo catalanisme), Prat de la Riba (La nacionalitat catalana), A. Rovira i Virgili (Nacionalisme i Federalisme). Davant la crisi dels dos partits monàrquics, lliberals i conservadors, els catalans anaven teixint les seves organitzacions polítiques de tipus nacionalista i també republicà, cap d'elles clamava per una solució independent per a la Catalunya i es mantenien bé regionalistes o bé federalistes republicans. El segle XX portà projectes de Mancomunitat i Autonomia com vehicles per la nació catalana, no resultant cap solució satisfactòria i sí excusa per a feixugues Dictadures que volien resoldre el "problema catalán".

L'etapa democràtica encetada amb una pactada i vigilada Constitució de 1978 ens porta a una sola Espanya (que lluny queden "las Españas" com li agradava dir a Isabel II) però amb nacionalitats i regions, un sol subjecte de sobirania (el poble espanyol en conjunt) i un Rei no subjecte a responsabilitat política (una mena de "sobirania reial"?)

El retrocés de l'esperit del pacte constitucional i la seva restringida interpretació per part dels dos grans partits estatals a més de la seva crisi de confiança, ens porta a una situació molt similar a la crisi del 98 (1898) i el procés de regeneració política:
a) pèrdua de confiança dels dos grans partits monàrquics: lliberal i conservador (ara PP i PSOE),
b) aparició de nous partits nacionalistes i republicans, (ara moviments ciutadans nacionals i nous partits d'esquerres)
c) crisi econòmica i increment del moviment obrer i l'organització de sindicats i partits obreristes, (ara crisi global del deute i moviments d'indignats)

Una crisi monàrquica que durà 30 anys, amb dictadura primo-riverista inclosa, i acabà el la II República.

Quant temps durarà la nostra crisi institucional? S'acceleraran els temps? Serà la independència la única sortida que ens donarà el Borbó? o ara sí una Monarquia / República Federal, si reaccionen les altres "espanyes"?. Tindrem pronunciaments militars? Què permetrà la Unió Europea?

Oh quins temps històrics més interessants estem vivint malgrat la crisi econòmica !

Indesinenter

Sense aturar-se, pas a pas, tossudament. Així cal veure la declaració de sobirania del poble català per part del nostre Parlament. Sabem que s'estan seguint els camins aconsellats pels experts per assolir un dia l'Estat propi de manera legítima, pacífica  i respectuosa amb els processos universals acceptats per la comunitat internacional perquè a una nació li sigui reconeguda la seva personalitat i independència.

Fou primer el clam popular, després el mandat que ha encarregat el poble, mitjançant unes eleccions, als seus representants polítics de la majoria de tendències perquè iniciïn el procés legal i pacífic. Després de la declaració de sobirania que reconeix el dret a decidir del poble, independentment de la seva ideologia, religió, gènere o classe social..., cal dotar-se de les eines legals per a una lliure consulta a la població i així escatir d'una vegada i de manera objectiva el volum de la voluntat d'assolir un Estat propi. Aquest procés el veureu millor explicat en aquest article publicat en Vilaweb

En el punt actual del procés, trobo personalment, que la declaració té excessiu matís partitocràtic  perquè cada partit hi vol deixar la seva petja. Al meu entendre hauria de ser una declaració breu, com en la Constitució Espanyola, acomboiada pels principis universals doctrinals que tenen les nacionalitats a que llurs pobles siguin sobirans, aplicats a Catalunya.

Sí cal seguir el procés que serà llarg, però amb peu ferm i sense aturar-se perquè per fi el nostre poble ja sigui "l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor" (S. Espriu)

Us deixo amb l'Indesinenter de Raimon/Espriu

Venim de molt lluny, massa lluny

Sovint cauen en les nostres mans constatacions d'allò que ja sabíem i que serveix per refrescar la memòria històrica. Sempre pensant en 1714 i els Borbons, però la cosa ve de més lluny. Els Àustria tampoc varen quedar curts amb les seves actituds vers les nacionalitats de les Espanyes.


Gran memorial del conde-duque de Olivares a Felipe IV.
“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey
de España; quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de
Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con
consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y
las leyes de Castilla [...].
Tres son, Señor, los caminos que a Vuestra Majestad le puede ofrecer la ocasión y la
atención en esta parte, y aunque muy diferentes, podría la disposición de Vuestra
Majestad juntarlos y que sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.
El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, sería
que Vuestra Majestad favoreciese los de aquellos reinos introduciéndolos en Castilla,
casándolos en ella y los de acá allá. [...] por la admisión a los oficios y dignidades de
Castilla se olvidasen de los corazones de manera que aquellos privilegios [...].
El segundo sería si hallándose Vuestra Majestad con alguna gruesa armada y gente
desocupada introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándole la
mano a aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se
desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las
armas y al poder.
El tercer camino, aunque no con medio tan justificadero pero el más eficaz, sería que,
hallándose Vuestra Majestad con esta fuerza que dije, fuera en persona como a visitar
aquel reino donde hubiere de hacer el efecto y hacer que se ocasione algún tumulto
popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y
prevención en adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la
conformidad de las de Castilla, y de esta misma manera irlo ejecutando en los otros
reinos.”

Memoriales y cartas del conde-duque de Olivares (1624).

Aquest fragment que transcriu parcialment un document signat pel Conde-Duque d'Olivares i dirigit al rei Felip IV, ens mostra el continu afany dels reis de Castella d'unificar tot el territori sota la seva sobirania, la reial, i per això necessitaven unificar les regles de joc, i les regles de joc castellanes eren les millors pel seu propòsit per ser més centralitzadores i menys democràtiques.

