NALU

Ahir dia 25 va fer 4 mesos que fou trobat per la meva filla al costat d'un contenidor de deixalles formant part d'una camada d'uns cinc cadells. Portats a la "protectora", no va resistir la mirada que aquella bola atzabeja de quatre setmanes de vida li dirigia amb súplica i agraïment. Ara el tenim a casa.

Nalu significa onada en l'idioma de les Hawai, això ho saben prou bé els practicants de surf, i com una onada ha entrat en les nostres vides inundant racons, alterant la calma domèstica i la rutina quotidiana.

Malgrat les seves entremaliadures pròpies de la seva curta edat, que ens treu de polleguera, es fa estimar. El més difícil d'ell és l'educació, intentant fer-ho amb premis i sense maltractes físics però amb renys prou forts quan convé perquè ho entengui. En aquesta edat tres passejades diàries com a mínim li són necessàries per complir amb les seves necessitats, sort tenim de l'esbarjo al salvatge jardí de casa on "l'herbe est brûlée".

Quan està cansat adopta les postures més inversemblants buscant la frescor i quan té ganes de jugar busca compartir les seves joguines i els seus jocs amb nosaltres els humans. En les poques setmanes que conviu amb nosaltres ja sap distingir què fa cadascú. Qui és més juganer, qui el treu a passejar, qui li ofereix menjar extra i així tria segons necessitats.

Arribat aquest punt em ve el dubte: qui educa qui?

Granada 2013 o Sant Sebastià 1930?

No sé si heu llegit les vint-i-quatre pàgines de la proposta "federal" del PSOE que vol ser full de ruta per una suposada reforma constitucional. Jo sí i em causa vergonya aliena veure com es vol fer passar per proposta federal uns retocs autonòmics.

Comença amb una lloança a l'organització de la Espanya autonòmica, com el millor sistema aconseguit fins ara, sense crítica a les mono provincials i acaba amb ferma voluntat de conservar-les totes. De totes maneres hi veu problemes a nivell dels repartiments competencials, dels diferents models de finançament, dificultats de col·laboració entre institucions estatals i autonòmiques, ineficàcia d'un Senat que teòricament hauria de ser càmera territorial... i altres crítiques generals.

En la seva proposta de reforma constitucional apareix la paraula federal però s'hi veu com entrada amb calçador per acontentar al PSC i sempre com un "utopia" llunyana sense un full de ruta real. En el document no apareix en paral·lel com seria lògic, cap proposta de reforma ideològica dels estatuts del PSOE en el sentit federal.

Recordo el Pacte de Sant Sebastià de 1930, quan en plena dictadura primoriverista, es reuniren en aquesta ciutat els partits republicans i els partits nacionalistes catalans, per acordar allò que farien quan canviessin les circumstàncies. Les forces catalanes només pogueren obtenir un Estatut d'Autonomia com solució al "problema català". En aquella reunió hi fou absent el PSOE, que únicament més tard s'hi va adherir. La història ja la coneixeu. Arribat al moment de la II República, Macià després de proclamar la República Catalana en una Espanya Federal, va tenir que fer marxa enrere: el pacte era per un Estatut d'autonomia i fins ací es podia arribar. Alcalá Zamora i Fernando de los Ríos ho tenien clar. La solució i/o concessió fou redescobrir la Generalitat com institució històrica a recuperar. Oblidem-nos doncs, d'una Espanya Federal.

El PSOE ha fet el mateix: poden parlar de aprofundiment de l'Espanya Autonòmica i adornar-la de parafernàlia lingüística federal, però aquest és el límit. L'únic partit actual a l'Estat que en els seus estatuts es defineix com federal és Izquierda Republicana Española, sí, el vell partit d'Azaña que una vegada, en temps d'Anguita, es va presentar en coalició dins Izquierda Unida i que ara no té cap influència en la vida política de les Espanyes.

