dilluns, 31 de gener de 2011

La llàgrima de l'elefanta

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos  contacte amb la natura. Els meus fills estaven impacients per agafar aquell bus que ens portaria al Passeig del Born. Abans, quan jo era xic s'hi arribava amb el tramvia, era el temps que els pares, com ara amb la meva dona i la mainada, volíem anar al zoològic travessant el parc de la Ciutadella de notable varietat botànica. Sabien que en aquesta època les aus llueixen els seus millors colors i estàvem segurs de caçar la imatge del paó obrint la seva acolorida cua.

Un xivarri de veus cridaneres ens van rebre en la secció de les aus. La majoria foranes, fauna exòtica no pròpies del nostre país, tancades en enormes gàbies però que només permetien curtes volades. Les rapinyaires no podien exercir el seu fer. Els felins en un escenari que simulava el seu hàbitat estaven una mica més còmodes si ho comparem amb les petites gàbies de barrots de ferro que recordo de la meva infància. La seva mirada però lluïa desinteressada. La nostra excitada quitxalla no s'adonava.

Al arribar a la fauna africana els nostres menuts varen quedar corpresos, ara sí que van descobrir una llàgrima en els ulls de la Susi. Es quedaren quiets mirant-se-la. Les seves petites mans buscaren les de sa mare i meves en una instintiva demanda de protecció. Ni un mot va emergir de les seves joves boques, només a la poca estona una decisió: anem-nos-en.

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos contacte amb la natura....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada