Barcelona, capital d'Ibèria?

Segons vaig llegir una vegada, l'emperador del Sacre Imperi, Carles V, primer al regne de Castella, aconsellà al seu fill Felip, abans de morir a Yuste "triste, solo y lleno de malancolía", segons aquella Enciclopèdia que estudiàvem a primària, un sol llibre que portava de tot, des de gramàtica, càlcul, matemàtiques, història, geografia... fins religió i urbanitat. Deia doncs, que abans de morir i cedir la corona de Castella i les altres corones hispàniques al seu fill en Felip II, li va donar un bon consell: que si volia desenvolupar la seva política cara Europa o la mediterrània, establís la capitalitat  a Barcelona i que si es centrava cap a les colònies americanes, ho fes a Lisboa. Mal aconsellat per altra banda i seguint altres interessos, es va inventar Madrid, i la seva política com tots sabeu fou el tancament, la Contrareforma, la Inquisició i els vestits negres en la seva Cort. Els Àustries varen iniciar un dels períodes històrics més negres malgrat el "Siglo de Oro" literari. La seva nefasta política econòmica es sintetitza en aquell poema de Quevedo "Don dinero": ".../nace en las indias honrado/ donde el mundo le acompaña/ viene a morir en España/ y es en Génova enterrado/..." , realment un malbaratament total. El treball era un càstig per aquells hijosdalgo castellans, cosa ben diferent passava en la laboriosa Catalunya on el treball de la terra aniria perfilant el sistema dels masos i els gremis dels oficis creixien en la seva activitat.

Tot això em ve al cap quan aquests dies la premsa porta que la ciutat de Barcelona està passant per davant de la ciutat de Madrid en projecció econòmica i turística, potser és el moment que les companyies de valoració de mercats (Standard & Poor's, Moody's, Fitch, Dagong Global Credit Rating...) facin la seva feina comparant les marques Espanya/ Catalunya per separat. Què en sortiria? On seria millor invertir amb confiança?.

També constato que el Ministeri d'Exteriors ja ha iniciat la campanya del No/No a nivell internacional, la qual cosa és una bona notícia perquè indica que segurament el Referèndum podria portar-se a terme d'una manera o altre. Allò que veig és molta por, por a que es compleixi el consell de l'Emperador en Carles, i que la capital del regne es traslladi a Barcelona i esdevingui amb Lisboa, les capitals d'Ibèria.

MILLOR ANY 2014 !!

LA CONSTITUCIÓ

Eina imprescindible en democràcia (excepte sembla ser en el Regne Unit). El seu principi naix amb la consciència de la ciutadania en front del poder/autoritat tradicional. El poble marca les regles, es defineix sobirà i d'ell emana tota autoritat que esdevé representativa i el seu exercici haurà d'estar regit per les normes que marca un document anomenat Constitució amb el qual el poder popular es dota. És el canvi que representa històricament allò que s'anomena crisi de l'Antic Règim de finals del segle XVIII. L'elit del poder pot seguir essent l'aristocràcia (Monarquia) o la burgesia (República), però les regles han canviat.

Al Regne d'Espanya, el moviment constitucionalista va esdevenir i esdevé encara molt dificultós. El primer rei a qui se l'exigí jurar una primera Constitució va sempre defugir l'acte fins que van oferir-li'n una amb sobirania compartida a mitjans del segle XIX, tot i que la va jurar entrecreuant llurs dits índex i mitjà.

Poca democràcia hem conegut en territori hispànic: monarquies absolutes, períodes dictatorials, alguns assajos republicans, emmarquen el segle XX, mentre al nostre entorn es consolidaven processos democràtics.

Quan pensàvem que havien aconseguit un marc d'entesa entre els pobles ibèrics, en una Constitució on hi cabíem tots, nacions i regions, resulta que ara les forces econòmiques tradicionals de l'altiplà mostren sense cap tipus de pudor la seva restrictiva interpretació i fan valer la seva força.

Allà on nosaltres llegíem  que teníem un marc de drets i deures on allò que no estava prohibit estava permès i era l'àmbit de la llibertat i evolució, ells llegien que el marc significa allò que està permès i tot el demés està prohibit i fora de l'àmbit de la llibertat, interpretant que el marc ja és prou ampli.

