Allò de que NO volen parlar. Línia vermella.

Línies vermelles, cadires buides, persones que s'alcen de la taula de negociacions quan apareix el tema de l'autodeterminació dels pobles. No es pot parlar de tot. Ni tant sols a un nivell teòric / doctrinal?

Durant tots els anys de guerra freda, capitalisme i comunisme defensaven el dret a la autodeterminació dels pobles, cadascú per motius teòric-pràctics diferents de base ideològica o imperial. N'he parlat en un altre lloc (veure).  Els uns donaven suport o creaven "moviments d'alliberació nacional", altres estaven darrera moviments de descolonització dels territoris que encara mantenien les potències europees arreu el planeta, per substituir la metròpoli amb sistemes neocolonials. Cap de les dues línies feien fàstics a la violència, subversió, terrorisme o intervenció militar. Tot era justificat en aquella fredor, tot, menys l'enfrontament directe URSS-USA.

Els partits socialistes o social-demòcrates europeus conservaven aquest principi en la seva base doctrinal. En 1976 el PSOE i PSC encara el mantenien, però amb la transició es va perdre pel camí i encara no l'han trobat. Tant va quedar enterrat en el seu inconscient col·lectiu que possiblement només una intervenció psicoanalítica freudiana profunda ho posaria al descobert, però tant sols la insinuació de la presència de drets dels pobles (només accepten drets individuals), provoca una reacció primitiva de fugida que incapacita per a fer-hi front.

Tots sabem que el desenvolupament evolutiu democràtic està íntimament lligat als drets col·lectius i la seva acceptació. L'actual Constitució espanyola els oblida i només fa peu fort en la declaració dels drets humans individuals, creant així, una aparença d'Estat de Dret, per la qual cosa, deixa fora d'ella moviments democràtics populars com "el procés" i altres possibles de dret col·lectiu, criminalitzant-los. Patim una resistència intel·lectual invencible a reconèixer la sobirania de les nacions que conformen l'Estat, principal escull d'acceptació del dret a decidir i a l'autodeterminació.

No crec que la sentència de l'actual judici dels polítics catalans, ajudi a posar sobre la taula intel·lectual d'aquest país aquestes qüestions i reflexions.

Espanya segueix tant invertebrada com en el temps d'Ortega i Gasset, però sense la conllevància que aquest filòsof aconsellava.

La Història no és un PC

Aquests primers dies del judici al govern català pels actes de la tardor de 2017, quan cada part exposa els preliminars dels seus relats, es veu de manera prou clara, que estem davant un antic i permanent plet històric entre la nació Catalana i la visió de la nació Castellana (espanyola en la versió central).

Ambdues parts justifiquen els seus drets. La part catalana evocant el dret històric i universal de tots els pobles al dret de decidir i l'autodeterminació i al dret a arribar-hi per tots els mitjans polítics no violents i la legitimitat de l'acció dels polítics per assolir aquest fi. La part estatal relatant el seu dret a mantenir l'estructura territorial heretada, usant tots els mitjans de defensa inclòs l'exercici de la seva força legítima i la denegació del dret d'un territori autònom d'un Estat a exercir l'autodeterminació.

El fet que aquests episodis es van repetint d'una manera reiterada al llarg dels darrers segles, amb l'exercici brutal de la força militar ajudada pel Poder Judicial en cada episodi, ens mostra clarament que estem davant un problema polític i no delictiu, malgrat que el final sempre s'acaba amb presó o execució de dirigents electes catalans que exerceixen la seva activitat seguint els vents de la Història.

Les parts justifiquen els seus relats amb antecedents, Lleis, sentències de tribunals europeus i estatals, valorant els fets reals de manera discordant per poder aplicar aquestes eines al seu relat, amb la finalitat de demostrar la pròpia raó en front l'adversari. La meva impressió és que tot està dit i fet atès que l'acusador és jutge i part, i que no resoldrà la qüestió plantejada.

