Jódete tú



ANDREA FABRA. RECORDAREM EL TEU NOM

"QUE SE JODAN?"
QUÍ?

- Aquells qui han perdut la feina?
- Aquells que ja han consumit tot el temps i les ajudes per atur?
- Aquells que han perdut casa seva per no poder pagar la hipoteca?
- Aquell petit i mitjà empresari que ha tancat el negoci perquè els seus proveïdors no el pagaven i no ha aconseguit el crèdit bancari corresponent?
- Aquell petit i mitjà empresari que ha tancat el negoci i ha deixat també els seus treballadors al carrer per manca de crèdit bancari?
- Aquell funcionari d'ensenyament o sanitat "retallat" en el seu mileurista salari?
- Aquell que vivia fent de substitut o d'interí en ensenyament o sanitat i que s'ha quedat sense contracte?
- Aquells que empesos per la necessitat i cridats per un suposat benestar, varen abandonar família i amics i ara malviuen al carrer o en albergs públics, sense oportunitats i essent injustament assenyalats  com causants del mal?
- El jubilat que veu congelada la pensió, que ha de pagar més pels seus medicaments, pels seus aliments, pel lloguer de la casa seva i per altres necessitats bàsiques?
- El poble en general que està pagant els plats trencats de l'economia especulativa, sense ésser-ne la causa?

BENAVENTURATS SIGUEM TOTS NOSALTRES,  PER ESTAR REBENT PERSECUCIÓ PER CAUSA DELS MERCATS ESPECULADORS. AMÉN.

Sóc Joan i és el meu patró el Baptista

Sóc Joan i és el meu patró el Baptista. Un dia com aquest decidí clamar en el desert de la xarxa. D'aquesta manera prengué com padrí Ausiàs March, que amb lo dit decidit em senyalà lo camí:

"Així com cell qui es veu prop de la mort,

corrent mal temps, perillant en la mar,

e veu lo lloc on se pot restaurar

e no hi ateny per sa malvada sort,

ne pren a me, qui vaig afanys passant,

e veig a vós bastant mos mals delir:

desesperat de mos desig complir,

 iré pel món vostre ergull recitant"

Quan hom arriba a aquell moment en que l'esperança de vida és menor que el temps viscut, sent l'enorme desig de projectar-se, de sincerar-se d'ésser qui un és, i, com diu el poeta "veu lo lloc on se pot restaurar" i aquest lloc se'm mostrà, una nit de Sant Joan, com una epifania: "the web", la xarxa, el modern desert on clamar.

I ací em teniu, oh pacients amics, aquells pocs que em llegiu les cabòries, per la qual cosa us estic agraït, les meves turmentades contradiccions, les meves agonies (lluites) contra el temps que s'esmuny i el món canviant  que no acabo d'entendre. Ràbia i esperança. Ràbia per com de malament hem gestionat el patrimoni de les passades generacions i com hem hipotecat el futur dels fills. Esperança que aquests entendran que no tota la culpa ha estat nostra, sinó que les coses han esdevingut inclús en contra dels nostres ideals i voluntats i sabran rectificar i refer allò que no sabérem.

BON ESCLAT DE SANT JOAN !!. CREMEM ELS MOBLES VELLS !!

No necessitem paraules

No necessitem paraules, només una enorme xiulada

Anonymous, el nom de la crisi

Quan a finals del segle XVIII es produí la primera Revolució important de la Història d'Occident, el poble identificà com l'enemic a l'aristocràcia, aquesta classe superba que es creia superior, de sang diferent a la resta de mortals i amb drets divins per sobre dels serfs, en conseqüència el poble s'escarní violentament sobre d'ells perquè els tenia ben identificats.

Quan a mitjans i finals del segle XIX, una nova classe potent econòmicament, la burgesia industrial, senyorejava i condicionava la vida dels treballadors, la classe obrera s'organitzà en Sindicats per negociar les condicions de treball i fundà Partits polítics que els representés als Parlaments a fi d'establir Lleis que garantissin els avenços en protecció i drets socials. Es plantava la llavor d'una societat que buscava el benestar del ciutadà. La lluita de classes fou el fin conductor. Es coneixia perquè i contra què es lluitava: els combatents estaven ben identificats.

Al segle XX aquest procés prengué condicions bèl·liques, terribles, milions de morts, refugiats de moltes nacionalitats i ètnies escampats arreu. Estats dictatorials d'esquerres o de dretes compartint espai en el territori europeu amb estats formalment democràtics. Quan l'infern s'apagà una guerra freda mantenia el clima de terror mitjançant l'amenaça atòmica i unes guerres localitzades en diversos llocs del planeta mesurant forces i reinvindicant influències dels dos  models econòmics dominants. Els enemics/adversaris es reconeixien mútuament.

En el nostre mitificat segle XXI, havent caigut murs al final dels vuitanta i deixant la "temible fera" (Mercat) completament lliure i desregulada, aquesta s'ha globalitzat, i ara sense cadenes ha engolit països, Estats, poblacions senceres. Tothom al seu servei. Fins que els servidors, esgotats, sorpresos perquè no reconeixien allò que s'amagava darrera la màscara, s'enfronten els uns contra els altres, s'entrecreuen acusacions, s'autoregulen les seves relacions laborals, s'inventen contractes cada vegada més penosos, s'augmenten els impostos llurs...

