dijous, 21 de març del 2019

La Guàrdia Civil


Expliquen alguns números de la Guàrdia Civil, que mai havien viscut un ambient d'odi com els viscuts a Catalunya en setembre-octubre de 2017.

Permeteu-me publicar el Poema que Garcia Lorca els hi dedicà en 1924.





Romance de la Guardia
Civil española

A Juan Guerrero, cónsul
general de la poesía

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas se conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche,
noche, que noche nochera.

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo se les antoja
una vitrina de espuelas.

La ciudad, libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entraron a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de moneda.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.

En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la guardia civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas;
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

¡Oh ciudad de los gitanos!
La guardia civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
Juego de luna y arena.


dilluns, 11 de març del 2019

....ismes

Justament ahir, en una cadena televisiva, sis dones de sis partits, es definien en el seu concepte de "feminisme". Justament ahir vaig poder comprovar la polisèmia de les paraules, cosa que dificulta els debats sobre els  ...ismes atès que hom parla de diferents coses. Ho veiem i notem entre amics, familiars, coneguts o saludats. Les discussions s'allarguen entre contradiccions i malentesos, prejudicis i coses no dites, "panellets i penellons", "galgos y podencos"...

Ahir, discutint-se si algú és més "feminista" veritable o aparent, perquè se sigui de dretes o d'esquerres, si els homes poden ser feministes o no....

En aquest post vull recordar un episodi, no menor, en la lluita per la igualtat social i política de l'home i la dona. Em refereixo a l'aprovació del dret al vot universal de la dona en la II República Espanyola, a l'any 1931.

Victoria Kent (wikipedia)
Clara Campoamor (wikipedia)














Dues dones soles en una Càmera de Diputats de 282 membres. Ambdúes es definien feministes. Clara Campoamor era membre del Partit Radical (Lerrouxista). Victòria Kent era membre del Partit Republicà Radical Socialista.

Estava en discussió si les dones podien votar lliurement i sense cap impediment com els homes. Segurament eren partidàries del vot però no d'igual manera.

- Clara Campoamor sembla que no tenia cap dubte sobre l'aprovació immediat d'aquest dret fonamental en la dona del seu temps, sense restriccions.

- Victòria Kent pensava que la dona del seu temps estava massa adoctrinada per l'Església Catòlica i els seus conceptes, massa sotmesa al marit conservador, s'afavoria al vot de la dreta i per tant no era al moment arribat per establir aquest dret.

Finalment Clara fou més convincent que Victòria i les Corts votaren a favor d'aquest dret fonamental per la dona. Foren 161 vots contra 121. El vot masculí, majoritari com hem expressat més amunt, reconegué en 1931 el dret universal de vot de l'home i la dona per igual.

La conclusió és que no per ser dona i d'esquerres s'és més "feminista", ni que els homes siguin insensibles a la igualtat entre gèneres.

Parlar exclusivament en termes de "ismes" només porta a la confusió si els interlocutors no defineixen prèviament el significat del concepte o doctrina. Ni ser de dretes o d'esquerra aporta res nou al debat dels drets fonamentals d'homes i dones. Ni capitalisme ni socialisme han afavorit històricament la dignitat femenina. La condició femenina i els seus problemes de violència de gènere en les societats del segle XXI, presenta potser molts més arrels culturals històrics, que no pas de model econòmic. Potser el debat hauria d'anar per aquí.

Vull recordar en aquest moment aquell rap de John Lennon que va compondre amb Yoko Ono, estant enllitats en aquell episodi de protesta contra la guerra, Give peace a chance , on en una de les seves estrofes critica la contínua discussions i enfrontaments entre "ismes"

Anem directament als problemes i les seves causes i evitem en el debat usar massa els "ismes" i acusar de "istes"  els contraris.

dilluns, 18 de febrer del 2019

Allò de que NO volen parlar. Línia vermella.

Línies vermelles, cadires buides, persones que s'alcen de la taula de negociacions quan apareix el tema de l'autodeterminació dels pobles. No es pot parlar de tot. Ni tant sols a un nivell teòric / doctrinal?

Durant tots els anys de guerra freda, capitalisme i comunisme defensaven el dret a la autodeterminació dels pobles, cadascú per motius teòric-pràctics diferents de base ideològica o imperial. N'he parlat en un altre lloc (veure).  Els uns donaven suport o creaven "moviments d'alliberació nacional", altres estaven darrera moviments de descolonització dels territoris que encara mantenien les potències europees arreu el planeta, per substituir la metròpoli amb sistemes neocolonials. Cap de les dues línies feien fàstics a la violència, subversió, terrorisme o intervenció militar. Tot era justificat en aquella fredor, tot, menys l'enfrontament directe URSS-USA.

Els partits socialistes o social-demòcrates europeus conservaven aquest principi en la seva base doctrinal. En 1976 el PSOE i PSC encara el mantenien, però amb la transició es va perdre pel camí i encara no l'han trobat. Tant va quedar enterrat en el seu inconscient col·lectiu que possiblement només una intervenció psicoanalítica freudiana profunda ho posaria al descobert, però tant sols la insinuació de la presència de drets dels pobles (només accepten drets individuals), provoca una reacció primitiva de fugida que incapacita per a fer-hi front.

Tots sabem que el desenvolupament evolutiu democràtic està íntimament lligat als drets col·lectius i la seva acceptació. L'actual Constitució espanyola els oblida i només fa peu fort en la declaració dels drets humans individuals, creant així, una aparença d'Estat de Dret, per la qual cosa, deixa fora d'ella moviments democràtics populars com "el procés" i altres possibles de dret col·lectiu, criminalitzant-los. Patim una resistència intel·lectual invencible a reconèixer la sobirania de les nacions que conformen l'Estat, principal escull d'acceptació del dret a decidir i a l'autodeterminació.