M'agradaria que la Història fos com un PC, per fer un "reset" i tornar al punt d'origen crític per, amb una mentalitat del segle XXI, repensar i resoldre els greuges enquistats, així com poder tenir un programa "cleaner" per esborrar arxius tòxics i residus antics que alenteixen d'una manera feixuga el funcionament de les Institucions. En la seva carència, només un diàleg polític de tots els grups amb ganes d'ésser resolutius, podria resoldre els greuges històrics, però els interessos econòmics i de poder mantenen l'enfrontament entre els pobles hispànics. Tornarem a tenir un punt de rencontre històric per establir noves normes de convivència?

Moltes oportunitats perdudes. Moltes decisions errades. Sento en el meu interior aquella visió tràgica de la vida expressada en la dita clàssica de saviesa hel·lènica, que els déus embogeixen els homes per a induir-los a la seva perdició.

TAXIIIIII !!!

Foto de lavanguardia .com

Barcelona ha viscut uns dies frenètics amb la vaga dels taxistes causada per problemes de competència amb els vehicles VTC d'empreses de servei de transport personalitzat amb cotxe i xofer. Altres capitals s'hi han afegit com Madrid. El govern central ha dimitit de regular legalment aquests serveis i ho ha delegat a les CC.AA.

Convertit el tema en "patata calenta", la Generalitat sembla que ha estat la primera en intentar un pacte legislatiu per solucionar el problema, però amb descontent evident d'ambdues parts. Què faran les altres CC.AA.

Evidentment es tracta de dos serveis diferents i penso caldria una legislació més acurada i específica, feta sense tantes presses ni pressions

- La Cooperativa del Taxi és des de fa temps un monopoli d'àmbit municipal, on s'incorporen empreses i autònoms en equilibri no estable, amb un sistema de llicències discutit sengles vegades. El seus serveis poden demanar-se per telèfon, per demanda al mig del carrer, o en estacions de taxi repartides per tota la ciutat on el torn està regulat. Normalment la demanda del servei és immediat.

- Les VTC són empreses sorgides al'entorn d'una aplicació informàtica i els seus serveis són sol·licitats per telèfon mòbil. Normalment fan serveis programats i també a demanda espontània. No tenen permís de "caçar" clients circulant per la ciutat ni tenen parades/estacions específiques d'esperar la demanda.

Dins aquestes dues maneres de treballar sorgeixen necessitats laborals que voldrien trencar fronteres. Uns potser en el futur tindran aplicacions per mòbil però volen mantenir el monopoli del servei, limitant per Llei l'expansió del negoci de la competència. Altres voldrien tenir capacitat de poder captar clientela circulant per la ciutat i estar permanentment geolocalitzats.

No es pot legislar a la lleugera

La Generalitat de Catalunya té una oportunitat de comportar-se com "Estat". Li han donat les competències en aquest tema. És el seu moment. El poder legislatiu del Parlament hauria de posar-se les piles, discutir el decret o el·laborar una llei pertinent amb el suport, el més ampli possible, de tots els grups parlamentaris. No és una qüestió menor atès que implica uns models econòmics diferents que entren en competència i cal que aquesta competència sigui lleial i legal.

És la seva obligació. Per això els paguem. No per fer discursos ideològics, barallar-se i insultar-se mútuament o fer declaracions intempestives. Paguem els nostres polítics perquè legislin i solucionin els temes de la ciutadania.

Se'n sortiran?. Donaran exemple a les altres CC.AA?

El Tenorio

(todocoleccion.net)

No fa pas tants anys, o així m'ho sembla, que una obra de teatre de capa i espases, omplia els espais escènics professionals i d'afeccionats en aquest país, pel mes de novembre. Actors de fama recitaven i entonaven els populars versos de Zorrilla, de la Posada del Laurel, de l'escena del sofà i no cal dir, del cementiri. 

Uns joves cavallers, fills de bones famílies rivalitzaven a veure qui tenia més èxit amorós amb el sexe contrari, sense importar la manera, que en la guerra i l'amor tot és permès. Un es deia Don Juan i l'altre Don Luís. I perquè ho recordo ara?. Per parlar de coses del passat?. Doncs, no.