... mentre la fera, darrera la màscara, riu i riu i riu... especulant, embutxacant-se més recursos econòmics, sense cadenes, sense regulació... el món és tan ampli... hi ha tants paradisos fiscals...


No, Anonymous no és la màscara del indignat, és la màscara de la fera, anònima. Podem identificar l'especulació?.

Ploure sobre mullat

No ha tardat massa, ja tenim ací l'amnistia fiscal. Els pobrets que tenien un "capitalet" no declarat, evadit de la legalitat fiscal, ara podran netejar la seva consciència amb una petita punició del 10% , mentre que els petits interessos que ens donen els bancs paguen un impost del 18% i mentre que mensualment pago del meu sou en concepte d'IRPF el 25% de mateix, sense tenir en compte el 4,5%  que em descompten per Seguretat Social. Tot i que estic segur no aflorarà aquest capital, no en tenen pas cap de pressa.

Però no ha acabat ací tot plegat, per cobrir el deute, hem de contribuir amb 1€ per cada caixa de medicament que retirem de la farmàcia, amb això calculen que es recaptaran uns 180 milions d'euros, quan amb la supressió del impost de successions es varen perdonar uns 400 milions. És imprescindible aquest impost?. No sabem quan costarà l'organització administrativa de control d'aquest nou impost, si seran les oficines de farmàcia els agents fiscalitzadors i que hauran de donar comptes a l'Agència tributària, si s'hi avindran sense contraprestacions, en un moment d'atrassos del pagament de la prestació farmacèutica...

La timidesa amb la qual es combat el frau fiscal suposa un contrast massa brutal per a tots aquells a qui la crisi econòmica i financera ha agafat de ple, a l'atur i/o amb perspectives laborals dubtoses i de molt curt termini.

Tots ja comencem a entendre a qui beneficia aquest temps de vaques flaques, i qui té les butxaques ben plenes.

La crisi que patim no és sols econòmica, és molt més profunda i estructural. Així com en la crisi de l'Imperi de Roma, els regnes germànics foren considerats aliats, inclús els darrers emperadors tenien aquest origen, així ara els grans capitals són considerats aliats dels Estats i se'ls condona el deute acceptant unes petites engrunes. En el futur seran Moody's, S&P o Fitch, qui avaluaran i triaran els caps dels executius dels Estats. S'acabarà la política tal com la coneixem. No tindran cap interès les negociacions entre Empresaris i Sindicats, i llurs organitzacions quedaran obsoletes. Ja ho estem veient. Les condicions laborals seran establertes pel "Mercat" mitjançant lleis imposades per obeients Caps de Governs.

Queda dit.

La lluna...la pruna...

Recordeu?
Abans de les darreres eleccions, el PP feia peu fort continuadament, que allò que calia era treballar per la sortida de la greu crisi econòmica i deixar d'estar-ne de "collonades identitàries". Gairebé sense temps d'establir-se en el poder ben bé absolut, la Sra de Luna ens immergeix en la típica i obsoleta guerra de banderes. Tenim la nostra dita: qui té poca feina el gat pentina. Amb les poques competències que té la Sra delegada, allò que hauria de fer és passar la tisora i l'escombra amb els seus funcionaris que ja no tenen funció dins la Delegació del Govern Central, i deixar-se de les seves cabòries identitàries si vol seguir els consells del seu propi partit.

El drapeau que vol promocionar en les Cases de la Vila a la Catalunya, és el del Regne de l'Espanya borbònica de principis del segle XVIII que substituïa la del Regne de l'Espanya habsburg dels segles XVI-XVII, que es diferencien perquè aquesta segona tenia una franja alba i la primera té una franja "gualda", or, símbol de riquesa o potser "cobdícia?" del poder econòmic de la Corona d'Aragó.

El combat és entre una senyera mil·lenària d'origen imperial segons la llegenda, atorgada per l'emperador del Sacre Imperi a uns senyors feudals, llavors d'un futur poble, contra el disseny centenari de la branca esdevinguda hispànica, d'una nissaga aristocràtica provinent del Regne de França.

Potser haurem de tornar a donar feina a les bugaderies, cantant allò de "la lluna... la pruna..." en honor de la bel·ligerant senyora.

Finançament

El diari PuntAvui publica una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), on destaca que el poble català està dividit gairebé per igual per tres opcions polítiques: un terç està còmode essent una comunitat autònoma, un altre terç se sentiria millor amb una Espanya Federal i l'atre terç es decanta clarament per la independència; però amb allò que hom hi està d'acord és en millorar el finançament permetent que Catalunya recapti els impostos per després gestionar-los.

La discussió sobre canvi de model polític sembla encara poc oportú vist el resultat de l'enquesta. Un referèndum en aquestes condicions a curt termini, no seria aclaridor ni exitós sobretot per a els defensors de la Independència. En canvi veig més proper la possible discussió-negociació del model de finançament.

Diversos models esperen damunt la taula pendents que els partits s'hi impliquin: un pacte fiscal estil basc (CiU, tot i que...), un model inspirat en el federalisme alemany (PSC), tancament de caixa (postura radical d'alguna empresa que ha fet objecció tributària sense sortida pràctica)

El tempus polític és viscut de manera diferent segons els partits implicats. Jo em decanto perquè l'inici de les discussions sobre el finançament s'ajorni el menys possible, sobretot ara que el Govern Central ha traspassat de manera exagerada al meu entendre, la responsabilitat de l'ajust econòmic a les Comunitats Autònomes.