Quan constato l'evolució de les institucions civils i dels partits nacionalistes catalans durant tots aquests anys, les seves discussions ideològiques, el seu afany de dinamitzar i desenvolupar la democràcia en el seu sentit propi, veig a anys llum l'evolució ideològica dels partits espanyolistes que encara mantenen la barrera de 1930: res més enllà d'uns estatuts d'autonomia descentralitzadors de l'Administració, i millor si cafè per tothom, que això de nacionalitats i regions és sols retòrica constitucional sense cap més sentit, ah! i el cafè millor si pot ser descafeïnat.

Escric això a l'any 13 del segle XXI

Bon Sant Joan

Matí calm aquest dia de Sant Joan. Els carrers de la vila es desperten silenciosos i frescals. Els falciots i orenetes amb el seu xiscle característic, es mostren actius en aquestes primeres hores cercant el primer àpat per la seva niada. Cap automòbil ha engegat el seu sorollós motor. Romanen dormits com quelonis en la seva closca metàl·lica possiblement perquè els seus conductors es retiraren tard esperant veure la primera llum de l'aurora després de la nit més curta de l'any.

Només el pas d'aquell veí que sempre surt a fer un vol en aquestes hores relaxades, pertorba agradablement el naixent dia d'estiu.

Ja hem purificat amb el foc els vells prejudicis, ja hem sacrificat els vells mobles i ha quedat neta la nostra ànima de les preocupacions i pertorbadors pensaments que hem llençat a la furiosa i afamada pira que tot ho consumeix i renova.

Bon Sant Joan Baptista, aquell que purificava amb aigua i no amb foc !

Pel maig, cada dia un raig.

Avui les meves cames han demanat acció, no paraven de neguitejar-me l'ànim exigint del cervell una prompta resposta i d'aquesta manera m'he posat en marxa i he eixit fora vila en direcció a Sant Martí. Primer he passat per l'estany prop del parc del convent que llu ben ple, es nota que enguany la primavera ha estat generosa amb l'aigua. Aquí la societat de pescadors (sí, al secà tenim pescadors, esportius evidentment) manté una colònia de peixos per gaudir de l'activitat que li és pròpia.






Més endavant  contemplo com els conreus mostren els primers brots de la darrera plantada de panís (transgènic, esclar, no en tinc cap dubte, encara que cap cartell no ho indica), cuidats i arrenglerats.

D'ací res no em costa arribar-me al Canal d'Urgell, travessar-lo en direcció a Sant Martí i endinsar-me pels secans esteparis de Belianes.



El planer camí em porta a les restes del Molí Nou del Senyor, que podria correspondre al molí que es menciona en el capbreu de Bellpuig l'any 1559, en relació als bens de la vila, on constaven dos molins propietat del Baró de Bellpuig.

 Es tracta d'un molí fariner mogut per la força de l'aigua. En aquest cas per les aigües provinents mitjançant una sèquia, del riu Corb, que passant per Sant Martí, vorejant Maldà i seguint cap a Belianes arribava a Bellpuig. El traçat d'aquest darrer trajecte queda actualment desdibuixat sobre el terreny.

En les fotografies es pot veure el mur residual de l'obrador on es feia la molta, la volta de cacau per on sortia l'aigua  i que es continua amb la sèquia molinal.

Diu Jaume Torres i Gros, estudiós local de Bellpuig: "La riuada del 23 de setembre de 1874, denominada rovinada de santa Tecla, va destruir molins i sèquies per on passà. Es tornaren a arreglar sota la vigilància dels sequiers del Corb de Bellpuig. Això no obstant les aigües disminuïen progressivament atès que les fonts del riu s'anaven eixugant. les conseqüències per al terme de Bellpuig foren que la partida de la Serra i la meitat de la partida de l'Horta quedaren al secà i els molins hagueren de plegar: el de la Sinoga, el del Tona, el del Canonge i el Nou de Bellpuig".

Seguint el recte i pla camí en mig d'aquesta estepa del secà a l'Urgell, lloc per la qual possiblement transcorria la sèquia  i a uns tres-cents metres de les anteriors restes, ens trobem amb la casa on estava situat  l'anteriorment esmentat molí del Canonge. Un cartell plantat davant la casa així ens ho informa.