Una cosa molt actual és la principal causa. Es tracta d'aquest serial de tarda "Com si fos ahir" , i un dels seus personatges: l'Andreu, aquest infermer que sembla que ha de tenir aventures amb totes les fèmines de la sèrie, però no és un donjuan, el burlador, sinó més aviat un enamoradís donluís. 

És notori que Don Luís a l'inrevés que Don Juan, s'enamora de totes les seves conquestes, com li passa a l'Andreu. Malgrat o potser per la inseguretat que presenta el personatge en la seva àrea emocional, s'enamora de molts dels personatges femenins que li passen pel davant, després del seu fracàs matrimonial. Contrasta la seva immaduresa emotiva amb la seguretat que mostra en l'àmbit professional, on és respectat i valorat per les seves capacitats. Potser així ho volen els guionistes que presenten una rècula de personatges tots ells amb un fet comú, de presentar assignatures pendents de la seva etapa adolescent (suposo que d'aquí ve el títol), un ahir que retorna tossudament per no haver solucionat els problemes de l'espai vital passat i que els hi condiciona no poder  viure l'ara i el demà d'una manera emocional confortable. L'Andreu no sabrà mai fer feliç una dona, els seus dubtes només portarà a relacions impossibles inclús traint amistats, però seguirà enamorant-se.

El Don Juan Tenorio és un burlador de donzelles, casades i vídues, però no un abusador. Usa l'atractiu del seu físic i la seva paraula enganyosa però poètica, per atraure la dona que cau enamorada als seus encants. Sap seduir. Encara que també usa l'engany i la suplantació d'identitats. Res a veure amb aquesta plaga d'abusadors que patim en aquest segle XXI, que han d'actuar en grup, que usen drogues per fer perdre la voluntat, atemoreixen a les seves burlades / abusades.

El mite de Don Juan ha omplert multitud de creacions literàries, obres de teatre, tesis filosòfiques, assajos intel·lectuals... que van des del seu repudi pel seu llibertinatge (el barroc Tirso de Molina), a certa simpatia juvenil (el romàntic José Zorrilla), fent tesis sobre la seva sexualitat (Gregorio Marañón), o creant òpera, (Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart).

Possiblement la més popular obra de teatre és la de Zorrilla, tal com ens ho va fer veure Antonio Machado:

"El Don JuanTenorio de Zorrilla es, hasta la fecha, el más desacreditado de todos los Don Juanes. Los doctos lo desprecian. El pueblo, en cambio, lo ha hecho suyo y lo defiende de los ataques de los doctos y de los pedantes. Lo defiende a su manera, yendo al teatro a verlo y admirarlo".

Podrem tornar a veure-la algun dia en teatres professionals o d'afeccionats?

Colpistes?

Ens hi estem acostumant?. Hem abandonat la pedagogia per inútil?. El relat del procés dins la Península en mans del nacionalisme espanyol ha triomfat?. Preguntes que ens fem quan contínuament des de la dreta, acusen que el govern de l'Estat negocia amb els "colpistes", sense sentir cap protesta formal de la resta dels grups polítics del Congrés.

Llegim en la Enciclopedia Espasa: golpe de estado: cambio violento del gobierno. És una definició acadèmica, lingüística i no pas penal o legal, però també conceptual i cultural.

En la declaració unilateral d'independència, no va haver-hi ni canvi de govern ni es va usar la violència. Fou una declaració per forçar una negociació amb un passiu executiu estatal, tesi defensada pels actors i que segurament serà exhibida en el seu proper judici. No fou possible i som on som. La resposta, com sabem, fou l'aplicació d'un constitucional 155 que sí va tenir els components de "cop d'estat": canvi de govern amb ús de la força, potser no violència però sí força a la cap i a la fi. Canvi de govern ocupat pel grup més minoritari de la cambra catalana, que s'aprofita de la seva preeminència estatal.

