Anonymous, el nom de la crisi

Quan a finals del segle XVIII es produí la primera Revolució important de la Història d'Occident, el poble identificà com l'enemic a l'aristocràcia, aquesta classe superba que es creia superior, de sang diferent a la resta de mortals i amb drets divins per sobre dels serfs, en conseqüència el poble s'escarní violentament sobre d'ells perquè els tenia ben identificats.

Quan a mitjans i finals del segle XIX, una nova classe potent econòmicament, la burgesia industrial, senyorejava i condicionava la vida dels treballadors, la classe obrera s'organitzà en Sindicats per negociar les condicions de treball i fundà Partits polítics que els representés als Parlaments a fi d'establir Lleis que garantissin els avenços en protecció i drets socials. Es plantava la llavor d'una societat que buscava el benestar del ciutadà. La lluita de classes fou el fin conductor. Es coneixia perquè i contra què es lluitava: els combatents estaven ben identificats.

Al segle XX aquest procés prengué condicions bèl·liques, terribles, milions de morts, refugiats de moltes nacionalitats i ètnies escampats arreu. Estats dictatorials d'esquerres o de dretes compartint espai en el territori europeu amb estats formalment democràtics. Quan l'infern s'apagà una guerra freda mantenia el clima de terror mitjançant l'amenaça atòmica i unes guerres localitzades en diversos llocs del planeta mesurant forces i reinvindicant influències dels dos  models econòmics dominants. Els enemics/adversaris es reconeixien mútuament.

En el nostre mitificat segle XXI, havent caigut murs al final dels vuitanta i deixant la "temible fera" (Mercat) completament lliure i desregulada, aquesta s'ha globalitzat, i ara sense cadenes ha engolit països, Estats, poblacions senceres. Tothom al seu servei. Fins que els servidors, esgotats, sorpresos perquè no reconeixien allò que s'amagava darrera la màscara, s'enfronten els uns contra els altres, s'entrecreuen acusacions, s'autoregulen les seves relacions laborals, s'inventen contractes cada vegada més penosos, s'augmenten els impostos llurs...

... mentre la fera, darrera la màscara, riu i riu i riu... especulant, embutxacant-se més recursos econòmics, sense cadenes, sense regulació... el món és tan ampli... hi ha tants paradisos fiscals...


No, Anonymous no és la màscara del indignat, és la màscara de la fera, anònima. Podem identificar l'especulació?.

Ploure sobre mullat

No ha tardat massa, ja tenim ací l'amnistia fiscal. Els pobrets que tenien un "capitalet" no declarat, evadit de la legalitat fiscal, ara podran netejar la seva consciència amb una petita punició del 10% , mentre que els petits interessos que ens donen els bancs paguen un impost del 18% i mentre que mensualment pago del meu sou en concepte d'IRPF el 25% de mateix, sense tenir en compte el 4,5%  que em descompten per Seguretat Social. Tot i que estic segur no aflorarà aquest capital, no en tenen pas cap de pressa.

Però no ha acabat ací tot plegat, per cobrir el deute, hem de contribuir amb 1€ per cada caixa de medicament que retirem de la farmàcia, amb això calculen que es recaptaran uns 180 milions d'euros, quan amb la supressió del impost de successions es varen perdonar uns 400 milions. És imprescindible aquest impost?. No sabem quan costarà l'organització administrativa de control d'aquest nou impost, si seran les oficines de farmàcia els agents fiscalitzadors i que hauran de donar comptes a l'Agència tributària, si s'hi avindran sense contraprestacions, en un moment d'atrassos del pagament de la prestació farmacèutica...

La timidesa amb la qual es combat el frau fiscal suposa un contrast massa brutal per a tots aquells a qui la crisi econòmica i financera ha agafat de ple, a l'atur i/o amb perspectives laborals dubtoses i de molt curt termini.

Tots ja comencem a entendre a qui beneficia aquest temps de vaques flaques, i qui té les butxaques ben plenes.

La crisi que patim no és sols econòmica, és molt més profunda i estructural. Així com en la crisi de l'Imperi de Roma, els regnes germànics foren considerats aliats, inclús els darrers emperadors tenien aquest origen, així ara els grans capitals són considerats aliats dels Estats i se'ls condona el deute acceptant unes petites engrunes. En el futur seran Moody's, S&P o Fitch, qui avaluaran i triaran els caps dels executius dels Estats. S'acabarà la política tal com la coneixem. No tindran cap interès les negociacions entre Empresaris i Sindicats, i llurs organitzacions quedaran obsoletes. Ja ho estem veient. Les condicions laborals seran establertes pel "Mercat" mitjançant lleis imposades per obeients Caps de Governs.

Queda dit.

La lluna...la pruna...

