Autobiografia il·lustrada de NALU. Capítol I

 M'han explicat que vaig nàixer en les illes Afortunades, específicament a Lanzarote, per això diuen que m'agrada tant el sol i tant poc la pluja. Això passà fa uns vuit anys. A la meva mare, segurament semblant a la de la fotografia, li arribà aquell mes de febrer, l'hora del part i junt a cinc germanets més em tingué en algun lloc amagat. Només sé, així m'ho han dit, que vaig ser trobat quan potser tenia quatre setmanes, dins d'una capsa amb els meus germanets.

Una humana em va acollir a casa seva però jo estava trist perquè em va separar dels meus divertits germanets i dins la capsa em sentia molt sol. Aviat però em va facilitar una caixa només per a mi i malgrat que jo volia sortir-ne era prou còmode com per poder quedar-me adormit el qualsevol postura.

Sempre m'ha agradat el contacte físic i avorreixo la solitud, per això no vull perdre ocasió d'estar-me  adormit damunt la meva humana. Em transmet seguretat i protecció, potser la destorbo en les seves tasques però m'és igual, s'hi està tan bé...

Tinc una vaga idea d'un viatge molt llarg i d'olor de mar, de viatge per carretera fins arribar a una casa amb altres humans que em reberen amb afecte. El lloc era diferent i em va costar adaptar-m'hi. De cop les regles van canviar, em volien controlar més els meus jocs. Menys mal que la meva humana estava allí per consolar-me.

Una nit em van tancar en una habitació per no destorbar. Estava trist, no podia dormir. Saltant d'un lloc a l'altre. Em vaig fer mal en una pota i anava coix. Durant uns dies em van donar alguna cosa entre el menjar, crec que en diuen pastilles, però jo estava igual i seguia de peu coixet. Així que em portaren a veure uns altres humans que em van adormir i quan em vaig despertar notava una pota lligada. No la podia veure per culpa d'una cosa al coll.

Com que feia bondat i no em treia l'embenat, aviat m'alliberaren  d'aquesta nosa del coll, i trapella com sóc, m'espavilava per caminar arreu on volia i poder jugar amb les meves coses. No podia moure la pota però en tenia tres més i la quarta que em donava suport per equilibrar-me.

Així em vaig passar el mes més trist en la meva curta experiència vital, sense sortir a passejar. Vaig aprendre a fer pipí i caca al jardinet de la casa.

Després d'aquest temps em tornaren a portar a veure aquells humans que m'adormiren anteriorment i ho varen tornar a fer. Al despertar ja no portava la pota embenada. De tot això m'ha quedat les poques ganes d'entrar en un cotxe. No vull que hi tornem a aquell lloc.

Passat l'enutjós parèntesi, ma vida seguí pels camins habituals, però d'això ja en parlaré més endavant.

Devoradors de llibres

 

Un acudit de Màrius Serra comparant la literatura, la cultura, com un producte essencial al igual que l'alimentació, en aquesta crisi epidèmica, i que publica el diari El Punt Avui, m'inspira el post present. 

No fa massa he estat rellegint a Miguel de Unamuno i el seu assaig "Cómo se hace una novela". És curiós com ens atrauen els llibres ja llegits en la nostra joventut si els comparem amb els nous llibres que, comprats en sèrie, omplen la nostra biblioteca. Em refereixo a aquestes col·leccions que durant un cert temps hem anat adquirint amb la idea de tenir una font lectora en el futur. No hi ha com anar comprant, un a un, aquells exemplars que ens interessen i que llegim amb avidesa, devorant-los, menjant-nos-els com en l'acudit d'en Màrius i com en la obra de Unamuno. És així com hem de relacionar-nos amb aquest aliment cultural. Cito literalment aquest autor:

"... un libro es cosa viva hay que comérselo, y el que se lo come, si a su vez es viviente, si está de veras vivo, revive con esa comida ..." "... lo revelador de comerse un libro los que sienten como el Verbo se hizo carne a la vez que se hizo letra y comemos, en pan de vida eterna, eucarísticamente, esa carne y esa letra ..." (*)

En aquesta curta citació es pot endevinar les preocupacions filosòfic-religioses de l'autor, fa servir llenguatge religiós per explicar la seva filosofia de la vida, la seva obsessió per la comunió entre l'autor literari i el lector per així superar la mort definitiva personal. 

Novel·la escrita durant el seu exili, primer a París i posteriorment a Hendaya,  des d'on veia la seva terra basca, i durant la dictadura primo-riverista.  El protagonista troba en un mercat del llibre la novel·la definitiva, aquella que mai podrà acabar de llegir, mai podrà arribar al darrer capítol perquè en les primeres pàgines ja troba la frase: "Cuando el lector llegue al fin de esta dolorosa historia se morirá conmigo" . Sí, aquest relat és la història, la "nivola" (**) de la vida de cadascú i l'últim capítol, que no permet anar ni més enllà ni més ací, és el darrer alè de la comunió eucarística entre autor-protagonista-lector, autor-protagonista-lector que ets tu mateix. 

