JOAQUIM HORTA

Érem als anys setanta del segle XX quan et vàrem descobrir. El compromís de la teva poesia i la seva força social ens va remoure les entranyes. Nosaltres érem joves i tu ja tenies viscuts uns apassionats anys. La colla d'amics vivíem amb  inquietuds creatives i teníem un repte: animar una nit de trobada de joves. Els teus llibres de poemes de temàtica social fou un tresor sortosament trobats.

Aquella sèrie de L'home amb blues, L'home amb màquina, L'home amb esperança... ens inspirà profundament i realitzarem un muntatge de mim- recital- música amb el qual gaudirem en la seva creació i representació. Als joves espectadors sembla que els hi agradà força i fou un magnífic estímul per encetar un debat molt animat amb la temàtica exposada.

Gràcies Joaquim

Publico el poema amb el qual finalitzàvem el muntatge:

HOME AMB ESPERANÇA

 

Acabarem algun dia, potser demà,

amb les paraules inútils i boniques,

el dring de la porcellana fina

i les marionetes de foscos colors.

I ensenyarem als fills, parits sense dolor,

el com i el perquè de cada cosa,

i els baixarem al carrer sense temor

i jugaran a construir pobles.

I tocaran la terra

i la faran seva i de tots,

i escriuran, amb nous mots,

noves lleis, història i vida.

També vindrà un vaixell de vela àgil,

esquivant tempestes i roques altives,

i s'endurà tot l'or de la terra, mites i falsos déus,

i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.

Amb ella anirem a saludar els pobles,

a l'espatlla un sarró amb eines i amb llibres,

als ulls un esclat d'alegria,

i l'esperança en els homes i en els dies.

No t'oblidarem pas

 

El tercer món a casa nostra.

Aquest mes que hem passat, el Síndic de greuges ha dut a llum pública un informe sobre la desnutrició infantil detectada a la Catalunya actual, que relaciona amb la crisi econòmica i que afecta cada vegada a  més famílies, sobretot les sobrevingudes per immigració. Una part de l'informe ha estat realitzat amb els registres de diagnòstics de salut del sistema informàtic d'atenció primària.  Diu l'informe:

"Segons dades de juny de 2013 de la història clínica informatitzada de l’atenció primària de l’Institut Català de Salut, hi ha 751 infants menors de setze anys amb codis diagnòstics relacionats amb la pobresa i la desnutrició infantils, amb una edat mitjana de quatre anys (una quarta part són menors d’un any), majoritàriament de nacionalitat estrangera (56%)." 

Potser per això mateix, el senyor Boi Ruiz ha estat elegit per fer de portaveu del govern. Allò que m'ha molestat ha estat l'actitud del responsable del Departament de Salut, volent negar l'evidència a l'afirmar que els problemes detectats corresponen a infants amb malalties cròniques que els hi provoquen desnutrició, desvinculant així la qüestió amb la crisi econòmica. Evidentment aquest no és un problema que ha de solucionar el departament que dirigeix però sí cal que els responsables de distribució dels recursos, això és, els responsables de modificar el pressupost de la Generalitat, facin de manera perquè l'administració disposi de més recursos socials.

Els diagnòstics de salut codificats en el sistema informàtic de l'ICS, estan introduïts tant pels facultatius com pel personal d'infermeria i treballadors socials, d'aquí la possibilitat d'associar i relacionar problemes de salut amb problemes sòcio-econòmics. Segurament no hi ha un estudi estadístic prou ben dissenyat amb les dades suggerides en els registres sanitaris, com per demostrar, més enllà del dubte, la relació desnutrició/ crisi econòmica, i d'aquí la reacció de "pilotes fora" del govern de la Generalitat fent sortir veus dels serveis de Pediatria donant suport a les tesis governamentals. No, no és un tema d'atenció a la salut, és un tema de model econòmic.

No ens agrada sentir que a casa nostra tenim problemes tercer mundistes de fam i misèria no solucionables a curt termini quan ens creiem viure tots al primer món. Tan de bo agafem la consciència del tipus de sistema econòmic en el qual vivim i en el qual persistim vivint i sembla que no ens podem escapar, ni amb Estat propi.

NALU

Ahir dia 25 va fer 4 mesos que fou trobat per la meva filla al costat d'un contenidor de deixalles formant part d'una camada d'uns cinc cadells. Portats a la "protectora", no va resistir la mirada que aquella bola atzabeja de quatre setmanes de vida li dirigia amb súplica i agraïment. Ara el tenim a casa.

Nalu significa onada en l'idioma de les Hawai, això ho saben prou bé els practicants de surf, i com una onada ha entrat en les nostres vides inundant racons, alterant la calma domèstica i la rutina quotidiana.

Malgrat les seves entremaliadures pròpies de la seva curta edat, que ens treu de polleguera, es fa estimar. El més difícil d'ell és l'educació, intentant fer-ho amb premis i sense maltractes físics però amb renys prou forts quan convé perquè ho entengui. En aquesta edat tres passejades diàries com a mínim li són necessàries per complir amb les seves necessitats, sort tenim de l'esbarjo al salvatge jardí de casa on "l'herbe est brûlée".