Què és allò que no ens val, la Constitució o la seva interpretació?. Amb  una altra Constitució, no ens passaria el mateix?, no en farien, els nostres veïns, el mateix ús?. Posen el seu nas insistentment a casa nostra i no ens convenen. Sempre ens diuen com hem de fer les coses, on i com hem de posar els mobles i ens critiquen la manera de parlar.

Haurem de marxar cap un altre bloc d'habitatges el meu poble i jo, on pactarem les nostres regles de joc. No tenim cap problema de seguir fent negocis amb ells, comprant i venent, que tenen productes prou interessants, sense posar barreres, així com tampoc fer alguna visita turística  al seu bell territori. Això sí, cadascú a casa seva, que nosaltres no tenim cap interès en dir-los com han de fer les coses ni com han de parlar. Som respectuosos per natura com ningú.

Kant i el PP

Sobtadament m'adono que només portem dos anys de PP, que estem a mitat de la legislatura i em sento com un viatger del passat. El temps se'm mostra confús i elàstic, borrós. Em desplaço als meus anys d'adolescent quan feia preuniversitari i estudiava Kant, Em ressona allò de "el temps  és una forma a priori de la sensibilitat". El filòsof explicava com la percepció de tot allò que ens envolta no ho rebem en forma caòtica sinó ordenada en espai i temps. Sensacions ordenades i connectades entre abans i ara, no fet voluntàriament sinó subjectiva, intuïtiva, de manera que  Kant també les anomena intuïcions pures.

A què ve tot això?

Aquests dos anys de poder absolut del PP s'ha destacat per la persecució implacable de la llengua catalana i les seves manifestacions, la pèrdua dels drets i garanties laborals de treballadors i funcionaris, la penalització dels drets a la llibertat d'expressió, de manifestació, de reunió pública (tornarem allò de que cinc persones juntes són una manifestació?), sacralització de l'autoritat i els seus símbols en un moment que aquesta s'ha mostrat més corrupta econòmicament, inclosa l'autoritat Reial. Ni desfogar-se amb xiulades serà permès?

La meva sensibilitat a priori viatja als anys cinquanta. Tinc les mateixes sensacions temporals de cosa ja viscuda, de versos que em retornen ... "jo vinc d'un silenci...", "...la nit, és llarga la nit...". Potser estic somniant i m'ofega el desassossec del meu malson. Tinc ganes de despertar-me, veure el sol i gaudir de la seva escalfor... però la nit és llarga...

És una altra nit o la mateixa?. Em sembla que tinc la meva forma a priori de la sensibilitat una mica desajustada.

A Pere Navarro

Has tornat eufòric  de Madrid, pensant que has triomfat, però faries bé de repassar la història del  federalisme i  el socialisme a Espanya i Catalunya,  llurs relacions i l’experiència que abans que tu varen patir els polítics de casa nostra. Et faré cinc cèntims amb una petita mostra extreta de la historiografia:


Valentí Almirall

Defensor del federalisme. Compromès amb la Primera República Espanyola, es va decebre de l’actitud federalista dels seus companys espanyols al comprovar les seves tendències unionistes i la incomprensió de la realitat catalana. Impulsà en 1882 la formació del Centre Català que redactaria el Memorial de Greuges i reivindicà finalment per a Catalunya un règim autonòmic.

Manuel Serra i Moret

En 1917 va ser fundada la secció catalana del PSOE, i en la qual prengué part  activa i necessària per a fer  aprovar aquest principi fundacional:

“Reconocimiento de las nacionalidades ibéricas en la medida que demuestren aptitudes o capacidad para el gobierno propio, sin detrimento de la democracia y de las conquistas sociales”

Després de cinc anys de militant, es va conscienciar que aquest principi de respecte a les nacionalitats ibèriques, no era seguit en la pràctica pel partit atès la persistent actitud unionista i centralista del PSOE fundat a Madrid, i així en 1923 deixà la secció i va intervenir en la fundació de  la Unió Socialista de Catalunya.

Joan Comorera i Soler (1932) i el tema de l’Estatut de Catalunya:

Ha dit Largo Caballero: “No volem que s’atorgui res que pugui ésser una minva per a la unitat nacional... Hi haurà, en definitiva, Estatut, sense desmembracions”.

“Ha parlat l’espanyol o el socialista?, l’espanyol. Sols un espanyol del segle XIX, antisocialista pot parlar d’unitat nacional, i pot veure en l’Estatut una “desmembració”. Un socialista, no.

