Ahir el germà Llimona, avui el Pare Manel

Als anys setanta del segle passat, els joves cristians de la classe mitjana catalana, tenien com tema ètic quotidià, la legitimitat de les relacions sexuals pre-matrimonials com se les anomenava aleshores  i buscaven en la Església una resposta més moderna a la doctrina sexual tradicional.

La missa que en el Monestir dels Caputxins de Sarrià oficiava o intervenia com orador el pare Llimona rebia una participació multitudinària del col·lectiu d'aquest joves. El seu discurs obert en aquest temes alleujava el sentiment de culpa d'aquelles parelles que no seguien la doctrina oficial, usava mètodes anticonceptius i tenia relacions sexuals durant el nuviatge. El pare Jordi Llimona entre altres, va escriure un llibre prou difós anomenat "Humans, tanmateix", on també opinava sobre l'ètica de l'avortament. De manera teòrica estava d'acord que era una pràctica inadequada i calia evitar-la, de totes maneres va deixar escrit que si una dona, després de totes les reflexions, valoracions de la resolució del problema es veiés finalment impulsada per les circumstàncies adverses a tenir que avortar, no sols no la condemnaria moralment sinó que l'acompanyaria, com mal menor, en el fet. En aquell moment només es podia fer de manera clandestina viatjant a França o Anglaterra.

El Pare Manel, ara en el primer decenni del segle XXI, ja no fa una reflexió teòrica sinó que diu públicament que ha fet allò que el germà Llimona expressava en la teoria (mai no sabrem si dugué la teoria a la pràctica). Mereix per això la excomunicació?. Seguirà essent hipòcrita la jerarquia eclesiàstica catalana en aquest tema?.

Sabem que l'avortament és un mal, és negar el dret la vida a un nou ésser humà que s'està desenvolupant. Va en contra d'un instint bàsic biològic: la protecció de l'espècie en la maternitat. Matar és sempre un mal, però inclús la doctrina oficial de l'Església diu que el cristià pot matar en determinades circumstàncies. Així ens van educar en la nostra infància quan estudiàvem doctrina i repassàvem els Deu Manaments. El cinquè diu: No mataràs. Però no era "pecat" si es feia:

• Per defensar el Rei o la Pàtria durant les guerres.
• Per defensar la pròpia vida en cas d'agressió greu.
• Per defensar l'Honor personal.

Aquesta darrera accepció ha anat perdent força al llarg dels darrers decennis, però no és tant lluny el record d'aquella pel·lícula dirigida per Pietro Germi i protagonitzada per Mastronianni, "Divorcio a la italiana" quan matar per l'honor era lleugerament castigada per la justícia.

L'avortament és un fet dramàtic en la vida d'una persona, no és emotivament neutral, no és volgut o frívolament acceptat. La persona que ha avortat (no sempre voluntàriament) passa molt temps amb trastorns emocionals. Estar al seu costat en aquest conflictiu període per ajudar-la és cristianament lloable.

La llàgrima de l'elefanta

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos  contacte amb la natura. Els meus fills estaven impacients per agafar aquell bus que ens portaria al Passeig del Born. Abans, quan jo era xic s'hi arribava amb el tramvia, era el temps que els pares, com ara amb la meva dona i la mainada, volíem anar al zoològic travessant el parc de la Ciutadella de notable varietat botànica. Sabien que en aquesta època les aus llueixen els seus millors colors i estàvem segurs de caçar la imatge del paó obrint la seva acolorida cua.

Un xivarri de veus cridaneres ens van rebre en la secció de les aus. La majoria foranes, fauna exòtica no pròpies del nostre país, tancades en enormes gàbies però que només permetien curtes volades. Les rapinyaires no podien exercir el seu fer. Els felins en un escenari que simulava el seu hàbitat estaven una mica més còmodes si ho comparem amb les petites gàbies de barrots de ferro que recordo de la meva infància. La seva mirada però lluïa desinteressada. La nostra excitada quitxalla no s'adonava.