La manera d'interpretar l'aplicació d'aquest article 155, està actualment denunciat al TC sense cap resposta del mateix. Dubto que en cap moment s'estableixi postura o doctrina.

El relat que tenim del procés ací al Principat, és l'aplicació anunciada i oberta d'un programa de govern que va triomfar en unes eleccions completament democràtiques. Programa de divuit mesos per establir la legislació bàsica que preparés el canvi, amb garanties de mantenir l'Estat de Dret i la seguretat jurídica de Institucions i empreses, amb l'intent de passar de la Llei a la Llei, sense ús de cap tipus de violència i amb el convenciment del dret internacional de tots els pobles a decidir el seu destí amb l'autodeterminació.

La població de Catalunya pot ser allò que volgueu però no colpista com tampoc ho són els partits que la representen.

Com sortirem dels propers judicis, confortats o escaldats?

El mestre

Llegeixo al diari que es proposa la creació d'un únic cos de docents que assumeixi les tasques de primària i ESO. El conflicte entre mestres i llicenciats resta així servit.

No sé si serà útil per millorar el baix nivell de resultats de l'ensenyament al nostre petit país. Tinc la impressió que només vol resoldre i absorbir l'excés de mestres amb plaça fixa obtingudes en les darreres oposicions. El temps, com sempre, ho dirà.

"Així com cell" que té més vida viscuda que esperança biològica, busco en la calaixera records que em lliguin l'ahir amb l'avui,  i trobo aquest escrit que vaig redactar fa uns anys per a la revista local del meu poble, rememorant el mestre que em va acompanyar i guiar a mi i altres companys, des l'escola de primària pels camins d'aquell llarg batxillerat, ingrés, elemental i superior fins a les portes de la Universitat.

És important el sistema educatiu, però segueixo convençut que la qualitat del mestre com professional i persona és fonamental en la obtenció de resultats.

Fa uns mesos em vaig retrobar amb els antics companys d'aquells temps. Tots vàrem coincidir amb la important influència rebuda pel nostre "profe" en la nostra personalitat i desenvolupament, empès possiblement per tots els factors exposats reprodueixo en aquest post, l'escrit publicat en 2009.

 Heus-el ací:


EL MESTRE
(juny de 2009)

El jove tenia entre onze i dotze anys, les seves il·lusions eren acabar l’escolarització i iniciar-se en l’ofici del pare com tants xicots del seu barri. Eren temps poc permeables entre les diferents classes socials.

Heus ací que un bon dia, un nou mestre fou contractat per l’escola. Era un tipus diferent dels que havien passat per la classe, tenia la veu fosca de tant fumar i no se n'estava dins l’aula. Era prou normal aleshores. No havia passat ni mig curs quan aquest mestre, valorant la situació, va voler fer canvis: no podia ser que aquella generació d’alumnes al seu càrrec tingués un futur limitat, calia que la cultura i el progrés entrés en aquell centre escolar. Mogué direcció i pares d’alumnes fins crear un grup de batxillerat.

Ajuntà nois i noies per primera vegada en una aula. En aquell, com a tots els centres, la formació de les noies i els nois seguien vies distintes, sobretot en els cursos avançats. La igualtat d’oportunitats havia de ser igual per ambdós sexes.

Tenia el costum de fer lectures a darrera hora de la classe de la tarda, i d’aquesta manera els capítols del “Libro de la Selva” anaven passant davant l’expectació de la classe: no feia una lectura monòtona, gairebé teatralitzava els personatges, Sheerkan, Bageera, Ka, Baloo esdevenien imatges vívides en l’imaginari de l’alumne.

El jove anava creixent i madurant, així com tot el grup d’alumnes de batxillerat. El professor no els va deixar sinó fins a les portes de la Universitat. Les lectures canviaven amb els anys. Dels darrers, el jove no deixa de recordar les lectures poètiques del “Cancionero gitano” d’en Lorca i la impressió que li feien els passatges més eròtics, en una època d’evident repressió sexual. Els animava a llegir autors heterodoxos: Unamuno, Rousseau, Machado... alguns amb obres al Index de llibres prohibits.