Els plans de Preixana-Belianes s'obren davant meu, ambient estepari, d'aus en perill d'extinció, amb paisatge sembrat i trencat per algun arbre a l'horitzó que serveix de talaia per la cacera i refugi a dites aus.

               Arbres de secà (ametllers),

plantes medicinals. 

També hi ha racons recuperats a l'antic traçat del canal d'Urgell, amb intent de amabilització humana i plantades de lliris d'aigua que floreixen amb el bon temps.

Quan més animat estava, unes formacions bromoses al cel m'han aconsellat que havia de començar a donar per acabada la passejada i les cabòries. Vivim una primavera de canvis sobtats en la qual l'aigua se'ns mostra precipitadament amiga. Així que adéusiau planúries i cap a casa com els caragols.

No saben què fer

El dia abans gairebé tots els diaris de Catalunya i la resta de l'Estat, duien en portada o en Editorial, la notícia de l'esgarrifós i preocupant alt nivell mig d'atur assolit al nostre país. Davant la xifra esperàvem el ja tradicional fatídic divendres, dia de la setmana escollit pel "gobierno de la Nación" per engaltar-nos els seus "projectes" i "remeis" a la situació econòmica, que sembla que és oficialment la única cosa que els preocupa i el demés són cabòries.

Amb tota la tranquil·litat se'ns comuniquen les dades tècniques de l'economia   i la constatació que les xifres de l'atur poden mantenir-se elevades fins 2016, i ho diuen amb aquella fredor de l'expert,(els números són fets a Brussel·les!, no us ho perdeu!), com dient "ho podem aguantar, el primer és reduir el deute". Cap impuls per frenar o reconduir el procés de la pèrdua de llocs de treball, cap recomanació, cap esperança pels desesperançats, cap expressió facial dels polítics que puguin encomanar un mínim d'empatia pels que pateixen: el somriure de la Sra. Soraya de Santamaría sempre té tendència a la desviació a l'esquerra adquirint un cert aspecte sardònic.

Amb la meva innocència jo pensava que els governs estaven per reconduir la salut de la nació (wealth: riquesa, salut), augmentar-la, repartir-la entre els més desfavorits, evitar fugues, atraure capitals, comerç i activitat econòmica en general, però no, sembla que només hi són per transmetre la veu del seu amo, no cal fer res "le monde va de lui mème" lema dels clàssics lliberals.

Aquest no fer res o no s'hi pot fer res, repetit fins atipar-se, cala massa endins del poble que roman callat mentre va rebent encara "la pulcra moneda que arriba a valer molt menys que res" (Salvador Espriu), dels ajuts socials cada vegada més minsos i retallats, mentre els banquers es retiren amb pensions milionàries.

No, no fan res, tampoc l'oposició. Qui diu que hi ha una altra alternativa tampoc no l'exposa, excepte l"estranya parella" del meu post anterior i llur idealista i revolucionari decàleg de propostes.

La indignació ja té veu cristiana.

Heus ací una aparentment "estranya parella". Però tenen una cosa en comú que és la seva set de justícia d'origen cristià. Ni Arcadi Oliveres ni Teresa Forcades poden amagar una influència marxista en llur pensament econòmic, com mostren algunes de les seves expressions i exposicions públiques que coincideixen amb l'anàlisi del capitalisme que fan Marx i Engels en el seu Manifest comunista. Rellegir-lo és constatar que la situació de globalització exposada en 1848, coincideix gairebé al mil·límetre amb la situació que estem vivint. El manifest de la parella ens recorda aquell procés engegat amb al Concili Vaticà II (alguns integristes cristians consideraven comunista el Papa Joan XXIII) d'aproximació i diàleg cristià-marxista. Ho recordeu?, el mur no s'havia ensorrat i del seu darrera emergien càntics de justícia social i de dret d'autodeterminació dels pobles, mentre que  en aquest cantó del mur el sistema capitalista es desenvolupava colonitzant políticament Àfrica, Amèrica del Sud i Orient Mitjà, cercant productes bàsics i fonts d'energia i mantenint dictadures si era necessari.