Quan està cansat adopta les postures més inversemblants buscant la frescor i quan té ganes de jugar busca compartir les seves joguines i els seus jocs amb nosaltres els humans. En les poques setmanes que conviu amb nosaltres ja sap distingir què fa cadascú. Qui és més juganer, qui el treu a passejar, qui li ofereix menjar extra i així tria segons necessitats.

Arribat aquest punt em ve el dubte: qui educa qui?

Granada 2013 o Sant Sebastià 1930?

No sé si heu llegit les vint-i-quatre pàgines de la proposta "federal" del PSOE que vol ser full de ruta per una suposada reforma constitucional. Jo sí i em causa vergonya aliena veure com es vol fer passar per proposta federal uns retocs autonòmics.

Comença amb una lloança a l'organització de la Espanya autonòmica, com el millor sistema aconseguit fins ara, sense crítica a les mono provincials i acaba amb ferma voluntat de conservar-les totes. De totes maneres hi veu problemes a nivell dels repartiments competencials, dels diferents models de finançament, dificultats de col·laboració entre institucions estatals i autonòmiques, ineficàcia d'un Senat que teòricament hauria de ser càmera territorial... i altres crítiques generals.

En la seva proposta de reforma constitucional apareix la paraula federal però s'hi veu com entrada amb calçador per acontentar al PSC i sempre com un "utopia" llunyana sense un full de ruta real. En el document no apareix en paral·lel com seria lògic, cap proposta de reforma ideològica dels estatuts del PSOE en el sentit federal.

Recordo el Pacte de Sant Sebastià de 1930, quan en plena dictadura primoriverista, es reuniren en aquesta ciutat els partits republicans i els partits nacionalistes catalans, per acordar allò que farien quan canviessin les circumstàncies. Les forces catalanes només pogueren obtenir un Estatut d'Autonomia com solució al "problema català". En aquella reunió hi fou absent el PSOE, que únicament més tard s'hi va adherir. La història ja la coneixeu. Arribat al moment de la II República, Macià després de proclamar la República Catalana en una Espanya Federal, va tenir que fer marxa enrere: el pacte era per un Estatut d'autonomia i fins ací es podia arribar. Alcalá Zamora i Fernando de los Ríos ho tenien clar. La solució i/o concessió fou redescobrir la Generalitat com institució històrica a recuperar. Oblidem-nos doncs, d'una Espanya Federal.

El PSOE ha fet el mateix: poden parlar de aprofundiment de l'Espanya Autonòmica i adornar-la de parafernàlia lingüística federal, però aquest és el límit. L'únic partit actual a l'Estat que en els seus estatuts es defineix com federal és Izquierda Republicana Española, sí, el vell partit d'Azaña que una vegada, en temps d'Anguita, es va presentar en coalició dins Izquierda Unida i que ara no té cap influència en la vida política de les Espanyes.

Quan constato l'evolució de les institucions civils i dels partits nacionalistes catalans durant tots aquests anys, les seves discussions ideològiques, el seu afany de dinamitzar i desenvolupar la democràcia en el seu sentit propi, veig a anys llum l'evolució ideològica dels partits espanyolistes que encara mantenen la barrera de 1930: res més enllà d'uns estatuts d'autonomia descentralitzadors de l'Administració, i millor si cafè per tothom, que això de nacionalitats i regions és sols retòrica constitucional sense cap més sentit, ah! i el cafè millor si pot ser descafeïnat.

Escric això a l'any 13 del segle XXI

Bon Sant Joan

Matí calm aquest dia de Sant Joan. Els carrers de la vila es desperten silenciosos i frescals. Els falciots i orenetes amb el seu xiscle característic, es mostren actius en aquestes primeres hores cercant el primer àpat per la seva niada. Cap automòbil ha engegat el seu sorollós motor. Romanen dormits com quelonis en la seva closca metàl·lica possiblement perquè els seus conductors es retiraren tard esperant veure la primera llum de l'aurora després de la nit més curta de l'any.

Només el pas d'aquell veí que sempre surt a fer un vol en aquestes hores relaxades, pertorba agradablement el naixent dia d'estiu.

Ja hem purificat amb el foc els vells prejudicis, ja hem sacrificat els vells mobles i ha quedat neta la nostra ànima de les preocupacions i pertorbadors pensaments que hem llençat a la furiosa i afamada pira que tot ho consumeix i renova.

Bon Sant Joan Baptista, aquell que purificava amb aigua i no amb foc !

Pel maig, cada dia un raig.

Avui les meves cames han demanat acció, no paraven de neguitejar-me l'ànim exigint del cervell una prompta resposta i d'aquesta manera m'he posat en marxa i he eixit fora vila en direcció a Sant Martí. Primer he passat per l'estany prop del parc del convent que llu ben ple, es nota que enguany la primavera ha estat generosa amb l'aigua. Aquí la societat de pescadors (sí, al secà tenim pescadors, esportius evidentment) manté una colònia de peixos per gaudir de l'activitat que li és pròpia.






