Flor d'un dia

Avui pensava amb el temps que va passant inexorablement. En Kant deia que era "una forma priori de la sensibilitat". Vivim dintre el temps i no podem pensar sense el temps, que si les nostres  són vides llargues curtes, això és relatiu, potser el què convé és que siguin plenes i precioses, com aquestes flors de cactus que gairebé són vistes i no vistes. El seu esplendor dura poc, però no per això la planta deixa de florir. 

Aquest mes marca el cumpliment d'un any en que vaig iniciar-me el el món del blog, parlava de les fogueres de Sant Joan i com repercutiria  la normativa europea de comercialització del material pirotècnic en les nostres celebracions tradicionals. No sé si per la crisi o altra circumstància però he sentit menys sorolls de petards.

Unes altres plantes com els didacs als quals vaig dedicar una petita filmació també ara farà un any, desaparèixen totalment durant l'hivern. Sembla realment que s'hagin mort: s'assequen totalment i s'esborren del jardí. Amb la primavera renàixen i ens donen la seva olor en les fresques nits, quan s'obren les seves campanes de colors.

Carpe diem.

La manipulació de les Institucions

Ens estem acostumant massa a que els grups polítics que perden una votació en les Institucions

representatives del país, facin un recurs al Tribunal Constitucional per aconseguir de manera indirecta i no pactada la imposició de la seva ideologia. Ja són excessius els exemples: el més notori entre nosaltres  l'Estatut de Catalunya, però també recentment, la reforma de la Llei de l'avortament, la Llei antitaurina, la Llei del referèndum per la independència.... ón és el joc polític?, on l'esperit de l'acceptació democràtica de la derrota?. Si tots els esforços de "parlamentar" i arribar a acords en matèries bàsiques són inútils i estan únicament en mans d'una dotzena de jutges prèviament condicionats, potser que ens ho fem mirar.

La manipulació política arriba fins i tot en les institucions acadèmiques. Ho havíem vist a València amb el tema de la llengua, ara l'esglai ens arriba des de la Real Academia Española amb l'intent de canviar les definicions acadèmiques  de "nacionalidad" per adaptar-la a la ideologia del Partit Popular i altres ultranacionalistes.
Tot plegat ens fa adonar de la dificultat de conviure en la multiculturalitat i l'acceptació del altre com subjecte de dret i respecte, que el país no és uniforme i que de la dialèctica dels contraris ha d'emergir una síntesi creadora.

Durant els trenta anys de pujolisme fèiem peu fort en la pedagogia de la comunitat càrpeto-betònica, però aquesta no sembla voler veure la realitat plural del país. En psiquiatria de la percepció anòmala de la realitat en diem trastorns psicòtics i no s'hi val la psicoteràpia, són més vàlids els electro-shocks. Potser farà falta que el Parlament català declari la Independència perquè esclati una epifania en la consciència de la "messeta" i vegin per fi la llum.
.

Caminant entre aus esteparies (2)

Arcades dels Eixaders (restes arquitectòniques)

Des de Bellpuig vàrem dirigir-nos en automòbil fins els Eixaders de Belianes on començarem el nostre passeig a peu d'uns 5-6 Km. Anàvem proveïts de binocles, càmeres fotogràfiques i els nostres ocellaires portaven un teleobjectiu muntat en un trípode que varen carregar durant tot el trajecte. Gràcies a aquest enginy de la ciència vàrem poder observar  el detall de les aus detectades. Un altre element indispensable per fer les descobertes, és anar proveït d'un manual de butxaca amb imatges i descripció de les aus.

Ho sento, però en aquest post no hi trobareu fotografies directes de les aus; no tenia una càmera fotogràfica amb teleobjectiu prou potent. Us ofereixo la imatge d'un niu de cigonyes que han construït enguany dalt la xemeneia d'una antiga fàbrica a Bellpuig i al fons la silueta del monestir de Sant Bartomeu .

Així que començàrem a caminar, els nostres guies ens feren observar la presència dalt de la teulada d'una cabana una parella de Pardal carreu; el mascle, que a diferència del comú porta un "corbatí" negre al coll, al seu costat la femella de colors discrets. A poca distància més enllà va arribar volant un Cruixidell, de formes més massisses, bec curt i cònic, tot ell de color terrós i que presenta una taca terrosa envoltada d'una línia blanca, en forma d'ales de papallona a les galtes, i es va posar a la copa d'un arbre on, aturat, vam poder-lo visualitzar amb el teleobjectiu. Havent reiniciat la caminata els nostres guies ens van fer sentir la veu del què podria ser un Picot verd, ... invisible per altra banda ... hi hem de posar fe.