Personatges d'aquell diàleg: Karl Rahner, Jesús Aguirre, Louis Althusser, Jules Girardi, A.C. Comín, J.L. Aranguren, M Sacristan... i tants altres que enumerar-los seria difícil i cansat, són comparables al rol que veig fer ara a Arcadi Oliveres des de les seves profundes conviccions cristianes, del seu compromís permanent amb la Justícia i els moviments populars i després d'haver fet pedagogia a tort i a dret  sobre l'evolució global de l'economia especulativa de mercat (Capitalisme) com causa de la profunda crisi actual, empès pel seu compromís personal, ha donat un pas endavant al costat de Teresa Forcades, també testimoni que la Fe, la Justícia i el compromís social van de bracet. Són unes de les millors veus que la indignació hagi pogut trobar.

La seva crida prou diferent de la parella Marx/Engels, no proposa una elit d'avantguarda obrera ni dictadura proletària, sinó treball unitari, coordinació d'organitzacions polítiques i democràtiques de base que tinguin la visió comuna anti-capitalista i projecte d'autodeterminació. Malauradament  no és la primera vegada que es fa una crida a la unitat de l'esquerra. En aquest món hi ha massa personalisme que ha impedit fins ara qualsevol projecte unitari. En serà un altre més?

Escac+!. Quantes jugades ens portarà al mat?

Les partides dels grans Mestres són llargues, mai no se sap quan ni com acabaran. Estem acostumats a aquells exercicis de "...blanques juguen i guanyen en tres moviments....trobaràs la solució?...". Aquesta vegada la partida encara no és finalitzada i no podem fer aquest exercici però l'amenaça al rei blanc és molt seriosa.

Les negres tenen les seves peces ben col·locades i dominen les caselles vitals, o així ho sembla. La dama blanca ja fa unes quantes jugades endarrere que està neutralitzada en els seus moviments d'atac. En l'actual posició només pot fer la funció de defensa dels alfils, sobretot ara que la situació de la torre blanca sembla afavorir el joc de les negres.

El rei blanc ja enrocat, té pocs quadres per moure's quan rep aquesta jugada d'escac: rei! diuen les negres.
La resposta és complicada i mereix un estudi profund d'anàlisi de situació de les peces al taulell, vigilant les columnes d'atac directes però també les traïdores diagonals. No es descarten els moviments fora del taulell amb maniobres de distracció sobre l'àrbitre de la competició. L'entorn de les blanques denuncia alguna sospitosa jugada il·legal  de les negres i així guanyar temps atès que l'àrbitre ha de resoldre l'afer dedicant-li temps i medis abans d'autoritzar el següent moviment. L'àrbitre però és una persona experimentada, ja té 67 anys, honesta i segurament no voldrà perdre massa temps per a resoldre l'assumpte doncs la seva jubilació treu el nas en un horitzó no massa llunyà.

Anys endarrere una jugada agosarada va posar en perillós escac al rei blanc. Fou la jugada 23-F. Un cavall blanc ocupà una casella especialment conflictiva i l'atac esdevingué per contrapartida gairebé letal pel rei. Només el sacrifici de la pròpia peça que inicià l'atac resolgué la situació. Analistes de la jugada varen veure com la posició que ocupava la dama i alguns peons foren decisius per la solució, aspecte que en aquest moment no es produeix.

Potser ara, la presència d'aquell peó blanc que ocupa una casella avançada podria arribar a coronar i reforçar el taulell amb una nova peça ofensiva que el col·locaria darrera la fila de les negres i amb un contraatac aconseguir unes taules temporals.

No oblidem però la data d'aquesta important jugada: 3-A-2013, podria esdevenir la clau del final de la partida i de la competició.