“Un socialista sap que el concepte de sobirania ha estat superat pel de coordinació internacional de principis i d’interessos.

“Un socialista sap que el concepte de pàtria no és ja el que podia tenir un príncep de sang, ni un príncep d’alcova, o els malaurats “herois” de Cavite.

“Un socialista sap que el concepte d’unitat no vol dir ja absorció, ni centralització, ni submissió a un centre més o menys artificial, de parasitisme més o menys accentuat.

“Un socialista sap que tots aquests conceptes, com tants d’altres que regulen i dirigeixen la vida dels homes i dels pobles, han sofert una revisió profunda justament sota la llum poderosa dels principis i del mètode socialistes.

“I, també, un socialista sap que únicament una mentalitat imperialista ha d’oposar la unitat de la pàtria al principi d’autodeterminació, de veure un perill de desmembració en una redistribució de serveis i de facultats dins un clos estatal.

“Què és, doncs, Largo Caballero?”

( Joan Comorera  “La setmana política” – “Patriota cent per cent”, Justícia Social, any II, 3a. època, núm. 45 (maig 1932)):

Veiem altres intervencions de parlamentaris catalans en defensa de la integritat de l'Estatut de Núria a les Corts constituents de la II República espanyola (1932), els seus arguments són perfectament vàlids aplicats a l’Estatut actual.

Humbert Torres

«Catalunya no demana res en el seu Estatut que no sigui estrictament just; demana moltíssim menys i s'acontenta plenament amb una mica menys del que va perdre contra la seva pròpia voluntat.»

Rafael Campalans

«És que els catalans us volen imposar la seva llengua, us volen imposar el seu dret? No, perquè hi ha un sentit liberal que ens ho veta. Doncs, si nosaltres no ho volem fer, per què ho voleu fer vosaltres?»

Amadeu Hurtado

«No ha dit, Catalunya, quina era la seva voluntat? Doncs les Corts constituents l'únic que poden fer és aprovar-la i registrar-la, que al cap i a la fi ens donen el que és nostre. D'elles depèn que ens ho donin, i si no ens ho donen és que ens ho prenen.»

No et serveix la contínua experiència política dels nostres antecessors per entendre la política dels espanyols?.  Ells encara estan en la fase de l’estat colonial.

Et volen atraure, Pere, com les sirenes volien atraure al savi Ulisses, buscant  la destrucció de l’embarcació que pilotava per cruspir-se tota la tripulació. Ell tenia ben clar la finalitat del seu viatge i que de la salvació de la nau depenia el futur del seu estimat i petit regne. Va voler sentir el què deien les veus temptadores i se les va empescar de manera enginyosa per no ser-ne víctima. I així la seva fama ha esdevingut eterna i universal.

Tots els darrers segles XIX, XX i també aquest XXI, s’han definit per la crisi i desaparició dels imperis històrics i el naixement de les modernes nacions-estats. El dret a l’autodeterminació del pobles (Lenin, 1917 i Wilson, 1918) ha estat una constant en el dret internacional des de la fi de la primera guerra mundial. No cedeixis en el dret de decidir del nostre poble, no siguis causa de l’ensorrament de la nau socialista de signe català, us necessitem en la Catalunya sobirana.

JOAQUIM HORTA

Érem als anys setanta del segle XX quan et vàrem descobrir. El compromís de la teva poesia i la seva força social ens va remoure les entranyes. Nosaltres érem joves i tu ja tenies viscuts uns apassionats anys. La colla d'amics vivíem amb  inquietuds creatives i teníem un repte: animar una nit de trobada de joves. Els teus llibres de poemes de temàtica social fou un tresor sortosament trobats.

Aquella sèrie de L'home amb blues, L'home amb màquina, L'home amb esperança... ens inspirà profundament i realitzarem un muntatge de mim- recital- música amb el qual gaudirem en la seva creació i representació. Als joves espectadors sembla que els hi agradà força i fou un magnífic estímul per encetar un debat molt animat amb la temàtica exposada.

Gràcies Joaquim

Publico el poema amb el qual finalitzàvem el muntatge:

HOME AMB ESPERANÇA

 

Acabarem algun dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina

i les marionetes de foscos colors.