Tot caminant arribàrem a visualitzar una línia de pals de conducció elèctrica, tenien forma de Y i en el vèrtex inferior hi descansava un Xoriguer petit, aquest rapinyaire insectívor s'ens mostrava amb el seu típic dors de color castanya uniforme a diferència del xoriguer comú que el té pigallat; damunt del dors destacava el seu cap gris. La seva cua també és grisa amb una línia terminal negre. Seguirem caminat i a l'arribar prop d'un arbre varen sortir volant dues aus que ràpidament foren identificades com a Tudons, és el colom salvatge i que presenta una taca blanca en forma de mitja lluna al costat del coll. No tardàrem a veure, damunt d'un tronc sec un Xoriguer comú, una mica més gran que el petit, també rapinyaire de la família dels falcons, però aquest ja s'alimenta de petits mamífers, sargantanes i també insectes grans. De cap gris i dors marró pigallat de negre; té la punta de la cua de color negre.

Vol d'un sisó

També cal dir que durant tota la passejada anàvem veien vols de Gralles i Garses de la família dels còrvids, negres les primeres i blanc-i-negres les segones, molt comuns arreu aquestes terres i que no estan en perill d'extinció.

Ens aturàrem en una cruïlla de camins i els nostres guies detectaren la presència d'un Sisó en un marge llunyà. Impossible veure'l a simple vista, els binocles i el teleobjectiu van esdevenir elements imprescindibles per a la seva contemplació. Aprofitàrem aquesta estona per fer un mos.

Passà volant un ocell amb el seu "trirrup" i després "txirrrri", que el guia identifica com una Calàndria, ens explica que aquesta au és capaç d'imitar la veu d'altres aus (caderneres, passarells, abellarols, falciots...) amb molta facilitat.

Anàvem fent ruta quan sobtadament un nou Sisó s'alça volant i gaudirem seguint el seu baix i típic vol amb els binocles. Una plantada del teleobjectiu escudrinyant el lloc des d'on havia alçat el vol va permetre als nostres guies descubrir, un parell de marges enllà, la presència d'una parella de Sisó i Sisona, l'un prop de l'altra. Estaven tranquils. No vam poder veure en cap moment al mascle fent els seu famós ball de festeig.

Mentre feiem la contemplació, damunt dels nostres caps dues majestuoses Àguiles marsenques sobrevolavem amb el seu vol circular buscant alguna presa. Vèiem com aprofitavem els corrents d'aire per elevar-se. Aquestes aus s'alimenten de serps, provenen del nord d'Àfrica. Reben el seu nom perquè arriben a les nostres terres pels voltants del mes de març i se'n retornen cap els mesos d'agost- setembre.

Quan ja pensàvem en donar per acabada la ruta i retornar al punt de partença i mentre contemplàvem com un grup de gralles picotejavem uns conreus, heus ací que surt d'un marge proper una Guineu que es queda guaitant el grup de gralles. Estem atents als seus moviments, però de cop torna a endinsar-se i amagar-se entre els matolls del marge.

L'experiència de la caminata ha estat prou positiva. Si mirem amb ulls d'observador, amb calma, amb ganes de descoberta,  amb els estris adients, i sobretot, amb uns bons guíes com els que tinguérem, les nostres estepes ens poden donar excel·lents moments de gaudi. No entenc encara perquè els nostres municipis no aprofiten aquesta riquesa des del punt de vista turístic, oferint rutes organitzades. És molt possible que tota la moguda del canal Segarra-Garrigues, el tema de les ZEPA estimuli la imaginació i les iniciatives en aquest terreny. S'olora en l'ambient.

*

Caminant entre aus estepàries (1)

Diumenge dia 25 d'abril, un grup de persones interessades en les aus de les estepes lleidatanes ens vàrem trobar per anar a observar-les. Ens acompanyaven un parell d'experts ocellaires d' EGRELL Institució per a l'Estudi, Gestió i Recuperació dels Ecosistemes Lleidatans. La tarda del dia anterior vàrem ser instruïts en les característiques de les aus de secà, en una llarga sessió formativa molt interessat i aclaridora.

Les estepes lleidatanes formen un païsatge específic d'aquestes terres formades per planures. marges que separen els cultius, petits grups d'arbres atès que la manca de pluges impideix el desenvolupament de boscos; cabanes disperses, alguns masos ja deshabitats que serveixen de refugis de les aus on nien amb certa seguretat i algunes petites reserves d'aigua completen el panorama.

Aquestes circumstàncies fan que la vida sigui dura, la calor, quan avança el dia, condiciona el comportament d'aus i persones: l'activitat és més intensa a primeres hores quan la frescor de la nit encara es manté. El sol del migdia convida al descans i al refugi de la vida en les poques ombres dels arbres i matolls. L'activitat retorna a la posta del sol.

Les aus dels secans presenten unes característiques específiques. Si descartem les rapinyaires, han esdevingut més corredores que voladores i s'amaguen als marges i en mig dels conreus i és allí on les hem d'anar a cercar i observar: sisons, perdius, guatlles, xurres...els seus colors són bruns i grisos per millorar el camuflatge i passar desapercebudes, únicament en l'època d'aparellament, els mascles llueixen colors més cridaners per atraure les femelles.