No crec que la sentència de l'actual judici dels polítics catalans, ajudi a posar sobre la taula intel·lectual d'aquest país aquestes qüestions i reflexions.

Espanya segueix tant invertebrada com en el temps d'Ortega i Gasset, però sense la conllevància que aquest filòsof aconsellava.

dimecres, 13 de febrer del 2019

La Història no és un PC


Aquests primers dies del judici al govern català pels actes de la tardor de 2017, quan cada part exposa els preliminars dels seus relats, es veu de manera prou clara, que estem davant un antic i permanent plet històric entre la nació Catalana i la visió de la nació Castellana (espanyola en la versió central).

Ambdues parts justifiquen els seus drets. La part catalana evocant el dret històric i universal de tots els pobles al dret de decidir i l'autodeterminació i al dret a arribar-hi per tots els mitjans polítics no violents i la legitimitat de l'acció dels polítics per assolir aquest fi. La part estatal relatant el seu dret a mantenir l'estructura territorial heretada, usant tots els mitjans de defensa inclòs l'exercici de la seva força legítima i la denegació del dret d'un territori autònom d'un Estat a exercir l'autodeterminació.

El fet que aquests episodis es van repetint d'una manera reiterada al llarg dels darrers segles, amb l'exercici brutal de la força militar ajudada pel Poder Judicial en cada episodi, ens mostra clarament que estem davant un problema polític i no delictiu, malgrat que el final sempre s'acaba amb presó o execució de dirigents electes catalans que exerceixen la seva activitat seguint els vents de la Història.

Les parts justifiquen els seus relats amb antecedents, Lleis, sentències de tribunals europeus i estatals, valorant els fets reals de manera discordant per poder aplicar aquestes eines al seu relat, amb la finalitat de demostrar la pròpia raó en front l'adversari. La meva impressió és que tot està dit i fet atès que l'acusador és jutge i part, i que no resoldrà la qüestió plantejada.

M'agradaria que la Història fos com un PC, per fer un "reset" i tornar al punt d'origen crític per, amb una mentalitat del segle XXI, repensar i resoldre els greuges enquistats, així com poder tenir un programa "cleaner" per esborrar arxius tòxics i residus antics que alenteixen d'una manera feixuga el funcionament de les Institucions. En la seva carència, només un diàleg polític de tots els grups amb ganes d'ésser resolutius, podria resoldre els greuges històrics, però els interessos econòmics i de poder mantenen l'enfrontament entre els pobles hispànics. Tornarem a tenir un punt de rencontre històric per establir noves normes de convivència?

Moltes oportunitats perdudes. Moltes decisions errades. Sento en el meu interior aquella visió tràgica de la vida expressada en la dita clàssica de saviesa hel·lènica, que els déus embogeixen els homes per a induir-los a la seva perdició.






divendres, 25 de gener del 2019

TAXIIIIII !!!

Foto de lavanguardia .com


Barcelona ha viscut uns dies frenètics amb la vaga dels taxistes causada per problemes de competència amb els vehicles VTC d'empreses de servei de transport personalitzat amb cotxe i xofer. Altres capitals s'hi han afegit com Madrid. El govern central ha dimitit de regular legalment aquests serveis i ho ha delegat a les CC.AA.

Convertit el tema en "patata calenta", la Generalitat sembla que ha estat la primera en intentar un pacte legislatiu per solucionar el problema, però amb descontent evident d'ambdues parts. Què faran les altres CC.AA.

Evidentment es tracta de dos serveis diferents i penso caldria una legislació més acurada i específica, feta sense tantes presses ni pressions

- La Cooperativa del Taxi és des de fa temps un monopoli d'àmbit municipal, on s'incorporen empreses i autònoms en equilibri no estable, amb un sistema de llicències discutit sengles vegades. El seus serveis poden demanar-se per telèfon, per demanda al mig del carrer, o en estacions de taxi repartides per tota la ciutat on el torn està regulat. Normalment la demanda del servei és immediat.

- Les VTC són empreses sorgides al'entorn d'una aplicació informàtica i els seus serveis són sol·licitats per telèfon mòbil. Normalment fan serveis programats i també a demanda espontània. No tenen permís de "caçar" clients circulant per la ciutat ni tenen parades/estacions específiques d'esperar la demanda.

Dins aquestes dues maneres de treballar sorgeixen necessitats laborals que voldrien trencar fronteres. Uns potser en el futur tindran aplicacions per mòbil però volen mantenir el monopoli del servei, limitant per Llei l'expansió del negoci de la competència. Altres voldrien tenir capacitat de poder captar clientela circulant per la ciutat i estar permanentment geolocalitzats.

No es pot legislar a la lleugera

La Generalitat de Catalunya té una oportunitat de comportar-se com "Estat". Li han donat les competències en aquest tema. És el seu moment. El poder legislatiu del Parlament hauria de posar-se les piles, discutir el decret o el·laborar una llei pertinent amb el suport, el més ampli possible, de tots els grups parlamentaris. No és una qüestió menor atès que implica uns models econòmics diferents que entren en competència i cal que aquesta competència sigui lleial i legal.

És la seva obligació. Per això els paguem. No per fer discursos ideològics, barallar-se i insultar-se mútuament o fer declaracions intempestives. Paguem els nostres polítics perquè legislin i solucionin els temes de la ciutadania.

Se'n sortiran?. Donaran exemple a les altres CC.AA?