Tot això ens evoca la importància de ser lector-devorador, de triar els llibres-autors no per col·leccions sinó per interès comunicatiu, la importància de fer-nos univers amb totes les cultures humanes, comunicar-nos eucarísticament com ens diu el mestre. Mitjançant el llibre arribem allà on no pot arribar la nostra nivola individual i entendre metafísicament allò de la comunió dels sants pròpia de la nostra tradició cultural-religiosa.

Sí, seguim devorant llibres, que és l'única manera de llegir, d'arribar a entendre la complexitat cultural de la Humanitat. Cal fomentar aquest costum que s'està perdent, sobretot entre els joves i no tan joves, amb tantes "pantalles" que ens porten a convertir-nos en les mónades incomunicades de Leibniz. Una bona alimentació lectora és tant bona com una bona nutrició física. Convé triar bé el producte.

(*) M. de Unamuno, Cómo se hace una novela . Ed. Alianza Editorial. Madrid 1976

(**) Paraula inventada per Unamuno i que apareix per primera vegada en la seva novel·la Niebla

Temps de tardor que encalcen l'hivern

 Arbres nus de fulles que deixen entreveure un cel gris de boira matinal . El sol cada vegada més mandrós s'alça poc de l'horitzó i no escalfa prou en aquest passeig compartit amb Nalu. Una xerrameca de gralles agrupades, s'envolen juntes anunciant la jornada en cerca del seu aliment, després, durant el dia, es dispersaran pels camps de gramínies on potser es trobaran amb garses i tudons competint per sobreviure. Natura no s'atura i s'adapta a l'estació. L'absència de les fulles també descobreix la presència de nius que romanen ocults quan el verd és ufanós.

Mentre els humans s'abandonen, la fauna s'aprofita, com aquesta rata que viu al reguer i veu l'ocasió de donar-se un requisit pujant al fruiter de l'hort temporalment abandonat, per consumir la saborosa fruita. Una veïna amb qui compartíem observació no s'estalvià de dir: i està ben lluenta!.

Procuro no fer-ne una rutina de les passejades, que totes i cadascuna tinguin sentit per sí mateixes i esdevinguin diferents, observant els detalls que el dia comporta, tossudament canviants:

Els ametllers, ja collits els seus secs fruits, que mantenen en el seu entorn restes de closques trencades i alguns sencers caiguts abans de la recollida. També els noguers presenten el mateix aspecte.

Alguna vegada trobem sorpreses en marges, entre fullaraca de soques d'arbre com aquests bolets de classificació impossible als meus pobres coneixements micològics.

Sort en tinc que Nalu necessiti sortir un parell de vegades i així poder gaudir de vesprades, que en aquests moments de l'estació, ens proveeixen de cels bromosos, que en el declivi de l'astre solar ens ofereixen un cel  acolorit, canviant de dia a dia.

Com aquest que hem captat des de l'estany del pantà del Convent de Sant Bartomeu a Bellpuig.

I ara, a esperar les properes festes de Nadal en aquest any estrany i confinat al nucli familiar bàsic.

BON NADAL 

Concepte de Dret nacional.

És evident que sóc romàntic, enciclopèdic, montesquià, lliberal, socialista... ciutadà del segle XXI, que no creu en els principis de l'Antic Règim, però que porta en la motxilla la part del pes de la Història de la Humanitat que em correspon. Vull dir que em sento del tot Contemporani. Faig aquesta introducció com reacció a un article periodístic que es pregunta perquè l'Església catalana no ha fet cap gest per el reconeixement dels drets nacionals catalans, i em pregunto: què és un dret nacional?

En principi sembla que la consciència nacional és un fenomen col·lectiu d'identificació cultural amb una llengua, uns costums, unes normes o lleis, en un territori, amb un passat comunitari recognoscible i un futur probable en comú, diferent a altres comunitats de l'entorn,  que es reconeixen entre sí.

Un primer dret seria el reconeixement d'aquesta realitat i el respecte mutu. 

Si mirem la Història aquest dret col·lectiu seria molt recent, propi del segle XIX i el Romanticisme,  doncs apareix per necessitat, en la ruptura violenta contra l'Antic Règim. Les Monarquies anteriors a les revolucions, només entenien dels drets hereditaris de les famílies reals entronitzades en un territori anomenat regne, format pels resultats de guerres i casaments que afegien patrimoni al monarca. No importava que hi haguessin nacions diverses dins el marc proper o d'ultramar del regne. El poble només podia identificar-se amb el que significava el seu rei i l'elit ètnica que l'envoltava. En trencar-se l'autoritat real aparegué la necessitat de sentiment d'identificació amb una nació. De súbdit d'un rei es passà a ciutadà d'una nació. El moviment cultural romàntic amb la seva metafísica històrica, completà aquest procés.