Recordeu?
Abans de les darreres eleccions, el PP feia peu fort continuadament, que allò que calia era treballar per la sortida de la greu crisi econòmica i deixar d'estar-ne de "collonades identitàries". Gairebé sense temps d'establir-se en el poder ben bé absolut, la Sra de Luna ens immergeix en la típica i obsoleta guerra de banderes. Tenim la nostra dita: qui té poca feina el gat pentina. Amb les poques competències que té la Sra delegada, allò que hauria de fer és passar la tisora i l'escombra amb els seus funcionaris que ja no tenen funció dins la Delegació del Govern Central, i deixar-se de les seves cabòries identitàries si vol seguir els consells del seu propi partit.

El drapeau que vol promocionar en les Cases de la Vila a la Catalunya, és el del Regne de l'Espanya borbònica de principis del segle XVIII que substituïa la del Regne de l'Espanya habsburg dels segles XVI-XVII, que es diferencien perquè aquesta segona tenia una franja alba i la primera té una franja "gualda", or, símbol de riquesa o potser "cobdícia?" del poder econòmic de la Corona d'Aragó.

El combat és entre una senyera mil·lenària d'origen imperial segons la llegenda, atorgada per l'emperador del Sacre Imperi a uns senyors feudals, llavors d'un futur poble, contra el disseny centenari de la branca esdevinguda hispànica, d'una nissaga aristocràtica provinent del Regne de França.

Potser haurem de tornar a donar feina a les bugaderies, cantant allò de "la lluna... la pruna..." en honor de la bel·ligerant senyora.

Finançament

El diari PuntAvui publica una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), on destaca que el poble català està dividit gairebé per igual per tres opcions polítiques: un terç està còmode essent una comunitat autònoma, un altre terç se sentiria millor amb una Espanya Federal i l'atre terç es decanta clarament per la independència; però amb allò que hom hi està d'acord és en millorar el finançament permetent que Catalunya recapti els impostos per després gestionar-los.

La discussió sobre canvi de model polític sembla encara poc oportú vist el resultat de l'enquesta. Un referèndum en aquestes condicions a curt termini, no seria aclaridor ni exitós sobretot per a els defensors de la Independència. En canvi veig més proper la possible discussió-negociació del model de finançament.

Diversos models esperen damunt la taula pendents que els partits s'hi impliquin: un pacte fiscal estil basc (CiU, tot i que...), un model inspirat en el federalisme alemany (PSC), tancament de caixa (postura radical d'alguna empresa que ha fet objecció tributària sense sortida pràctica)

El tempus polític és viscut de manera diferent segons els partits implicats. Jo em decanto perquè l'inici de les discussions sobre el finançament s'ajorni el menys possible, sobretot ara que el Govern Central ha traspassat de manera exagerada al meu entendre, la responsabilitat de l'ajust econòmic a les Comunitats Autònomes.

El binomi Nacionalisme/República

El leit-motive del meu post anterior davant l'impuls que agafa el nacionalisme a casa nostra, era mostrar la relació que històricament existeix entre la crisi de l'Antic Règim a les darreries del segle XVIII i l'explosió dels moviments nacionalistes que s'intensificaríen durant tot el segle XIX amb l'ajuda del Romanticisme. Alhora volia mostrar que en la península ibèrica, la ruptura amb la ideologia de l'Antic Règim no s'ha dut a terme totalment, històricament parlant, amb el corresponent concepte de nació global espanyola, possiblement perquè coexistien altres concepcions culturals-nacionals prou fortes (catalanes, basques, galaiques), i per tant la primera s'imposaria per la força de les armes i de la pressió ideològica, i no per evolució natural, sobre les altres.

També volia destacar que la superació del procés iniciat al segle XVIII es fa mitjançant la institució de les Repúbliques tot i que aquestes pateixen de les virtuts o vicis de les antigues monarquies: així les diferents Repúbliques franceses han mantingut el centralisme de l'administració borbònica i les repúbliques sorgides de la crisi del Sacre Imperi Germànic o de l'Imperi Austro-húngar (1914-18), ambdós d'administració Habsburg, han mantingut l'estil federal propi d'aquestes monarquies. La coexistència de Monarquies Constitucionals prou modernes, ens indica que la humanitat encara té molt camí a recórrer per superar els interessos aristocràtics de certes nissagues familiars.

En el meu anterior post insinuava que segurament sense una ruptura d'estil republicà, seria molt difícil que la nació catalana pugui trobar el seu camí en el camp internacional i esdevenir nació entre nacions. L'amic Xiruquero en el seu amable comentari diu que no veu cap diferència pràctica entre una República i una Monarquia Constitucional per poder esdevenir estat plurinacional. Puc estar-hi d'acord atès que no hi ha res impossible ni descartable històricament parlant i estariem davant una polèmica ideològica d'estil kantià sobre la raó pura i la raó pràctica.

El recent i magnífic reportatge de TV3 sobre Monarquia i República, obre els camins, fins ara tabú, de diàleg sobre aquest tema en el nostre país.