En arribar a la fauna africana els nostres menuts varen quedar corpresos, ara sí que van descobrir una
llàgrima en els ulls de la Susi, l'elefanta trista. Es quedaren quiets mirant-se-la. Les seves petites mans buscaren les de sa mare i meves en una instintiva demanda de protecció. Ni un mot va emergir de les seves joves boques, només a la poca estona una decisió: anem-nos-en.

 i... el dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos contacte amb la natura....

Reinventant l'Estat Autonòmic?

Chesterton va dir: "on amagaria el savi una fulla?; resposta: en un bosc de fulles". El savi Suàrez va dir: on amagaré la demanda d'autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia?; resposta: en un bosc d'autonomies, i així del barret del mag va sorgir l'Estat Autonòmic.

Ara, havent passat més de trenta anys de l'invent, la dreta i esquerra del moll del Regne d'Espanya, s'ha cansat del joc del mag, dient que és insostenible i que cal repensar-s'ho. La seva poca imaginació només proposa un retorn de les competències cedides als qui sempre les havien tingut. Tot molt constitucional atès que la seva cessió mai no ha estat definitiva i sempre l'Estat s'ha reservat el seu dret a la recuperació per interès general. Ja ho hem vist amb l'intent de blindatge que proposava el darrer i mutilat Estatut d'Autonomia català i com ha quedat.

No puc treure'm del cap que allò principal és "el problema catalán", autonomia sotmesa al règim comú a diferència d'Euskadi i Nafarroa, i que és més sensible a l'harmonització, i que els darrers moviments socials amb el dret a decidir de base, encenen els ànims carpetans i que si afegim l'excusa de la crisi econòmica fa que es conrei un terreny abonat a l'involucionisme polític. Segueixo sense entendre l'existència de les autonomies uniprovincials o municipals (Astúries, Cantàbria, La Rioja, Madrid, Múrcia, Ceuta i Melilla), creieu que necessiten Parlaments i parlamentaris per gestionar les seves competències?. Que algú m'ho expliqui.

Accepto que la gestió de les competències en totes les CC.AA no ha estat un model de gestió i Catalunya no ha estat una excepció, només cal veure el model territorial excessivament magnificat i costós econòmicament: el pressupost econòmic dels serveis, arriba més retallat al ciutadà per l'increment de la despesa de la seva gestió.

La millora en la gestió del diner públic no pot passar per una reducció de competències de les comunitats històriques, sinó per una autocrítica i una simplificació de la gestió aplicant criteris professionals. També caldria al meu entendre una refundació constitucional amb criteris federals, eliminant sense tremolor del pols, les "mini" autonomies. L'altra alternativa és la secessió.

Provincians, tanmateix

Ahir fou inaugurat el tram del TGV espanyol  de Madrid a València, amb desplegament informatiu ampli i participació de les més altes autoritats de l'Estat. Ara els madrilenys ja podran gaudir de les platges llevantines de manera còmoda; polítics i empresaris de l'altiplà castellà (meseta) i el Regne de València tindran via directa. L'Espanya interior resta comunicada.

Figueres i París
diariodeunturista.com

Avui la frontera catalana i París estableix la seva comunicació ràpida, servida pels combois de
SNCF, l'enllaç amb Europa comença el seu tímid camí. Cap desplegament informatiu especial, cap presència d'altes autoritats, només l'alcalde de Figueres, Santi Vila i els seus acompanyants, estaven en la inauguració de l'enllaç.

Loor! a la Catalunya europea, Ai! l'Espanya de sempre....

Celebrant la Tradició

Per santa Llúcia s'encenen els llums de l'Advent, és temps de preparació del Nadal moment en que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesús de Natzaret, en substitució de la tradició pagana de celebració del solstici d'hivern. Moltes civilitzacions i imperis històrics han festejat aquest període de l'any de diverses maneres.

Aquesta festa, com altres festes tradicionals cristianes, està essent posada en discussió pel corrent laic que bufa en l'actualitat. Molts voldrien fer desaparèixer la base religiosa en funció de la modernitat o  d'una anti religiositat  implícita en el terme.