En matemàtiques era rigorós, no volia que l’alumne aprengués res de memòria. Des del primer concepte de número natural fins a les matemàtiques de conjunts, encoratjava a seguir la lògica i no donar cap pas endavant si apareixia algun dubte, calia deixar ben assolits els conceptes.

Als catorze anys quan el grup aconseguí el títol de batxiller elemental, els encoratjà i animà a deixar d’ésser infants, a canviar la lectura de tebeos per literatura, va organitzar una biblioteca a l’aula amb l’aportació de llibres dels propis alumnes. Els comunicà que a partir d’aleshores tenien dret a usar “don” en la correspondència i qualsevol imprès oficial, que havien assolit un primer graó en l’escala social i això els obligava també a uns certs deures. Aquella època els nois de catorze anys es vestien amb el seus primers pantalons llargs i les noies deixaven les “faldilletes”. Aquells que
no continuaven estudiant, iniciaven la seva vida laboral i també feien el salt al món adult. Era tot una altra època. Durant els llargs anys que els alumnes compartiren amb el mestre, varen anar sabent coses de la seva vida. S’assabentaren que la seva professió real era l’advocacia, però no la podia exercir per represàlia política: havia estat oficial de comunicacions de l’exèrcit de la República.

Va morir quan el grup de joves estava a la meitat de les seves carreres, mai no va poder veure’n cap de llicenciat. El seu nom: Camilo Roca Deulonder. Endevineu qui era el noi de la història?

12 D'OCTUBRE. RES A CELEBRAR.

Ens costa veure les coses en perspectiva i/o situar-nos en el real moment històric. Hereus com som del Romanticisme, tenim una visió històrica condicionada pels principis d'aquest moviment que revisa de manera mítica el passat de la comunitat.

Cal per una banda entendre aquell home modern, que no sabia que ho era, aquells regnes peninsulars i també europeus, immersos en un continu conflicte bèl·lic, per acabar de colonitzar el territori proper, obsedits per les idees religioses de lluita contra els infidels però també contra el moviment protestant que dividia la cristiandat. A l'acompliment dels temps s'hi afegien les necessitats d'expansió comercial, propiciada per la millora de l'enginyeria naval i la conquesta dels mars, atiades per les necessitats econòmiques de l'empobriment permanent per tantes guerres.

En aquesta Península on justament s'havien unit les famílies dels seus dos principals regnes, el Regne de Castella i la Corona d'Aragó, que ja dominaven el territori, excepte la costa lusitana i el regne de Navarra, i el tenien com patrimoni cadascú en la seva zona d'influència sobirana, no és gens difícil imaginar que la gosadia d'un expert mariner, d'obrir noves rutes comercials cap els mercats orientals seguint aventurats camins per occident, segons estudis geogràfics que ja donaven per cert l'esfericitat del planeta encara que no la seva dimensió, obtingués l'interès i l'acceptació per part del regne de Castella necessitat de millorar les rutes comercials, mentre que la Corona d'Aragó potser en tenia prou amb el seu domini de la Mediterrània en competència amb les Repúbliques itàliques.

El resultat el sabem. L'empresa finançada bàsicament per Castella, es trobà amb noves terres, i notícies d'imperis i civilitzacions desconegudes, que, després d'un primer viatge de prospecció comercial, i veient les seves possibilitats, la Corona de Castella s'implicà de cor i ànima en la seva colonització i conquesta per afegir nous territoris al regne, i ho féu de manera independent, acaparant l'exclusivitat del comerç amb els ports de Cádiz i Sevilla obviant al seu soci, la Corona d'Aragó.

N'hi ha que encara mantenen la visió mítica i simbòlica romàntica del procés conqueridor creador del Imperi, i que no volen veure que, com molts imperis, tenen les mans brutes de sang, foc, i anorreament de poblacions resistents.

Aquells que no estem d'acord amb la visió romàntica, no tenim res a celebrar