Acceptar les diferents lleis, furs o institucions de les nacionalitats dins la corona, era acceptar una sobirania compartida (noble, eclesiàstica, militar) i independent en cada territori, que competia amb el poder del Rei.

Arribats en temps democràtics i constitucionals, quan la sobirania passa de la Institució reial al poble sobirà, ( o de la Dictadura a la partitocràcia), aquest país enyora la centralitat absoluta i incapaç de pensar i retornar la sobirania a les nacionalitats que conformen el Regne, redacta una Constitució que blinda la sobirania i  només la reconeix al conjunt del poble espanyol donant legitimitat a la superioritat de la legislació estatal sobre la legislació autonòmica.

Tan els Reis de la Corona d'Aragó com els de la Corona de Castella, no han vist mai, històricament parlant, amb bons ulls, la institució de la Diputació del General o Generalitat de Catalunya per ser font de sobirania del poble català en front del poder reial.

I encara hi som amb el tema, se'ns nega la sobirania com a poble per ésser consultats amb valor de Referèndum democràtic: és problema genètic o de debilitat política històrica?

Venim de molt lluny, massa lluny.

Un veritable problema d'educació a la Catalunya

Il·lumino aquest post amb una miniatura escannejada d'un llibre de text de l'Editorial Vicens Vives corresponent al 2n Curs d'ESO de "ciències socials, geografia i història". I perquè ho faig?, doncs us vull explicar un fet real ocorregut en un Institut de les nostres comarques.

Un professional del centre escolar seguint el programa de l'assignatura li tocava explicar l'Islam als alumnes.

Per tal afer, es preocupà de redactar i imprimir un dossier del tema per lliurar-lo als alumnes, amb les il·lustracions corresponents, les qual va extreure de llibres de textos aprovats oficialment d'editorials serioses. Un d'elles ha estat la miniatura exposada a l'inici. Fins aquí sembla tot molt normal.

Doncs vet-ho ací que un adolescent musulmà va arrabassar tots els exemplars que va poder dels seus companys de classe per cremar-los tot ofès per la representació de Mahoma en la miniatura. No ho va fer tot sol sinó que va convèncer altres companys magribins que l'ajudessin en l'acte.

Acte d'indisciplina?. Conflicte cultural?. Conflicte religiós?.Com manejar aquests assumptes?. No es pot explicar l'Islam en els nostres Instituts?. Tenint en compte que la miniatura és totalment respectuosa amb la imatge de Mahoma, doncs s'evita la seva figuració facial tal com marca la tradició islàmica, només hi sé veure una reacció integrista, extremista i forassenyada d'aquest jove musulmà, instruït, sembla ser, en una tradicional madrassa.

Aquest conflicte està actualment en vies de negociació. El professional, anímicament molt afectat, ha posat l'afer a consideració de la direcció del Centre que en aquests moments està fent les oportunes gestions.

Senyor Wert, aquests i altres semblants són els problemes que tenim en els centres educatius catalans. Res a veure amb la vostra dèria sobre la immersió lingüística. Desconeixeu totalment els problemes i angoixes dels nostres excel·lents ensenyants, la vostra reforma no ens serveix per a res, ja que no entreu en els veritables problemes d'educació de la nostra Catalunya actual, multiètnica, multicultural i multilingüística.

Si tinc ocasió i si m'arriba la informació, prometo publicar la resolució final d'aquest cas.

Estem parlant de QUALITAT o de què?

Crec que l'encerto si dic que la qualitat global del nostre ensenyament és molt deficient. Ho sabem per les comparatives amb el nostre entorn europeu. Ho sabem per l'apreciació directe de mestres i professorat a primària i a secundària. Hom busca sortides i solucions amb diagnòstics diversos i a vegades contraposats.

Ja fa temps que els estudis empresarials han desenvolupat una eina imprescindible: els Programes de Gestió de la Qualitat per a millorar el resultat dels processos productius, programes que també són aplicables a la gestió dels serveis públics. Aquest programes presenten una sistematització per a l'anàlisi, objectius i vies d'actuació per arribar-hi. No descobreixo res al dir que s'utilitza un llenguatge específic per definir les diverses etapes del sistema: Concepte i mesura de la qualitat, Missió, Visió, Identificació dels problemes, Priorització de les activitats, Criteris d'avaluació. Disseny de línies estratègiques....,Monitorització  Reavaluació i tornar a reiniciar el cercle de manera continuada i així establir una manera de treballar eficient.

Per això cal establir-ne un pressupost perquè el cost no és zero però sí rendible a curt-mitjà termini.

Innocentment pensàvem que una Llei que porta el nom de Qualitat establiria la promoció d'aquests programes en tots els centres educatius del país, i es capitalitzarien econòmicament de manera suficient atès que una bona formació dels joves ciutadans és la millor inversió per al futur del país.

Doncs no, vet-ho aquí, el senyor Wert ha dissenyat un projecte de Llei remodelant els continguts dels ensenyaments en la línia ideològica més dura i profunda per castellanitzar i re catolitzar el Regne d'Espanya, que en la seva particular anàlisi, sembla ser que és l'únic problema de qualitat que té el país.

Quí reeducarà al Ministre d'Educació? (oh, formós oxímoron !). Té remei aquest país?. Ara veurem quines són les CC.AA acòlits, els escolanets que donaran la rèplica en l'ofici del senyor Ministre contestant amén.

Per quan les veritables mesures per corregir el rumb de les nostres Escoles, Instituts, Universitats?. Per quan una escaient anàlisi de la situació que estem patint?. Per quan un pressupost suficient per assolir els objectius?.