Perdre els orígens és perdre Identitat com diu una coneguda cançó d'en Raimon. No necessàriament cal ser religiós o seguidor d'una religió per a celebrar la Tradició. En el llibre que recentment he llegit d'en Raimon Panikkar, fa esment de tres conceptes amb els quals pot viure avui en dia un cristià: cristiandad, cristianisme, cristania.

Cristiandat: engloba un concepte històric, tot allò que la "civilització cristiana" ha anat desenvolupant al llarg de la Història, institucions, ordes, lleis, fets polítics, bèl·lics, etc.
Cristianisme: es refereix a la base estrictament religiosa, els seus conceptes, principis de fe, dogmes.
Cristiania: les formes personals de fe o actituds cíviques que hom pot desenvolupar en base als principis exposats per Jesús de Natzaret, sense necessitat d'acceptar totalment els fets de la cristiandat o l'ortodòxia del cristianisme.

Jo aposto per seguir les Tradicions que han anat definint la personalitat del nostre poble i comunitat, tot recolzant-me en el concepte de cristiania. No m'atrau ni tornar a la tradició pagana ni fer-ne un episodi d'interès comercial o econòmic. Em sento còmode amb la tradició tal com l'he coneguda i viscuda des de la meva infància i no hi vull pas renunciar.

Així que, passeu Bon Nadal amb la seva corresponent Epifania. És el meu desig per a tots aquells que em llegiu.

1714

Durant el passat procés electoral, els diaris catalans es feien ressò que un membre del llinatge de Rafael de Casanova, en Baltasar Carles de Casanova es presentava als comicis del Parlament de Catalunya dins la llista de Ciutadans's en la demarcació de Lleida. Un contrast xocant amb la mitologia patriota catalana que presenta al conseller en cap del municipi de Barcelona de 1714 com un patriota independentista.

No fou aquella una guerra d'independència sinó una guerra de successió entre dues dinasties, la casa dels Habsburg i la de Borbó en un context internacional europeu on es jugava la primacia dels imperis de la època. Estem parlant del període històric de l'Antic Règim quan les aristocràcies nobiliàries, eclesiàstiques i militars protagonitzaven el poder social. El poble eren els súbdits i no es definien pel seu context d'identitat nacional.

El regne d'Espanya dels Habsburgs era un imperi empobrit, en decadència, amb un rei Carlos II inepte i que morí sense descendència al 1700. La fiscalitat de la època assentada en els furs, afavoria la Corona d'Aragó. Segons l'historiador J.H. Elliot "de les 80.000 lliures que ingressava el municipi de Barcelona i les 184.000 de la Diputació del General, el rei només n'apercebia 37.000"

El testament de Carlos II anomenava successor de la corona a Felip d'Anjou,  nét del rei francès Louis XIV , amb la prohibició explícita de fusió dels regnes d'Espanya i França en prevenció que això provoqués una reacció de les altres potències estrangeres per acúmul de poder dels Borbons (França era en aquell moment un regne fort i ben administrat).

Felip d'Anjou amb el nom de Felipe V, va iniciar el seu regnat amb mesures que no desafavorien a la Corona d'Aragó com fou el jurament dels furs de la Corona en les Corts de Saragossa en 1701, així com la concessió de port franc a Barcelona amb capacitat de poder comerciar amb les Índies, cosa que tenia prohibit durant tots els regnats dels Àustries.

No va ser fins 1705 que va esclatar l'oposició en diverses contrades de Castella, Aragó, Catalunya i València als Borbons a favor de la família dels Habsburg. Segurament es van sumar tan els interessos internacionals com la defensa dels privilegis dels furs que l'administració borbònica va començar a modificar. Sembla que els historiadors no tenen encara totes les claus internes que varen desencadenar la guerra de successió, però sí que va ser un conflicte internacional.

Sabem que la supressió dels furs de les diverses entitats que formaven la Corona d'Aragó va iniciar-se després de la caiguda d'Almansa en 1707. Barcelona no va caure fins 1714.

Rafael de Casanova no va fer res més que defensar la causa dels Habsburg en el conjunt del regne d'Espanya i els furs de l'aristocràcia  fins el darrer moment i no pas la independència del territori. No és doncs contradictori que un descendent seu defensi postures no independentistes.