Nasqueren amb dificultats Repúbliques i Monarquies constitucionals amb consciències nacionals coincidents  amb les majories del regne original, oblidant-se que les minories nacionals existien i que també havien adquirit consciència de llibertat, igualtat i fraternitat. Moltes, en el transcurs de guerres o cessions territorials, havien vist abolides lleis, costums inclús repressió de la llengua parlada que les identificaven i la nova situació no semblava aplicar-se a aquestes minories.

El segon dret potser seria la recuperació de les pròpies institucions abolides, que dónen personalitat a la nació, però adaptades a l'actualitat i amb competències no condicionades a gracioses cessions.

El tercer punt seria preguntar-se si aquesta restitució podria encaixar amb el dret de la autodeterminació dels pobles formulat per Wilson en el món occidental i Lenin en l'oriental i acceptat per l'actual ONU i poder desenvolupar estructures per esdevenir Estats. Els arguments no són definitius i haurien d'estar oberts a un debat entre lliures i iguals.

En quant al paper de l'Església Catòlica en el debat, el tinc per dubtós. Des que a partir del segle IV dC, el cristianisme anà conquerint el poder religiós de mans dels César, s'ha anat adaptant al poder polític dominant en cada situació històrica, adquirint també prou autoritat com per instituir Reis i Corones donant-lis l'oportuna legitimitat en front de competidors. La constància històrica de la jerarquia és formar part de les estructures de poder mundials.

Si a més, només el 17,4% de les declaracions de renda dels catalans marquen X per l'Església Catòlica en front del 45% a Castella-La Manxa, perquè els hauria d'ajudar en les seves esperances nacionals? (1)

Sempre trobarem esperits religiosos individuals a favor dels desvalguts o de les nacions sense Estat, i contra els abusos del poder, però no ho podem esperar de l'Església Catòlica Institucional de cada territori.

En resum, els drets nacionals serien aquells que dónen dret a esdevenir Estat entre els Estats, i això encara està sotmès a la voluntat dels Estats de les nacions dominants i als interessos de les economies globals.

(1) Afegit el 25 de setembre 2020.

Incomoditat dels Borbó

No descobrim res de nou quan diem que al Palau de la Zarzuela fa temps que un Borbó emèrit fa nosa. És un problema d'Estat, no un problema familiar, perquè la família Borbó ocupa el vèrtex de l'Estat. Per això comprenem que el cap del Gobierno s'hi comprometi amb la solució. Allò que no pensàvem era que la solució fos tant maquiavèl·lica.

Incomoda que la conducta privada de la màxima autoritat de l'Estat, hagi estat tant poc honorable durant tot el seu regnat, que s'hagi construït un personatge públic al millor estil stanislavski, per donar credibilitat a un ser tant lluny de la seva realitat, això sí, amb plena complicitat dels poders més profunds del país.

Incomoda que l'article 56 de la Constitució Espanyola de 1978 consideri jurídicament inviolable el Rei en els afers públics com privats, però cap força política gosa incoar cap iniciativa legislativa per reformar res del Títol II d'aquesta Constitució, conformant així una nissaga borbònica intocable, gairebé divina, en el sentit que únicament la divinitat està per damunt d'ella.

Incomoda la manera com la Casa Real i la presidència del Gobierno han tractat l'afer. D'esquena a la sobirania del poble, han facilitat la fugida del personatge, no sense abans haver compromès als màxims representants polítics de les CC.AA. en una trobada-trampa a la Rioja, per garantir el seu homenatge i fidelitat a l'actual representant del Borbó, quan ja estava organitzada l'escapada de l'emèrit. En aquest context cal destacar la única veu independent i discrepant, la del M.H. Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya.

Incomoda que la presidència del Gobierno no assumeixi la part de la responsabilitat que li correspon a l'haver col·laborat amb la "solució". No el qualifica com  l'home d'Estat que assumeix les seves decisions per més incòmodes que siguin, i les defensa davant la nació, els seus socis de govern i davant les nacions de la Terra.

Incomoditat històrica per una monarquia que ja no té futur, que s'aguanta amb pinces, que amenaça amb un final amb crisi econòmica i social mai vistes, uns partits polítics sense lideratge il·lusionant, desorientats, dividits, incapaços d'engegar la reforma profunda constitucional, estructural, que el nostre país necessita.

Incomoditat psicològica per tot allò que encara haurem de patir al no veure indicis de claror a final del túnel.

Incomoditat dels Borbó.

