Avui pensava amb el temps que va passant inexorablement. En Kant deia que era "una forma priori de la sensibilitat". Vivim dintre el temps i no podem pensar sense el temps, que si les nostres són vides llargues curtes, això és relatiu, potser el què convé és que siguin plenes i precioses, com aquestes flors de cactus que gairebé són vistes i no vistes. El seu esplendor dura poc, però no per això la planta deixa de florir. 
Aquest mes marca el cumpliment d'un any en que vaig iniciar-me el el món del blog, parlava de les fogueres de Sant Joan i com repercutiria la normativa europea de comercialització del material pirotècnic en les nostres celebracions tradicionals. No sé si per la crisi o altra circumstància però he sentit menys sorolls de petards.
Unes altres plantes com els didacs als quals vaig dedicar una petita filmació també ara farà un any, desaparèixen totalment durant l'hivern. Sembla realment que s'hagin mort: s'assequen totalment i s'esborren del jardí. Amb la primavera renàixen i ens donen la seva olor en les fresques nits, quan s'obren les seves campanes de colors.
Carpe diem.
Felicitats Joan pel blog, segueix endavant com les flors de cactus que són perseverants i no es rendeixen mai.
ResponEliminaFelicitats per aquest primer aniversari, i pel cactus florit...!!
ResponEliminaUn any de Blog és un bon començament i engresca a tenir continuïtat... La Marta acaba de fer el segon i jo ja depasso el tercer... Cada vegada tenim més contactes i connexions interessants, i és que això dels blogs i dels bloggers o blocaires (a la catalana), no té aturador.
Repeteixo Felicitats...!!!