diumenge, 21 d’octubre de 2018

El mestre

Llegeixo al diari que es proposa la creació d'un únic cos de docents que assumeixi les tasques de primària i ESO. El conflicte entre mestres i llicenciats resta així servit.

No sé si serà útil per millorar el baix nivell de resultats de l'ensenyament al nostre petit país. Tinc la impressió que només vol resoldre i absorbir l'excés de mestres amb plaça fixa obtingudes en les darreres oposicions. El temps, com sempre, ho dirà.

"Així com cell" que té més vida viscuda que esperança biològica, busco en la calaixera records que em lliguin l'ahir amb l'avui,  i trobo aquest escrit que vaig redactar fa uns anys per a la revista local del meu poble, rememorant el mestre que em va acompanyar i guiar a mi i altres companys, des l'escola de primària pels camins d'aquell llarg batxillerat, ingrés, elemental i superior fins a les portes de la Universitat.

És important el sistema educatiu, però segueixo convençut que la qualitat del mestre com professional i persona és fonamental en la obtenció de resultats.

Fa uns mesos em vaig retrobar amb els antics companys d'aquells temps. Tots vàrem coincidir amb la important influència rebuda pel nostre "profe" en la nostra personalitat i desenvolupament, empès possiblement per tots els factors exposats reprodueixo en aquest post, l'escrit publicat en 2009.

 Heus-el ací:


EL MESTRE
(juny de 2009)

El jove tenia entre onze i dotze anys, les seves il·lusions eren acabar l’escolarització i iniciar-se en l’ofici del pare com tants xicots del seu barri. Eren temps poc permeables entre les diferents classes socials.

Heus ací que un bon dia, un nou mestre fou contractat per l’escola. Era un tipus diferent dels que havien passat per la classe, tenia la veu fosca de tant fumar i no se n'estava dins l’aula. Era prou normal aleshores. No havia passat ni mig curs quan aquest mestre, valorant la situació, va voler fer canvis: no podia ser que aquella generació d’alumnes al seu càrrec tingués un futur limitat, calia que la cultura i el progrés entrés en aquell centre escolar. Mogué direcció i pares d’alumnes fins crear un grup de batxillerat.

Ajuntà nois i noies per primera vegada en una aula. En aquell, com a tots els centres, la formació de les noies i els nois seguien vies distintes, sobretot en els cursos avançats. La igualtat d’oportunitats havia de ser igual per ambdós sexes.

Tenia el costum de fer lectures a darrera hora de la classe de la tarda, i d’aquesta manera els capítols del “Libro de la Selva” anaven passant davant l’expectació de la classe: no feia una lectura monòtona, gairebé teatralitzava els personatges, Sheerkan, Bageera, Ka, Baloo esdevenien imatges vívides en l’imaginari de l’alumne.

El jove anava creixent i madurant, així com tot el grup d’alumnes de batxillerat. El professor no els va deixar sinó fins a les portes de la Universitat. Les lectures canviaven amb els anys. Dels darrers, el jove no deixa de recordar les lectures poètiques del “Cancionero gitano” d’en Lorca i la impressió que li feien els passatges més eròtics, en una època d’evident repressió sexual. Els animava a llegir autors heterodoxos: Unamuno, Rousseau, Machado... alguns amb obres al Index de llibres prohibits.

En matemàtiques era rigorós, no volia que l’alumne aprengués res de memòria. Des del primer concepte de número natural fins a les matemàtiques de conjunts, encoratjava a seguir la lògica i no donar cap pas endavant si apareixia algun dubte, calia deixar ben assolits els conceptes.

Als catorze anys quan el grup aconseguí el títol de batxiller elemental, els encoratjà i animà a deixar d’ésser infants, a canviar la lectura de tebeos per literatura, va organitzar una biblioteca a l’aula amb l’aportació de llibres dels propis alumnes. Els comunicà que a partir d’aleshores tenien dret a usar “don” en la correspondència i qualsevol imprès oficial, que havien assolit un primer graó en l’escala social i això els obligava també a uns certs deures. Aquella època els nois de catorze anys es vestien amb el seus primers pantalons llargs i les noies deixaven les “faldilletes”. Aquells que
no continuaven estudiant, iniciaven la seva vida laboral i també feien el salt al món adult. Era tot una altra època. Durant els llargs anys que els alumnes compartiren amb el mestre, varen anar sabent coses de la seva vida. S’assabentaren que la seva professió real era l’advocacia, però no la podia exercir per represàlia política: havia estat oficial de comunicacions de l’exèrcit de la República.

Va morir quan el grup de joves estava a la meitat de les seves carreres, mai no va poder veure’n cap de llicenciat. El seu nom: Camilo Roca Deulonder. Endevineu qui era el noi de la història?


2 comentaris:

  1. El recordo perfectament. Li deiem Sr.Roca una mica despenjat i molt fumador i tenia la veu ronca. Les noies que no feiem batxiller el miràvem de lluny. La influència dels bons mestres es perceb en els alumnes. Suposo que actualment també n'hi han molts i que resten a l'anonimat. És sempre gratificant poder trobar-te amb persones que estimen una professió, que saben el que tenen entre les mans i no es preocupen només en assolir títols per engrandir el curriculum.

    ResponElimina