Els conceptes col·lectius de País i Nació van directament lligats al de  "ciutadania" popularitzat per la Revolució Francesa, que a finals d'aquest segle XVIII atacaria les bases de l'Antic Règim i iniciaria l'època de les Repúbliques associades a un sentiment de pàtria i que el Romanticisme acabaria per donar-hi força i cohesió fins als temps actuals.

El pensament dual

Una amable pacient amiga, coneixent els meus interessos, m'ha obsequiat amb el llibre "Invitació a la saviesa" del recent traspassat Raimon Panikkar. Com és propi de l'autor, el llibre va ple de reflexions espigolades de diverses tradicions intel·lectuals religioses i filosòfiques d'orient i occident. En un moment del llibre observa la importància del llenguatge en el desenvolupament ideològic i filosòfic, aspecte també important en la filosofia de Miguel de Unamuno. Fa notar que la majoria de les llengües usen únicament el singular i el plural i poques el dual, això és, l'expressió alhora del jo-i-tu, a excepció en el moment actual del sànscrit, l'àrab i grec que encara el conserven.

Us imagineu Descartes iniciant el seu mètode amb el dual en lloc del singular jo?. D'entrada ja no podria dir allò de "ego cogito, ergo sum" perquè hauria d'acceptar a priori l'existència del tu forçosament lligat al jo i alterar la perspectiva dels seus dubtes, canviar i complicar tota la doctrina de la percepció perquè, podria negar que el tu pot percebre realitats que el jo és incapaç?.
En el meu viatge dins aquest concepte, me'n adono que la psicoanàlisi freudiana treballa amb la dualitat per entendre la psique humana: l'indissoluble binomi conscient-inconscient formant part de l'ésser individual sense el qual el psiquiatra no sap com explicar certs trastorns psicopatològics. La psiquiatria moderna biològica defuig la polèmica i només veu neurotransmisors neuronals desequilibrats retornant al principi de la singularitat.

Les reflexions de Panikkar em fa venir al conscient antigues lectures on la dualitat se'm presenta evident. També tenim pensadors en la nostra tradició occidental  que usant el singular i el plural del llenguatge fan propostes del dual. Antonio Machado en el seu "Juan de Mairena" fa reflexions metafísiques amb els seus alumnes, entre elles la relació de l'ésser i el no res (el ser y la nada) i de l'existència de Déu. Defineix Déu com "el gran ojo que todo lo ve al verse a sí mismo"  definició evidentment dual al contrari de com defineix l'ego: "el ojo que ve y que nunca se ve a sí mismo". Seguint la tradició judeo-cristiana identifica la divinitat com l'ésser que és, l'essència pura, però en la seva heterodòxia, manifesta la impossiblitat de la creació: l'ésser no pot crear-se a sí mateix per tant la verdadera creació de la divinitat és la creació del no-res (la Nada), d'aquesta manera fa dir a Juan de Mairena aquests versos:

Dijo Dios: Brote la Nada

Y alzó la mano derecha,

hasta ocultar su mirada.

Y quedó la Nada hecha

Perquè no arribar fins al final de la dualitat?. Seguint Plató, si coneixem la dualitat en aquest món, aquesta només pot ser reflex de  la dualitat suprema: la identificació i fusió de l'ésser i el no-res i d'aquesta manera m'atreveixo a fer la versió contrària als anteriors versos:

Dijo la Nada: Brote el Ser

Y bajó la mano derecha,

hasta descubrir su mirada.

Y quedó el Ser hecho.

La versió machadiana de l'ull diví és l'invers del mite de Jano, el rei de les dues cares que mira a orient i occident. l'Ésser davant la seva creació o el No-res davant la seva creació, és el mateix cara a cara.

Post escrit per a la reflexió metafísica. 

No vull acabar sense un darrer poema d'Antonio Machado:

Confiamos

en que no será verdad

nada de lo que pensamos.

Que us divertiu, jo seguiré llegint a Raimon Panikkar.