I ensenyarem als fills, parits sense dolor,

el com i el perquè de cada cosa,

i els baixarem al carrer sense temor

i jugaran a construir pobles.

I tocaran la terra

i la faran seva i de tots,

i escriuran, amb nous mots,

noves lleis, història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s'endurà tot l'or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.

Amb ella anirem a saludar els pobles,

a l'espatlla un sarró amb eines i amb llibres,

als ulls un esclat d'alegria,

i l'esperança en els homes i en els dies.

No t'oblidarem pas

 

El tercer món a casa nostra.

Aquest mes que hem passat, el Síndic de greuges ha dut a llum pública un informe sobre la desnutrició infantil detectada a la Catalunya actual, que relaciona amb la crisi econòmica i que afecta cada vegada a  més famílies, sobretot les sobrevingudes per immigració. Una part de l'informe ha estat realitzat amb els registres de diagnòstics de salut del sistema informàtic d'atenció primària.  Diu l'informe:

"Segons dades de juny de 2013 de la història clínica informatitzada de l’atenció primària de l’Institut Català de Salut, hi ha 751 infants menors de setze anys amb codis diagnòstics relacionats amb la pobresa i la desnutrició infantils, amb una edat mitjana de quatre anys (una quarta part són menors d’un any), majoritàriament de nacionalitat estrangera (56%)." 

Potser per això mateix, el senyor Boi Ruiz ha estat elegit per fer de portaveu del govern. Allò que m'ha molestat ha estat l'actitud del responsable del Departament de Salut, volent negar l'evidència a l'afirmar que els problemes detectats corresponen a infants amb malalties cròniques que els hi provoquen desnutrició, desvinculant així la qüestió amb la crisi econòmica. Evidentment aquest no és un problema que ha de solucionar el departament que dirigeix però sí cal que els responsables de distribució dels recursos, això és, els responsables de modificar el pressupost de la Generalitat, facin de manera perquè l'administració disposi de més recursos socials.

Els diagnòstics de salut codificats en el sistema informàtic de l'ICS, estan introduïts tant pels facultatius com pel personal d'infermeria i treballadors socials, d'aquí la possibilitat d'associar i relacionar problemes de salut amb problemes sòcio-econòmics. Segurament no hi ha un estudi estadístic prou ben dissenyat amb les dades suggerides en els registres sanitaris, com per demostrar, més enllà del dubte, la relació desnutrició/ crisi econòmica, i d'aquí la reacció de "pilotes fora" del govern de la Generalitat fent sortir veus dels serveis de Pediatria donant suport a les tesis governamentals. No, no és un tema d'atenció a la salut, és un tema de model econòmic.

No ens agrada sentir que a casa nostra tenim problemes tercer mundistes de fam i misèria no solucionables a curt termini quan ens creiem viure tots al primer món. Tan de bo agafem la consciència del tipus de sistema econòmic en el qual vivim i en el qual persistim vivint i sembla que no ens podem escapar, ni amb Estat propi.

NALU

Ahir dia 25 va fer 4 mesos que fou trobat per la meva filla al costat d'un contenidor de deixalles formant part d'una camada d'uns cinc cadells. Portats a la "protectora", no va resistir la mirada que aquella bola atzabeja de quatre setmanes de vida li dirigia amb súplica i agraïment. Ara el tenim a casa.

Nalu significa onada en l'idioma de les Hawai, això ho saben prou bé els practicants de surf, i com una onada ha entrat en les nostres vides inundant racons, alterant la calma domèstica i la rutina quotidiana.

Malgrat les seves entremaliadures pròpies de la seva curta edat, que ens treu de polleguera, es fa estimar. El més difícil d'ell és l'educació, intentant fer-ho amb premis i sense maltractes físics però amb renys prou forts quan convé perquè ho entengui. En aquesta edat tres passejades diàries com a mínim li són necessàries per complir amb les seves necessitats, sort tenim de l'esbarjo al salvatge jardí de casa on "l'herbe est brûlée".

Quan està cansat adopta les postures més inversemblants buscant la frescor i quan té ganes de jugar busca compartir les seves joguines i els seus jocs amb nosaltres els humans. En les poques setmanes que conviu amb nosaltres ja sap distingir què fa cadascú. Qui és més juganer, qui el treu a passejar, qui li ofereix menjar extra i així tria segons necessitats.

Arribat aquest punt em ve el dubte: qui educa qui?