Per descobrir les rapinyaires hem d'observar els pals del cablejat elèctric, les puntes de les copes dels arbres o petites elevacions del terreny des d'on poden observar les possibles preses.

És indispenssable anar proveït de binocles o teleobjectius per poder-les observar i també posseir la oida fina, doncs moltes les oïrem però no veurem.

En el proper post explicaré l'experiència de la passejada que vàrem fer prop de Belianes.

Enyorat Montesquieu

Era a mitjans del segle XVIII, l'Antic Règim començava a donar mostres d'esgotament, el poder absolut dels monarques era un pes massa feixuc per una burgesia que anava donant mostres de poder, calia repensar la teoria del poder i així va nàixer l'activitat d'una sèrie d'intelectuals, entre ells Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu. En 1748 sortia a la llum "L'esperit de les lleis", una obra que defensa una societat on no s'acumuli el poder en un sol estament i d'aquesta manera defensa l'existència de tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial, els quals han de mantenir una independència entre ells. És el principi de la democràcia contemporània. Avui en dia qualsevol Estat que es digui democràtic ha de cumplir aquests principis.

Aquest dies ha estat notícia el Tribunal Constitucional espanyol i la seva incapacitat de definir la constitucionalitat de l'Estatut d'Autonomia català.

Teòricament els membres d'aquest Tribunal són nomenats de manera democràtica: quatre d'ells són elegits pel Senat, quatre més pel Congrés de Diputats, dos ho són pel Consell General del Poder Judicial i dos per l'executiu (Govern). Vistos els equilibris i composició de les dues Cambres, en realitat l'elecció dels membres depenen de dos partits polítics, el PSOE i el PP, els altres poc hi tenen de dir.

Fa anys que membres d'aquest Tribunal han exhaurit el seu mandat i no s'han posat en marxa les vies democràtiques per a la seva renovació, sembla que tot plegat és només voluntat política dels líders dels dos partits majoritaris. Quina tristesa !, quin espectacle a nivell europeu !, com pot estar homologat l'Estat espanyol entre les democràcies del nostre entorn ?, no es revolta el Senat ?, no es revolta el Congrés ?, ai! tots els polítics amb la seva disciplina de partit!, fins quan el poder Judicial restarà sotmès al poder polític ?

"Això, amic meu, tant sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins del vent "

Ruta pel secà

La societat excursionista de Bellpuig (CIM Bellpuig), ha dissenyat una ruta per la zona se secà que conformen uns pobles de l'Urgell (Bellpuig, Preixana, Sant Martí de Maldà, Belianes i Maldà), en la zona d'influència del Riucorb, encara que la seva llera apareixi esborrada. La ruta s'ha senyalitzat perfectament perquè el caminant no s'hi perdi. També s'han senyalitzat zones d'interès com restes de construccions rurals o estructures vials; s'han netejat racons i llocs d'abocaments no controlats, en una feina de gran mèrit. La tasca no s'ha acabat i cal posar-hi hores.

És una bona ocasió per descobrir el que ens pot oferir el secà de Lleida, ara que es parla de les ZEPA a l'entorn del canal Srgarra-Garrigues. Aprofito per presentar unes fotografies d'allò que podem trobar-hi :

Com les restes del Molí Nou:

El Tres Ulls del Riucorb

Païsatges insòlits o la descoberta del vol d'un Sisó

Parc Güell, A.L.

No , no és una nova empresa, quan dic A.L., vull dir accés limitat. Oh! quins canvis aquesta Barcelona!. Quan era xic el parc estava deixat de la mà de Déu. A la façana de l'entrada, a la paraula PARC li mancava la darrera lletra perquè segons el pare, al règim de Franco no li interessava que hi hagués una paraula catalana en un lloc públic.
Hi anàvem algunes tardes de diumenge i pujàvem a les Tres Creus des d'on podíem contemplar una vista panoràmica. Pel camí, des de l'accés per Sant Josep de la Muntanya, el pare ens mostrava les cavitats tapiades en la roca, refugis de la Guerra Civil. Pocs éren els visitants. Només persones i famílies com nosaltres perquè era lluny de la ciutat i ens hi atansàvem a peu.
A la plaça damunt de la sala de les columnes s'hi podien llogar bicicletes a tant l'hora. Com xalavem! i això que només pujavem a les de tres rodes perquè no n'haviem après d'anar en dues.
Voltàvem per tot el recinte, ens el coneixiem bé. De més grans hi podiem anar sempre que volíem.
Ja fa més de trenta anys que no visc a la capital i em sap greu veure aquests canvis. Caram! ara per poder-hi anar s'ha d'aconseguir una entrada... i amb anticipació!