Un botó de mostra: la Nissan

Ha esdevingut una tragèdia social i econòmica el tancament de l'estrangera empresa Nissan a Barcelona. Hem llegit moltes opinions, vist molts testimonis personals de famílies afectades, de petites-mitjanes empreses crescudes a l'entorn de l'activitat de la multinacional, declaracions de polítics i Governs volent resoldre allò que no es va plantejar al seu moment ... Fem-ne un petit recordatori (1):

1923: Ford instal·la una fàbrica d'automòbils a Barcelona (Poblenou)

1929: Canvia el nom a Ford Motor Ibérica

1954: Davant l'empenta de SEAT i RENAULT, Ford es ven l'empresa que es nacionalitza amb el nom de Motor Ibérica S.A.

1965: Massey-Ferguson compra el 36% de les accions de la companyia.

1979: Massey Ferguson ven la seva participació a Nissan Motor Company.

1982: Nissan amplia la seva participació fins el 53% de l'accionariat

1986: Nissan aconsegueix el 80% de les accions.

1987: Nissan es fa completament amb la part de les accions que encara tenia EBRO i ja és Nissan Motor Ibérica amb control absolut de la companyia.

2008: Nissan entra en la òrbita de RENAULT

2020: Nissan anuncia el tancament de la planta de producció a Barcelona.

Aquest historial ens mostra com la empresa ha anat comprant la propietat fins arribar a la totalitat, la participació del capital territorial, públic o privat,  ha anat perdent presència, i es ben sabut que les decisions es prenen segons el pes dels socis econòmics. Les entitats polítiques han anat facilitant la seva implantació però no la seva inserció al territori, resultant una clara colonització econòmica, que ha donat pa durant uns anys però ara dóna gana.

Potser pensem que la Europa colonitzadora no pot ser colonitzada?. És un altre tipus de colonització. Mentre que la clàssica significava dominar políticament i amb autoritat el territori, la moderna, la nascuda després de la primera Guerra Mundial, global, només està preocupada per l'obtenció del benefici econòmic i que les autoritats locals garanteixin unes bones comunicacions i suficient pau social que faciliti la comercialització del producte. Després seran els interessos del mercat global qui aconsellarà el manteniment de la indústria en el lloc triat o bé la seva desubicació.

En el meu personal pensar, crec que no s'hauria de permetre la instal·lació d'indústries estrangeres, globals, sense garantir-se una participació pública o privada en el capital d'aquesta empresa, i que a més, aporti valor afegit de recerca i desenvolupament al territori on s'ubiqui, respectant els drets laborals dels treballadors locals.

Després ja és massa tard per més voltes o negociacions a darrera hora de polítics i forces econòmiques. Els sindicats poc hi poden influir, la seva principal i tradicional estratègia, la vaga, és inútil en aquest cas, i el conflicte social és més problema de les autoritats locals que no pas de l'empresa. Heus ací un petit botó de mostra de la colonització econòmica que patim.

Tot molt trist.

(1) Vikipedia

Ostia el meu avi

No ens cansarem mai de la capacitat de sorprendre'ns que ens ofereixen els mitjans d'internet i aquesta eina que són els blogs.

Poden ser lloc de trobada inusitada, de desconeguts que es coneixen, retrobaments, comunicacions impossibles, debats espontanis, desmemòries revingudes, descoberta de paisatges i paisanatges, emocions no contingudes, sorpreses inesperades ... 



Recentment revisant estadístiques del meu blog, ensopego amb un comentari datat en novembre de 2019, d'un post publicat en 2018 ( el mestre). Diu simplement i succinta: "ostia el meu avi". És un comentari anònim que no em dóna oportunitat a cap diàleg ni compartir emocions però m'empeny a fer una petita recerca.

Com dic en el meu article, el meu mestre, de professió advocat, fou represaliat després de la guerra espanyola del 36 per haver estat oficial de l'exèrcit republicà. Després de tots aquests anys, el senyor google em permet ser més concís, i el seu fons documental em permet dir que:

- En 1938, el meu mestre, amb 31 anys, procedent de milícies i amb grau de capità, fou incorporat al cos de Ingenieros i destinat al batalló de Transmisiones del Ejército de Levante.

- En acabar la guerra patí un Consell de Guerra (1939-1941) amb resultats d'una condemna  de 12 anys i un dia i reclusió temporal. Posteriorment fou indultat (1941?).

Tindria ja 50 anys fets quan aquest mestre entrà en la meva vida d'adolescent i la va influir notòriament, així com la dels meus companys escolars. Val a dir que fou junt amb el pare i la mare, la persona que féu canviar el meu curs vital.

No sé, comentarista anònim, si tornaràs a entrar en aquest blog i si llegiràs aquest post, només et diré una cosa, que tens tota la raó, el teu avi fou l'òstia.