El pensament dual

Una amable pacient amiga, coneixent els meus interessos, m'ha obsequiat amb el llibre "Invitació a la saviesa" del recent traspassat Raimon Panikkar. Com és propi de l'autor, el llibre va ple de reflexions espigolades de diverses tradicions intel·lectuals religioses i filosòfiques d'orient i occident. En un moment del llibre observa la importància del llenguatge en el desenvolupament ideològic i filosòfic, aspecte també important en la filosofia de Miguel de Unamuno. Fa notar que la majoria de les llengües usen únicament el singular i el plural i poques el dual, això és, l'expressió alhora del jo-i-tu, a excepció en el moment actual del sànscrit, l'àrab i grec que encara el conserven.

Us imagineu Descartes iniciant el seu mètode amb el dual en lloc del singular jo?. D'entrada ja no podria dir allò de "ego cogito, ergo sum" perquè hauria d'acceptar a priori l'existència del tu forçosament lligat al jo i alterar la perspectiva dels seus dubtes, canviar i complicar tota la doctrina de la percepció perquè, podria negar que el tu pot percebre realitats que el jo és incapaç?.
En el meu viatge dins aquest concepte, me'n adono que la psicoanàlisi freudiana treballa amb la dualitat per entendre la psique humana: l'indissoluble binomi conscient-inconscient formant part de l'ésser individual sense el qual el psiquiatra no sap com explicar certs trastorns psicopatològics. La psiquiatria moderna biològica defuig la polèmica i només veu neurotransmisors neuronals desequilibrats retornant al principi de la singularitat.

Les reflexions de Panikkar em fa venir al conscient antigues lectures on la dualitat se'm presenta evident. També tenim pensadors en la nostra tradició occidental  que usant el singular i el plural del llenguatge fan propostes del dual. Antonio Machado en el seu "Juan de Mairena" fa reflexions metafísiques amb els seus alumnes, entre elles la relació de l'ésser i el no res (el ser y la nada) i de l'existència de Déu. Defineix Déu com "el gran ojo que todo lo ve al verse a sí mismo"  definició evidentment dual al contrari de com defineix l'ego: "el ojo que ve y que nunca se ve a sí mismo". Seguint la tradició judeo-cristiana identifica la divinitat com l'ésser que és, l'essència pura, però en la seva heterodòxia, manifesta la impossiblitat de la creació: l'ésser no pot crear-se a sí mateix per tant la verdadera creació de la divinitat és la creació del no-res (la Nada), d'aquesta manera fa dir a Juan de Mairena aquests versos:

Dijo Dios: Brote la Nada

Y alzó la mano derecha,

hasta ocultar su mirada.

Y quedó la Nada hecha

Perquè no arribar fins al final de la dualitat?. Seguint Plató, si coneixem la dualitat en aquest món, aquesta només pot ser reflex de  la dualitat suprema: la identificació i fusió de l'ésser i el no-res i d'aquesta manera m'atreveixo a fer la versió contrària als anteriors versos:

Dijo la Nada: Brote el Ser

Y bajó la mano derecha,

hasta descubrir su mirada.

Y quedó el Ser hecho.

La versió machadiana de l'ull diví és l'invers del mite de Jano, el rei de les dues cares que mira a orient i occident. l'Ésser davant la seva creació o el No-res davant la seva creació, és el mateix cara a cara.

Post escrit per a la reflexió metafísica. 

No vull acabar sense un darrer poema d'Antonio Machado:

Confiamos

en que no será verdad

nada de lo que pensamos.

Que us divertiu, jo seguiré llegint a Raimon Panikkar.