Sempre hem de confiar que tots els camins ens portin a Roma.

Alors le citoyen !! (avui anniversari de la primera República Espanyola)

Baixada de Google
Anniversari 1a República espanyola

Escoltem amb certa freqüència de boca del castellà parlant que la Nació catalana no ha existit mai. Sorpresivament la boca del català parlant no diu mai que, pel mateix motiu, la Nació espanyola tampoc no ha existit mai.

Des del punt de vista polític els moviments nacionalistes són de recent aparició històrica. Naix amb la crisi de l'Antic Règim i la Revolució francesa, moment en el qual els historiadors consideren que s'inicia la història Contemporània. Fins aleshores el mot nació feia esment a col·lectius ètnics i culturals. Políticament existien els regnes i el imperis regits per tres poders fonamentals: l'aristocràcia nobiliària, la militar i l'eclesial. Les persones eren súbdits d'aquest tres poders.

Confesso el llenguatge telegràfic del paràgraf anterior atès que només volia pautar unes coordenades històriques i no entretenir-m'hi massa. Els fets esmentats suposaren un canvi en la identificació de les persones amb el seu poble, passaren de ser súbdits d'un regne a ciutadans d'una nació (citoyen): desapareixia el Regne de França i surgia la Nació francesa (La France), que es dotava d'un règim republicà canviant els tres poders fonamentals pels tres poders democràtics: l'executiu, el legislatiu i el judicial, separats i independents. L'evolució posterior no fou camí de roses: revoltes, període imperial napoleònic, reinstauració monàrquica i segones, terceres... fins a cinquena Repúbliques franceses, però el canvi cap a la Nació ja estava fet.

En la nostra península ibèrica aquests  canvis i evolucions no s'han produït, continuem essent súbdits d'un Regne i no s'han produït processos d'identificació nacional, no s'ha desenvolupat una generalització d'una nacionalitat espanyola, sensu estricto, des del punt de vista del rigor històric.

Quan els pobles que viuen en la península s'han independitzat del poder reial i han volgut organitzar-se en república, la primera cosa que s'han trobat és amb la varietat nacional. El sentiment èpic-ètnic espanyol no era (ni és ara)  general en tot el territori. Difícil fundar una Nació. La primera República del 1873, va intentar establir una constitució Federal per satisfer aquesta realitat plurinacional. No va haver-hi entesa i abans d'un any, la restauració monàrquica borbònica posava fí a un somni. La segona República del 1934, intentà solventar el tema plurinacional oferint estatuts d'autonomia a les nacionalitats històriques mentre s'acceptés una difusa nacionalitat espanyola, mai prou ben definida.

La situació actual és ben coneguda. En l'actual Regne d'Espanya s'obliga a una nacionalitat espanyola (mai definida ni sentida per tots els súbdits) i a una "regionalització" de les altres consciències nacionals. El conflicte no resolt segueix essent servit.

Alors le citoyen !!. El president Terradelles ens evocava: ciutadans de Catalunya !!!

Podrem ser realment ciutadans sense una tercera República?

Votar sense saber allò que es vota

Com a "gol" contra l'Estat centralista s'ha valorat una darrera votació al Parlament europeu quan una disposició de bones pràctiques de gestió del diner públic incloïa que "el federalisme fiscal implica més eficiència econòmica" (El Punt Avui, divendres 3/02/12). Es considera i s'interpreta com una badada dels parlamentaris del PP i PSOE a l'Europa.

Disciplina de vot
(dibuix propi)

Més enllà de si és una badada, o simplement que en el context internacional s'adopten actituds diferents que en el context estatal, en disposicions que no obliguen en res als Estats, i en canvi queda "democràtic", la cosa que em porta a escriure aquest post, és la reflexió sobre la disciplina de vot dels parlamentaris.

No és la primera vegada ni serà la darrera, que la votació manada pel portaveu del grup és contrària a la ideologia de dit grup. A vegades per pactes contra natura i altres per desconcerts puntuals en el moment de la votació. Em dona la impressió , i crec que encertada, que molts parlamentaris ni es llegeixen ni estan al cas d'allò que voten, només segueixen la disciplina de vot.

Si és així, les preguntes que em faig són: perquè tants parlamentaris?, no passaríem amb menys?

Ací a l'Espanya, els parlamentaris no representen al territori encara que hagin estat elegits pel territori, representen al Partit i treballen pel Partit en el territori i en els òrgans polítics.

En aquests moments de crisi econòmica, reclamo una ERE dirigida a tots els òrgans de representació política, local, territorial, regional, estatal i comunitari (U.E), fent bo el lema de Mas-Colell: "fer més amb menys", i els diners estalviats  aplicar-los a les entitats públiques de crèdit per finançar tantes iniciatives empresarials que ho estan esperant per sortir de la crisi.