L'autodeterminació dels pobles

Un concepte que es va repetint des de la Il·lustració, des de la crítica de les relacions entre el poder i el poble, en l'Antic Règim. Al passat segle XX, l'ideal pren nova embranzida. Érem al començament del segle. No només Europa sinó el món sencer era una olla bullint (ho ha estat sempre, no?), però especialment  al vell Continent s'anunciaven canvis importants. Velles monarquies amb extenses colònies que les sustentaven, vivien en crisi interna amb intensos moviments obrers i nous partits que convulsaven les estructures tradicionals del poder. Noves idees polítiques, noves tesis econòmiques, qüestionaven els clàssics i tradicionals partits polítics  que ja resultaven inservibles.

 Baixada de Google images

El Partit Obrer Socialdemòcrata de Rúsia en la monarquia dels tsars, rescatava de l'oblit i proposava en el seu programa electoral el dret a l'autodeterminació dels pobles que formaven aquell immens imperi. Lenín, defensor de la iniciativa, hagué d'enfrontar-se fortament dintre les seves pròpies files, amb Rosa de Luxemburg que n'era contrària. Vladimir Ilitx lligava aquest dret al grau de desenvolupament democràtic dels pobles: arribats a cert moment, els pobles necessitaven exercir aquest dret per continuar prosperant.

Anys més tard el president Wilson dels USA, també evocà en la seva doctrina, aquest principi com principi Universal. Els USA havien finalitzat la seva colonització cap a l'oest i havien establert les fronteres definitives amb els països del sud. La seva gran potencialitat econòmica necessitava un nou escenari global però en aquell moment eren les potències europees qui gaudien d'unes extenses propietats colonials, que proveïen a les metròpolis del comerç imprescindible. Solució: lligar aquest principi al procés de descolonització posterior a la II G.M. Així aconseguí els USA el seu domini en l'economia global amb el procés neocolonial endegat: governs "independents" postcolonials, ocupats en l'ordre públic i guerres de fronteres, mentre permetien l'activitat econòmica de les grans companyies o corporacions internacionals .

Tota aquesta introducció em serveix per argumentar i entendre una part del perquè la Monarquia espanyola és tan contrària a acceptar que Catalunya pugui exercir el seu dret a la autodeterminació.

La Catalunya és una ferma potència econòmica dintre l'Estat espanyol. Si esdevé  República independent seria molt possible que de "colònia" passés a "metròpoli" en referència a la península Ibèrica, amb el temor que neocolonitzés l'antiga "metròpoli". Per això tantes barreres i entrebancs del govern de Rajoy i de FelipeVI. La doctrina republicana segur que també tindria seguidors en les altres CC.AA. Tenen por.

La Catalunya ha arribat en aquell punt de desenvolupament econòmic i democràtic que deia Lenin arribaven les comunitats, per sobreviure o anorrear-se si no s'autodeterminen.

Malgrat que la doctrina internacional, referent a aquestes qüestions, no és prou madura i presenta contradiccions molt evidents i que responen als interessos econòmics de les parts més que no pas als ideals polítics, entenc que els catalans hàgim d'enllestir un procés per constituir la nostra República, buscant el suport internacional possible, buscant totes les esquerdes de la legislació global favorables al nostre supòsit.

No veig un camí fàcil però sí possible si preservem.