Ahir el germà Llimona, avui el Pare Manel

Als anys setanta del segle passat, els joves cristians de la classe mitjana catalana, tenien com tema ètic quotidià, la legitimitat de les relacions sexuals pre-matrimonials com se les anomenava aleshores  i buscaven en la Església una resposta més moderna a la doctrina sexual tradicional.

La missa que en el Monestir dels Caputxins de Sarrià oficiava o intervenia com orador el pare Llimona rebia una participació multitudinària del col·lectiu d'aquest joves. El seu discurs obert en aquest temes alleujava el sentiment de culpa d'aquelles parelles que no seguien la doctrina oficial, usava mètodes anticonceptius i tenia relacions sexuals durant el nuviatge. El pare Jordi Llimona entre altres, va escriure un llibre prou difós anomenat "Humans, tanmateix", on també opinava sobre l'ètica de l'avortament. De manera teòrica estava d'acord que era una pràctica inadequada i calia evitar-la, de totes maneres va deixar escrit que si una dona, després de totes les reflexions, valoracions de la resolució del problema es veiés finalment impulsada per les circumstàncies adverses a tenir que avortar, no sols no la condemnaria moralment sinó que l'acompanyaria, com mal menor, en el fet. En aquell moment només es podia fer de manera clandestina viatjant a França o Anglaterra.

El Pare Manel, ara en el primer decenni del segle XXI, ja no fa una reflexió teòrica sinó que diu públicament que ha fet allò que el germà Llimona expressava en la teoria (mai no sabrem si dugué la teoria a la pràctica). Mereix per això la excomunicació?. Seguirà essent hipòcrita la jerarquia eclesiàstica catalana en aquest tema?.

Sabem que l'avortament és un mal, és negar el dret la vida a un nou ésser humà que s'està desenvolupant. Va en contra d'un instint bàsic biològic: la protecció de l'espècie en la maternitat. Matar és sempre un mal, però inclús la doctrina oficial de l'Església diu que el cristià pot matar en determinades circumstàncies. Així ens van educar en la nostra infància quan estudiàvem doctrina i repassàvem els Deu Manaments. El cinquè diu: No mataràs. Però no era "pecat" si es feia:

• Per defensar el Rei o la Pàtria durant les guerres.
• Per defensar la pròpia vida en cas d'agressió greu.
• Per defensar l'Honor personal.

Aquesta darrera accepció ha anat perdent força al llarg dels darrers decennis, però no és tant lluny el record d'aquella pel·lícula dirigida per Pietro Germi i protagonitzada per Mastronianni, "Divorcio a la italiana" quan matar per l'honor era lleugerament castigada per la justícia.

L'avortament és un fet dramàtic en la vida d'una persona, no és emotivament neutral, no és volgut o frívolament acceptat. La persona que ha avortat (no sempre voluntàriament) passa molt temps amb trastorns emocionals. Estar al seu costat en aquest conflictiu període per ajudar-la és cristianament lloable.