Més endavant  contemplo com els conreus mostren els primers brots de la darrera plantada de panís (transgènic, esclar, no en tinc cap dubte, encara que cap cartell no ho indica), cuidats i arrenglerats.

D'ací res no em costa arribar-me al Canal d'Urgell, travessar-lo en direcció a Sant Martí i endinsar-me pels secans esteparis de Belianes.



El planer camí em porta a les restes del Molí Nou del Senyor, que podria correspondre al molí que es menciona en el capbreu de Bellpuig l'any 1559, en relació als bens de la vila, on constaven dos molins propietat del Baró de Bellpuig.

 Es tracta d'un molí fariner mogut per la força de l'aigua. En aquest cas per les aigües provinents mitjançant una sèquia, del riu Corb, que passant per Sant Martí, vorejant Maldà i seguint cap a Belianes arribava a Bellpuig. El traçat d'aquest darrer trajecte queda actualment desdibuixat sobre el terreny.

En les fotografies es pot veure el mur residual de l'obrador on es feia la molta, la volta de cacau per on sortia l'aigua  i que es continua amb la sèquia molinal.

Diu Jaume Torres i Gros, estudiós local de Bellpuig: "La riuada del 23 de setembre de 1874, denominada rovinada de santa Tecla, va destruir molins i sèquies per on passà. Es tornaren a arreglar sota la vigilància dels sequiers del Corb de Bellpuig. Això no obstant les aigües disminuïen progressivament atès que les fonts del riu s'anaven eixugant. les conseqüències per al terme de Bellpuig foren que la partida de la Serra i la meitat de la partida de l'Horta quedaren al secà i els molins hagueren de plegar: el de la Sinoga, el del Tona, el del Canonge i el Nou de Bellpuig".

Seguint el recte i pla camí en mig d'aquesta estepa del secà a l'Urgell, lloc per la qual possiblement transcorria la sèquia  i a uns tres-cents metres de les anteriors restes, ens trobem amb la casa on estava situat  l'anteriorment esmentat molí del Canonge. Un cartell plantat davant la casa així ens ho informa.

Els plans de Preixana-Belianes s'obren davant meu, ambient estepari, d'aus en perill d'extinció, amb paisatge sembrat i trencat per algun arbre a l'horitzó que serveix de talaia per la cacera i refugi a dites aus.

               Arbres de secà (ametllers),

plantes medicinals. 

També hi ha racons recuperats a l'antic traçat del canal d'Urgell, amb intent de amabilització humana i plantades de lliris d'aigua que floreixen amb el bon temps.

Quan més animat estava, unes formacions bromoses al cel m'han aconsellat que havia de començar a donar per acabada la passejada i les cabòries. Vivim una primavera de canvis sobtats en la qual l'aigua se'ns mostra precipitadament amiga. Així que adéusiau planúries i cap a casa com els caragols.

No saben què fer

El dia abans gairebé tots els diaris de Catalunya i la resta de l'Estat, duien en portada o en Editorial, la notícia de l'esgarrifós i preocupant alt nivell mig d'atur assolit al nostre país. Davant la xifra esperàvem el ja tradicional fatídic divendres, dia de la setmana escollit pel "gobierno de la Nación" per engaltar-nos els seus "projectes" i "remeis" a la situació econòmica, que sembla que és oficialment la única cosa que els preocupa i el demés són cabòries.

Amb tota la tranquil·litat se'ns comuniquen les dades tècniques de l'economia   i la constatació que les xifres de l'atur poden mantenir-se elevades fins 2016, i ho diuen amb aquella fredor de l'expert,(els números són fets a Brussel·les!, no us ho perdeu!), com dient "ho podem aguantar, el primer és reduir el deute". Cap impuls per frenar o reconduir el procés de la pèrdua de llocs de treball, cap recomanació, cap esperança pels desesperançats, cap expressió facial dels polítics que puguin encomanar un mínim d'empatia pels que pateixen: el somriure de la Sra. Soraya de Santamaría sempre té tendència a la desviació a l'esquerra adquirint un cert aspecte sardònic.

Amb la meva innocència jo pensava que els governs estaven per reconduir la salut de la nació (wealth: riquesa, salut), augmentar-la, repartir-la entre els més desfavorits, evitar fugues, atraure capitals, comerç i activitat econòmica en general, però no, sembla que només hi són per transmetre la veu del seu amo, no cal fer res "le monde va de lui mème" lema dels clàssics lliberals.

Aquest no fer res o no s'hi pot fer res, repetit fins atipar-se, cala massa endins del poble que roman callat mentre va rebent encara "la pulcra moneda que arriba a valer molt menys que res" (Salvador Espriu), dels ajuts socials cada vegada més minsos i retallats, mentre els banquers es retiren amb pensions milionàries.

No, no fan res, tampoc l'oposició. Qui diu que hi ha una altra alternativa tampoc no l'exposa, excepte l"estranya parella" del meu post anterior i llur idealista i revolucionari decàleg de propostes.