Durant tots els anys de guerra freda, capitalisme i comunisme defensaven el dret a la autodeterminació dels pobles, cadascú per motius teòric-pràctics diferents de base ideològica o imperial. N'he parlat en un altre lloc (veure). Els uns donaven suport o creaven "moviments d'alliberació nacional", altres estaven darrera moviments de descolonització dels territoris que encara mantenien les potències europees arreu el planeta, per substituir la metròpoli amb sistemes neocolonials. Cap de les dues línies feien fàstics a la violència, subversió, terrorisme o intervenció militar. Tot era justificat en aquella fredor, tot, menys l'enfrontament directe URSS-USA.
Els partits socialistes o social-demòcrates europeus conservaven aquest principi en la seva base doctrinal. En 1976 el PSOE i PSC encara el mantenien, però amb la transició es va perdre pel camí i encara no l'han trobat. Tant va quedar enterrat en el seu inconscient col·lectiu que possiblement només una intervenció psicoanalítica freudiana profunda ho posaria al descobert, però tant sols la insinuació de la presència de drets dels pobles (només accepten drets individuals), provoca una reacció primitiva de fugida que incapacita per a fer-hi front.
Tots sabem que el desenvolupament evolutiu democràtic està íntimament lligat als drets col·lectius i la seva acceptació. L'actual Constitució espanyola els oblida i només fa peu fort en la declaració dels drets humans individuals, creant així, una aparença d'Estat de Dret, per la qual cosa, deixa fora d'ella moviments democràtics populars com "el procés" i altres possibles de dret col·lectiu, criminalitzant-los. Patim una resistència intel·lectual invencible a reconèixer la sobirania de les nacions que conformen l'Estat, principal escull d'acceptació del dret a decidir i a l'autodeterminació.
No crec que la sentència de l'actual judici dels polítics catalans, ajudi a posar sobre la taula intel·lectual d'aquest país aquestes qüestions i reflexions.
Espanya segueix tant invertebrada com en el temps d'Ortega i Gasset, però sense la conllevància que aquest filòsof aconsellava.
Joan Antoni, segur que recordes la votació de la Loapa al Congreso de los Diputados. Allí vaig perdre la poca confiança que em mereixien els del PSC(aleshores PSC, avui PSOE de Catalunya). Com que no son demòcrates, afirmo, i estan disposats a "pagar el precio" (Rubalcaba dixit)per al seu concepte de la "unidad de España", no té res d'estrany que neguin drets col·lectius. I no tant sols el dret d'autodeterminació: ni tant sols han fet cap moviment per a derogar la llei mordassa.
ResponElimina